Gürtel, la corrupció infinita – Joan J. Queralt

Fa uns dies la secció segona de la Audiència Nacional (AN) va dictar una sentència de quasi mil set-cents folis sobre una part de la gegantina trama Gürtel, coneguda com a Gürtel I Època (1999-2005). Cal situar-la en el seu context.

En portem tres peces jutjades: els Vestits de Camps, on l’expresident valencià va ser absolt per un jurat popular -detall no menor-, el cas Fitur, ja tancat i amb els seus condemnats entrant ja a presó (altres com Correa, no en surten més que per declarar en els judicis) i el cas del finançament electoral del PP valencià, pendent de sentència en primera instància.

Enfilant ja el judici oral o encara en instrucció queden: Els papers de Bárcenas -per fi sabrem qui és “M. Rajoy”?-, la Visita del Papa a València i el 3% de Bárcenas. Resten també les prevaricacions en l’adjudicació d’obra pública a València amb Correa i el seu conglomerat. Una altra gran peça és la dita Gürtel II Època, que inclou el significativament etiquetat pelotazo de Arganda. Encara més: les contractacions a Xerès, les d’AENA i les de Boadilla del Monte, aquesta amb el PP acusat també de lucre. Una informació amb més detall es pot trobar a Confilegal.

Com es veu aquest sintètic relat de processos judicials, alguns ja amb condemnes en compliment amb penes gens suaus, ofereix un panorama de corrupció sistèmica. Segons el relat de la sentència coneguda el dia 24 de maig, el PP ha esdevingut un partit enganxat a la seva caixa B. Així ha comprat voluntats, ha venut les seves i s’han enriquit personalment militants, mitjancers i el mateix partit, i, en fi, ha pres part a les conteses electorals dopat econòmicament, adulterant el joc net.

En aquest estat de coses, és legítim demanar per què la sentència és un símptoma i no un remei. No és un remei contra la corrupció, atès el volum de xifra negra d’aquest fenomen politicodelinqüencial, i la resposta penal, a la qual sorprenentment els corruptes fien el seu futur, és tardana, parcial i molts cops, per carències i defectes en la tramitació, notablement benigna.Read More »

Algunas reflexiones tras la tormenta mediática y social de la Sentencia del caso conocido como “La Manada” – Gemma Nicolás Lazo

A estas alturas ya se ha escrito y dicho mucho sobre dicha sentencia y eso es precisamente lo que me interesa resaltar aquí. El eco mediático y social que ha tenido la Sentencia del caso

conocido como “La Manada” lo podemos definir como insólito y, me atrevería a decir que en la mayoría de los casos está siendo provechoso. Para las y los juristas que nos dedicamos a esto, la Sentencia de “La Manada” no es un hecho aislado ni excepcional, sino una muestra vulgar de cómo nuestro sistema judicial entiende y juzga la violencia sexual hacia las mujeres.

Sin embargo, el proceso penal sobre la agresión múltiple de cinco chicos a una chica en las fiestas de los San Fermines de 2016 en Pamplona ha recibido una atención pública sin precedentes, mucho más allá de los abordajes amarillistas de algunos programas y cadenas. Dicha atención pública ha permitido visibilizar y poner en tela de juicio cómo la justicia española juzga la violencia hacia las mujeres, cómo en algunos casos la banaliza (dícese del voto particular) y cómo se aplican estereotipos machistas de género en la interpretación de los hechos que relatan las mujeres.

En el Estado español no estamos acostumbradas a abordar críticamente la actuación de la justicia ni de sus resoluciones y mucho menos a analizarlas con perspectiva de género. Sin embargo, una sociedad que desee autodenominarse democrática debe permitir que la ciudadanía cuestione no sólo las leyes, sino la forma en que éstas son aplicadas por el poder judicial.

El debate, que ya existía pero que se ha avivado y extendido considerablemente tras la mediática sentencia, se puede dividir en dos grandes bloques: la ideología de jueces y juezas, en el sentido definido por la criminología crítica, a la hora de juzgar la violencia hacia las mujeres y la tipificación actual de los delitos contra la libertad sexual.Read More »

El borrador de la Declaración de Copenhague sobre la efectividad del sistema europeo de garantía en el medio y largo plazo – Argelia Queralt Jiménez

Se ha abierto una etapa en el debate sobre la efectividad del sistema europeo de Derechos Humanos en el medio y largo plazo. Se está discutiendo actualmente el borrador de la Declaración de Copenhague, aprobado el 5 de febrero de 2018, y auspiciado por la presidencia danesa del Consejo de Europa (noviembre 2017-mayo 2018). Este borrador deberá ser ajustado, en su caso, a las críticas presentadas por diferentes agentes y en diferentes foros. El texto en forma de Declaración deberá ser presentado para su aprobación en la Conferencia de Alto Nivel que se celebrará en Copenhague los días 12 y 13 de abril de 2018.

