Ressenya crítica: “Hacia la Consolidación Fiscal. Propuestas para la Sostenibilidad del Estado del Bienestar” – Marina Serrat

El llibre Hacia la Consolidación Fiscal. Propuestas para la sostenibilidad del Estado del Bienestar, publicat recentment per l’editorial Aranzadi, és fruit d’un projecte d’investigació d’I+D B910AR04 del programa CEU-Banc de Santander, titulat «La sostenibilidad del Estado del Bienestar», que han portat a terme les Universitats del grup CEU. En format d’obra col·lectiva, el contingut dels diferents apartats és una anàlisi critica, des de la vessant financera, d’unes determinades polítiques públiques que palesen la seva insuficiència en l’actual escenari econòmic i social del país. Com exposa el Dr. José A. Rozas –editor d’aquest llibre– en el capítol preliminar, l’objectiu del projecte consisteix en trobar solucions alternatives per tal que aquestes polítiques funcionin de forma més eficient i justa per als contribuents i racionalitzin equitativament la gestió dels recursos públics que s’hi dediquen.

La profunda depressió econòmica que des de fa gairebé mitja dècada s’ha instal·lat al país,  que castiga dramàticament moltes famílies i a la societat espanyola en general, posa en dubte l’anomenat estat del benestar, i ens obliga a considerar seriosament un replantejament dels fonaments econòmics i financers que sustenten aquest sistema. Per bé que l’estat del benestar té com a objectiu principal compensar les deficiències i injustícies de l’economia de mercat, mitjançant la redistribució de la renta i de les prestacions socials cap als menys afavorits, si a la malmesa situació econòmica s’hi afegeix la deriva demogràfica i una elevada tassa de desocupació, obtenim un còctel explosiu impossible de contenir que, malauradament, augura la desaparició d’aquest model d’organització social. Així mateix, per entendre com s’ha arribat a aquest punt cal retrocedir als anys anteriors a la crisi; aleshores, en paraules del Prof. Ernesto Lejeune, per mor d’un doble malentès: la gratuïtat de les polítiques públiques i per la convicció, generalitzada, que la Hisenda pública té el deure de proveir-ho tot, vivíem en el país de les meravelles, fins que l’encanteri es va fondre entre el deute i el marasme d’unes arques públiques buides. En aquest sentit, la tesi que defensa aquest llibre vol deixar palès que les prestacions socials no són gratuïtes, tenen un cost que tots els ciutadans han d’assumir mitjançant el pagament dels tributs. El llibre és, doncs, una crida a la consciència social i apel·la a la cultura de la subsidiarietat i la responsabilitat col·lectiva si es vol mantenir la societat del benestar.

La metodologia investigadora dels autors ha volgut fugir del recurs fàcil i, en les nou alternatives que es plantegen, no s’han contemplat mesures fiscals que comportin l’augment de la despesa pública i/o l’increment o creació de nous tributs, puix que la finalitat que es persegueix és la viabilitat i la continuïtat de l’estat del benestar. Les diferents polítiques públiques que s’han analitzat són: la política de pensions, la política de fiscalitat de l’energia, la política de lluita contra el frau fiscal internacional, la política de participació de capital privat en projectes públics, la política de televisions públiques i la política de beques universitàries.

Les dues primeres contribucions d’aquesta publicació incideixen en les polítiques de previsió social. En el primer capítol, el Prof. Juan I. Gorospe analitza les polítiques fiscals relatives a les pensions públiques i els plans de pensions privats; qüestiona la pervivència de les pensions públiques perquè, assegura, les regles han canviat. El sistema ja no és viable perquè el nombre de contribuents ha deixat de ser proporcional respecte del nombre de beneficiaris. Així mateix, diu el professor, les polítiques fiscals han obviat les dinàmiques econòmiques i socials i ara ens trobem que la inversió de la piràmide poblacional –en les darreres dues dècades, menys naixements i prolongació de l’esperança de vida– i l‘augment desproporcionat de la tassa de desocupació –conseqüència de l’actual crisi econòmica– han sobrecarregat la despesa de la Seguretat Social, desbordant completament el sistema. D’altra banda, a dia d’avui el nombre de persones que dediquen recursos propis per a complementar la seva pensió futura és molt reduït. I és que la previsió privada té dos handicaps: la disponibilitat econòmica i la pressió fiscal que suporten els plans de pensions. Conseqüentment, les reformes que s’han fet fins ara no són suficients per aturar la degradació i pèrdua final d’aquestes prestacions.

