El dret a la ciutat i els drets en la ciutat – Juli Ponce Solé

A finals dels anys 60 del passat segle, un filòsof francès, Henri Lefebvre, va publicar un llibre titulat El dret a la ciutat, posant damunt la taula un concepte interessant per a la discussió intel·lectual.

Ara bé, en la segona dècada del segle XXI, ¿tenim realment totes les persones que vivim a les ciutats catalanes un dret a la ciutat? I si és així, i sobretot, què significa des d’un punt de vista concret de polítiques públiques i de gestió urbanes?

Sobre totes aquestes qüestions hem pogut discutir recentment a la Universitat de Barcelona, en una jornada internacional de tres dies organitzada en col·laboració amb UN-Habitat (se’n pot trobar una descripció en aquest enllaç i en aquest altre enllaç).

La resposta a la primera pregunta és afirmativa. Les persones tenim un dret a la ciutat, reconegut ara ja internacionalment i nacional.

  1. a) Des de la perspectiva internacional, la Nova agenda urbana, sorgida de la reunió internacional Habitat III que va tenir lloc a Quito a la tardor de 2016 (veure aquí) i recollida en la resolució 71/256 de 23 desembre de 2016 de Nacions Unides, reconeix en el seu paràgraf 11 el dret a la ciutat, impulsat per molts moviments cívics i governs d´arreu del món. Concretament assenyala que:

“Compartim l’ideal d’una ciutat per a tothom, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar-hi, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tothom. Fem notar els esforços d’alguns governs nacionals i locals per consagrar aquest ideal, conegut com “el dret a la ciutat”, en les seves lleis, declaracions polítiques i cartes”.Read More »

La nueva ley de contratos del sector público: síntesis de novedades – Dolors Canals Ametller

El pasado jueves 9 de noviembre, con más de una semana de espera desde su aprobación por el Congreso de los Diputados, el Boletín Oficial del Estado publicó la Ley 9/2017, de 8 de noviembre, de Contratos del Sector Público, por la que se transponen al ordenamiento jurídico español las Directivas del Parlamento Europeo y del Consejo 2014/23/UE y 2014/24/UE, de 26 de febrero de 2014. Este es el largo título del reciente texto legal al que los operadores jurídicos nos seguiremos refiriendo como “Ley de Contratos del Sector Público”, por costumbre primero y luego porque, en una parte importante, es continuista con el Texto Refundido de 2011. Nótese que la nueva Ley no afecta la Ley 31/2007, de 30 de octubre, sobre procedimientos de contratación en los sectores del agua, la energía, los transportes y los servicios postales, más allá de lo que sea contrario a sus preceptos.

Y, no solo es extenso el título; la norma, también. Consta de 347 artículos, 53 disposiciones adicionales y 16 disposiciones finales (294 páginas de publicación oficial, incluidos el índice y seis anexos). En repetidos casos, posee un contenido más propio de un reglamento que de una norma legal, hecho que podría dificultar su aplicación por los poderes adjudicadores y los operadores económicos. A corto o largo plazo, podría retrasar también las modificaciones que fueran necesarias.Read More »

Comentari sobre Los “diálogos ciudadanos”: Chile ante el giro deliberativo de Francisco Soto i Yanina Welp – Aitor Díaz Anabitarte

El debat al voltant de la participació i la representació en els sistemes democràtics suposa, per ell mateix, discutir sobre l’essència mateixa del sistema i, per això, de la democràcia, tant si l’entenem com un mecanisme de presa de decisions col·lectives (és a dir, subratllant-ne el caràcter procedimental) com si l’entenem com un valor, com un element fonamental teòric que ens ha d’orientar a l’hora de configurar un sistema de gestió dels assumptes públics.

En aquest context de debat, la recent monografia de Francisco Soto i Yanina Welp parteix de la constatació d’una certa reconfiguració de les relacions entre institucions i ciutadania. Així, davant d’un possible augment de la pèrdua de legitimitat de les institucions representatives (on inclouen, també, els textos constitucionals) afirmen i proposen, sense oblidar els possibles problemes que d’això se’n derivin, els mecanismes de democràcia directa com una possible teràpia i una solució viable.

