Ronald Dworkin: la lectura moral de la Constitució – Josep J. Moreso

El matí del dijous 14 de febrer va morir a la ciutat de Londres, de leucèmia, Ronald Dworkin als 81 anys d’edat, el més destacat dels filòsofs del dret de la seva generació i un dels més grans juristes recents. El seu darrer llibre, dedicat a una articulada defensa de l’objectivitat i la unitat del valor, duia com a títol Justice for Hedgehogs (Justícia per a eriçons, 2011), una evocació clara de la divisió entre pensadors realitzada per Isaiah Berlin, que havia estat el seu amic, a partir d’un vers del poeta grec Arquíloc: ‘La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap només una, de molt grossa’. Berlin defensava la pluralitat dels valors i li agradava posar el nas a totes les tradicions intel·lectuals. Dworkin, en canvi, pensava que els valors poden encaixar-se en una unitat que atorgui sentit a la nostra vida com a agents morals.

Va estudiar filosofia a Harvard i després dret a Harvard i a Oxford, essent arreu un estudiant brillant. Fou lletrat (clerk) del conegut i gran jutge americà Learned Hand, va exercir d’advocat a Nova York abans d’incorporar-se com a professor a la Universitat de Yale. Al 1968 va succeir H.L.A. Hart a la càtedra de Jurisprudence de la Universitat d’Oxford. Una posició que compaginaria amb la de professor a la Universitat de Nova York durant trenta anys, després de la jubilació canviaria Oxford per l’University College de Londres.

El seus primers treballs, recollits a Taking Rights Seriously (Els drets presos seriosament, 1977) van significar una poderosa crítica al positivisme jurídic, tal com havia estat concebut per Hart. Determinar el que el dret requereix en cada circumstància no és només, segons la seva concepció, una qüestió de com els legisladors i els jutges han decidit regular una esfera de la vida en comú, sinó també de quina sigui la millor teoria política i moral capaç de reconstruir la nostra pràctica jurídica, en especial la nostra pràctica constitucional. El dret aspira a ser, d’aquesta manera, la institucionalització de la moralitat política. Una concepció desenvolupada a través de diversos llibres: A Matter of Principle (Una qüestió de principis, 1985), Law’s Empire (L’imperi del Dret, 1986), Freedom’s Law (El dret de la llibertat, 1996) o Justice in Robes (La justícia amb toga, 2006). Tornaré al final d’aquest escrit al sentit d’aquesta teoria.

D’altra banda, les seves contribucions a la filosofia moral i a la filosofia política el situen també entre els més destacats filòsofs pràctics de l’actualitat, pel qual va rebre el premi Holberg l’any 2007, una mena de Nobel de les Humanitats concedit pel govern de Noruega.  Les seves reflexions sobre la vida i la mort, sobre l’avortament i l’eutanàsia a Life’s Dominion (El domini de la vida, 2003) representen una contribució imperible a aquestes qüestions persistents. I la seva teoria filosòfica de la igualtat, sobre la qual descansa la seva teoria de la justícia, en permanent relació amb les teories de John Rawls, Robert Nozick, Gerald Cohen o Amartya Sen, ara recollida a Sovereign Virtue (La virtut sobirana, 2000). També d’aquesta teoria poden obtenir molt d’impuls intel·lectual els teòrics del dret públic.

La seva capacitat permanent de diàleg fou un tret constant de la seva trajectòria. Era un polemista brillant i els seus articles a New York Review of Books el feien una figura pública, coneguda i controvertida, entre la intel·lectualitat anglosaxona. Opinava sobre les decisions de la Cort Suprema (de l’acció afirmativa a l’eutanàsia o al finançament de les campanyes electorals) i discutia les idees d’altres pensadors des del que podríem anomenar com a liberalisme igualitari.

Per acabar, explicaré com concebia ell la interpretació del dret tractant de mostrar l’originalitat de la seva proposta. Ho faré a través d’un cas hipotètic. A la novel·la de Philip Kerr, A Philosophical Investigation (Una recerca filosòfica, 1992) es descriu el Londres de 2013 com una ciutat insegura, amb un alt grau de delinqüència. Entre les mesures que es preen per reduir-la, hi ha la imposició d’un nou tipus de càstig penal: donat que la ciència mèdica ha aconseguit induir i revertir l’estat de coma dels humans, la pena de presó és substituïda per un nou tipus de càstig: el coma punitiu. D’aquesta manera, als condemnats a aquesta pena se’ls indueix el coma pel temps de la condemna i són confinats en una mena d’hospitals on, com és obvi, no hi ha perill ni de fugues ni motins, només cal conservar-los amb alimentació i respiració assistida. D’altra banda, l’art. 15 de la Constitució espanyola prohibeix els tractes inhumans i degradants. Si el coma punitiu s’introdueix al codi penal espanyol, per exemple, seria una pena d’acord amb la constitució? O, com ho plantejaria el mateix Dworkin, la veritat de la proposició normativa segons la qual el coma punitiu no és constitucional depèn de la correcció moral d’aquesta mesura? L’estructura profunda d’aquest gènere de qüestions interpretatives és allò que tracta de determinar la teoria del dret dworkiniana. Com ho he de fer per saber si el coma punitiu és un tracte inhumà i degradant o no?

Les respostes possibles són diverses. En primer lloc, podríem dir que la resposta ha de trobar-se en allò que els redactors de la constitució consideraven, si ells volien incloure el coma punitiu entre els tractes inhumans i degradants, llavors no van imposar cap restricció al respecte: interpretar un text és recuperar la intenció del que el va escriure. En segon lloc, podria argüir-se que donades les dificultats per identificar les intencions dels constituents, hauríem de respondre dient que és degradant allò que la majoria d’espanyols ara considera degradant. En tercer lloc, podríem preguntar-nos a quin propòsit serveix aquesta part de la Constitució i, d’acord amb la nostra conclusió, establir si el coma punitiu contribuirà a aconseguir aquests objectius millor que la seva absència. En quart lloc, algú podria defensar que l’apel·lació a conceptes com tractes inhumans i degradants és irremeiablement confús o controvertit i que, per tant, quan el dret s’hi refereix roman indeterminat en tots els supòsits d’aplicació del concepte i els jutges gaudeixen de discreció en resoldre els casos. En cinquè, i darrer lloc, en canvi, podem argumentar que, donat que el concepte de tracte inhumar i degradant és un concepte moral, la manera adequada és involucrar-se en un raonament moral, de moral substantiva, per esbrinar si aquest càstig té o no encaix constitucional.

Doncs bé, tota la teoria del dret de Dworkin pot ser considerada com  una defensa articulada i brillant, la més important de les defenses contemporànies, del darrer punt de vista. I ho fa desgranant les crítiques més poderoses a les altres posicions: de l’originalisme d’A. Scalia, magistrat de la Cort Suprema dels Estats Units a la discreció dels jutges, la possibilitat de modificar el dret que els positivistes jurídics creuen que és el que ocorre en aquests casos: ho creia H.L.A. Hart, el més gran abans de Dworkin, i ho creu ara Joseph Raz, per exemple. A la nostra tradició jurídica, formada al si del positivisme continental, procedent de Hans Kelsen més que de H.L.A. Hart, la resposta de Dworkin també suscita les reaccions més controvertides. Una raó més per llegir-lo i prendre els seus arguments seriously.

Josep Joan Moreso Mateos
Catedràtic de filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s