Este texto ha sido discutido en varios foros eminentemente académicos durante las últimas semanas por relevantes expertos y expertas en la materia (muy recomendables los análisis en Strasbourgobservers y en Ejil-Talk). Y ello porque el redactado del borrador ha generado suspicacias, no sin razón, entre todos ellos. Aunque el todavía hoy borrador de Declaración se suma a anteriores procesos de mejora del sistema -las conferencias de Interlaken (2010), Izmir (2011), Brighton (2012) y Bruselas (2015)-, parece que del actual redactado preocupa no tanto el papel de los Estados en el sistema, ya que se asume su parte de responsabilidad y la necesidad de mejorar la implementación de los derechos del CEDH en el ámbito doméstico y la ejecución (cumplimiento) de las sentencias del TEDH, sino, más bien, en incrementar el control sobre la actividad del TEDH. Esta nueva aproximación es una muestra más de que el Tribunal de Estrasburgo resulta especialmente molesto para algunos Estados, como ponen de manifiesto las denominadas en jerga académica “resistencias” a la autoridad del TEDH. Insisto que esta es una lectura de la actual redacción del borrador de Declaración que, esperemos, será modificada atendiendo a las críticas provocadas y, sobre todo, a la respuesta ofrecida por el TEDH.Read More »

Una aproximació compartida a la transparència i al bon govern – Agustí Cerrillo i Martínez, i Francesc Rodríguez Pontón

En els darrers anys s’han aprovat nombroses normes en matèria de transparència i bon govern tant al nostre país com arreu que han donat lloc a una multitud d’estudis, elaborats des de diferents disciplines i metodologies, sobre el seu contingut, la seva eficàcia, la seva necessitat o el seu impacte.

En el “Dossier sobre transparència i bon govern” inclòs en el darrer número de la Revista Catalana de Dret Públic, hem fet una selecció de materials entre el vast conjunt que s’ha generat en els darrers anys al voltant de la transparència i el bon govern, des d’una perspectiva d’anàlisi que permet a qualsevol lector, neòfit en la matèria o amb una trajectòria consolidada, aproximar-se o aprofundir en aquestes institucions.

L’elaboració del “Dossier sobre transparència i bon govern” ha estat un procés curós basat en les dimensions que, al nostre entendre, són les que caracteritzen l’extensió i l’anàlisi de la transparència i el bon govern en la darrera dècada: la dimensió territorial, la dimensió temàtica, la dimensió metodològica, la dimensió relativa a la tipologia de materials i la dimensió temporal.

En primer lloc, hem tingut en compte la dimensió territorial per recollir les diverses regulacions adoptades o impulsades des de diferents àmbits territorials d’exercici del poder. La presència del tema de la transparència i el bon govern és global, europea, nacional i local i, en aquest sentit, ha estat necessària una tasca de selecció en un espectre molt ampli d’àmbits de producció d’informació. Read More »

La quarta ronda d’avaluacions del GRECO: l’informe provisional sobre Espanya – Joan J. Queralt

El Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) és un organisme del Consell d’Europa, creat el 1999 i destinat essencialment —com avui diríem— a vetllar i sobretot fomentar la integritat i el bon govern entre els 48 estats membres del Consell més els Estats Units. A més, hi ha organitzacions internacionals amb estatus d’observador.

El procés d’elaboració dels seus informes, en cada ronda sobre un tema, és senzill: una comissió d’experts, de diferents procedències nacionals i professionals, visiten els estats membres dels quals, òbviament, no són nacionals i, mitjançant entrevistes amb operadors del país que cal avaluar (polítics, funcionaris, jutges, acadèmics, professionals lliures, organitzacions i associacions rellevants com sindicats o entitats empresarials, per exemple) i anàlisis de documents legals i d’altra mena, confeccionen un dictamen.

Aquest dictamen conté una sèrie de recomanacions que l’estat en qüestió ha de posar en marxa, i es torna a avaluar el dit estat per tal de verificar si aquestes recomanacions s’han dut a terme i en quina mesura. En els casos insatisfactoris, es torna a donar un nou termini a l’estat incomplidor perquè decideixi posar en marxa les recomanacions. Aquestes avaluacions duren entre quatre i cinc anys cada una, lapse de temps que augmenta o decreix sensiblement en funció de la pràctica de l’estat avaluat en relació amb la corrupció, la transparència i el bon govern. La primera es va llençar el 2000. No cal que una avaluació es tanqui per llençar-ne la següent.

Això és el que també ha succeït amb la quarta avaluació. Tot just, els 6 i 7 de desembre de 2017, l’Assemblea Plenària del GRECO va aprovar el dictamen de conformitat provisional sobre Espanya, que es va donar a conèixer el passat 3 de gener.Read More »