La conflictivitat competencial entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya pendent de resolució del Tribunal Constitucional  –  Ramon Riu Fortuny

Després de l’1 d’octubre i del llarg període en el qual han estat en vigor les mesures  autoritzades pel Senat en aplicació de l’art. 155 de la Constitució, al mes de juny de 2018 s’han format nous governs de la Generalitat i de l’Estat, han iniciat uns contactes formals i s’han compromès a establir un diàleg per buscar solucions a la problemàtica relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. És un bon moment per fer un breu inventari de la conflictivitat competencial que es troba plantejada en nombrosos processos pendents de resolució del Tribunal Constitucional, ja siguin recursos d’inconstitucionalitat (en endavant RI) o conflictes de competència (en endavant CC). En funció de si canvien les normes estatals o de la Generalitat contraposades en aquestes controvèrsies, o bé potser si canvia la interpretació de l’abast de les respectives competències, es podria arribar a punts de coincidència que permetrien donar solució extraprocessal a alguns d’aquests litigis.

El TC sovint no segueix un criteri estrictament cronològic en la solució dels procediments de la conflictivitat, sinó que un cop ha resolt una controvèrsia competencial acostuma a resoldre també en aplicació del mateix criteri doctrinal els altres procediments plantejats entorn de la mateixa matèria.  Possiblement, una negociació política adreçada a la solució de la conflictivitat competencial també podria fer un tractament dels litigis plantejats de forma agrupada per matèries. Per això, podem confegir aquest inventari mirant d’agrupar per matèries competencials els 23 recursos d’inconstitucionalitat i conflictes de competència que enfronten la Generalitat amb l’Estat i que actualment es troben plantejats i pendents de resolució per part del TC.Read More »

Els conflictes d’interessos i la nova regulació dels contractes i de la transparència a Catalunya – Joan Ridao

La contractació pública constitueix avui dia una qüestió de renovat interès després dels recents canvis operats en la seva regulació i pel seu notable impacte en les finances públiques en un context d’estretors pressupostàries. Però també perquè es tracta d’un dels àmbits privilegiats d’anàlisi de la probitat dels poders públics i de la lluita contra la corrupció. En efecte, poc després de l’adopció de la Directiva 2014/24/UE, del Parlament Europeu i del Consell, de 26 de febrer de 2014, sobre contractació pública, l’informe especial del Tribunal de Comptes Europeu (TCUE), de 24 de novembre de 2015, no només va constatar que les normes de contractació havien estat fins llavors una font permanent d’errors sinó que, entre les seves recomanacions, va introduir l’exigència de majors esforços per garantir la transparència i la integritat del sistema, revertint, per exemple, atàviques inèrcies com la modificació sobrevinguda de contractes per pura conveniència, posant en valor el principi d’integritat i bon govern, reconegut per la Convenció de les Nacions Unides contra la corrupció com a part integrant del «dret a una bona administració» previst en l’art. 41 de la Carta dels drets fonamentals de la UE. De la seva banda, la Recomanació de Decisió del Consell de la UE, de 27 de juliol de 2016, va advertir que la «manca de mecanismes de control a priori i a posteriori suficients obstaculitza l’aplicació correcta i uniforme de la legislació en matèria de contractació pública».Read More »

Drets polítics dels menors: oportunitat o necessitat? – Joan Lluís Pérez Francesch

A les línies següents em proposo parlar dels “drets polítics dels menors” i en especial el de sufragi actiu o de vot. Com és conegut, els drets polítics o de participació política, entre els quals destaca el dret de vot, defineixen segons la terminologia clàssica un “estatus activae civitatis“, un vincle específic amb la comunitat política, la ciutadania, que tradicionalment s’ha associat a la nacionalitat i a la majoria d’edat.

En efecte, aquests dos elements configuren la seva titularitat i el seu exercici. D’aquesta manera es determina el cos electoral, com a òrgan o concepte que legitima les institucions públiques representatives mitjançant els processos electorals. Tot això sense perjudici que en ocasions es permeti als estrangers votar, quan els tractats internacionals o la legislació ho permetin, assumint el principi de reciprocitat (art. 13.2 CE) en eleccions considerades més administratives que polítiques, com és el cas de les municipals. També, a partir del Tractat de Maastricht (1992) es crea una ciutadania europea, que tindrà efectes per tal d’escollir el Parlament europeu, encara que sigui per mitjà de les regles electorals estatals.

Drets dels menors, també la participació política?

