La conflictivitat competencial entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya pendent de resolució del Tribunal Constitucional  –  Ramon Riu Fortuny

Després de l’1 d’octubre i del llarg període en el qual han estat en vigor les mesures  autoritzades pel Senat en aplicació de l’art. 155 de la Constitució, al mes de juny de 2018 s’han format nous governs de la Generalitat i de l’Estat, han iniciat uns contactes formals i s’han compromès a establir un diàleg per buscar solucions a la problemàtica relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. És un bon moment per fer un breu inventari de la conflictivitat competencial que es troba plantejada en nombrosos processos pendents de resolució del Tribunal Constitucional, ja siguin recursos d’inconstitucionalitat (en endavant RI) o conflictes de competència (en endavant CC). En funció de si canvien les normes estatals o de la Generalitat contraposades en aquestes controvèrsies, o bé potser si canvia la interpretació de l’abast de les respectives competències, es podria arribar a punts de coincidència que permetrien donar solució extraprocessal a alguns d’aquests litigis.

El TC sovint no segueix un criteri estrictament cronològic en la solució dels procediments de la conflictivitat, sinó que un cop ha resolt una controvèrsia competencial acostuma a resoldre també en aplicació del mateix criteri doctrinal els altres procediments plantejats entorn de la mateixa matèria.  Possiblement, una negociació política adreçada a la solució de la conflictivitat competencial també podria fer un tractament dels litigis plantejats de forma agrupada per matèries. Per això, podem confegir aquest inventari mirant d’agrupar per matèries competencials els 23 recursos d’inconstitucionalitat i conflictes de competència que enfronten la Generalitat amb l’Estat i que actualment es troben plantejats i pendents de resolució per part del TC.

Així, en matèria de sanitat, l’Estat va plantejar un RI contra diversos preceptes de la Llei 9/2017, del  27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. La Llei reconeix el dret a l’assistència sanitària a tots els residents a Catalunya, amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, però en el recurs l’Estat va considerar que pertoca al legislador bàsic (art. 149.1.16 CE) determinar qui pot tenir accés al Sistema Nacional de Salut i tenir dret a les concretes prestacions sanitàries del Sistema, i que així ho han confirmat reiterades Sentències del TC. A més, el recurs va considerar també que en preveure dins l’any 2017 el pagament d’un complement a la pensió dels infermers i altres professionals sanitaris de l’ICS que es van prejubilar abans de 2005, es va vulnerar les bases del règim estatutari dels funcionaris públics (art. 149.1.18 CE).

En matèria d’habitatge, l’Estat ha plantejat sengles RI contra quatre lleis catalanes. El primer es va plantejar contra diversos preceptes de la Llei 24/2015, de 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. L’Estat va considerar que vulneraven les seves competències per regular el contingut essencial del dret de propietat, l’ordenació del crèdit, la planificació general de l’economia, la legislació processal, la legislació civil, i les bases del règim energètic, a més de resultar discriminatoris per als subjectes definits com grans tenidors d’habitatges. Els aspectes de la Llei que van suscitar aquestes discrepàncies eren, essencialment, els que tracten dels procediments extrajudicial i judicial per a la resolució de situacions de sobreendeutament, les mesures per evitar els desnonaments que puguin produir una situació de manca d’habitatge, com el deure de determinats adquirents d’oferir una proposta de lloguer social als prestataris que no poden retornar el préstec hipotecari, la definició dels grans tenidors d’habitatges, les mesures que pot adoptar l’Administració per a la cessió obligatòria d’habitatges per un període de tres anys per incorporar-los al fons d’habitatges de lloguer per a polítiques socials, la cessió de crèdits a consumidors garantits amb l’habitatge, la definició dels supòsits en què s’incompleix la funció social de l’habitatge per incompliment del deure d’oferir lloguer social, així com les mesures per evitar la pobresa energètica.

