El borrador de la Declaración de Copenhague sobre la efectividad del sistema europeo de garantía en el medio y largo plazo – Argelia Queralt Jiménez

Se ha abierto una etapa en el debate sobre la efectividad del sistema europeo de Derechos Humanos en el medio y largo plazo. Se está discutiendo actualmente el borrador de la Declaración de Copenhague, aprobado el 5 de febrero de 2018, y auspiciado por la presidencia danesa del Consejo de Europa (noviembre 2017-mayo 2018). Este borrador deberá ser ajustado, en su caso, a las críticas presentadas por diferentes agentes y en diferentes foros. El texto en forma de Declaración deberá ser presentado para su aprobación en la Conferencia de Alto Nivel que se celebrará en Copenhague los días 12 y 13 de abril de 2018.

Este texto ha sido discutido en varios foros eminentemente académicos durante las últimas semanas por relevantes expertos y expertas en la materia (muy recomendables los análisis en Strasbourgobservers y en Ejil-Talk). Y ello porque el redactado del borrador ha generado suspicacias, no sin razón, entre todos ellos. Aunque el todavía hoy borrador de Declaración se suma a anteriores procesos de mejora del sistema -las conferencias de Interlaken (2010), Izmir (2011), Brighton (2012) y Bruselas (2015)-, parece que del actual redactado preocupa no tanto el papel de los Estados en el sistema, ya que se asume su parte de responsabilidad y la necesidad de mejorar la implementación de los derechos del CEDH en el ámbito doméstico y la ejecución (cumplimiento) de las sentencias del TEDH, sino, más bien, en incrementar el control sobre la actividad del TEDH. Esta nueva aproximación es una muestra más de que el Tribunal de Estrasburgo resulta especialmente molesto para algunos Estados, como ponen de manifiesto las denominadas en jerga académica “resistencias” a la autoridad del TEDH. Insisto que esta es una lectura de la actual redacción del borrador de Declaración que, esperemos, será modificada atendiendo a las críticas provocadas y, sobre todo, a la respuesta ofrecida por el TEDH.Read More »

Una aproximació compartida a la transparència i al bon govern – Agustí Cerrillo i Martínez, i Francesc Rodríguez Pontón

En els darrers anys s’han aprovat nombroses normes en matèria de transparència i bon govern tant al nostre país com arreu que han donat lloc a una multitud d’estudis, elaborats des de diferents disciplines i metodologies, sobre el seu contingut, la seva eficàcia, la seva necessitat o el seu impacte.

En el “Dossier sobre transparència i bon govern” inclòs en el darrer número de la Revista Catalana de Dret Públic, hem fet una selecció de materials entre el vast conjunt que s’ha generat en els darrers anys al voltant de la transparència i el bon govern, des d’una perspectiva d’anàlisi que permet a qualsevol lector, neòfit en la matèria o amb una trajectòria consolidada, aproximar-se o aprofundir en aquestes institucions.

L’elaboració del “Dossier sobre transparència i bon govern” ha estat un procés curós basat en les dimensions que, al nostre entendre, són les que caracteritzen l’extensió i l’anàlisi de la transparència i el bon govern en la darrera dècada: la dimensió territorial, la dimensió temàtica, la dimensió metodològica, la dimensió relativa a la tipologia de materials i la dimensió temporal.

En primer lloc, hem tingut en compte la dimensió territorial per recollir les diverses regulacions adoptades o impulsades des de diferents àmbits territorials d’exercici del poder. La presència del tema de la transparència i el bon govern és global, europea, nacional i local i, en aquest sentit, ha estat necessària una tasca de selecció en un espectre molt ampli d’àmbits de producció d’informació. Read More »

La quarta ronda d’avaluacions del GRECO: l’informe provisional sobre Espanya – Joan J. Queralt

El Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) és un organisme del Consell d’Europa, creat el 1999 i destinat essencialment —com avui diríem— a vetllar i sobretot fomentar la integritat i el bon govern entre els 48 estats membres del Consell més els Estats Units. A més, hi ha organitzacions internacionals amb estatus d’observador.

El procés d’elaboració dels seus informes, en cada ronda sobre un tema, és senzill: una comissió d’experts, de diferents procedències nacionals i professionals, visiten els estats membres dels quals, òbviament, no són nacionals i, mitjançant entrevistes amb operadors del país que cal avaluar (polítics, funcionaris, jutges, acadèmics, professionals lliures, organitzacions i associacions rellevants com sindicats o entitats empresarials, per exemple) i anàlisis de documents legals i d’altra mena, confeccionen un dictamen.

