La inconstitucionalitat de la prohibició de les corrides de toros a Catalunya – Joan Ridao

La STC 117/2016: una «faena de aliño» que arrana les competències autonòmiques en matèria de cultura, d’espectacles i de protecció animal  

En un dels pronunciaments més polèmics dels darrers temps, el Tribunal Constitucional (TC) va declarar inconstitucional i nul l’art. 1 de la Llei catalana 28/2010, del 3 d’agost, de modificació del Text refós de la Llei de protecció dels animals (LC 28/2010), que prohibia la celebració de curses de braus i altres espectacles taurins a Catalunya.

En essència, el procediment analític del TC comença enquadrant el precepte qüestionat dins les competències de la Generalitat sobre protecció dels animals (art. 116.1.d EAC) i sobre espectacles (art. 141.3 EAC), i, seguidament, amb una argumentació totalment apodíctica, introdueix l’obligació que aquestes competències es cohonestin amb els títols estatals de defensa del patrimoni cultural (149.1.28 CE) i de la seguretat pública (149.1.29). A partir d’aquí, tot i admetre que no es vulnera la competència estatal en seguretat pública, el TC sosté que es menyscaben tanmateix les facultats estatals dins la competència concurrent de l’article 149.2 CE (foment de la cooperació cultural en tant que la cultura és un deure i un servei essencial), en connexió amb la competència de l’art. 149.1.28 CE (defensa del patrimoni cultural). I ho rebla assaonant-ho amb el principi rector de preservació del patrimoni cultural comú, que l’art. 46 CE confereix a l’Estat i que, a parer del TC, habilita l’Estat per desplaçar les competències de la Generalitat en matèria tant de cultura com d’espectacles i protecció dels animals (FJ 7).

Abans de res, cal notar que, tot i que el legislador català va excloure expressament la matèria cultural quan enumerà les competències que emparaven la norma catalana, la remissió a l’àmbit cultural per part dels contraris a la prohibició fou una constant des del mateix moment de la seva aprovació. Sense dubte, la derivació cap a aquest espai remetia a un univers simbòlic més procliu al discurs protaurí, a la dialèctica entre identitats culturals. A més, això oferia una espai més confortable, en termes jurídics, que les relliscoses matèries d’espectacles públics i protecció dels animals. Read More »

Prat de la Riba i el principi de les nacionalitats – Ferran Armengol Ferrer

Quan es parla d’Enric Prat de la Riba se sol posar èmfasi en la seva trajectòria política i en la seva obra de govern. Però poques vegades s’ha aprofundit en el fonament del seu pensament i les influències o connexions amb els corrents intel·lectuals europeus, més enllà d’esmentar els seus lligams amb les idees de Herder i altres autors romàntics alemanys.

Per això m’ha semblat interessant recuperar un petit article que Prat de la Riba va publicar l’any 1898 a la Revista Jurídica de Catalunya, emmarcat dins d’una secció que es titulava “Miscelánea Jurídica”, on Prat publicava uns assaigs curts sobre qüestions jurídiques diverses. Aquestes “Misceláneas” s’han considerat com una de les activitats més valuoses de Prat com estudiós (vg. Carme Arnau, “Enric Prat de la Riba”, estudi previ a Enric Prat de la Riba,  La Nacionalitat Catalana, 4a. ed., Barcelona, Edicions 62, 1978, p. 6) . El títol era “El principio de las nacionalidades en la sociologia y en el derecho internacional”, i tractava sobre una obra publicada pel jurista i polític italià Luigi Gasparotto (1873-1954) que portava, justament, aquest títol, Il principio della nazionalità nella sociologia e nel diritto internazionale. Gasparotto, que havia de ser un dels polítics italians més prominents de la primera meitat del segle XX, qüestionava el principi de la nacionalitat tal com l’havia formulat el també jurista italià Pasquale Stanislao Mancini (1817-1888). Tanmateix, Prat, seguidor de les idees de Mancini, feia en el seu article una esmena a la totalitat a les tesis de Gasparotto i avançava alguna de les idees clau que desplegaria més endavant a la seva obra més coneguda, La nacionalitat catalana.Read More »

