El divendres 14 de desembre, la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili va acollir el “Seminari sobre participació ciutadana en el món local”, coordinat per Jordi Jaria i Manzano (professor de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili) en el marc del projecte “Estat autonòmic i democràcia: els drets de participació en els estatuts d’autonomia”, finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació, que dirigeix. Josep Mª Castellà Andreu (professor de dret constitucional de la Universitat de Barcelona). La jornada, organitzada amb el suport de la Càtedra Antoni Pedrol i Rius d’Estudis Jurídics Locals, el Departament de Dret Públic de la Universitat Rovira i Virgili, l’Associació Catalana de Municipis i la Fundació Carles Pi i Sunyer, va congregar una vintena de participants procedents de l’Administració local i de l’àmbit acadèmic.

El seminari es plantejava com un espai per detectar i analitzar les especificitats teoriconormatives i les problemàtiques que es plantegen a la pràctica en la democràcia participativa en l’àmbit local. La jornada es va estructurar en dues parts. A la primera taula, moderada per Joan Anton Font i Monclús (secretari general de l’Ajuntament de Tarragona), hi van intervenir Enriqueta Expósito (professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona), Rosario Tur Ausina (professora de dret constitucional de la Universitat Miguel Hernández) i Ángel Ruiz de Apodaca Espinosa (professor de dret administratiu de la Universitat de Navarra). En aquesta primera part es va abordar el marc teòric de la qüestió analitzada, centrant-se en el fonament de la participació ciutadana al món local, el seu encaix dins de la Constitució i en el règim normatiu municipal, amb una especial atenció a la participació ciutadana en l’àmbit específic del medi ambient, que constitueix un espai d’especial visibilitat per a les tendències del dret i la democràcia contemporanis.

Els ponents de la segona taula del seminari, moderada per Jordi Jaria i Manzano, van ser Jaume Magre Ferran (professor de ciència política de la Universitat de Barcelona), Sergio Castel Gayán (assessor tècnic de la Direcció General de Participació Ciutadana del Govern d’Aragó) i Josep Maria Elorduy Vidal (tècnic de l’Àrea de Presidència de la Diputació de Barcelona). Aquesta segona part va tenir com a objectiu detectar els assoliments, les deficiències i els reptes en l’aplicació dels instruments de participació ciutadana, a partir d’estudis politològics i de les experiències de tècnics de l’Administració experts en la matèria.

Al llarg del seminari es van posar de manifest una sèrie de paradoxes i contradiccions que afecten l’estat actual de la democràcia al nostre país, en particular en l’àmbit local. El seminari es va iniciar amb la constatació per part de Joan Anton Font i Monclús que si bé sembla haver-hi un ampli consens teòric sobre la necessitat que els ciutadans participin en l’adopció de decisions públiques, entre la ciutadania sembla regnar la percepció que el nostre sistema democràtic presenta seriosos dèficits de participació. Curiosament, no obstant això, com van reflectir les dades aportades per Magre així com per Sergio Castel, a partir de la seva experiència al capdavant de la iniciativa “Aragon Participa”, mentre un gran nombre de municipis adopten normatives de participació ciutadana i un munt de recursos han estat invertits en el últims anys en enfortir la democràcia participativa, l’ús efectiu d’aquests canals per part dels ciutadans és mínim.

La majoria dels discursos van partir de la premissa teòrica que l’àmbit local és l’espai participatiu per excel·lència, per ser el nivell polític més proper al ciutadà i per la naturalesa política i autònoma dels ens locals reconeguda en la Constitució. Tenint en compte les importants diferències demogràfiques i socioeconòmiques dels municipis del nostre territori, difícilment podem parlar de la democràcia local com una realitat única. Ara bé, paradoxalment, al final de la jornada, fàcilment es podia extreure la impressió que la realitat de la democràcia dels ens locals a Espanya en general no presenta una idiosincràsia massa marcada en comparació a altres nivells territorials, a diferència del que succeeix per exemple amb el model de governança local als Estats Units.