El segon d’aquests recursos es va plantejar en relació amb diversos preceptes de la Llei 4/2016, de 23 de desembre, de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial. La Llei s’havia aprovat en exercici de les competències assumides per la Generalitat en matèria d’habitatge i de consum (arts. 137 i 123 EAC), i va preveure una sèrie de mesures per protegir les persones i unitats familiars en situació d’exclusió residencial com a conseqüència d’una situació de sobreendeutament o que estan en risc de trobar-s’hi. Però en el recurs l’Estat va reclamar la seva competència per determinar quines poden ser les clàusules que es consideren abusives en els contractes de crèdits i préstecs hipotecaris, la regulació del procediment de mediació en l’àmbit del consum per a situacions de sobreendeutament, la regulació de l’expropiació temporal d’habitatges buits per causa d’interès social, l’expropiació temporal de l’ús d’habitatges i la previsió de l’obligació de reallotjament en determinats supòsits de persones o unitats familiars en risc d’exclusió residencial. En essència l’Estat va fonamentar el recurs en una suposada vulneració de les seves competències per regular les condicions bàsiques d’igualtat en l’exercici del dret de propietat, en matèria de legislació processal i civil, de les bases de l’ordenació del crèdit i de la planificació econòmica general, i la legislació sobre expropiació forçosa (art. 149.1.1, .6, .8, .11, .13, i .18 CE).

A més, l’Estat va plantejar també un RI contra diversos preceptes de la Llei 14/2015 de 21 de juliol, de l’impost sobre els habitatges buits, i de modificació de normes tributàries i de la Llei 3/2012, en considerar que la creació i regulació de l’impost sobre els habitatges buits eren contràries a l’ordre constitucional de distribució de competències i a l’art. 6.3 de la LOFCA, perquè grava un fet imposable que es troba gravat per la vigent regulació de l’impost de béns immobles, que preveu un recàrrec a favor dels ajuntaments pels habitatges desocupats i, per tant, es vulnera la competència de l’Estat per fer el desplegament reglamentari sobre recursos propis de les corporacions locals. Per contra, val a dir que a data d’avui els ajuntaments no poden encara fer efectiu aquell recàrrec de l’IBI, ja que l’Estat no ha aprovat encara el desplegament reglamentari d’aquell precepte ni ha fet en la Llei la definició completa dels elements essencials de l’impost. A més, en plantejar el recurs contra la Llei 5/2017, del 28 de març, de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic i de creació i regulació dels impostos, l’Estat va recórrer, entre molts altres preceptes, el seu art. 4.1, que modificava la Llei 14/2015 per introduir un mínim exempt de 150 metres quadrats en la base imposable de l’impost sobre els habitatges buits, ja que va considerar que incorria en aquells mateixos motius d’inconstitucionalitat.

En matèria de tributs, en plantejar l’esmentat RI contra la Llei catalana 5/2017, l’Estat va impugnar també els preceptes pels quals s’havia creat l’impost sobre el risc ambiental de la producció, manipulació i transport, custòdia i emissió d’elements radiotòxics, en considerar que contradiuen els apartats .2 i .3 de l’art. 6 de la LOFCA, per la coincidència amb els fets imposables de l’impost estatal sobre producció de combustible nuclear gastat i els residus radioactius resultants de la generació d’energia nucleó elèctrica, regulat a la Llei estatal 15/2012, de 27 de desembre, de mesures fiscals per a la sostenibilitat energètica, així com també pel possible solapament amb l’impost d’activitats econòmiques.

També en aquesta matèria, l’Estat va impugnar diversos preceptes de la Llei catalana 6/2017, del 9 de maig, de l’impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques, en considerar que el fet imposable d’aquest impost coincideix, quant a determinats aspectes parcials, amb els fets imposables de l’impost sobre el patrimoni, de l’impost sobre béns immobles i de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica i, per tant, que vulnera l’art. 6.2 i .3 de la LOFCA. A més, l’Estat va considerar també que l’impost de la Generalitat vulnera el principi de territorialitat dels impostos autonòmics establert a l’art. 157.2 de la Constitució i l’art. 9 de la LOFCA.

En termes equivalents, en plantejar el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Catalunya 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic, l’Estat va impugnar els preceptes pels quals es va crear l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica, en considerar que es produïa la coincidència de fets imposables prohibida per l’art. 6.2 i .3, de la LOFCA, respecte de l’impost sobre determinats mitjans de transport, regulat a la Llei estatal 38/1992, de 28 de desembre, d’impostos especials, i amb l’impost sobre vehicles de tracció mecànica, regulat a la Llei d’hisendes locals.

