Drets polítics dels menors: oportunitat o necessitat? – Joan Lluís Pérez Francesch

A les línies següents em proposo parlar dels “drets polítics dels menors” i en especial el de sufragi actiu o de vot. Com és conegut, els drets polítics o de participació política, entre els quals destaca el dret de vot, defineixen segons la terminologia clàssica un “estatus activae civitatis“, un vincle específic amb la comunitat política, la ciutadania, que tradicionalment s’ha associat a la nacionalitat i a la majoria d’edat.

En efecte, aquests dos elements configuren la seva titularitat i el seu exercici. D’aquesta manera es determina el cos electoral, com a òrgan o concepte que legitima les institucions públiques representatives mitjançant els processos electorals. Tot això sense perjudici que en ocasions es permeti als estrangers votar, quan els tractats internacionals o la legislació ho permetin, assumint el principi de reciprocitat (art. 13.2 CE) en eleccions considerades més administratives que polítiques, com és el cas de les municipals. També, a partir del Tractat de Maastricht (1992) es crea una ciutadania europea, que tindrà efectes per tal d’escollir el Parlament europeu, encara que sigui per mitjà de les regles electorals estatals.

Drets dels menors, també la participació política?

Entenem per menor la persona que no arriba als 18 anys. Segons la Convenció dels drets de l’infant (1989), es pot entendre que els menors tenen dret a exercir drets de contingut polític com ara la llibertat d’expressió, o el dret d’associació, que emparen i donen suport a la participació en processos participatius o en iniciatives legislatives. La Convenció s’inscriu en el procés de desenvolupament dels drets humans, formulats en la Declaració universal de l’ONU de 1948, i s’entén com una forma de concreció dels drets en el cas d’un grup de població considerat especialment vulnerable i mereixedor d’una protecció especial.Read More »

El Reial Decret 128/2018, de 16 de  març: règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter estatal. Anàlisi comparada entre la normativa anterior i l’actual – Isidre Llucià i Sabarich

Em proposo d’analitzar les principals diferències entre el Reial Decret 128/2018, de 16 de març, pel qual es regula el règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional (FHN) i la legislació fins ara en vigor, i aquest n’és el resultat. M’he cenyit a una anàlisi escrupolosa sense afegir-hi ni literatura innecessària, ni valoracions o criteris personals, atès el caràcter del treball i més enllà de les meues pròpies conviccions sobre la cosa pública en general i de les funcions objecte d’aquest treball en particular.

D’entrada, en virtut de la disposició final primera, tot el contingut del Reial Decret 128/2018 passa a tenir caràcter de norma bàsica.

La Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, va modificar la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local en allò relatiu als funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional, essencialment a través de la inserció de l’article 92 bis.

Segons la mateixa exposició de motius del Reial Decret 128/2018, de 16 de març, pel qual es regula el règim jurídic dels funcionaris d’Administració local amb habilitació de caràcter nacional, l’objectiu és el de reforçar i clarificar les funcions reservades als FHN, especialment la funció interventora, per tal d’aconseguir el control economicopressupostari amb molt més rigor, amb el propòsit de  “contribuir a millorar la presa de decisions dels càrrecs electes”. De fet, en molts casos ja s’estava aplicant per disposició normativa a les lleis anteriorment citades, de manera que el Reial Decret 128/2018 el que fa es posar ordre a la dispersió normativa existent amb anterioritat a la seva entrada en vigor.

D’altra banda, atesa la importància de les seves funcions a les corporacions locals, i la sensible incidència en l’interès general, es vol  garantir una major professionalitat i eficàcia en l’exercici de les funcions, així com facilitar una gestió més eficaç i homogènia del conjunt del col·lectiu d’habilitats a tot el territori de l’Estat.Read More »

Discriminación por razón de discapacidad (sobre la STEDH de 30 de enero de 2018, Enver Şahin c. Turquía) – Juan Manuel Herreros López

Detalles del caso y recorrido administrativo y judicial 

El señor Şahin, un estudiante universitario de primer año de Mecánica, sufrió en 2005 un accidente que le dejó parapléjico, lo que le obligó a suspender sus estudios hasta que su estado físico le permitiera reintegrarse a la universidad. En marzo de 2007 solicitó a las autoridades académicas que se hicieran las adaptaciones materiales necesarias en las instalaciones de su Facultad para poder reanudar, en el siguiente curso académico, sus estudios en igualdad de condiciones que el resto de estudiantes. En mayo de 2007 la Facultad respondió a su petición mediante escrito en el que le indicaba que el edificio de la facultad había sido concebido y construido con varios pisos que podían acoger a 3.000 estudiantes y que su arquitectura no podría ser modificada. Precisaba que se había pedido al Rectorado autorización para proceder a realizar ciertos cambios en las entradas y salidas del edificio, pero que no sería posible concluir estos trabajos a corto plazo. Concluía que, si el interesado quería continuar con sus estudios, buscarían darle una ayuda dentro de sus posibilidades. En agosto de 2007 el Sr. Şahin dirigió, por vía notarial, al rector de la universidad y al decano un requerimiento instándoles a efectuar los acondicionamientos solicitados.

