Le Québec et son expérience en matière de processus d’autodétermination externe – Dave Guénette, Alain-G Gagnon

Au cours des 50 dernières années, le débat sur la capacité du Québec à déclarer son indépendance du reste du Canada a animé la vie politique et constitutionnelle au pays. En effet, de l’élection du Parti québécois de René Lévesque en 1976, en passant par les référendums sur la souveraineté de 1980 et 1995, sans oublier le Renvoi relatif à la sécession du Québec de la Cour suprême du Canada et la Loi sur la clarté référendaire du Parlement fédéral, la question constitutionnelle de l’indépendance du Québec fait partie du paysage politique canadien.

Le Québec fait ainsi en quelque sorte figure de chef de file au sein des démocraties occidentales. Voilà un État moderne et développé qui tente d’obtenir sa souveraineté nationale, non pas en temps de guerre ou pour des raisons d’oppression politique grave, non plus pour mettre un terme à une emprise coloniale sur son territoire ou pour s’affranchir d’un système politique totalitaire, mais bien pour des raisons avant tout culturelles, identitaires, linguistiques et économiques. En ce sens, il est juste d’accorder à la nation québécoise un rôle de pionnier en matière de reconnaissance du droit à l’autodétermination externe des nations minoritaires.

À ce titre, les mouvements sécessionnistes d’aujourd’hui en Écosse et en Catalogne, s’ils s’inspirent inévitablement de l’expérience québécoise, contribuent également à alimenter les débats en ce qui a trait au droit à l’autodétermination des nations minoritaires au sein de sociétés multinationales démocratiques. À terme, il est clair que les enseignements québécois, écossais et catalans – mais aussi éventuellement ceux des cas flamand et sud-tyrolien par exemple –participent à une forme de dynamique dialogique où l’expérience pratique d’un de ces cas précis peut se révéler avoir une influence concrète sur les débats au sein d’autres mouvements indépendantistes.Read More »

Apunts sobre la internacional nacionalista europea: actors, idees i polítiques de la nova dreta populista a Europa – Mario Ríos

Des del crash econòmic de 2008 i de l’esclat de les seves conseqüències socials, econòmiques i polítiques, cada cop que se celebren unes eleccions en el vell continent els sistemes polítics i de partits del país en qüestió pateixen profundes alteracions i canvis que trenquen les trajectòries electorals que s’havien donat fins en aquell moment. Les eleccions celebrades al llarg d’aquests dos darrers anys a Europa confirmen que les esferes polítiques nacionals estan experimentant forts canvis en les seves realitats polítiques.

La raó que provoca aquests canvis en els sistemes polítics europeus és el profund desprestigi que pateixen les democràcies liberals en l’actualitat. Aquest desprestigi ha estat provocat per un seguit de factors: el primer, de caràcter econòmic, està relacionat amb la implosió del sistema financer mundial, la posterior crisi econòmica i la seva gestió política, basada en l’austeritat i en la devaluació interna, fet que va provocar un fort daltabaix econòmic de greus conseqüències socials a molts països. El segon factor són aquestes conseqüències socials: atur, precarietat laboral, pobresa, desigualtat socioeconòmica, derivades de la crisi econòmica i de l’aplicació d’una política econòmica basada en la consolidació fiscal i en els ajustaments pressupostaris, el que ha generat incertesa vital, pèrdua de benestar material, empitjorament de les condicions de vida i sensació d’inseguretat en molts sectors poblacionals de diversos estats europeus. Tot plegat ha conduït a una forta crisi de representativitat, en la qual amplis sectors de la població, que consideren la classe política tradicional culpables del deteriorament patit, han tingut una reacció contra la política existent fins en aquell moment. Aquesta reacció, fonamentada en un gran pessimisme sobre la situació política i el descrèdit institucional, ha generat una important crisi de legitimació dels sistemes polítics i de partits europeus i ha provocat un canvi en el comportament polític de grans sectors de la població europea. A aquesta crisi econòmica, social i política, cal sumar-hi, a més, factors externs que han influït enormement en l’opinió pública europea com són el terrorisme jihadista o la crisi dels refugiats. La suma d’aquests factors ha comportat una gran sacsejada que ha deixat la democràcia liberal fortament desprestigiada, cosa que ha generat una finestra d’oportunitat per a l’aparició en escena de nous actors polítics.Read More »

Las elecciones en Estados Unidos y la “presidencia imperial” – Miguel Ángel Presno

Donald TrumpComo es bien conocido, el pasado 8 de noviembre Donald Trump obtuvo la mayoría en la elección de miembros del Colegio Electoral encargados de nombrar al Presidente de Estados Unidos: en las líneas siguientes comentaremos varios aspectos de este proceso y las previsibles consecuencias en el ejercicio del poder presidencial.

1 La financiación de las elecciones.

Según los datos hasta ahora conocidos, parece que el candidato vencedor gastó en ese proceso unos 700 millones de dólares, mientras que la candidata derrotada llegó a los 1.100 millones de dólares. Se constata, una vez más, que el sistema electoral de Estados Unidos incentiva la existencia de pocos y muy importantes partidos políticos, con una base social extensa y muy plural, asentados en todo el país y con la capacidad necesaria para recaudar ingentes cantidades de dinero destinadas a unas campañas electorales cada vez más dilatadas y costosas, y en las que los anuncios en los medios de comunicación tienen un papel estelar.Read More »

The Aftermath of the Canadian Federal Election – Sébastien Grammond

To everyone’s great surprise, the Canadian federal election of October 19 returned a majority Liberal government headed by Justin Trudeau. The immediate consequence of that majority was to render theoretical the speculation that took place in the last few weeks of the campaign about the consequences of a “hung Parliament,” i.e. a situation where no party obtains a majority in the House of Commons.

Canada’s political system is based on the Westminster model. Contrary to the United Kingdom, Canada has a written constitution, but that constitution says nothing about the formation of government. Rather, this is a subject governed by unwritten constitutional conventions. Most scholars agree that in a hung Parliament, the cardinal rule is that the government must always have the confidence of the House of Commons, which means the support of a majority of members.[1] The party that obtains that confidence may or may not be the party with the largest number of members. Canadian history offers examples of situations where the party with the second largest number of seats succeeded in forming the government.Read More »

Eleccions municipals 2015: definint un nou escenari – Oriol Bartomeus

Sovint analitzem els resultats electorals com si fossin únics. Aquest és un efecte més visible quan les eleccions són de canvi, com les que hi ha hagut. Les eleccions formen part d’una cadena, d’un procés. El que passa ara és en part una transformació del que va passar abans. Hi ha elements que es mantenen i n’hi ha que canvien. Res és del tot nou i res és totalment vell.

Per analitzar aquesta convocatòria municipal hem de veure primer el punt de partida, les municipals de 2011. Moltes de les claus interpretatives d’aquestes eleccions ja són allà.

Les del 2011 són les eleccions del 15M, que esclata enmig d’aquella campanya electoral.

Les del 2011 són les eleccions de CiU, que ve de guanyar les autonòmiques de 2010 (62 escons), de manera que els seus resultats són molt bons. Al contrari que el PSC, que ve de perdre amb estrèpit el govern de la Generalitat el 2010 i està a punt de perdre el govern central (cosa que passarà el novembre de 2011). Un i altre moviments fa que CiU desplaci per primer cop el PSC com a força més votada en aquesta convocatòria municipal de 2011.Read More »