Aquesta mateixa Llei catalana 16/2017, d’1 d’agost, del canvi climàtic, va ser impugnada també en molts altres dels seus preceptes, per suposada vulneració de les competències en matèria de medi ambient, com, per exemple, les previsions relatives als objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, el marc estratègic de referència de la mitigació, els pressupostos del carboni i l’inventari d’emissions a l’atmosfera i d’embornals de CO2 a Catalunya, les mesures adreçades a l’adaptació al canvi climàtic com el marc estratègic de referència d’adaptació, els instruments de planificació i programació, així com altres mesures sectorials, com la interconnexió de xarxes d’abastament d’aigua, les mesures adreçades a la transició cap a un model energètic renovable, desnuclearitzat, descarbonitzat, lliure d’activitats prospectives i d’explotació per fracking, la declaració de la Mediterrània com a zona lliure de prospeccions i d’extracció d’hidrocarburs, la promoció d’un sector de l’automoció que no sigui de combustió interna fòssil, la creació d’un fons climàtic, l’actuació respecte del comerç de drets d’emissió, i la subjecció dels edificis nous i dels sotmesos a grans rehabilitacions al compliment dels requisits corresponents a un edifici de consum d’energia gairebé nul. En el recurs l’Estat va considerar que s’envaïen les competències reservades a l’Estat en matèria de bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica, en matèria d’hisenda, en matèria de legislació bàsica de medi ambient i en matèria de les bases del règim miner i energètic (arts. 149.1.13, .14, .25 i .23 CE), així com altres àmbits sectorials afectats per les mesures específiques.

Al seu torn, el Govern de la Generalitat de Catalunya va plantejar un CC enfront del Govern de l’Estat en relació amb determinats preceptes del Reial decret 264/2017, de 17 de març, pel qual s’estableixen les bases reguladores per al finançament de l’adaptació de las línies elèctriques d’alta tensió als requisits establerts al Reial decret 1432/2008, de 29 d’agost, pel qual s’estableixen mesures per a la protecció de l’avifauna contra la col·lisió i l’electrocució en línies elèctriques d’alta tensió. La norma va establir les bases reguladores dels ajuts als titulars de les línies elèctriques, prèvia convocatòria que haurà de fer cada any el secretari d’estat de Medi Ambient, va encomanar la gestió i concessió centralitzada dels ajuts al Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient, i va invocar les competències de l’Estat en matèria de legislació bàsica sobre protecció del medi ambient i de bases del règim miner i energètic (arts. 149.1.23 i .25 CE). Però el Reial decret no va tenir en compte que la Generalitat ha assumit tant la competència compartida en matèria de medi ambient, com una competència de caràcter exclusiu en matèria d’espais naturals, així com la gestió dels espais naturals situats a Catalunya en règim de protecció estatal (art. 144 EAC). A més, pel que fa a l’atorgament de subvencions, la Generalitat ha assumit la competència prevista a l’art. 114 de l’EAC, i el TC ha establert una reiterada doctrina en la qual ha reconegut la necessària gestió descentralitzada per les CCAA de les subvencions estatals en les matèries en les quals les competències executives corresponen a les comunitats.

En matèria d’educació, es troben pendents de resolució els dos CC que el Govern de la Generalitat va plantejar enfront del de l’Estat en relació amb uns preceptes del Reial decret 1058/2015, de 20 de novembre, pel qual es regulen les característiques generals de les proves de l’avaluació final de l’educació primària establerta a la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, i del Reial decret 310/2016, de 29 de juliol, pel qual es regulen les avaluacions finals d’educació secundària obligatòria i de batxillerat. El primer d’aquests conflictes va considerar que es vulneraven les competències de la Generalitat en matèria d’educació (art. 131 EAC), en excedir de la regulació bàsica estatal i buidar de contingut la competència de la Generalitat per regular la prova d’avaluació de diagnòstic al final de l’educació primària. A més, vulnerava també la competència assumida per la Generalitat de Catalunya en matèria de llengua pròpia (art. 143 EAC) en reconèixer un dret dels pares, mares i tutors a elegir la llengua, castellana o catalana, en la qual cada estudiant podrà realitzar aquesta prova, en contra del règim lingüístic de l’ensenyament vigent a Catalunya (art. 6 i 35 EAC).

El conflicte contra el Reial decret 310/2016, es va plantejar en termes similars respecte de determinats preceptes que regulaven les avaluacions finals d’educació secundària obligatòria i de batxillerat. Mitjançant la Sentència 14/2018 el TC va resoldre el RI plantejat pel Govern de la Generalitat contra diversos preceptes de la Llei orgànica 8/2013, per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE), va reconèixer un marge de regulació propi a la Generalitat per al desplegament del sistema educatiu i va determinar que l’Estat no pot assumir funcions executives quant al règim lingüístic de l’ensenyament que pertoca a la Generalitat i, per això, va declarar inconstitucionals i nuls diversos preceptes de la Llei orgànica 2/2006, d’educació, i de la LOFCA, als quals s’havia donat nova redacció. Per tant, sembla previsible que en resoldre aquests conflictes el TC segueixi els criteris que va establir en aquella Sentència.

