Drets polítics dels menors: oportunitat o necessitat? – Joan Lluís Pérez Francesch

A les línies següents em proposo parlar dels “drets polítics dels menors” i en especial el de sufragi actiu o de vot. Com és conegut, els drets polítics o de participació política, entre els quals destaca el dret de vot, defineixen segons la terminologia clàssica un “estatus activae civitatis“, un vincle específic amb la comunitat política, la ciutadania, que tradicionalment s’ha associat a la nacionalitat i a la majoria d’edat.

En efecte, aquests dos elements configuren la seva titularitat i el seu exercici. D’aquesta manera es determina el cos electoral, com a òrgan o concepte que legitima les institucions públiques representatives mitjançant els processos electorals. Tot això sense perjudici que en ocasions es permeti als estrangers votar, quan els tractats internacionals o la legislació ho permetin, assumint el principi de reciprocitat (art. 13.2 CE) en eleccions considerades més administratives que polítiques, com és el cas de les municipals. També, a partir del Tractat de Maastricht (1992) es crea una ciutadania europea, que tindrà efectes per tal d’escollir el Parlament europeu, encara que sigui per mitjà de les regles electorals estatals.

Drets dels menors, també la participació política?

Entenem per menor la persona que no arriba als 18 anys. Segons la Convenció dels drets de l’infant (1989), es pot entendre que els menors tenen dret a exercir drets de contingut polític com ara la llibertat d’expressió, o el dret d’associació, que emparen i donen suport a la participació en processos participatius o en iniciatives legislatives. La Convenció s’inscriu en el procés de desenvolupament dels drets humans, formulats en la Declaració universal de l’ONU de 1948, i s’entén com una forma de concreció dels drets en el cas d’un grup de població considerat especialment vulnerable i mereixedor d’una protecció especial.Read More »

La doctrina del tribunal sobre las bases. Competencias cada vez menos compartidas – José Antonio Montilla Martos

1.- En España, la mayoría de las competencias son formalmente compartidas entre el Estado y las Comunidades Autónomas. Son pocas las competencias exclusivas del Estado (fuerzas armadas, aduanas, autorización de referéndum…). Por otro lado, en la práctica no existen competencias exclusivas de las Comunidades Autónomas pues siempre puede incidir el Estado a través de sus títulos horizontales para la ordenación de la actividad económica o para garantizar la igualdad en el ejercicio de derechos. En esos casos, la competencia del Estado se concreta en el establecimiento de las bases a partir de las cuáles las Comunidades Autónomas ejercerán sus facultades de desarrollo normativo y ejecución.

Sin embargo, en la práctica, asistimos a un proceso paulatino de expansión de las bases estatales que restringe el espacio competencial autonómico. Han perdido su carácter primigenio de mínimo común normativo hasta agotar en muchos casos la regulación de la materia. Ello conlleva, en su envés, el vaciamiento de las competencias autonómicas. Ese proceso, con efectos recentralizadores, ha sido advertido y rechazado no sólo en la doctrina sino también dentro del Tribunal Constitucional, a través de los votos particulares a las distintas sentencias.

2.- El presupuesto de este proceso está en el concepto material de norma básica acuñado por la doctrina del Tribunal Constitucional. En su virtud, lo básico en una materia es lo que en cada momento considere el legislador estatal como tal, de manera unilateral, en cualquier fuente y sin más límite que el posible control que pueda realizar el Tribunal Constitucional sobre esa delimitación. Ni siquiera el Estatuto de Autonomía puede limitar al legislador básico estatal pese a la función que la Constitución le atribuye para establecer las “competencias asumidas dentro del marco establecido en la Constitución” (art. 147.2 d) (STC 168/2016).Read More »

La vigilancia electrónica del trabajo tras la sentencia Barbulescu – Fabián Valero Moldes

El objeto de este artículo es abordar la importante sentencia de la Gran Sala del Tribunal Europeo de Derechos Humanos de 5 de septiembre del 2017, asunto Barbulescu, en la cual se analizan los límites de la vigilancia empresarial sobre las herramientas y aplicaciones informáticas puestas a disposición del trabajador para el desempeño de su actividad laboral, pudiendo estas acciones violar el art. 8 del Convenio Europeo de Derechos Humanos que protege el derecho a la vida privada y familiar.

Supuesto de hecho

Bogdan Mihai Barbulescu prestaba servicios en una empresa privada rumana en calidad de ingeniero. En el ejercicio de su actividad laboral la compañía le conminó  a abrir una cuenta de Yahoo Messenger en el ordenador de la empresa con el fin de responder a peticiones de información de los clientes.

