Fa poques setmanes es va presentar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona l’obra col·lectiva Derechos sociales y tutela antidiscriminatoria (Aranzadi, Madrid, 2012), coordinada i dirigida pel professor de la Universitat de Alcalá, Guillermo Escobar Roca. Es tracta d’una obra singular i cabdal per diversos motius. La singularitat de l’empresa no ve donada només per la seva extensió, de més de dues mil pàgines, sinó, sobretot, pel caràcter integrat de les contribucions dels 34 autors que hi participen. No es tracta d’una obra típica que aplega articles independents més o menys coordinats, sinó d’un únic i extens índex on col·laboren autors i autores en forma d’un o més capítols o epígrafs, sota la direcció, que intueixo ha hagut d’ésser fèrria, del Dr. Escobar. La participació de professors estrangers (l’obra inclou un apartat de dret comparat) i d’autors de diferents disciplines, principalment dret constitucional, però també dret administratiu, filosofia del dret i dret internacional públic, contribueixen també a aquesta originalitat. Per cert que és significatiu que els autors i autores, com el director de l’obra, pertanyin a una generació de publicistes que no van viure en directe l’adopció i primer desplegament de la Constitució als anys setanta i vuitanta, sinó que s’han abocat al seu estudi a partir dels anys noranta i, potser per això, són més sensibles al contingut social de la nostra carta magna.

També he dit que l’obra era cabdal. Ho és, al menys per qui signa aquestes línies, per diversos motius. Naturalment, per la seva qualitat acadèmica i per la visió de conjunt que ofereix d’un tema que ha estat durant molt de temps negligit a la literatura científica. L’obra es divideix en tres grans parts (“parte general”, “derechos fundamentales sociales de prestación” i “tutela antidiscriminatoria”). De la primera en destaca, a banda de l’exercici de dret comparat ja esmentat, la doctrina general sobre els drets socials i les seves garanties, amb un particular èmfasi en el dret internacional. La segona és una anàlisi per drets (educació, treball digne, seguretat social, salut, cultura, habitatge, autonomia de les persones amb discapacitat, serveis socials i mínim vital), mentre que la tercera es fixa en col·lectius vulnerables (nens i adolescents, dones, persones grans, migrants, homosexuals i minoria gitana). Aquesta publicació hauria de ser des d’ara mateix el llibre de referència per conèixer l’estat de la qüestió en el reconeixement i protecció dels drets socials al Regne d’Espanya. I el punt de partida per a qualsevol recerca seriosa que es vulgui iniciar sobre qualsevol d’aquests drets a escala nacional o internacional. Però si l’obra és cabdal des del meu punt de vista és per la perspectiva de drets fonamentals que en tot moment atorga als drets socials. Cosa que, en un moment de crisi i regressions com l’actual, la converteix en un argumentari de primer ordre per a aquells que defensem els drets humans o drets fonamentals com a estructurals en un sistema democràtic, per sobre de les polítiques conjunturals d’austeritat.

La dimensió prestacional que tenen els drets socials, en la mesura que es vinculen a la disponibilitat econòmica dels estats, fa que llur satisfacció sigui particularment vulnerable a una crisi econòmica global com la que ens afecta des del 2008. La crisi comporta una caiguda en els ingressos que percep l’estat i els consegüents “ajustos” pressupostaris sembla que hagin d’afectar ineludiblement les partides socials (ocupació, salut, educació, dependència) que són les que consumeixen un major percentatge dels pressupostos públics. El cert, però, és que l’erosió dels drets socials i dels serveis vinculats a llur gaudi no és un fenomen contemporani, sinó que ha estat constant des dels anys noranta; i que les retallades socials no són ni la única via de retallar despesa pública (mentre, per exemple, se segueix desenvolupant la línia d’alta velocitat ferroviària) ni segurament la més adequada. Amb independència de la legitimitat de les opcions de política econòmica adoptades per un govern escollit democràticament, sí que sembla oportú —i l’obra que estem comentant és inspiradora a aquest efecte— plantejar-se fins a quin punt són jurídicament acceptables mesures regressives en drets humans vigents i exigibles, malgrat que siguin de realització progressiva. El comitè de drets socials de l’ONU —màxim intèrpret del Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals, del qual Espanya és estat part— ha dit ja fa molts anys que “totes les mesures deliberadament retroactives exigeixen la consideració més curosa i s’han de justificar plenament (…) en el context del ple aprofitament del màxim de recursos de què es disposi” (1990); un concepte que el comitè ha aplicat en diferents observacions generals adreçades a drets socials concrets. Per exemple, respecte del dret a la salut, el dret a l’educació o el dret a l’aigua potable i el sanejament, el comitè ha pogut afirmar que “hi ha una forta presumpció que no són permissibles les mesures regressives adoptades en relació amb [aquests drets]” (observacions generals de 1999, 2000 i 2002). També ha assenyalat que hi ha “elements essencials” de cada dret social que no es poden vulnerar en cap cas i sota cap justificació, com per exemple la prohibició de discriminació.

En el context de dèficits públics rampants i creixements econòmics esquifits, la presidenta d’aquest comitè ha enviat una carta a tots els estats part del PIDESC (16 de maig de 2012) recordant-los que han d’evitar en tot moment “prendre decisions que puguin dur a la negació o infracció dels drets econòmics, socials i culturals”, drets que han de “respectar, protegir i realitzar” mitjançant l’adopció de lleis i polítiques dirigides a la millora en l’accés universal a serveis i bens bàsics de salut, educació, habitatge, seguretat social i vida cultural, entre d’altres. Tot i això, si la crisi econòmica i financera impedeix la realització progressiva dels drets socials o fins i tot porta a certes regressions, els estats han de respectar almenys quatre condicions per als seus ajustos. Condicions que no estan respectant, al meu parer, ni el govern espanyol ni el català:

• La política en qüestió ha de comportar mesures de caràcter temporal, circumscrites al període de crisi. Ni el govern de l’estat ni el nostre govern han explicitat el caràcter temporal de, per exemple, la reforma laboral o de l’euro per recepta (ara suspès per l’admissió a tràmit del recurs del govern central davant el Tribunal Constitucional).
• Cal demostrar que l’absència de les mesures adoptades seria a llarg termini més negativa per als drets econòmics, socials i culturals.
• La política adoptada no és discriminatòria i comprèn totes les mesures possibles, incloent-hi impostos, per donar suport a transferències socials que mitiguin les desigualtats que poden créixer en temps de crisi. Malauradament, les mesures d’estalvi dels nostres governs estan afectant de manera preferent les capes més populars de la societat. I les mesures recaptatòries addicionals (IVA, taxes a l’educació superior, a la justícia, etc.) són les menys progressives possibles.
• La política adoptada identifica un nucli dur de drets socials, o un llindar de protecció social, tal com el desenvolupa l’OIT, al qual assegura protecció en tot moment. Si s’ha fet aquesta identificació, no és coneguda per la ciutadania.

La tesi de l’obra dirigida pel professor Escobar Roca és que els drets socials són drets fonamentals, imprescindibles per a satisfer el valor de la dignitat humana; i, en perspectiva constitucional, per fer del nostre un veritable Estat social, democràtic i de dret. En línia, doncs amb les recomanacions internacionals dels organismes més solvents, aquesta obra dóna un sòlid contingut a aquestes demandes.

Jaume Saura Estapà
Professor titular de dret internacional públic de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.  Projecte “El tiempo de los derechos”, Consolider-Ingenio 2010.