En matèria de treball, el Govern de la Generalitat va plantejar el RI contra determinats preceptes del Reial decret llei 7/2017, pel qual es prorroga i modifica el Programa d’activació per a l’ocupació. Aquest Programa s’adreça a les persones en situació de desocupació de llarga durada i comprèn polítiques actives d’ocupació, actuacions d’intermediació laboral gestionades pels serveis públics d’ocupació per tal d’incrementar les oportunitats de retornar al mercat de treball, així com el pagament d’un ajut econòmic d’acompanyament, durant un període de sis mesos. Però mentre que es preveu que les actuacions d’intermediació i cerca activa d’ocupació corresponen als serveis públics d’ocupació autonòmics competents, en canvi, la gestió i concessió de l’ajut econòmic d’acompanyament es reserva al Servicio Estatal Público de Empleo, tot i que els ajuts no van a càrrec dels recursos econòmics de la Seguretat Social ni concorren circumstàncies que justifiquin l’excepcionalitat de la seva gestió i concessió centralitzades per l’Estat. En la norma estatal s’invoquen les competències en matèria de legislació laboral i de bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica (arts. 149.1.7 i .13 CE), però la Generalitat de Catalunya ha assumit les competències executives en matèria de treball i relacions laborals, que inclouen les polítiques actives d’ocupació, la formació dels demandants d’ocupació i la gestió de les subvencions corresponents, així com la intermediació laboral (arts. 170 i 114.4 EAC).

En matèria de dret civil, l’Estat va recórrer diversos preceptes de la Llei 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè, en considerar que estableixen una regulació completa de la compravenda, de la permuta, dels contractes de mandat i de gestió d’assumptes aliens, que no guarda la suficient connexió amb la regulació preexistent en el dret civil propi de Catalunya, que abastava només algunes especialitats parcials, i per això, el recurs va considerar que excedien de la competència de la Generalitat per conservar, modificar i desenvolupar el dret civil propi (art. 129 EAC) i envaïen les reservades a l’Estat (art. 149.1.8 CE).  A més, pel que fa al pacte de condició resolutòria, el recurs va considerar que en establir el procediment notarial de resolució del contracte s’envaeix la competència estatal en matèria d’ordenació dels registres i dels instruments públics (art. 149.1.8 CE); pel que fa al contracte de compravenda de consum, va considerar que envaeix la competència estatal en matèria de legislació mercantil (art. 149.1.6 CE), i pel que fa al conjunt de la regulació dels contractes d’intercanvi, va considerar que vulnera el principi d’unitat de mercat (arts. 149.1.1, .6, .8 i .13 CE).

En aquesta matèria, l’Estat també va plantejar un RI contra els preceptes de la Llei 10/2017, de 27 de juny, de les voluntats digitals i de modificació dels llibres segon i quart del Codi civil de Catalunya que tenen per objecte la creació i regulació del registre electrònic de voluntats digitals. La Llei va crear el registre de caràcter administratiu per donar publicitat i sense efectes jurídic civils, de la darrera voluntat en relació amb un aspecte concret de la successió mortis causa, com es el destí que s’atorga als arxius digitals generats en vida. Però el recurs es va plantejar en considerar que s’envaeix la competència reservada a l’Estat en matèria d’ordenació de registres i instruments públics (art. 149.1.8 CE).

Tot i el major grau de diversitat en les competències controvertides, podem també considerar un bloc format per cinc RI, plantejats en  relació amb el regim jurídic i el procediment administratiu, així com la funció pública i la potestat d’organització de l’Administració.

