La Sentència de la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre "L'assumpte del Rio Prada contra Espanya", de 21 d'octubre de 2013 – Jordi Bonet

“Aquí, sujeción a la ley significa vinculación al Convenio
y a las decisiones y doctrina de su órgano jurisdiccional”

(Interlocutòria de l’Audiència Nacional 61/2013, de 22 d’octubre de 2013 [Executòria 36/1985])

L’anàlisi de la sentència de la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en l’assumpte Del Rio Prada c. Espanya ha de partir de la premissa següent: els estats part del Conveni Europeu per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals o Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) han adquirit el compromís de “sotmetre’s a les sentències definitives del Tribunal en els litigis en què siguin part” –art. 46,1 CEDH–; les sentències de la Gran Sala són definitives –art. 44,1 CEDH.

El cas fou enjudiciat en primera instància per una Sala del TEDH (Secció Tercera)[1]. La sentència de 10 de juliol de 2012 resultà prou explícita per la unanimitat dels seus membres sobre l’admissibilitat de la demanda respecte als arts. 7[2] i 5,1[3] CEDH i la violació d’ambdues disposicions convencionals per Espanya. Tot i així, el Govern espanyol sol·licità la remissió de la sentència –art. 43 CEDH–, admesa el 22 d’octubre de 2102 per un comitè de cinc jutges.

L’assumpte Del Rio Prada c. Espanya fa referència als fets que succintament es relaten. Primer, condemnada a més de 3.000 anys de presó per diversos actes terroristes, la Sra. Del Rio Prada (des d’ara, la demandant) hauria de ser posada en llibertat el 2 de juliol de 2008, en aplicació dels arts. 70,2 (límit de 30 anys de privació de llibertat) i 100 (redempció de dies de pena per treball, a raó d’un dia per cada dos de treball) del Codi Penal de 1973, tal i com estava redactat en la data de les condemnes penals i de l’entrada a presó de la demandant; la comptabilitat d’aquest benefici es realitzava a partir de la data màxima d’estada efectiva a presó de 30 anys, per la qual cosa la demandant restà 3.282 dies a la data teòrica de compliment –27 de juny de 2017. Segon, l’Audiència Nacional decidí seguir les directrius de la doctrina Parot, per la qual els dies de redempció s’havien de comptar, no sobre la base del temps màxim de durada de l’empresonament, sinó successivament respecte a les penes imposades[4]. I, tercer, el seu recurs d’empara no fou admès pel Tribunal Constitucional per manca de rellevància constitucional –Providència de 17 de febrer de 2009.

En conseqüència, l’objecte del litigi no es refereix a la intrínseca conformitat o no de la doctrina Parot amb les exigències del CEDH, ni tampoc a les modificacions del Codi Penal espanyol que canviaren les regles generals per l’aplicació de les penes a partir de la Llei Orgànica 10/1995[5], sinó sobre si l’aplicació de la doctrina Parot a la demandant vulnerava l’art. 7 CEDH per resultar retroactiva, tenint en compte que l’esmentada doctrina suposava prolongar l’estada a presó de la demandant en aproximadament nou anys.

1.   La doctrina Parot i el principi cap pena sense llei (art. 7 CEDH).

La Gran Sala del TEDH du a terme una aproximació jurídica que aplica a l’art. 7 CEDH la metodologia interpretativa essencialment teleològica que caracteritza el seu cabal jurisprudencial: l’objecte i la finalitat d’un tractat internacional de drets humans, com el CEDH, exigeixen que la persona gaudeixi de drets efectius i no il·lusoris (efecte útil). L’efecte útil de l’art.7 CEDH és la salvaguarda de l’individu davant la persecució penal arbitrària, la qual cosa suposa a la vegada tenir en compte dos principis bàsics: solament la llei pot tipificar un delicte i prescriure una pena; i el dret penal no es pot construir extensivament en perjudici de l’acusat, mitjançant tècniques com, per exemple, l’analogia.

El TEDH és competent per verificar si, en el moment en què una persona va cometre una conducta que permetria perseguir-la i castigar-la, existia una norma jurídica vigent que fes l’acte punible i que garantís que el càstig (pena) no excediria de la pròpia previsió legal[6].