El Síndic de l’ONU: llums i ombres d’una institució innovadora – Jaume Saura Estapà

L’Organització de les Nacions Unides disposa de dues oficines d’Ombudsman. Des de 2002, hi ha una Oficina de serveis de mediació i ombudsman que atén els treballadors del sistema de les Nacions Unides, però en aquest apunt em referiré a l’Ombudsman establert pel Consell de Seguretat a mitjan 2010 amb l’encàrrec de supervisar, a instància de part, les sancions que aquest òrgan imposa a persones físiques i jurídiques en el marc de la seva competència de manteniment de la pau i la seguretat internacionals.Read More »

La vigilancia electrónica del trabajo tras la sentencia Barbulescu – Fabián Valero Moldes

El objeto de este artículo es abordar la importante sentencia de la Gran Sala del Tribunal Europeo de Derechos Humanos de 5 de septiembre del 2017, asunto Barbulescu, en la cual se analizan los límites de la vigilancia empresarial sobre las herramientas y aplicaciones informáticas puestas a disposición del trabajador para el desempeño de su actividad laboral, pudiendo estas acciones violar el art. 8 del Convenio Europeo de Derechos Humanos que protege el derecho a la vida privada y familiar.

Supuesto de hecho

Bogdan Mihai Barbulescu prestaba servicios en una empresa privada rumana en calidad de ingeniero. En el ejercicio de su actividad laboral la compañía le conminó  a abrir una cuenta de Yahoo Messenger en el ordenador de la empresa con el fin de responder a peticiones de información de los clientes.

La empresa disponía de un código de conducta interno que regulaba, entre otras cuestiones, el uso de los equipos telemáticos de su propiedad. Señalaba este código  que “queda terminantemente prohibido… usar las computadoras, fotocopiadoras, teléfonos, télex y fax para fines personales”.

El 13 de julio de 2007 la empresa comunicó al Sr. Barbulescu su despido, justificando el mismo en que tras monitorizar su equipo informático se había comprobado que el trabajador lo había utilizado para fines particulares, infringiendo con ello el código interno de conducta. En concreto se imputaba al trabajador mantener conversaciones con su familia y pareja sentimental a través de la aplicación Yahoo Messenger durante la jornada de trabajo.Read More »

El reconocimiento de derechos sociales a través de la conexión con derechos fundamentales – José Ignacio Cubero Marcos

La teoría clásica de los derechos fundamentales, cuyo nacimiento se remonta básicamente a la época de la revolución francesa, con posterioridad fue acogida por la filosofía de corte liberal y, en general, por los incipientes regímenes constitucionales y democráticos a lo largo del siglo XX. No obstante, la influencia del marxismo y corrientes de pensamiento que se inspiraban en él, propiciaron el reconocimiento de derechos de carácter colectivo o, lo que podría denominarse hoy, sociales, si bien centrados en las condiciones laborales y en la salud y seguridad de las personas. Prueba de ello es la Constitución de Weigmar y de otros textos constitucionales que ya no situaban exclusivamente a la persona y el haz de derechos que podía ejercer desde una perspectiva individual sino que todas aquellas facultades se enmarcaban en la pertenencia a un grupo. Hasta FORSTHOFF no se vislumbra un concepto de Derecho social como asistencial, más allá de la condición de trabajadora de la persona. La Administración asistencial debía definir las necesidades básicas de las personas, es decir, aquellas que le permitieran vivir en dignidad y desenvolverse en sociedad como seres humanos. A partir de esta construcción teórica, impulsada también por el contexto histórico de la segunda postguerra mundial y por otras teorías, como la francesa del servicio público, la doctrina comenzó a vincular los derechos sociales a necesidades individuales que, asimismo, se situaban en el eje de la democracia, del consenso, de la autonomía y la libertad, puesto que una persona que no puede satisfacer sus necesidades básicas, difícilmente puede participar en la comunidad, desarrollarse física o intelectualmente y, en consecuencia, se le impide ejercer sus derechos democráticos.Read More »