Així, en primer lloc, fem referència al recurs plantejat pel Govern de la Generalitat contra diversos preceptes de la Llei estatal 40/2015, de l’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic. La Llei va invocar les competències reservades a l’Estat en matèria de bases del règim jurídic de les Administracions públiques, de bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica i d’hisenda general (art. 149.1.18, .13 i .14 CE) per establir la legislació bàsica del règim jurídic administratiu aplicable a totes les Administracions públiques i la regulació de les relacions entre Administracions. Però la Generalitat de Catalunya ha assumit la competència en matèria de règim jurídic de les Administracions públiques catalanes i procediments administratius que derivin de les particularitats del dret substantiu de Catalunya o de les especialitats de l’organització de la Generalitat, a més de la competència en matèria d’organització de la seva Administració (arts.150 i 159 EAC), a més de l’autonomia per a la organització de les seves pròpies institucions. El Govern de la Generalitat va plantejar el recurs en considerar que podien vulnerar aquestes competències els articles 39, relatiu al punt d’accés general electrònic de l’Administració; 49.h) paràgraf segon i per connexió, la disposició addicional vuitena.1, relatius a la pròrroga màxima per 4 anys i l’adaptació a aquesta condició de tots els convenis vigents; 52.2, relatiu als efectes de la liquidació dels convenis; 81.3, pel qual s’imposa a les administracions autonòmiques i locals la regulació detallada del sector públic estatal i dels consorcis continguda als capítols I i VI del títol II de la Llei; 83.2.c) i per connexió, la disposició addicional vuitena.2, pels quals s’exigeix la certificació de la inscripció a l’inventari d’entitats del sector públic estatal, autonòmic i local per poder obtenir l’atorgament del NIF per part de l’Agència Tributària; 120.2, 121, 122 i 126, que respectivament imposen amb caràcter bàsic una regulació detallada del règim d’adscripció dels consorcis, del règim del seu personal, del seu règim pressupostari, de comptabilitat, control econòmic-financer i patrimonial i la permanència d’almenys dues Administracions en cas de separació del consorci; 129.2, que fixa el règim d’adscripció de les fundacions; 157.3, darrer paràgraf, relatiu a la reutilització de sistemes i aplicacions propietat de les Administracions públiques, i per connexió amb els esmentats preceptes la disposició final catorzena.

Al seu torn l’Estat va plantejar un RI contra l’art. 5 de la Llei 17/2017, d’1 d’agost, del Codi tributari de Catalunya i d’aprovació dels llibres primer, segon i tercer relatius a l’Administració tributària de la Generalitat, en considerar que la Generalitat no té competències per regular de forma tant àmplia un codi tributari, ja que la Constitució reserva a l’Estat la potestat originària de crear tributs, mentre que la Generalitat només pot crear tributs propis d’acord amb la Constitució i les lleis, i regular-los en el marc de la coordinació amb la hisenda estatal. A més, en el recurs es va impugnar també la reserva d’una part de les places d’inspectors i de tècnics tributaris per al torn de promoció interna, en considerar que es vulnerava la igualtat en l’accés a les funcions públiques i les bases del règim estatutari dels empleats públics. Així mateix en el recurs es va considerar que la regulació dels recursos davant la Junta de Tributs de Catalunya i del procediment d’entesa amb els contribuents per a la determinació de drets i obligacions en determinats supòsits, vulnerava les competències estatals.

Així mateix, l’Estat va plantejar sengles RI contra les lleis de Catalunya 21/2017, de 20 de setembre, de l’Agència Catalana de Protecció Social, i 15/2017, de 25 de juliol, de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. En ambdós recursos es va sostenir que en realitat la Generalitat estava creant estructures d’estat.

En el primer cas, la llei té per objecte la creació d’un organisme autònom de caràcter administratiu per exercir les funcions que desenvolupen diversos òrgans de diferents departaments de la Generalitat en matèria de protecció social, en exercici de les competències en matèria de seguretat social i serveis socials, voluntariat, menors i protecció de les famílies (arts. 150, 165 i 166 EAC). Però en el recurs es va considerar que s’envaïen les competències reservades a l’Estat en matèria de seguretat social (art. 149.1.17 CE).

En el segon cas, la llei té per objecte la creació d’una entitat de dret públic de l’Administració de la Generalitat per substituir la Fundació Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT) i exercir les funcions de garantia de la ciberseguretat a Catalunya, entesa com a seguretat de les xarxes de comunicacions electròniques i dels sistemes d’informació, d’acord amb les competències assumides en matèria d’ordenació administrativa del comerç electrònic, de comunicacions electròniques i d’organització de l’Administració, i amb el principi rector de les  polítiques públiques del foment i la garantia de l’accés a les tecnologies de la informació i de la comunicació (arts. 53, 121.1.a), 140.7 i 150 EAC). En el recurs, en canvi, es va considerar que s’envaïen les competències de l’Estat en matèria de seguretat pública, en relació amb les de defensa i de telecomunicacions (art. 149.1.4, .21 i .29 CE).