1.1. Desenvolupament dels principis jurisprudencials aplicables al cas.

Partint d’aquests paràmetres, la Gran Sala fa palesos altres principis jurisprudencials[7]:

¾                L’aplicabilitat de l’art. 7 CEDH al supòsit de fet determina que el problema jurídic es relacioni amb la imposició a la demandant d’una pena, ja que si no fos d’aquesta manera l’assumpte quedaria ratione materiae fora de la competència del TEDH i la demanda no hauria d’haver estat admesa –almenys pel que fa a l’art. 7 CEDH-.

La noció de pena a la que fa esment l’art. 7 CEDH és un concepte autònom del CEDH construït pel TEDH, i que, més enllà de les aparences formals, vol identificar el què és en substància una pena, partint de la seva conformació com una mesura imposada mitjançant una condemna i com a conseqüència de la comissió d’un delicte. Ateses las circumstàncies, la Gran Sala té interès en diferenciar entre les mesures que en substància constitueixen una pena, d’aquelles mesures relacionades amb l’execució de la pena –les quals, en principi, no formen part de la pena en el sentit de l’art. 7 CEDH[8]. Per orientar la diferenciació entre ambdues tipologies de mesura, la Gran Sala explicita que el gaudi efectiu i no il·lusori de l’art. 7 CEDH comporta no descartar que mesures legislatives, administratives o decisions judicials adoptades després de la sentència condemnatòria que imposa la pena, la redefineixin o la modifiquin –la qual cosa podria vulnerar la prohibició de retroactivitat de l’art. 7 CEDH.

La noció de llei del TEDH –concepte també autònom que inclou la jurisprudència– predica per la seva conformitat amb l’art. 7 CEDH que aquesta reuneixi els paràmetres d’accessibilitat i de previsibilitat en la definició dels delictes i la previsió de les penes; així, la jurisprudència pot clarificar gradualment, cas a cas, el sentit de les normes jurídiques relatives als delictes i les penes, per tal que sempre sigui coherent amb l’essència del tipus penal i raonablement previsible[9].

1.2. L’aplicació dels principis jurisprudencials a la resolució del supòsit de fet.

Els arguments de la Gran Sala parteixen del fet que l’aplicació de la doctrina Parot modificà la data de llicenciament de la demandant del 2 de juliol de 2008 al 27 de juny de 2017:

  • Com abans la Sala, la Gran Sala entén que, quan la demandant va cometre els delictes pels quals fou jutjada i quan es va prendre la decisió d’establir un temps màxim de la pena de presó sobre la base de les prèvies successives condemnes, la legislació espanyola –inclosa la jurisprudència– era suficientment precisa perquè la demandant pogués discernir de manera raonable que la durada màxima de la seva condemna era de 30 anys de presó (art. 70,2 Codi Penal 1973) i que sobre ella s’aplicava la redempció per treball (art. 100 Codi Penal 1973):

i)            Tot i l’ambigüitat del Codi Penal 1973[10] la pràctica de les autoritats penitenciàries i judicials espanyoles era prou clara en el sentit de considerar el temps màxim d’empresonament previst en l’art. 70,2 Codi Penal 1973 materialment com una nova condemna en el sentit de l’art. 7 CEDH, i per tant derivant en una nova pena[11], respecte a la qual eren d’aplicació les redempcions per treball de l’art. 100 Codi Penal 1973.

ii)            Altres dades confirmen la previsibilitat de la nova pena i de l’operativitat de la redempció de treball sobre ella: la determinació del Codi Penal 1973 com a més favorable per la demandant en el judici que afrontà l’any 2000 o el fet que, a diferència de l’assumpte Kafkaris c. Xipre (veure Nota 8), la redempció per treball es trobava inclosa al codi penal i deixava menys marge a la discrecionalitat en la seva aplicació que la fórmula xipriota[12].

iii)            El fet que les redempcions per treball fossin aplicables solament a qui li resultés més favorable el Codi Penal 1973 que el Codi Penal de 1995[13], mostra que el legislador les considerà substantives, és a dir, que afectaven la determinació de la pena.