Aquest dictamen conté una sèrie de recomanacions que l’estat en qüestió ha de posar en marxa, i es torna a avaluar el dit estat per tal de verificar si aquestes recomanacions s’han dut a terme i en quina mesura. En els casos insatisfactoris, es torna a donar un nou termini a l’estat incomplidor perquè decideixi posar en marxa les recomanacions. Aquestes avaluacions duren entre quatre i cinc anys cada una, lapse de temps que augmenta o decreix sensiblement en funció de la pràctica de l’estat avaluat en relació amb la corrupció, la transparència i el bon govern. La primera es va llençar el 2000. No cal que una avaluació es tanqui per llençar-ne la següent.

Això és el que també ha succeït amb la quarta avaluació. Tot just, els 6 i 7 de desembre de 2017, l’Assemblea Plenària del GRECO va aprovar el dictamen de conformitat provisional sobre Espanya, que es va donar a conèixer el passat 3 de gener.Read More »

El dret a la ciutat i els drets en la ciutat – Juli Ponce Solé

A finals dels anys 60 del passat segle, un filòsof francès, Henri Lefebvre, va publicar un llibre titulat El dret a la ciutat, posant damunt la taula un concepte interessant per a la discussió intel·lectual.

Ara bé, en la segona dècada del segle XXI, ¿tenim realment totes les persones que vivim a les ciutats catalanes un dret a la ciutat? I si és així, i sobretot, què significa des d’un punt de vista concret de polítiques públiques i de gestió urbanes?

Sobre totes aquestes qüestions hem pogut discutir recentment a la Universitat de Barcelona, en una jornada internacional de tres dies organitzada en col·laboració amb UN-Habitat (se’n pot trobar una descripció en aquest enllaç i en aquest altre enllaç).

La resposta a la primera pregunta és afirmativa. Les persones tenim un dret a la ciutat, reconegut ara ja internacionalment i nacional.

a) Des de la perspectiva internacional, la Nova agenda urbana, sorgida de la reunió internacional Habitat III que va tenir lloc a Quito a la tardor de 2016 (veure aquí) i recollida en la resolució 71/256 de 23 desembre de 2016 de Nacions Unides, reconeix en el seu paràgraf 11 el dret a la ciutat, impulsat per molts moviments cívics i governs d´arreu del món. Concretament assenyala que:

“Compartim l’ideal d’una ciutat per a tothom, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar-hi, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tothom. Fem notar els esforços d’alguns governs nacionals i locals per consagrar aquest ideal, conegut com “el dret a la ciutat”, en les seves lleis, declaracions polítiques i cartes”.Read More »

Comentari sobre Los “diálogos ciudadanos”: Chile ante el giro deliberativo de Francisco Soto i Yanina Welp – Aitor Díaz Anabitarte

El debat al voltant de la participació i la representació en els sistemes democràtics suposa, per ell mateix, discutir sobre l’essència mateixa del sistema i, per això, de la democràcia, tant si l’entenem com un mecanisme de presa de decisions col·lectives (és a dir, subratllant-ne el caràcter procedimental) com si l’entenem com un valor, com un element fonamental teòric que ens ha d’orientar a l’hora de configurar un sistema de gestió dels assumptes públics.

En aquest context de debat, la recent monografia de Francisco Soto i Yanina Welp parteix de la constatació d’una certa reconfiguració de les relacions entre institucions i ciutadania. Així, davant d’un possible augment de la pèrdua de legitimitat de les institucions representatives (on inclouen, també, els textos constitucionals) afirmen i proposen, sense oblidar els possibles problemes que d’això se’n derivin, els mecanismes de democràcia directa com una possible teràpia i una solució viable.

Per arribar a aquesta conclusió, els autors analitzen les diverses definicions de participació i democràcia directa tot constatant un hipotètic gap entre la ciutadania (els representats) i els polítics professionals (els representants). A partir d’aquí, i sense deixar de banda la proposta dels “diàlegs ciutadans” que han tingut lloc durant l’any 2016 a Xile per promoure i configurar la creació d’un nou text constitucional, l’estudi d’aquests dos acadèmics llatinoamericans sosté la validesa de tres tesis: (I) les democràcies avançades no poden obviar la inclusió i activació de mecanismes de participació ciutadana perquè són un element clau d’inclusió de la ciutadania en el procés polític i, per tant, una garantia de major legitimitat. (II) Els mecanismes de democràcia directa que s’expressen a través del vot són condició necessària però no suficient. Cal, en aquest sentit, la inclusió de processos de deliberació autònoms que facilitin la formulació o l’enfortiment de capital polític per tal de donar més i millors arguments per defensar les diferents propostes i posicions. (III) Els processos de canvi o reforma constitucional (objecte d’estudi de la monografia que aquí es presenta) han generat, o poden generar, noves formes de participació que poden permetre una millor inclusió de la ciutadania o bé un enfortiment de la democràcia com a sistema i també com a valor.Read More »