Finalment, l’Estat també va plantejar un RI contra diversos preceptes de la Llei 2/2018, de 8 de maig, de modificació de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la Presidència de la Generalitat i del Govern. La Llei va introduir en el procediment d’investidura del president de la Generalitat una regulació per al cas que el Ple del Parlament autoritzi que el debat d’investidura se celebri sense la presència o sense la intervenció del candidat o candidata, de manera que en aquests casos podrà sol·licitar la confiança de la cambra per escrit o per qualsevol altra mitjà previst al seu Reglament. A més, la llei va preveure que el Govern i els òrgans col·legiats als quals fa referència la Llei es puguin constituir i convocar, i puguin celebrar sessions, adoptar acords i remetre actes, tant de forma presencial com a distància, utilitzant mitjans electrònics, i que el Parlament de Catalunya ha de realitzar les modificacions del seu Reglament per tal de complir els requeriments d’aquesta Llei. L’Estat va plantejar el recurs en considerar que la modificació del procediment d’investidura del president vulnera les disposicions de l’EAC pel que fa a la reserva al Reglament del Parlament de la regulació del debat i votació del procediment d’investidura, i que la regulació dels mitjans telemàtics s’havia d’aprovar pel procediment previst per a les lleis de desenvolupament bàsic de l’Estatut.

Així mateix, hem de fer referència a tres RI més plantejats per l’Estat. El primer va tenir per objecte l’art. 1 del Decret llei 5/2017, d’1 d’agost, de mesures urgents per a l’ordenació dels serveis de transport de viatgers en vehicles de fins a nou places, que preveu que la transmissió de les autoritzacions domiciliades a Catalunya que habiliten per a la prestació de serveis de transport de viatgers en la modalitat de lloguer de vehicles amb conductor (VTC) resta condicionada al fet que el cedent sigui titular de l’autorització des d’un període no inferior a dos anys, comptadors des de la data d’atorgament efectiu de l’autorització al seu favor. L’Estat va considerar que l’esmentat precepte vulnera les competències reservades a l’Estat en matèria de transport terrestre que transcorri pel territori de més d’una comunitat autònoma, i que no concorrien els pressupòsits habilitants d’un Decret llei (art. 149.1.21 i 86 CE i 64 EAC).

El segon va tenir per objecte diversos preceptes de la Llei 18/2017, d’1 d’agost, de comerç, serveis i fires. D’una banda es va impugnar l’exigència a les persones que accedeixin com a assalariats a l’activitat comercial i a la prestació de serveis a Catalunya, de poder atendre els consumidors quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya, en considerar que imposa un deure personal d’ús de les llengües, contrari al règim de cooficialitat que resulta de l’art. 34 de l’EAC i de la doctrina fixada en diverses sentències del TC. A més, en el recurs es va impugnar també la previsió de les temporades habituals per dur a terme la venda en rebaixes i diverses disposicions relatives als horaris comercials aprovades en exercici de la competència en matèria de comerç (art. 1221 EAC). En el recurs es considera que aquests preceptes vulneren la legislació estatal d’horaris comercials i les rebaixes, dictades en exercici de la competència estatal de l’art. 149.1.13 CE, d’acord amb la interpretació que n’ha fet el TC en les seves sentències.

El tercer d’aquests RI va tenir per objecte la Llei 13/2017, del 6 de juliol, de les associacions de consumidors de cànnabis. La Llei va tenir origen en una proposició de llei tramitada per iniciativa legislativa popular, promoguda a partir de la constatació que una part significativa de la població consumeix aquesta substància en una situació d’inseguretat jurídica i sanitària. Però en el recurs es va considerar que la llei envaïa les competències estatals de la legislació bàsica en matèria de sanitat, la legislació en matèria de medicaments i la legislació penal i de seguretat pública (arts. 149.1.6, .16 i .29 CE).

Finalment –last but not least-, no podem deixar d’esmentar els dos recursos d’inconstitucionalitat plantejats un per més de 50 Diputats del Grup parlamentari Confederal de Unidos Podemos – En Comú Podem – En Marea del Congrés dels  Diputats, i l’altre pel Parlament de Catalunya, contra l’acord del Ple del Senat, de 27 d’octubre de 2017, mitjançant el qual s’autoritzà al Govern de l’Estat l’aplicació a la Generalitat de Catalunya de mesures a l’empara del que preveu l’art. 155 de la CE, i en els quals ha comparegut el Govern de la Generalitat per formular també les seves al·legacions i sostenir la inconstitucionalitat d’aquell acord del Senat.

Ramon Riu Fortuny
Sub-director general de Qüestions Constitucionals al Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s