A parer del professor Gorospe, les recents apujades d’impostos i l’increment de les cotitzacions empresarials han estat contraproduents per a la recuperació econòmica, en tant que han minvat el poder adquisitiu del conjunt de la població. A grans trets, la fórmula fiscal que proposa consisteix en conjugar els impostos, és a dir, es podrien reduir les cotitzacions empresarials a condició que una part de l’IVA recaptat passés a dotar la tresoreria de la Seguretat Social de recursos addicionals. Pel que fa als plans de pensions privats, planteja millorar-ne el règim fiscal a través d’incentius fiscals, com les deduccions, a fi de fer-los més atractius i, així, incentivar la població a contribuir-hi de forma complementària.

El Prof. Juan P. Maldonado analitza en el segon capítol les prestacions per viduïtat, defunció o orfandat. Critica la pèrdua del sentit originari d’aquest tipus de prestacions. Considera que el seu règim jurídic ha de ser modificat des de l’arrel perquè en el context social actual les prestacions han quedat obsoletes i han passat a cobrir “situacions de necessitat” que a dia d’avui ja no tenen raó de ser. Insisteix l’autor que per aquest motiu es fa necessari revisar-ne la naturalesa, encara que la dificultat, en aquest cas, no només sigui jurídica sinó també política i social, per més que la major part de modificacions en la regulació d’aquestes prestacions –més que pensions– s’han dut a terme per motius d’igualtat i no discriminació. Així doncs, l’estratègia fiscal que Maldonado entén com la millor, passa per reconfigurar tots els supòsits, els límits, les quanties i la duració de les mateixes, per tal d’atendre aquelles situacions de vertadera necessitat en les que hi ha una raó ferma de manteniment. És a dir, actualitzar aquestes prestacions a fi que recobrin el seu sentit originari adaptat a les noves mancances actuals.

Les següents investigacions, aportades per la Prof. Marta Villar i el Prof. Álvaro Antón, revisen les polítiques de tributació de l’energia. En el primer treball, la Prof. Villar se centra en l’estudi dels incentius fiscals en matèria energètica; fa un repàs al complex nombre d’impostos locals, autonòmics i estatals que incideixen en l’energia. El problema és que aquests impostos se sobreposen sense ordre ni concert i incompleixen l’objectiu que persegueixen. En llegir aquest capítol, la primera impressió és d’astorament per la manca de coordinació entre administracions a l’hora de gravar la producció i comercialització d’energia. La conclusió que se n’extreu és que ens trobem davant d’un sistema de tarifes extremadament complicat. Marta Villar assenyala que caldria establir incentius fiscals verdaderament atractius, alhora que proposa reformar les polítiques fiscals de l’energia mitjançant la creació d’un únic impost a nivell estatal que simplifiqués l’actual caos de tributs energètics, atès que és l’única forma de construir una regulació de la fiscalitat de l’energia sobre les bases de la seguretat jurídica, la coherència i l’eficiència.

La proposta de la Prof. Villar té un nexe comú amb la que presenta el Prof. Antón sobre els biocarburants. La descoordinació legislativa també afecta l’àmbit de les energies renovables i l’emissió de gasos contaminants. La ineficàcia del sistema actual queda demostrada per l’eliminació de les bonificacions fiscals que s’havien introduït per a fomentar l’ús de biocarburants. L’objectiu, diu el Prof. Antón, era arribar a implantar el 10% d’energies renovables en el transport pel 2020, tal i com estableix la Directiva 2009/28/CE. Tanmateix, però, malgrat la normativa europea, la conseqüència d’aquesta decisió ha revertit en un encariment d’aquests productes, i, això, fa que sigui molt difícil de competir amb els carburants fòssils, altament contaminants, i, per tant, impossibilita d’assolir amb vista al futur proper els objectius plantejats per la Unió Europea. Així doncs, per tal de fomentar l’ús d’energies renovables una fórmula possible seria tornar a instaurar les bonificacions o, fins i tot, implantar exempcions en els tributs que les graven.

