En la recent campanya electoral el llavors candidat i president en funcions Artur Mas va anunciar la possibilitat de crear, en un nou govern, un departament d’afers exteriors, possibilitat que, de moment almenys, no s’ha concretat. De fet, es va generar una certa confusió en la designació del nou Govern, el proppassat 27 de desembre de 2012, quan els mitjans de comunicació, atenint-se a una nota de premsa de la Generalitat posteriorment modificada, subratllaven el nomenament de Francesc Homs i Molist com a titular del Departament de la Presidència i d’Afers Exteriors. El mateix conseller va indicar, en roda de premsa posterior, que hi havia hagut un error i que, de moment, el seu Departament mantindria la denominació del ja existent -és a dir, Departament de la Presidència, que no tenia fins ara un conseller i, per tant, el seu titular era el mateix president de la Generalitat- a qui, d’altra banda, ja estaven adscrites les competències sobre afers exteriors. Malgrat això, no hi ha dubtes sobre les poderoses consideracions polítiques subjacents a aquesta cerimònia de la confusió i algunes fonts periodístiques es feien ressò de les reticències d’Unió Democràtica de Catalunya respecte de la denominació del departament i les competències sobre afers exteriors. Cal indicar, també, que la Secretària General del Partido Popular va plantejar fins i tot, en roda de premsa, l’adopció de mesures legals contra el decret corresponent si es creava un departament amb la denominació d’afers exteriors.

No obstant això, i més enllà de l’important substrat polític, entenc que no hi ha res que legalment hagués impedit crear aquest departament i, tant per donar visibilitat a l’acció exterior com per donar-li el pes polític necessari, podria resultar perfectament adequada la creació d’un departament responsable de l’acció exterior i de les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea. La Llei 13/2008, de la presidència de la Generalitat i del Govern, estableix clarament que correspon al president de la Generalitat la decisió de determinar, per decret, el nombre i denominació i l’àmbit de competències del departaments en què s’organitza el Govern. En aquests darrers anys, a més, i especialment amb l’Estatut de 2006, han quedat clarament establertes les competències de la Generalitat respecte de l’impuls de la projecció de Catalunya a l’exterior i la promoció dels seus interessos en aquest àmbit, així com respecte de les accions amb projecció exterior que es deriven directament de les seves competències. Estem, per tant, davant d’un àmbit material de l’activitat del Govern i de l’Administració de la Generalitat que entenc que és suficientment rellevant com perquè s’hagués considerat i valorat adequadament, tant en termes polítics com jurídics i pressupostaris, la creació d’un departament per a l’acció exterior i els afers europeus, ni que no fos específic i compartís altres competències, com les de la Presidència. S’ha de reconèixer, no obstant això, que, en moments de crisi com els actuals, raons d’austeritat aconsellarien més que la creació de nous departaments en el Govern de la Generalitat, reduir-los o reestructurar-los, encara que en el nou Govern s’han mantingut els dotze departaments i, per tant, els dotze titulars que ja existien.
A més a més, ens subestatals que formen part d’altres estats, com el Quebec o Flandes, tenen des de fa temps en els seus governs departaments específics que s’ocupen de les activitats internacionals. És més, algunes comunitats autònomes han fet alguna cosa semblant en determinats moments, ni que s’hagi tractat d’experiències sense gaire continuïtat i que s’han fet compartint denominació amb altres àmbits materials i no ocupant-se exclusivament de l’acció exterior sinó, en tot cas, només en relació als afers europeus.

Existeix, per tant, la competència i, al meu entendre, seria perfectament legal la creació d’un departament d’aquesta naturalesa i amb aquesta denominació ni que, fins a la data, no l’hagi hagut encara en cap Govern de la Generalitat i el que s’hagi fet, des de fa més de vint anys, hagi estat crear diferents òrgans o unitats directives, amb denominacions molt canviats i sempre de nivell inferior al de departament, als que s’han encomanat aquestes funcions respecte de l’àmbit internacional. En el primer Govern del president Mas aquest òrgan directiu ha estat una Secretaria d’Afers Exteriors, però ja en 1992 es va crear una Comissionat per a Actuacions Exteriors que després es va reestructurar en una Direcció General i, posteriorment, en una Secretaria sectorial. Durant el període del Govern del president Maragall van ser dues les secretaries sectorials (Secretaria de Relacions Internacionals i Secretaria de Cooperació Exterior) i durant el Govern del president Montilla també es van establir dues secretaries diferenciades, en aquest cas, d’Afers Exteriors i per a la Unió Europea. És més, cal indicar que, en la darrera etapa del Govern del president Montilla la Secretaria d’Afers Exteriors i de Cooperació es va convertir en Comissionat d’Afers Exteriors i de Cooperació amb el rang específic de Viceconselleria, en la mesura que el Comissionat estava adscrit al Departament de la Vicepresidència. Aquesta ràpida panoràmica evidencia també els molts canvis -que es poden qualificar d’excessius- tant en la denominació d’aquest òrgan o unitat directiva com en la seva dependència jeràrquica en el si del Govern i l’Administració de la Generalitat.

En qualsevol cas, si s’hagués creat aquest departament crec que s’ha de subratllar també que la persona titular d’aquest hauria de tenir un elevat perfil polític i una connexió política de primer ordre i de plena confiança amb el president de la Generalitat. Sense aquest perfil i sense aquesta connexió, resultaria molt difícil visibilitzar i coordinar amb l’autoritat política necessària l’acció exterior i europea del Govern i de l’Administració de la Generalitat i assolir, per tant, els objectius polítics i econòmics d’internacionalització i de projecció exterior de Catalunya. Aquesta premissa imprescindible s’hagués complert plenament tenint en compte la persona designada com a titular del Departament de la Presidència i que inicialment es proposava, segons sembla, com de Presidència i d’Afers Exteriors.
Tanmateix, tot apunta al fet que, més que per a dotar de rellevància política i de major coordinació i unitat l’acció exterior i europea de la Generalitat, la possibilitat de crear un departament d’afers exteriors estava directament relacionada amb els plantejaments polítics que han aflorat en relació amb una futura consulta que pogués tenir suports internacionals i, per tant, hagués respost més a la conveniència d’una intensa acció exterior de recerca d’aquests difícils avals internacionals i d’una incerta internacionalització del debat sobre la possible consulta. Al meu entendre, allò fonamental hagués estat la visibilitat de les competències sobre l’acció exterior i europea de la Generalitat i el seu enfortiment i coordinació en un escenari on són més intenses que mai les connexions internacionals de tot tipus, afavorint així el desenvolupament, el progrés econòmic i social i la internacionalització de l’economia catalana. No obstant això, s’ha de reconèixer que la creació d’un nou departament com el que es proposava -possible jurídicament- responia, com sempre, i especialment respecte a l’orientació que volia donar-se-li, a consideracions i criteris de caràcter polític.

Xavier Pons Ràfols
Catedràtic de Dret Internacional Públic
Universitat de Barcelona
Coautor amb M. Campins, J.M. Castellà i E. Martín del llibre “La acción exterior y europea de la Generalitat de Catalunya”, Centro de Estudios  Internacionales-Marcial Pons, 2012.