Gürtel, la corrupció infinita – Joan J. Queralt

Fa uns dies la secció segona de la Audiència Nacional (AN) va dictar una sentència de quasi mil set-cents folis sobre una part de la gegantina trama Gürtel, coneguda com a Gürtel I Època (1999-2005). Cal situar-la en el seu context.

En portem tres peces jutjades: els Vestits de Camps, on l’expresident valencià va ser absolt per un jurat popular -detall no menor-, el cas Fitur, ja tancat i amb els seus condemnats entrant ja a presó (altres com Correa, no en surten més que per declarar en els judicis) i el cas del finançament electoral del PP valencià, pendent de sentència en primera instància.

Enfilant ja el judici oral o encara en instrucció queden: Els papers de Bárcenas -per fi sabrem qui és “M. Rajoy”?-, la Visita del Papa a València i el 3% de Bárcenas. Resten també les prevaricacions en l’adjudicació d’obra pública a València amb Correa i el seu conglomerat. Una altra gran peça és la dita Gürtel II Època, que inclou el significativament etiquetat pelotazo de Arganda. Encara més: les contractacions a Xerès, les d’AENA i les de Boadilla del Monte, aquesta amb el PP acusat també de lucre. Una informació amb més detall es pot trobar a Confilegal.

Com es veu aquest sintètic relat de processos judicials, alguns ja amb condemnes en compliment amb penes gens suaus, ofereix un panorama de corrupció sistèmica. Segons el relat de la sentència coneguda el dia 24 de maig, el PP ha esdevingut un partit enganxat a la seva caixa B. Així ha comprat voluntats, ha venut les seves i s’han enriquit personalment militants, mitjancers i el mateix partit, i, en fi, ha pres part a les conteses electorals dopat econòmicament, adulterant el joc net.

En aquest estat de coses, és legítim demanar per què la sentència és un símptoma i no un remei. No és un remei contra la corrupció, atès el volum de xifra negra d’aquest fenomen politicodelinqüencial, i la resposta penal, a la qual sorprenentment els corruptes fien el seu futur, és tardana, parcial i molts cops, per carències i defectes en la tramitació, notablement benigna.

Tres són, en una primera aproximació, les causes que produeixen sentències com les que ací glossem.

En primer lloc, en ser uns delictes comesos pels càrrecs polítics més alts, costa molt més trencar les barreres de la impunitat. Costa, òbviament, perquè des de les esferes de poder -en direm quelcom més avall- es poden manipular determinats mecanismes de persecució i repressió. La impunitat és pedra carreu de la corrupció: la permet, la genera i la reforça en un pervers cercle viciós. Com? Des del punt de vista institucional els controls previs interns de tota l’activitat administrativa estan manipulats, desactivats o, simplement, han estat obviats. Des del punt de vista polític, amb una falta d’ètica pública radical que va de la mà d’un sistema de gestió manifestament millorable.

Es poden comptar amb els dits de la mà els casos en què els processos penals ja finiquitats per delictes relacionats amb la corrupció (prevaricacions comunes i urbanístiques, suborn actiu i passiu, tràfic d’influències, frau a l’Administració, negociacions prohibides als funcionaris, violació del deure d’imparcialitat, malversació, falsedats en documents públics i privats, delictes fiscals, blanqueig de capitals…) han estat generats per denúncies dels òrgans de control interns o per denúncies directes de funcionaris d’aquests organismes de control. L’assegurament de l’imputat és, doncs, el primer factor de corrupció, fent, per unes o altres causes, inhàbils els mecanismes de control intern.

Els mecanismes de control extern, com els de les intervencions generals, estatal o territorial, o com del tribunals de comptes, també estatal o territorials, arriben tard i els seus dictàmens, si no tenen un traspàs explícit al Ministeri Fiscal per perseguir les malifetes detectades, queden en denúncies que de poc o res serveixen, més allà de l’interès dels estudiosos o dels futurs historiadors.

En aquest medi ambient, no és d’estranyar que els corruptes perseguits finalment empenyin tots els seus afanys en fer la investigació, primer policial i després judicial, lenta i costeruda; en dues paraules, molt ineficient.

