Lectura de la tesi “Los derechos de información y de participación ciudadanas en materia de urbanismo” per Marta Llorens

El passat dia 19 d’abril em vaig doctorar a la Universitat de Girona amb la lectura de la meva tesi doctoral, dirigida pel Dr. Joan M. Trayter, titulada “Los derechos de información y de participación ciudadanas en materia de urbanismo”, amb un tribunal format pel Dr. José Esteve Pardo –que el presidia–, el Dr. Javier Junceda Moreno i el Dr. Manuel Rebollo Puig.

La meva tesi aborda l’estudi dels drets dels ciutadans des d’una perspectiva garantista, partint de la premissa que la transparència en l’actuació urbanística és una obligació que, sovint, no es duu a terme de la manera adequada. El meu propòsit era múltiple: en primer lloc, proporcionar un tractament monogràfic dels drets d’informació i participació en l’urbanisme, treball que no existia; en segon lloc, sistematitzar el règim jurídic d’aquests drets, fortament vinculats amb el principi de transparència; i, en tercer lloc, intentar aportar possibles solucions a les problemàtiques detectades, algunes de les quals m’agradaria resumir breument en aquest post.

Pel que fa al primer eix de la tesi, el dret d’accés a la informació urbanística, considero que la seva escassa regulació no és proporcional a la seva importància, especialment pel que fa a les garanties d’un dret que és fonamental per exercir, entre d’altres, el dret de participació.

Un problema pràctic que presenta el dret d’accés a la informació urbanística són les limitacions temporals heretades de la regulació del règim jurídic de les administracions públiques en general, aplicades al planejament urbanístic. Per aquest motiu, he suggerit a la tesi, que tota la informació sigui pública i accessible permanentment a partir de l’obertura del tràmit d’informació pública, sense la possibilitat que, després de finalitzar aquest període, se’n restableixi el secret.

D’altra banda, un dels majors inconvenients del dret d’informació que els ciutadans poden exercir, en general, és la manca de garanties, ja que aquests en veuen frustrat l’exercici. Reclamo, en aquest sentit, mesures més contundents dirigides a protegir l’efectivitat del dret a la informació, com l’establiment d’un termini molt breu per a la resolució de peticions, un sistema de recursos especial, abreujat, i davant d’una autoritat independent, així com la regulació d’un règim disciplinari més dur, que permeti identificar el personal responsable de la tramitació, i l’aplicació de la responsabilitat disciplinària per incompliments.

Ara bé, els reptes de la transparència en urbanisme, inclouen la necessitat de reforçar les obligacions de publicitat activa de les administracions públiques competents. En efecte, haver d’acudir presencialment a les dependències administratives per obtenir certa informació urbanística, especialment quan es tracta de plans en tramitació, és un impediment que obstaculitza, sense cap justificació, l’activitat dels particulars, especialment tenint en compte que la tecnologia actual permet publicar i compartir tots els continguts a través d’Internet. Actualment, el Registre telemàtic de planejament de la Generalitat de Catalunya està complint una important missió, ja que publica el planejament vigent i permet geolocalitzar i conèixer el règim de sòl aplicable a les parcel·les. No obstant això, a la tesi proposo ampliar-ne la funció, i estendre-la a la publicació dels plans en tràmit i derogats.

Entrant en la segona part de la tesi, relativa al dret de participació ciutadana, parteixo de la base que, un urbanisme transparent i vinculat a la realització de l’interès públic, per una banda, ha de buscar un paper actiu de la societat en la configuració de les ciutats, que permeti corresponsabilitzar als ciutadans en la consecució de l’interès públic en l’urbanisme a través dels seus drets de participació; però, d’altra banda, ha d’aprofundir en els mecanismes de participació perquè són eines imprescindibles de control social de les actuacions urbanístiques.

Així, doncs, amb el propòsit de revitalitzar els instruments participatius en el camp de l’urbanisme, sense allunyar-me de l’eficàcia, la simplificació administrativa i la governabilitat, a la tesi abordo l’estudi de dues figures: d’un costat, l’institucionalitzat tràmit d’informació pública, com a mecanisme tradicionalment emprat per a la participació en la formació del planejament; i de l’altre, la consulta pública urbanística.

L’ordenament jurídic ha canalitzat la participació ciutadana a través d’un tràmit d’informació pública incardinat en el procediment d’aprovació dels plans urbanístics, de convocatòria obligatòria després que s’aprovi inicialment i en el cas d’introduir-hi modificacions substancials. Cal destacar, no obstant això, que el control social preventiu de l’actuació urbanística és especialment rellevant si s’observa que són els particulars i no l’Administració qui tenen a les seves mans la possibilitat d’evitar projectes urbanístics insostenibles, innecessaris o, fins i tot, il·legals. Per aconseguir aquesta efectiva supervisió de la societat, entenc que és més aconsellable que la participació es faci en el mateix moment de la gestació del pla, que és quan es prenen les decisions. Per aquest motiu, a la tesi proposo d’insistir en l’obligació d’instaurar una fase en què s’avanci en la informació pública obligatòria.

En un altre sentit, a la tesi també subratllo que l’impacte de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació en la substanciació del tràmit d’informació pública no és prou contundent, en comparació a l’acceptació i increment exponencial de les tecnologies a la vida quotidiana de la societat. Per tal d’evitar que es produeixi un distanciament en el fenomen tecnològic, considero un repte la implantació d’un canal de comunicació amb l’Administració que permeti als interessats presentar telemàticament al·legacions de forma segura.

Per últim, la tesi sosté la necessitat de donar un pas més ambiciós en matèria de participació, que satisfaci l’interès públic de forma més plena que amb la mera observança del tràmit d’informació pública i, en aquest sentit, proposo la institucionalització de la consulta directa als ciutadans, que s’hauria d’articular al voltant de la consulta popular no referendària, amb el benentès que les decisions del planejament són de naturalesa estrictament administrativa i sense cap transcendència política. En síntesi, proposo la convocatòria de consultes urbanístiques de caràcter municipal després del primer tràmit d’informació pública, i que versin exclusivament sobre àmbits discrecionals i qüestions d’oportunitat que hagin generat polèmica social. Aprofundeixo sobre aquest tema en un article que properament es publicarà a la Revista catalana de dret públic.

Per últim, m’agradaria remarcar que la principal conclusió de la meva tesi és que existeix una clara dissociació entre les esperances posades a la transparència i la falta de respostes que presenta el dret urbanístic positiu. Resumint, la consecució d’un urbanisme transparent, i, en conseqüència, la realització de l’interès públic en urbanisme, passa per la configuració d’un dret d’informació pública més extens, atorgar major amplitud al deure de publicitat activa de les Administracions urbanístiques, i aprofundir en la participació a través del tràmit d’informació pública i la consulta popular urbanística.

Marta Llorens Ferrer
Professora de dret administratiu de la Universitat de Girona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s