Entenem per menor la persona que no arriba als 18 anys. Segons la Convenció dels drets de l’infant (1989), es pot entendre que els menors tenen dret a exercir drets de contingut polític com ara la llibertat d’expressió, o el dret d’associació, que emparen i donen suport a la participació en processos participatius o en iniciatives legislatives. La Convenció s’inscriu en el procés de desenvolupament dels drets humans, formulats en la Declaració universal de l’ONU de 1948, i s’entén com una forma de concreció dels drets en el cas d’un grup de població considerat especialment vulnerable i mereixedor d’una protecció especial.Read More »

El Reial Decret 128/2018, de 16 de  març: règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter estatal. Anàlisi comparada entre la normativa anterior i l’actual – Isidre Llucià i Sabarich

Em proposo d’analitzar les principals diferències entre el Reial Decret 128/2018, de 16 de març, pel qual es regula el règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional (FHN) i la legislació fins ara en vigor, i aquest n’és el resultat. M’he cenyit a una anàlisi escrupolosa sense afegir-hi ni literatura innecessària, ni valoracions o criteris personals, atès el caràcter del treball i més enllà de les meues pròpies conviccions sobre la cosa pública en general i de les funcions objecte d’aquest treball en particular.

D’entrada, en virtut de la disposició final primera, tot el contingut del Reial Decret 128/2018 passa a tenir caràcter de norma bàsica.

La Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, va modificar la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local en allò relatiu als funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional, essencialment a través de la inserció de l’article 92 bis.

Segons la mateixa exposició de motius del Reial Decret 128/2018, de 16 de març, pel qual es regula el règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional, l’objectiu és el de reforçar i clarificar les funcions reservades als FHN, especialment la funció interventora, per tal d’aconseguir el control economicopressupostari amb molt més rigor, amb el propòsit de  “contribuir a millorar la presa de decisions dels càrrecs electes”. De fet, en molts casos ja s’estava aplicant per disposició normativa a les lleis anteriorment citades, de manera que el Reial Decret 128/2018 el que fa es posar ordre a la dispersió normativa existent amb anterioritat a la seva entrada en vigor.

D’altra banda, atesa la importància de les seves funcions a les corporacions locals, i la sensible incidència en l’interès general, es vol  garantir una major professionalitat i eficàcia en l’exercici de les funcions, així com facilitar una gestió més eficaç i homogènia del conjunt del col·lectiu d’habilitats a tot el territori de l’Estat.Read More »

Discriminación por razón de discapacidad (sobre la STEDH de 30 de enero de 2018, Enver Şahin c. Turquía) – Juan Manuel Herreros López

Detalles del caso y recorrido administrativo y judicial 

El señor Şahin, un estudiante universitario de primer año de Mecánica, sufrió en 2005 un accidente que le dejó parapléjico, lo que le obligó a suspender sus estudios hasta que su estado físico le permitiera reintegrarse a la universidad. En marzo de 2007 solicitó a las autoridades académicas que se hicieran las adaptaciones materiales necesarias en las instalaciones de su Facultad para poder reanudar, en el siguiente curso académico, sus estudios en igualdad de condiciones que el resto de estudiantes. En mayo de 2007 la Facultad respondió a su petición mediante escrito en el que le indicaba que el edificio de la facultad había sido concebido y construido con varios pisos que podían acoger a 3.000 estudiantes y que su arquitectura no podría ser modificada. Precisaba que se había pedido al Rectorado autorización para proceder a realizar ciertos cambios en las entradas y salidas del edificio, pero que no sería posible concluir estos trabajos a corto plazo. Concluía que, si el interesado quería continuar con sus estudios, buscarían darle una ayuda dentro de sus posibilidades. En agosto de 2007 el Sr. Şahin dirigió, por vía notarial, al rector de la universidad y al decano un requerimiento instándoles a efectuar los acondicionamientos solicitados.

En septiembre de 2007 el Rectorado de la Universidad le respondió que las adaptaciones solicitadas no podían finalizarse a corto plazo por razones presupuestarias, pero le ofreció la ayuda de un asistente personal para asegurar sus desplazamientos dentro de las instalaciones de la facultad. El señor Şahin rechazó esta oferta y en noviembre de 2007 recurrió ante los tribunales de justicia, alegando una violación discriminatoria de su derecho a la educación, así como que la alternativa propuesta por la Universidad lesionaba su privacidad y autonomía. Afirmaba, además, que el hecho de que una persona tuviera que subirle por las escaleras del edificio, presentaba un riesgo serio de caída. Por otro lado, consideraba que los acondicionamientos que exigía constituían una obligación legal para la universidad de acuerdo con la normativa sobre urbanismo, reformada en el año 1997.

El 9 de abril de 2010, el Tribunal administrativo, ante el que recurrió las resoluciones de la Universidad, declaró, entre otras cosas, que los edificios en cuestión se habían construido de conformidad con la normativa vigente en 1988, por lo que no se podía culpar a las autoridades universitarias por no haber aplicado en el edificio las directrices técnicas en materia de accesibilidad establecidas en una legislación adoptada posteriormente para las personas con discapacidad. Por último, la sentencia indica que la administración había informado al demandante de que se adoptarían medidas arquitectónicas de acuerdo con las posibilidades presupuestarias y que se designaría a una persona para que lo llevara a las clases. El demandante recurrió dicha sentencia ante el Consejo de Estado que desestimó el recurso y confirmó la sentencia de instancia.Read More »