Obituari al professor Eduardo García de Enterría – Joan Manuel Trayter

El dilluns dia 16 de setembre, amb 90 anys, va morir el professor Eduardo García de Enterría, catedràtic de dret administratiu, lletrat del Consell d’Estat, magistrat del Tribunal Europeu de Drets Humans i advocat, va crear una escola de pensament en la qual ha estat mestre de més de vuitanta catedràtics de dret administratiu a tot el món.

Els seus mèrits van ser reconeguts en l’àmbit universitari, però també a l’àmbit de la cultura. L’any 1984 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials; l’any 1999, el Premi Alexis de Tocqueville; i el 2006, el Premi Internacional Menéndez Pelayo; va ser membre de l’Accademia Nazionale dei Lincei (Italia), membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, de l’European Law Research Center i de la Law School de la Universitat de Harvard (Estats Units); i va ser nomenat Doctor Honoris Causa per les universitats de París-Sorbonne, Bolonya, Mendoza (Argentina), Tucumán (Argentina), Nuevo León (Mèxic); Bénito Juárez de Durango (Mèxic), Guadalajara (Mèxic), Buenos Aires, Córdoba (Argentina), Externado de Colombia i Sergio Arboleda de Bogotà (Colòmbia), i per les universitats espanyoles de Valladolid, Carlos III, Cantabria, Oviedo, Santiago de Compostela, Extremadura, Màlaga, Saragossa i San Pablo CEU.

El llegat fonamental que ens deixa el professor García de Enterría és immens, i difícil de sistematitzar en unes línies. En primer lloc, va ser un jurista universal, universalitat que va projectar en el nostre dret públic. Des de la creació de la Revista d’Administració Pública (RAP), l’any 1950, de la qual va ser primer fundador i després director, es va posar l’accent en millorar el nostre paupèrrim ordenament jurídic públic (a la postguerra i en ple règim franquista), intentant importar les institucions més destacades dels ordenaments jurídics europeus i nord-americà. Cap revista a nivell europeu té tantes cites de dret comparat com la RAP. Ell, que va ser catedràtic a Valladolid, l’any 1957, admirava l’obra d’Hauriou, un dels grans mestres del dret administratiu. Gràcies a la RAP i als seus estudis, ens vàrem familiaritzar, amb posterioritat, amb els escrits d’Otto Mayer i del dret alemany; de Santi Romano, Zanobini i Giannini del dret italià; o d’Schwartz amb el dret americà. En aquest sentit, ell va impulsar la necessitat d’obrir el nostre ordenament jurídic al món. Aquesta màxima la va seguir en tota la seva vida. A tall d’exemple, la nostra incorporació a la Unió Europea va merèixer l’any 1986 que es publiqués el Tratado de Derecho Administrativo Europeo, coordinat per ell, amb els professors Muñoz Machado y González Campos.

En segon lloc, va dotar el contingut del dret públic de la sistemàtica que era necessària per entendre les seves regles i la seva aplicació. És cert que, a partir dels anys 60, comencen a sortir nous manuals que ordenen la disciplina i donen sentit a les institucions per sobre de les lleis, els reglaments, els articles concrets de les normes. No obstant, ell construeix un ordenament jurídic administratiu que encara avui és la base del dret públic.

En tercer lloc, la clau de volta de tot el seu sistema era que l’Administració ha de servir amb objectivitat els interessos generals, tal com després diria el text constitucional, però tenint en compte sempre que el destinatari de l’actuació administrativa és el ciutadà. Les regles jurídiques, en particular les de dret públic, són un límit al poder i una garantia del ciutadà quan es relaciona amb ell. Aquesta filosofia la va mantenir fins al final de la seva vida, manés el govern que manés, ja que ell va ser, com tots els grans homes que ha donat la història, un jurista independent.

Fent un breu repàs de la seva obra i l’impacte que ha tingut en el dret públic és necessari recordar, en primer lloc, el treball “La Constitución como norma y el Tribunal Constitucional”, treball que va servir perquè s’entengués, des de l’àmbit del dret públic, com funcionava una constitució en un estat modern, la importància de les tècniques del dret nord-americà. Allà queda la polèmica del professor Lucas Verdú, polèmica apassionant en aquell moment. Per cert, cal destacar que el professor García de Enterría era un gran polemista, li encantava polemitzar sobre els temes de què estava convençut, i no li molestava la crítica, ans al contrari, la utilitzava per reafirmar les seves idees o, si era necessari, modificar-les.

D’una altra banda, i respecte a les fonts del dret, va revolucionar també el nostre ordenament jurídic. En aquest àmbit, cal destacar el llibre: “Legislación delegada y control judicial”, respecte al control dels decrets legislatius, l’essència del qual està plasmat actualment a l’article 82 de la Constitució. Així mateix, resulta cabdal per entendre el nostre sistema de producció normativa el treball: “Reflexiones sobre la Ley y los principios generales del derecho”, editat l’any 1984, on apostava per interpretar tot l’ordenament jurídic d’acord amb els principis generals, fugint de la interpretació literal de les normes, donant sentit a cadascuna de les lleis. És cèlebre la frase: “Hay que pasar de la metafísica a la técnica”, recollida en el seu llibre.