Vegem alguns exemples. La primera condemna de la trama Gürtel la va rebre el primer jutge instructor de la causa, en un sentència realment discutible i polèmica. El magistrat Garzón va ser així expulsat de la causa i de la carrera judicial. Van seguir més sentències. La segona va ser absolució -per un jurat popular-, el cas dels Vestits de Camps. Malgrat que ho podia haver estat,  no va ser recorreguda, tot i haver estat acusat l’expresident valencià pel Ministeri Fiscal. Aquesta absència de recurs -i per tant, fermesa automàtica de l’absolució- resulta més cridanera, tot tenint present que comptava amb una sentència interlocutòria favorabilíssima que qualificava els fets juridicopenalment a la perfecció.

En el feix de sumaris que és Gürtel, si continuem només amb la causa que ha donat lloc a aquesta darrera sentència, els incidents en la tramitació de la causa no són ni pocs ni menors.

En efecte, un cop apartat el (molest) instructor, es va manipular perquè la plaça vacant fos de fet ocupada temporalment, amb renovacions cada sis mesos, per un jutge no titular, el jutge Ruz, que va fer una feina encomiable i del qual ara no se’n recorda ningú. Fastiguejat, es va retirar en cloure la instrucció del sumari que va acabar en primera instància fa uns dies. A aquestes maniobres no van ser aliens ni el president del Consell, Lesmes, ni l’aleshores home fort de l’aparell jurídic del PP, Trillo.

A més a més, l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (ONIF) es va negar a dictaminar sobre determinats aspectes fiscals del tema i només ho va fer després que el jutge Ruz comminés penalment la seva directora. En paral·lel, les oficines d’Hisenda encarregades de prestar auxili pericial a la justícia retardaven els seus informes, arribant fins i tot a demanar als jutges que no els enviessin més peticions; això va provocar una queixa enèrgica dels sis instructors de l’AN.

Finalment, la Direcció General de Tributs va emetre una resposta a una consulta sobre la possibilitat de desgravar pagaments en negre als partits polítics i la cosa va quedar … que sí, que es podia i no era il·legal. De tot això se n’ha parlat a bastament, però ara, segurament preparant més dosis d’immobilisme, ningú en parla. Amb tot això no es pot dir que el sistema funcioni: és més, està preparat per no funcionar, i està preparat per garantir, però, l’espoli d’allò públic i la impunitat dels espoliadors.

Altressí. Amb previsió i paciència, es va voler constituir una sala d’enjudiciament, ad hoc. Es va maniobrar des dels òrgans governatius, manipulacions aquestes en general denunciades ja pel GRECO i de les quals ens vam fer ressò en aquestes pàgines al seu moment. Es va fer molt temps abans que la causa arribés per judici oral, de forma que no es veiés la manipulació en la selecció dels magistrats que havien de realitzar la vista.

Tanmateix, les parts acusadores, en bona part amb el suport del Ministeri públic, van recusar dos dels tres magistrats que componien la sala, perquè la seva vinculació al PP, sense lògicament ser-ne membres, era pública i notòria. Després d’uns intensos i -pel que diuen les cròniques- desagradables debats, per àmplia majoria, la Sala Penal de l’AN va apartar els dos magistrats afectats perquè podien tenir interès en la causa, i van ser substituïts per dos altres magistrats sense taca, que són els que finalment van celebrar les sessions del judici oral i van dictar sentència.

Amb tals antecedents, es pot concloure sense temeritat que difícilment aquests descosits sistemàtics i sistèmics els pot recosir una sentència.

Un tercer element crida molt l’atenció en aquest sentència i en la majoria de les que s’estan dictant. En gran part dels casos per corrupció les condemnes freturen d’un element essencial en qualsevol crim que requereixi el concurs actiu i passiu dels subjectes: els corruptors. Es castiga els corruptes, però dels corruptors no se’n diu res, perquè no apareixen a la causa. Tanmateix hi ha algun indici positiu amb confessions de corruptors de segon nivell, però ni una dels capdavanters de la contractació pública.