L’ambició d’aquest projecte d’I+D no és aliè a les divergències que suscita la fiscalitat internacional. En aquest sentit cal destacar la recent reunió del G-20 que va tenir lloc a St. Petersburg a principis de setembre de 2013. Durant la sessió es va imposar una prioritat global: cal combatre les pràctiques fiscals abusives i fraudulentes que suposen cada any pèrdues billonaries pels estats. Així doncs, l’article del Prof. Miguel Pérez de Ayala fa referència a aquesta qüestió. En el seu treball analitza un seguit de mesures a prendre per a evitar i/o identificar els contribuents que traslladen el capital a països de baixa o nul·la tributació. Considera que malgrat que la reforma del 2012 de la Llei general tributària i del Codi penal ja dóna una solució a la problemàtica de la fuga de capitals, en ocasions, la mesura pot arribar a ser desproporcionada. És per això que la crítica que fa Pérez de Ayala de l’actual marc legislatiu espanyol és de caire constructiu, atès que proposa fórmules igualment efectives però menys agressives per al contribuent. Al seu paper, una bona solució passaria per aplicar l’abolició de la imprescriptibilitat de la obligació de contribuir per béns i rentes situades a l’estranger, acompanyada de la reducció del llindar del delicte de frau fiscal a 60.000€.

En el següent capítol del llibre, l’advocat de l’Estat Raúl López Fernández enceta una qüestió no menys polèmica; la seva col·laboració mira d’analitzar la política de televisions públiques. Comença fent un repàs a la història dels mitjans públics de comunicació i incideix en la seva regulació en l’àmbit normatiu; destaca la importància que la radiodifusió va tenir per l’aparell de propaganda de l’Estat, i com aquest va acabar absorbint-ne l’endeutament. L’autor assenyala, però, que actualment l’augment del nombre de televisions públiques ha multiplicat la quantitat de subvencions que han de ser sufragades per les hisendes locals i autonòmiques i això ha donat com a resultat una situació de quasi col·lapse pressupostari. Al seu parer, no queda altra solució que buscar una fórmula alternativa de finançament. La proposta que defensa Raúl Lopez passa pels models de col·laboració publicoprivada, de manera que el sentit de servei públic no desapareix alhora que disminueix l’aportació del contribuent.

Pel que fa a les dues últimes col·laboracions, aquestes fan referència a la política de participació de capital privat en projectes públics i a la política de beques universitàries. Respecte de la política de participació de capital privat en projectes públics, la Prof. Mar Martínez exposa de forma entenedora i precisa els anomenats models contractuals de “col·laboració publicoprivada”, concretament, dins de l’àmbit de la política energètica. La idea principal que ressalta Martínez és la manca d’homogeneïtat entre la normativa espanyola i l’europea. I és que el maremàgnum de tipologies de contractes dificulta establir un precepte clar sobre com han de ser i què engloben les col·laboracions publicoprivades en matèria d’aprovisionament de l’energia. Tanmateix, malgrat la imprecisió d’aquests instruments, l’objectiu que persegueixen aquestes fórmules de col·laboració assolirien l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques alhora que en reduirien la despesa pública. Això, suposaria un estalvi per a les butxaques dels contribuents, que no haurien de renunciar a un servei públic de qualitat. En aquest sentit, respecte de les col·laboracions publicoprivades, Mar Martínez considera que la solució òptima consistiria en eixamplar les expectatives del nostre ordenament administratiu a fi de configurar una tipologia específica per a la provisió de serveis energètics al sector públic.

La darrera col·laboració correspon a la doctoranda Marina Serrat, autora d’aquesta ressenya, que aporta al projecte un estudi comparat entre la política de beques espanyola i la dels Estats Units, França, Regne Unit i Itàlia. L’objectiu d’aquesta investigació consisteix en millorar l’actual model espanyol mitjançant l’anàlisi comparativa dels models de finançament dels estudis universitaris de grau d’aquests països. De l’anàlisi n’extreu que el model espanyol pateix de manca de transparència i equitat a l’hora de distribuir les ajudes, i puntualitza, que si anem encaminats cap a un sistema on s’incrementen les tasses universitàries és absolutament necessari que s’acompanyi d’un increment simultani de les beques públiques, situació que requereix, inevitablement, d’un model molt més precís i eficient a l’hora d’atorgar les beques als que més ho necessiten. Per això, l’autora recomana evolucionar cap a un model de finançament en què el destinatari no sigui la institució sinó directament l’estudiant amb major necessitat de recursos públics. En aquest sentit, assenyala que caldria, en primer lloc, introduir un únic tipus de beca general amb quantia variable i, en segon lloc, que també seria necessari contrastar el patrimoni familiar del sol·licitant. Aquest requisit obligaria a presentar una declaració informativa del patrimoni que, al seu torn, es convertiria en un instrument de prevenció del frau i l’evasió fiscals. D’altra banda, assenyala la col·laboradora, seria interessant el desenvolupament d’un sistema de préstecs per a tots aquells estudiants que quedessin exclosos d’accedir a les beques pels nivells de renda i patrimoni.