  • La Gran Sala, amb aquests fonaments, conclou sobre la doctrina Parot: primer, que té com a finalitat determinar “the element of the penalty to which the remissions of sentence should be applied”[14]; i, segon, que incideix en la situació personal de la demandant ja que priva en la pràctica de qualsevol efecte útil a la redempció per treball que li era en principi aplicable. En conseqüència, la forma en què s’aplicaren a la demandant les disposicions del Codi Penal 1973 va més enllà de l’aplicació d’una determinada política penitenciària (mesures d’execució). Això suposa que, si la legislació espanyola aplicable a la demandant semblava encabir-se ratione materiae dins de l’art. 7 CEDH, la modificació introduïda per la doctrina Parot confirmava la competència del TEDH des de l’angle de l’art. 7 CEDH.
  • La Gran Sala s’inclina per entendre que la doctrina Parot no es pot qualificar com una doctrina jurisprudencial raonablement previsible en el moment en què la demandant va cometre els delictes ni tampoc quan es decidí aplicar-li l’art. 70,2 Codi Penal 1973:

i)       La Gran Sala avalua si la doctrina Parot reflectia en els moments abans indicats una potencial direcció de desenvolupament jurisprudencial, és a dir, si la demandant podia raonablement preveure, al conèixer el màxim temps de compliment de condemna, que la redempció per treball no es calcularia com semblava previst sobre la base dels 30 anys.

ii)     La legalitat espanyola en els moments indicats semblava anar en una línia diferent a la de la doctrina Parot; la Gran Sala atorga molta importància al fet de que el Tribunal Suprem no modificà la seva línia jurisprudencial fins al 2006, és a dir, deu anys després de que el Codi Penal hagués estat modificat i, per tant, interpretant una legislació derogada i aplicable en raó solament d’unes disposicions transitòries dirigides a mantenir les redempcions per treball[15].

iii)   No és sòlid l’argument del Govern espanyol indicant que la doctrina Parot és més conforme a la lletra del Codi Penal 1973, ja que el TEDH no entra en la qüestió de com s’ha d’interpretar el dret estatal, sinó que supervisa si la interpretació és raonablement previsible.

Totes aquestes consideracions porten a que la Gran Sala, com prèviament la Sala, decidís que Espanya havia vulnerat l’art. 7 CEDH –per majoria de 15 a 2[16]–, tenint molt present que aquesta disposició convencional prohibeix incondicionalment l’aplicació retroactiva de la legislació penal quan això suposa desavantatges per l’acusat o el condemnat.

  1. 2. Les conseqüències de la vulneració de l’art. 7 CEDH.

La violació de l’art. 7 CEDH suggereix la potencial violació d’altres disposicions convencionals i altres possibles efectes jurídics de la sentència, entre les parts i erga omnes.

2.1. La violació d’altres disposicions convencionals: l’art. 5,1 CEDH.

Per unanimitat, la Gran Sala determina que, des del 3 de juliol de 2008 –dia posterior a la data en què hauria d’haver quedat en llibertat segons la legislació que ella considerava aplicable–, la detenció de la demandant no era legal en el sentit de l’art. 5,1 CEDH.

L’arbitrarietat d’una detenció il·legal conforme al paràgraf (a) de l’art. 5,1 CEDH (Veure Nota 3) desvela una insuficient connexió causal entre la privació de llibertat i la condemna a privació de llibertat; segons la jurisprudència del TEDH[17], aquest nexe causal es pot trencar, en especial amb el pas del temps, quan una decisió de no posar en llibertat o de tornar a detenir a una persona no es fonamenta sòlidament en els objectius del tribunal que la condemnà o sobre una avaluació poc raonable d’aquests mateixos objectius.

Aquest principi interpretatiu es relaciona no solament amb l’existència o no d’una llei sinó amb la qualitat de la llei: la llei ha de ser suficientment accessible, precisa i previsible per evitar l’arbitrarietat, permetent preveure raonablement les conseqüències d’una determinada conducta, definint de forma clara les condicions que permeten privar de llibertat. Dins d’aquests paràmetres, tot i que l’art. 5,1 (a) CEDH no garanteix cap dret a ser llicenciat abans de l’expiració de la condemna, sí que determina que les autoritats estatals estan obligades a aplicar totes aquelles mesures previstes per la llei que afectin la privació de llibertat.

En relació al cas, la Gran Sala admet que els veredictes dels judicis contra la demandada i el joc de l’art. 70,2 Codi Penal 1973 determinaven un nexe causal entre les seves condemnes i la continuïtat de la situació de privació de llibertat fins el 2 de juliol de 2008, de forma que la qüestió jurídica rau en si la llei que la privava de llibertat més enllà del 2 de juliol de 2008 –la doctrina Parot– era suficientment previsible. La pròpia vulneració de l’art. 7 CEDH sembla dictar la decisió de la Gran Sala respecte a la il·legalitat de la detenció de la demandant a partir del 3 de juliol de 2008; el fet cabdal, per la Gran Sala, és que la demandada hauria de passar un perllongat temps addicional privada de llibertat –uns nou anys més– que no era previsible segons la legislació vigent en el moment de la seva condemna.