Per què no hi participen els ciutadans? Per quina raó els ciutadans són escèptics respecte als mecanismes participatius disponibles? Què és la participació ciutadana? Quin és el seu fonament i la seva finalitat? Quins reptes planteja la seva aplicació? Aquests van ser interrogants que van estar presents al llarg de tot el matí. Com va remarcar el senyor Jaria i Manzano, la resposta a aquestes preguntes pivota sobre una qüestió prèvia que va ser el teló de fons del seminari: què és el poder públic? El poder públic concebut essencialment com a prestador de serveis, en què els principis d’eficàcia i eficiència són prioritaris, sol anar associat a una certa reticència a cedir quotes de poder i responsabilitat als ciutadans en l’adopció de les decisions. En canvi, sota una concepció del poder públic com a comunitat, no necessàriament en consonància amb el principi d’eficàcia i eficiència, la participació ciutadana s’entén com una forma de coresponsabilitzar els ciutadans de les decisions públiques.

A Espanya, i el món local no és una excepció, sembla que hi ha encara un cert recel per part del poder públic a cedir quotes de poder i, al seu torn, falta de disposició de la ciutadania per coresponsabilitzar-se dels assumptes públics. Així, doncs, les raons per les quals la democràcia participativa al nostre país no acaba d’assolir els nivells de qualitat esperats rauen tant en la responsabilitat dels poders públics com dels mateixos ciutadans. Al llarg de la jornada, però, es va posar de manifest una certa divisió entre aquells participants que van centrar el seu discurs en els problemes de caràcter legal i els relatius als poders públics, i aquells que, mostrant un cert escepticisme respecte a les possibilitats de millora de la democràcia actual, van posar un major èmfasi en raons de Pel que fa a las deficiències dels poders públics, es van apuntar repetidament dues mancances fonamentals respecte als instruments de participació que s’estan aplicant actualment. Una d’elles és la falta de regulació de la seva eficàcia jurídica, qüestió en la qual va incidir la Dra. Expósito. L’altra és la falta de bidireccionalitat entre poder públic i ciutadà, tal com va posar de manifest reiteradament la senyora Tur. Alguns dels participants van atribuir la indiferència de la ciutadania respecte als processos participatius a aquestes raons.

Es van assenyalar unes quantes causes socioculturals que expliquen la desafecció dels ciutadans. Segons el senyor Ruiz de Apodaca, hi ha entre alguns sectors de la ciutadania la percepció que les decisions estan preses d’antuvi, percepció que sovint té a veure amb prejudicis o amb el predomini d’una certa “cultura del no” o “cultura NIMBY” (Not in my backyard). La falta de cultura política comunitària; la falta d’interès del ciutadà enfront dels assumptes sobre els quals són consultats; o, simplement, la falta de recursos i temps per participar són altres de les raons que van ser assenyalades al llarg de la jornada.

Aquests factors, no obstant això, com van reiterar alguns dels ponents més optimistes, no han de portar al desànim de les autoritats públiques sinó que són fenòmens de la realitat social contra els quals s’ha de lluitar. Així, entre els reptes que han d’assumir les autoritats públiques, hi ha el de determinar a consciència quan s’ha de consultar als ciutadans, com van apuntar la Sra. Tur i el Sr. Castel; promoure els mecanismes deliberatius davant dels mecanismes de mera consulta, com va defensar el mateix Sr. Castel; o definir adequadament a qui consultar en cada cas, tal com va suggerir el Sr. Elorduy. Així mateix, com va assenyalar el Sr. Castellà, enfront de la impossibilitat que tots els ciutadans participin activament en la vida política, cal prendre’s seriosament un altre dels vessants de la participació ciutadana, la cultura de l’avaluació. Potser no tots els ciutadans estan preparats per prendre les decisions però sí per jutjar-les.

Isabel Vilaseca Boixareu,
doctoranda de Dret Constitucional, Universitat Rovira i Virgili