Respecte al principi de legalitat i al control de la discrecionalitat en l’exercici de les potestats administratives, també va posar la llavor perquè estudis actuals aprofundissin en el control de la discrecionalitat dels poders públics. La conferència “La lucha contra las inmunidades del poder”, realitzada a la Universitat de Barcelona l’any 1962, és un exemple de com entenia ell el dret públic. Cal destacar que, en aquell moment, ell ja parlava de l’Estat de dret, de la separació de poders, dels drets fonamentals i del control plenari dels actes dels poders públics per part dels tribunals; i que, l’any 1959, va escriure sobre com reduir la discrecionalitat en l’exercici de la potestat reglamentària.

Pel que fa a l’organització administrativa, la seva visió estava basada en la Revolució francesa. Ell entenia que l’Administració havia de ser àgil i ordenada (aquí va beure de les fonts del dret alemany). Els llibres: “Revolución Francesa i Administración Contemporánea” (1972) i “Estudios sobre las autonomías territoriales” (1985), són un clar exemple del que diem.

En aquest últim aspecte, ell era conscient que l’Estat autonòmic podia funcionar millor. L’any 1981 va presidir la Comissió d’Experts de les Autonomies, Comissió on va intentar buscar una solució al problema de l’organització territorial del poder, qüestió que encara avui segueix sense resoldre’s.

Respecte al nucli de la disciplina del dret administratiu, això és, acte i procediment, el professor García de Enterría va col·laborar, directament o indirectament, en dotar de garanties jurídiques als ciutadans. En diversos treballs i, en particular, en el seu Curso de derecho administrativo, escrit amb el professor Tomás-Ramón Fernández (llibre, per cert, traduït a l’italià i al portuguès) va sistematitzar el nostre ordenament jurídic. La teoria de l’acte administratiu, adaptant la definició de Zanobini, va ser assumida per tots els tribunals i encara avui és el concepte que fem servir per entendre les actuacions administratives unilaterals. La idea fonamental aquí era entendre un concepte ampli d’acte administratiu perquè qualsevol actuació administrativa pogués ser controlada pel dret i, per tant, pels tribunals. Així mateix, des de les pàgines de la RAP, indirectament, va ajudar que tinguéssim una llei pionera a Europa en procediment administratiu: la Llei de 17 de juliol de 1958, derogada per la Llei de 1992 que, en essència, es va basar en l’anterior.

Una altra preocupació del seu pensament va ser aconseguir un bon funcionament de la justícia administrativa. Aquí destacarien dues obres, que continuen sent referent del control judicial de les administracions públiques: “Hacia una nueva justicia administrativa”, llibre publicat l’any 1989; i “La batalla por las medidas cautelares”. En aquesta última obra proposa aplicar el criteri del fumus boni iuris per concedir la suspensió cautelar dels actes de l’Administració pública, tal com succeeix a nivell del dret europeu. La lluita per fer desaparèixer els actes polítics o de govern, la necessària agilització del procés contenciós-administratiu i la necessitat de fer un sistema eficaç d’execució de sentències van ser la guia que va il·luminar la seva obra i que avui en dia és la base de les preocupacions intel·lectuals i pràctiques.

Respecte a la denominada, fins fa poc temps, part especial del dret administratiu, va fer nombroses aportacions que han marcat el dia a dia del nostre dret públic (qüestions relatives al dret urbanístic, del qual en va fer un manual amb el professor Parejo; “La teoria dels actes separables”, imprescindible en molts àmbits i, en particular, en el de la contractació; la teoria de la responsabilitat patrimonial; la reversió de les concessions o de la usucapió), que resulten imprescindibles avui en dia. En aquest àmbit, també cal ressaltar, d’una banda, el seu llibre sobre “Los principios de la nueva Ley de Expropiación Forzosa”, Llei de 1954 que encara avui és vigent; i, de l’altra, les crítiques ferotges al sistema sancionador administratiu de què, fins l’any 1981, gaudien les administracions públiques espanyoles. Ell va arribar a titllar aquest sistema de prebeccarià, i les seves postures doctrinals varen tenir ressò immediatament en les sentències inicials del Tribunal Constitucional.

A la seva grandesa intel·lectual s’unia la seva talla humana i personal, difícilment igualable. El professor García de Enterría era humil, positiu, alegre i generós. Acostar-se a ell et feia més gran perquè sempre t’ajudava, moltes vegades sense que li demanessis. Les teves alegries científiques i personals eren les seves, i només això explica que pogués construir l’escola més gran de professors de dret públic de tot el món. En els últims anys de la seva vida, era feliç en les reunions que feia l’anomenada “Escola d’Enterría” (un sopar de Nadal i una reunió d’estiu), que normalment es feien a prop de la muntanya i la naturalesa, que ell tant adorava.

Descansi en pau un dels grans mestres del dret dels nostres temps. La seva figura, les seves idees i ensenyances són avui més vívides que mai.

Joan Manuel Trayter Jiménez
Catedràtic de dret administratiu de la Universitat de Girona

One thought on “Obituari al professor Eduardo García de Enterría – Joan Manuel Trayter

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s