La conclusió final i unànime del projecte coincideix amb el sentiment generalitzat de la població, i és que no es pot continuar apujant impostos i fent ajustos pressupostaris, perquè ofeguen al contribuent i acceleren la desestabilització de l’estat del benestar. Tanmateix, però, si volem mantenir i preservar el conjunt de prestacions públiques, cal prendre consciencia que no són gratuïtes. Al cap i a la fi, ja ho deia el famós eslògan publicitari d’una pretèrita campanya de la renda: “Hisenda som tots”, perquè entre tots ajudem a sustentar les polítiques públiques a través dels nostres impostos. És vital, doncs, trobar una via alternativa. Part d’aquesta via queda reflectida a la obra Hacia la Consolidación Fiscal a partir de les seves nou propostes, on s’intenta transmetre la importància de la col·laboració de la societat civil, basada en el ja esmentat principi de subsidiarietat. L’historiador Niall Ferguson reprodueix a la perfecció la situació que viu occident mitjançant una metàfora: “el Estado del bienestar parece crear un número cada vez mayor de zánganos dependientes a los que las abejas obreras tienen que mantener. Asimismo, emplea a un gran número de abejas solo para transferir recursos de las obreras a los zánganos. Y trata de financiarse acumulando promesas de futuro en forma de deuda pública”. Per tant, si es vol superar aquest defecte del sistema, cal el ferm compromís de la societat i la participació ciutadana en els assumptes que, ara per ara, resten reservats a l’àmbit públic.

Marina Serrat Romaní
Departament de Dret Financer i Tributari de la Universitat de Barcelona

4 thoughts on “Ressenya crítica: “Hacia la Consolidación Fiscal. Propuestas para la Sostenibilidad del Estado del Bienestar” – Marina Serrat

  1. Ciertamente, un beneficio fiscal es un gasto fiscal, pues es un menor ingreso hoy, pero las cosas no son tan sencillas. Cuando la aportación que hoy ha generado la reducción, se transforme en prestación al cobrarse, en forma de pensión de jubilación, tributará. De modo que el Estado no renuncia a ese ingreso fiscal, pospone su percepción. Es verdad que, normalmente, el tipo impositivo –en una escala progresiva- que soportará la prestación –al estar jubilado su perceptor- será menor que el que hubiera soportado lo que hoy se aporta, cuando se está en edad laboral ingresando rentas. Pero también es verdad que el haber renunciado a disfrutar la renta ingresada hoy, posponiendo su percepción a la fecha de la jubilación, es lógico que tenga un reconocimiento fiscal. En realidad el truco está en lo siguiente. El Estado es consciente de que, tarde o temprano –ya lo está haciendo, de hecho, al prescindir del IPC como índice automático de revalorización de las pensiones- tendrá que ir recortando el volumen, cuantía y extensión de las pensiones. Transmite, pues, a los ciudadanos un mensaje muy transparente: tengan en cuenta que yo, papá Estado, no me podré hacer cargo de todo, luego espabilen y velen por su provisión social haciéndose responsables, personalmente, de la misma. ¿Cómo? Constituyendo su propio plan. Y, ojo, que esa es otra ¿Cuándo de verdad haya que sajar en materia de pensiones públicas, por quién empezarán? ¿Me equivoco si pienso que por aquellos que tengan una, o varias, privadas? Porque, eso es seguro, quienes hayan hecho de hormiga y no hayan constituido su plan personal vociferarán contra los capitalistas provectos que hicieron de cigarra y lo constituyeron. ¡Si no hay para todos, que les quiten las pensiones públicas a quienes ya tienen cubiertas sus necesidades con las privadas! ¿O no? Pues entonces, al menos, quienes hoy prescinden de su renta y la entierran en una caja de la que no podrán disponer hasta la fecha de su jubilación es lógico que no tributen hoy, sino que lo hagan en el momento de cobrar su prestación, al jubilarse. Este tipo de reducción en base imponible –no se tributa hoy pero sí se tributará mañana- no es tanto un “incentivo” o “beneficio” fiscal como una exigencia de justicia.

    M'agrada

  2. No he entès mai que els que diuen que les pensions del sistema públic són impossibles de mantenir, afirmin a continuació, com ho fa el professor Gorospe, que cal millorar els incentius fiscals dels plans de pensions privats. O sigui, no hi ha diners públics disponibles per a les pensions públiques però sí per a les privades?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s