En septiembre de 2007 el Rectorado de la Universidad le respondió que las adaptaciones solicitadas no podían finalizarse a corto plazo por razones presupuestarias, pero le ofreció la ayuda de un asistente personal para asegurar sus desplazamientos dentro de las instalaciones de la facultad. El señor Şahin rechazó esta oferta y en noviembre de 2007 recurrió ante los tribunales de justicia, alegando una violación discriminatoria de su derecho a la educación, así como que la alternativa propuesta por la Universidad lesionaba su privacidad y autonomía. Afirmaba, además, que el hecho de que una persona tuviera que subirle por las escaleras del edificio, presentaba un riesgo serio de caída. Por otro lado, consideraba que los acondicionamientos que exigía constituían una obligación legal para la universidad de acuerdo con la normativa sobre urbanismo, reformada en el año 1997.

El 9 de abril de 2010, el Tribunal administrativo, ante el que recurrió las resoluciones de la Universidad, declaró, entre otras cosas, que los edificios en cuestión se habían construido de conformidad con la normativa vigente en 1988, por lo que no se podía culpar a las autoridades universitarias por no haber aplicado en el edificio las directrices técnicas en materia de accesibilidad establecidas en una legislación adoptada posteriormente para las personas con discapacidad. Por último, la sentencia indica que la administración había informado al demandante de que se adoptarían medidas arquitectónicas de acuerdo con las posibilidades presupuestarias y que se designaría a una persona para que lo llevara a las clases. El demandante recurrió dicha sentencia ante el Consejo de Estado que desestimó el recurso y confirmó la sentencia de instancia.Read More »

Gürtel, la corrupció infinita – Joan J. Queralt

Fa uns dies la secció segona de la Audiència Nacional (AN) va dictar una sentència de quasi mil set-cents folis sobre una part de la gegantina trama Gürtel, coneguda com a Gürtel I Època (1999-2005). Cal situar-la en el seu context.

En portem tres peces jutjades: els Vestits de Camps, on l’expresident valencià va ser absolt per un jurat popular -detall no menor-, el cas Fitur, ja tancat i amb els seus condemnats entrant ja a presó (altres com Correa, no en surten més que per declarar en els judicis) i el cas del finançament electoral del PP valencià, pendent de sentència en primera instància.

Enfilant ja el judici oral o encara en instrucció queden: Els papers de Bárcenas -per fi sabrem qui és “M. Rajoy”?-, la Visita del Papa a València i el 3% de Bárcenas. Resten també les prevaricacions en l’adjudicació d’obra pública a València amb Correa i el seu conglomerat. Una altra gran peça és la dita Gürtel II Època, que inclou el significativament etiquetat pelotazo de Arganda. Encara més: les contractacions a Xerès, les d’AENA i les de Boadilla del Monte, aquesta amb el PP acusat també de lucre. Una informació amb més detall es pot trobar a Confilegal.

Com es veu aquest sintètic relat de processos judicials, alguns ja amb condemnes en compliment amb penes gens suaus, ofereix un panorama de corrupció sistèmica. Segons el relat de la sentència coneguda el dia 24 de maig, el PP ha esdevingut un partit enganxat a la seva caixa B. Així ha comprat voluntats, ha venut les seves i s’han enriquit personalment militants, mitjancers i el mateix partit, i, en fi, ha pres part a les conteses electorals dopat econòmicament, adulterant el joc net.

En aquest estat de coses, és legítim demanar per què la sentència és un símptoma i no un remei. No és un remei contra la corrupció, atès el volum de xifra negra d’aquest fenomen politicodelinqüencial, i la resposta penal, a la qual sorprenentment els corruptes fien el seu futur, és tardana, parcial i molts cops, per carències i defectes en la tramitació, notablement benigna.Read More »

Algunas reflexiones tras la tormenta mediática y social de la Sentencia del caso conocido como “La Manada” – Gemma Nicolás Lazo

A estas alturas ya se ha escrito y dicho mucho sobre dicha sentencia y eso es precisamente lo que me interesa resaltar aquí. El eco mediático y social que ha tenido la Sentencia del caso

conocido como “La Manada” lo podemos definir como insólito y, me atrevería a decir que en la mayoría de los casos está siendo provechoso. Para las y los juristas que nos dedicamos a esto, la Sentencia de “La Manada” no es un hecho aislado ni excepcional, sino una muestra vulgar de cómo nuestro sistema judicial entiende y juzga la violencia sexual hacia las mujeres.

Sin embargo, el proceso penal sobre la agresión múltiple de cinco chicos a una chica en las fiestas de los San Fermines de 2016 en Pamplona ha recibido una atención pública sin precedentes, mucho más allá de los abordajes amarillistas de algunos programas y cadenas. Dicha atención pública ha permitido visibilizar y poner en tela de juicio cómo la justicia española juzga la violencia hacia las mujeres, cómo en algunos casos la banaliza (dícese del voto particular) y cómo se aplican estereotipos machistas de género en la interpretación de los hechos que relatan las mujeres.

En el Estado español no estamos acostumbradas a abordar críticamente la actuación de la justicia ni de sus resoluciones y mucho menos a analizarlas con perspectiva de género. Sin embargo, una sociedad que desee autodenominarse democrática debe permitir que la ciudadanía cuestione no sólo las leyes, sino la forma en que éstas son aplicadas por el poder judicial.

El debate, que ya existía pero que se ha avivado y extendido considerablemente tras la mediática sentencia, se puede dividir en dos grandes bloques: la ideología de jueces y juezas, en el sentido definido por la criminología crítica, a la hora de juzgar la violencia hacia las mujeres y la tipificación actual de los delitos contra la libertad sexual.Read More »