La condemna d’Espanya planteja una primera qüestió relacionada amb la determinació dels efectes jurídics de les sentències definitives del TEDH, ja que l’art. 41 CEDH[18] determina que les sentències definitives, tot i que obligatòries –art. 46 CEDH–, no tenen en principi força executiva directa sinó declarativa –per exemple, no anul·len per se cap llei de l’estat part o cap sentència ferma dels seus tribunals–. Ara bé, la interrelació dels arts. 41 i 46 CEDH, ens mostra com d’una sentència definitiva del TEDH se’n deriva la obligació estatal de posar fi i reparar la lesió de drets constatada, partint de la premissa que el TEDH no és, en principi, competent per indicar les modalitats d’execució d’aquesta obligació i que l’estat té llibertat de triar els mitjans per donar compliment a la seva obligació jurídica.

Ateses les rellevants qüestions jurídiques que es deriven de la declaració del TEDH en l’assumpte Del Rio Prada c. Espanya: que la permanència a presó de la demandant era il·legal[19], la Gran Sala decideix recórrer a una pràctica jurisprudencial que reserva per casos excepcionals i que es fonamenta en l’obligatorietat de les sentències definitives del TEDH: en ocasions, la naturalesa de la violació del CEDH és tal que no permet una elecció dels mitjans o de les mesures de reparació, per la qual cosa el TEDH identifica directament quina és la mesura a prendre. Per això, la Gran Sala decideix que li pertoca a Espanya assegurar que la demandant –respecte a la qual es manifesta una necessitat urgent de posar fi a la violació del CEDH– sigui posada en llibertat al més aviat possible[20].

L’Audiència Nacional[21] optà ja per revocar la seves decisions prèvies i decretar la immediata llibertat de la demandant, declarant extingida la responsabilitat penal derivada de l’executòria; sembla, doncs, que les autoritats espanyoles –en aquest cas, judicials– ha actuat seguint el principi de bona fe que ha de presidir l’acompliment dels tractats internacionals.

2.2.Altres efectes jurídics de la sentència entre les parts i erga omnes.

La sentència de la Gran Sala comporta altres efectes jurídics entre les parts l’assumpte Del Rio Prada c. Espanya: l’allargament retroactiu de la pena i el manteniment en situació de detenció il·legal durant uns quants anys fa palès que el fet de posar fi a la violació del CEDH no exclouria la fixació d’una satisfacció equitativa en concepte de danys no econòmics (morals), així com les costes i despeses processals. Sense especificar més criteri que la equitat en relació a les circumstàncies del cas, això ho fa la Gran Sala determinant una quantitat de 30.000 € en concepte de danys i altres 1.500 € per costes i despeses que han estat acreditades.

L’Audiència Nacional, a més d’executar el mandat del TEDH respecte a la situació personal de la demandada, decidí que: “Se imputarán al pago de las responsabilidades civiles pendientes, incluso al derecho de subrogación del Estado, la indemnización acordada en dicha sentencia en concepto de daño moral” [22]. No sembla a priori una qüestió pacífica si aquesta fórmula és acceptable per l’òrgan que vetlla per l’execució de les sentències del TEDH –el Comitè de Ministres del Consell d’Europa (art. 46 CEDH)[23]; cal preguntar-se a més, tot i que no s’analitzarà aquí, si el propi ordenament jurídic intern permet fer-ho sense que consti pagament o consignació pel poder executiu de la satisfacció equitativa a la seva beneficiària.

Més enllà dels dubtes sobre l’adequada aplicació de l’art. 41 CEDH, l’Audiència Nacional ha pres les mesures individuals exigides per l’art. 46 CEDH per executar la sentència definitiva de la Gran Sala; no obstant, cal examinar en quina mesura aquesta sentència afecta altres persones privades de llibertat per l’aplicació retroactiva de la doctrina Parot.

La pràctica relativa a l’execució de les sentències del TEDH ens mostra la tendència a que els estats, de forma “virtually unanimous”[24], acceptin que, davant certs supòsits, estan obligats a adoptar mesures generals: la comissió de qualsevol tipus de fet il·lícit, com és la violació del CEDH, genera l’obligació jurídica internacional de no repetir-la. Entre el ventall de mesures generals –per exemple, canvis legals, modificacions de pràctiques administratives o de línies jurisprudencial–, sembla que l’assumpte Del Rio Prada c. Espanya es podria resoldre judicialment: fent inaplicable la doctrina Parot als supòsits en què encara resultin d’aplicació els arts. 70,2 i 100 del Codi Penal 1973 per estar-se executant les condemnes, i, en cas que el càlcul així ho determinés, decretar l’extinció de la responsabilitat penal i la posada en llibertat dels penats; més difícil de resoldre en el dret espanyol és assumir la necessitat d’atorgar una satisfacció equitativa –actuant anàlogament al TEDH respecte a la demandant.