La empresa disponía de un código de conducta interno que regulaba, entre otras cuestiones, el uso de los equipos telemáticos de su propiedad. Señalaba este código  que “queda terminantemente prohibido… usar las computadoras, fotocopiadoras, teléfonos, télex y fax para fines personales”.

El 13 de julio de 2007 la empresa comunicó al Sr. Barbulescu su despido, justificando el mismo en que tras monitorizar su equipo informático se había comprobado que el trabajador lo había utilizado para fines particulares, infringiendo con ello el código interno de conducta. En concreto se imputaba al trabajador mantener conversaciones con su familia y pareja sentimental a través de la aplicación Yahoo Messenger durante la jornada de trabajo.Read More »

Relacions intergovernamentals per silenci i Consell de Política Fiscal i Financera – Eduard Roig Molés

Han passat vint-i-cinc anys des de l’aprovació dels Acords autonòmics de 1992, que varen marcar la consolidació del model autonòmic i, especialment, l’impuls del sistema de relacions intergovernamentals. En aquests vint-i-cinc anys les conferències sectorials s’han confirmat com l’element central (i pràcticament únic) de les relacions multilaterals entre els governs de l’Estat i les comunitats autònomes i, en conseqüència, com el marc de desenvolupament fonamental de les relacions d’informació, coordinació, cooperació i participació entre les diferents instàncies.

Vint-i-cinc anys d’experiència permeten una valoració prou fonamentada del sistema. Algunes de les seves característiques són prou conegudes i han estat objecte d’estudi detallat en els treballs de Xavier Arbós, María Jesús García Morales, José María Pérez Medina o Joaquín Tornos, entre d’altres. Sens dubte, la principal és l’heterogeneïtat del seu funcionament i la dependència de l’impuls del govern de l’Estat, o fins i tot, de la personalitat del ministre participant. Altres elements rellevants es deriven de la previsió de funcions específiques de les conferències a les lleis (en matèria de sanitat, dependència o immigració), del desenvolupament efectiu dels segons nivells administratius de cooperació (especialment rellevants per exemple en els àmbits d’educació) o de l’existència d’una instància d’impuls pràctic com és la Unió Europea (element decisiu en matèria de política agrícola, pesquera o mediambiental). Tots aquests elements, i d’altres, exigeixen un estudi sectorial diferenciat de cada conferència que continua essent una de les assignatures pendents de l’anàlisi jurídica i política de les relacions intergovernamentals.

Però fins i tot a partir d’una observació general del sistema i les seves xifres (que poden consultar-se al web de la Secretaria d’Estat d’Administracions Territorials i poden seguir-se també més valorativament en els Informes Comunitats Autònomes elaborats per l’Institut de Dret Públic de la UB), és possible plantejar dues consideracions generals que tenen en comú la rellevància dels silencis i els buits en el nostre sistema (o no sistema) de relacions intergovernamentals.Read More »

Els famosos també tenen intimitat – Marc Carrillo

 

L’abast del dret a la intimitat dels famosos –permanents o conjunturals– ha aparegut de nou en l’escena jurídica amb motiu de la recent Sentència de la Secció Tercera del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) de 21 febrer de 2017 (cas Rubio Dosamantes c. Espanya). En aquesta Sentència el Tribunal examina si el judici de ponderació dut a terme pel Jutjat número 1 de Primera Instància de Madrid entre el dret a la intimitat de la recurrent (art. 18.1 CE) i la llibertat d’expressió i d’informació [art. 20.1, a) i d) CE] havia estat correcte. En síntesi, els fets del cas foren el següents: determinats mitjans de comunicació van difondre el 2005 en diversos programes denominats d’entreteniment –més coneguts com l’anomenada premsa del cor– una sèrie de comentaris referents a la vida privada de la recurrent, una cantant que respon al nom de Paulina Rubio. Concretament, en declaracions fetes en aquets programes, el seu representant artístic li atribuïa inclinacions homosexuals; també va realitzar afirmacions segons les quals ella havia empès la seva parella (RB) al consum de drogues i, a més, l’havia agredit, tot això en el context d’una relació personal que qualificà de tempestuosa. En cap d’aquests programes l’esmentada cantant va ser convidada.

La sentència d’instància va desestimar les pretensions de la demandant fonamentades en el fet que el seu dret a la vida privada (art. 18.1 CE) havia estat vulnerat per aquests comentaris. La sentència civil va ser confirmada per l’Audiència Provincial de Madrid. Posteriorment, tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional no van admetre els recursos de cassació i d’empara interposats per la cantant.Read More »