Per arribar a aquesta conclusió, els autors analitzen les diverses definicions de participació i democràcia directa tot constatant un hipotètic gap entre la ciutadania (els representats) i els polítics professionals (els representants). A partir d’aquí, i sense deixar de banda la proposta dels “diàlegs ciutadans” que han tingut lloc durant l’any 2016 a Xile per promoure i configurar la creació d’un nou text constitucional, l’estudi d’aquests dos acadèmics llatinoamericans sosté la validesa de tres tesis: (I) les democràcies avançades no poden obviar la inclusió i activació de mecanismes de participació ciutadana perquè són un element clau d’inclusió de la ciutadania en el procés polític i, per tant, una garantia de major legitimitat. (II) Els mecanismes de democràcia directa que s’expressen a través del vot són condició necessària però no suficient. Cal, en aquest sentit, la inclusió de processos de deliberació autònoms que facilitin la formulació o l’enfortiment de capital polític per tal de donar més i millors arguments per defensar les diferents propostes i posicions. (III) Els processos de canvi o reforma constitucional (objecte d’estudi de la monografia que aquí es presenta) han generat, o poden generar, noves formes de participació que poden permetre una millor inclusió de la ciutadania o bé un enfortiment de la democràcia com a sistema i també com a valor.Read More »

Il regionalismo differenziato: una terza via o una via di uscita dall’impasse del regionalismo all’italiana? – Sara Parolari e Alice Valdesalici

Lo scorso 22 ottobre, per la prima volta nella storia della Repubblica, i cittadini di due Regioni del Nord Italia, La Lombardia e il Veneto, entrambe guidate dalla Lega Nord, sono stati chiamati ad esprimersi, attraverso un referendum consultivo, in merito alla possibilità per la loro Regione di ottenere una maggiore autonomia da parte dello Stato.

La possibilità per le due Regioni, così come per tutte le altre Regioni a statuto ordinario italiane, di negoziare con il Governo “ulteriori forme e condizioni particolari di autonomia” è prevista espressamente dalla Costituzione italiana all’art. 116.III Cost. (c.d. regionalismo differenziato), che disciplina anche il procedimento da seguire per ottenere questa maggiore autonomia in determinate materie espressamente elencate. Si tratta di tutte le materie su cui Stato e Regioni hanno potestà legislativa concorrente (art. 117.III Cost.), quali ad esempio la tutela della salute e l’istruzione), nonché di alcune materie di potestà legislativa esclusiva dello Stato, tra cui i la tutela dell’ambiente, dell’ecosistema e dei beni culturali.

L’iniziativa appartiene alle Regione interessata, sentiti gli enti locali, nel rispetto dei principi di cui all’art. 119 Cost. (ovvero i principi generali della finanza pubblica). Il conferimento di maggiore autonomia avviene quindi con una legge dello Stato approvata dalle camere a maggioranza assoluta sulla base di intesa tra Stato e Regione.Read More »

El Tribunal Constitucional y la reforma de la Constitución – Pablo Pérez Tremps

Cuando parece que finalmente hay una posición mayoritariamente favorable a iniciar un proceso de reforma constitucional adhiriéndose a la fórmula propuesta por el PSOE de hacerlo a través de una comisión parlamentaria se oyen algunas pintorescas excusas de ciertas formaciones políticas para no involucrarse en ese proceso: la reforma va a estar tutelada por el Tribunal Constitucional, la misma institución que hizo naufragar el Estatuto de Autonomía de Cataluña aprobado en 2006. Y nada más alejado de la realidad jurídico-constitucional española. Sin entrar a valorar ahora el papel del Tribunal Constitucional en la deslegitimación constitucional del Estatuto de Autonomía de Cataluña a través de la STC32/2011 (si hay alguien que no deba hacerlo es el firmante de estas líneas), sí conviene analizar brevemente el papel que corresponde jugar al Tribunal Constitucional en una hipotética reforma constitucional.

Aunque no hay ninguna previsión expresa al respecto, el proceso de reforma constitucional podrá estar sujeto al control del Tribunal Constitucional, como cualquier otro procedimiento de nuestra vida político-constitucional. Pero precisamente el de reforma constitucional es el único que sólo estaría sometido parcialmente, como máximo, al control del Tribunal Constitucional. Y ello porque el parámetro de actuación del Tribunal es siempre la Constitución y su Ley Orgánica (art. 1 de ésta) y una reforma de la Constitución, una vez aprobada, forma parte de la propia Constitución a la que el Tribunal Constitucional debe de someterse. Dicho de otra forma, la Constitución no puede estar sometida a la Constitución salvo en un aspecto: el proceso de reforma constitucional debe realizarse de acuerdo con el procedimiento de reforma constitucional, pero su resultado material, que es Constitución, no puede someterse a la Constitución que modifica.Read More »