Crida novament l’atenció que els delictes relatius a la corrupció estan caracteritzats en la doctrina com a delictes de trobada: són necessàries dues parts per fer néixer el delicte. Com es pot parlar de suborn sense que el subornador aparegui? Com es pot parlar de prevaricació o falsedat sense que l’afavorit per la resolució i l’alteració dels expedients no aparegui? És una pregunta que, a la vista del decurs processal que coneixem, no té fàcil resposta. Fins ara, el cert és que els corruptes s’escapoleixen.

Es dirà que, en aquesta resolució, el Sr. Correa ha estat condemnat. Cert, però ell no és més que un intermediari. Resta per saber qui requeria els seus serveis. És obvi que els únics que poden tenir interès a accedir al partit en el govern per obtenir il·lícitament beneficis en la contractació pública són, és clar, els contractistes.

Al principi de la trama Gürtel es va parlar de dos sectors: el dels constructors d’obra pública i el de la seguretat. El segon va desaparèixer de seguida. I dels integrants del primer, en el millor dels casos, haurem d’esperar que finalitzi la instrucció de la causa del 3% de Bárcenas. Recordem que es va reobrir una peça ja arxivada arran de les singulars declaracions de Correa sobre l’existència del 3%, tot negant-se a donar noms -cosa en la qual, com a imputat, estava en el seu dret.

Si bé és certa la rellevància de la primera gran sentència del cas Gürtel, tanta que fins i tot ha tingut com a conseqüència quasi immediata la primera moció de censura exitosa en la història parlamentària espanyola, no pot deixar-se de banda ni per un moment el fet que la resposta penal, o millor dit, la processal, és insatisfactòria. Deixa molts forats oberts, forats en què continuen pul·lulant corruptes i corruptors, com demostra el descobriment de noves trames de corrupció que no tenen a veure res amb el que podríem denominar l’antiga corrupció.

La repressió de corrupció més recent, a diferència de la que encara hom està jutjant, sí que aporta corruptes i corruptors. Amb un guany essencial. A diferència dels delinqüents tradicionals, els delinqüents de coll blanc que parasiten els despatxos oficials són porucs i deslleials. Tan aviat com veuen venir l’onada que se’ls pot endur, arrabassant-los tot el que tenen, d’origen legal o il·legal, cerquen un pacte de col·laboració amb la Fiscalia per reduir la seva condemna. Així, d’una banda, en surten beneficiats amb sancions minorades i, de l’altra, ajuden a la investigació de greus delictes que atempten contra els interessos públics més sagrats en una democràcia: la integritat de les administracions públiques. Queda així demostrat que, sense canviar una coma de la llei, el que cal és donar impuls a la instrucció i centrar-se en la part, per així dir-ho, més feble de la trama: els corruptors. Han corromput perquè d’una o altra manera se’ls ha assegurat la impunitat. En esfumar-se aquesta impunitat, la realitat penal es presenta en tota la seva cruesa i la por a perdre la llibertat -les penes privatives de llibertat suposen llargues estades carceràries- incentiven a una col·laboració amb la justícia.

Si la col·laboració, com sol ser habitual, és d’interès per a la Fiscalia, les rebaixes de penes per atenuants molt qualificades comporten penes personals (presó), de drets (inhabilitació, suspensió, privació d’ofici, professió, comerç, …) i pecuniàries (multes, que en algun cas, en ser proporcionals, són realment rellevants). Si la promesa o creença en la impunitat era al seu dia un incentiu per a la corrupció, l’atenuació és ara un incentiu per ajudar la justícia en la seva tasca sancionadora.

En resum, la sentència de Gürtel-I Època (1999-2005) arriba tard i incompleta, però ha arribat. De la seva experiència hem de poder extreure mecanismes de prevenció, investigació i sanció més efectius i complets, deixant cada cop menys forats al avantatgistes, siguin agents públics o privats.

Joan J. Queralt
Catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona
IP del Projecte “Estratègies preventives i reactives contra la corrupció”
Director del Departament de Dret Penal i Criminologia i Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de la Universitat de Barcelona

 

També et pot interessar aquest altre apunt publicat al blog el gener de 2018:

 

La quarta ronda d’avaluacions del GRECO: l’informe provisional sobre Espanya – Joan J. Queralt

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s