Finalment, la jurisprudència del TEDH té efectes erga omnes limitats però vinculants pels tots els poders públics estatals: l’aplicació del CEDH s’ha de fer necessàriament d’acord amb els paràmetres interpretatius del TEDH, sigui quan es fa com a font normativa que ha estat incorporada a l’ordenament jurídic intern, o com a instrument interpretatiu de les disposicions constitucionals –tal i como estipula l’art. 10,2 de la Constitució espanyola. Aquesta autoritat vinculant podria igualment portar a que els tribunals espanyols haguessin de reconsiderar l’aplicabilitat de la doctrina Parot davant situacions personals com la de la demandant[25].

Es vol acabar aquest succint comentari amb unes consideracions que parteixen més aviat d’una aproximació iusinternacionalista de l’assumpte, i prou aliè en el plànol de l’anàlisi de les profundes derivacions ètiques i polítiques vinculades a la tipologia de crims pels quals la demandant fou condemnada:

  • El TEDH ha donat sobrades mostres de ser comprensiu amb els estats part del CEDH que han de combatre amenaces com la violència terrorista; és obvi, que ens troben en un d’aquells límits infranquejables, ja que, en termes sistèmics del CEDH, el seu art. 7 no admet limitacions ni és derogable en cap circumstància o respecte de qualsevol tipus de criminalitat.
  • La metodologia interpretativa del TEDH porta a interpretacions que, potser des d’un prisma més gramatical o, si es vol, des d’una aproximació més funcionalista de les institucions jurídiques penals, no tindrien cabuda. L’enteniment de la doctrina Parot com una mesura legal ratione materiae dins de l’art. 7 CEDH per vincular-se a la imposició d’una condemna i la subsegüent pena –criteri en part discutible però unànime a la Sala i molt majoritari a la Gran Sala–, és coherent amb la racionalitat de l’efecte útil del CEDH, perquè altera els termes materials de la condemna i les expectatives fonamentades en la llei de quedar en llibertat.
  • Tot i que sigui difícil de vegades assumir algunes de les categories jurídiques que desenvolupa el TEDH com a part d’un ordre públic europeu en matèria de drets humans, cal remarcar l’autoritat interpretativa del TEDH i la seva voluntat de construir conceptes autònoms per minvar l’espai interpretatiu de les autoritats estatals a l’aplicar el CEDH.
  • Entesos els anteriors extrems, caldria assenyalar que la decisió de la Gran Sala (i abans de la Sala) era prou previsible, per molt que en el plànol intern s’haguessin fet esforços per trobar arguments, l’origen del quals no tenia en gran mesura com a horitzó la metodologia interpretativa i la jurisprudència del TEDH.

Jordi Bonet Pérez
Catedràtic de dret internacional públic de la Universitat de Barcelona


[1] ECHR, Del Rio Prada v. Spain, no. 42750/09, 10 July 2012.

[2] “1. Ningú no pot ser condemnat per una acció o una omissió que, en el moment de ser comesa, no constituïa una infracció segons el dret nacional o internacional. De la mateixa manera, no es pot imposar una pena més greu que la que era aplicable al moment de la comissió de la infracció. 2. El present article no ha d’impedir el judici i la condemna d’una persona culpable d’una acció o d’una omissió que, al moment de ser comesa, era constitutiva de delicte segons els principis generals de dret reconeguts per les nacions civilitzades”.

[3] “1. Tota persona té dret a la llibertat i a la seguretat. Ningú no pot ser privat de la llibertat, excepte en els casos següents i segons les vies legals: (a) si és detingut regularment després d’una condemna dictada per un tribunal competent;” […].

[4] Tal i com assenyalà el Tribunal Suprem, el condemnat “deberá cumplir las penas que se le impusieron en los distintos procesos en forma sucesiva, computándosele los beneficios penitenciarios respecto de cada una de ellas individualmente, con un máximo de ejecución de treinta años” (STS 197/2006, de 28 de febrer de 2006 (Secció 1ª) –Recurs de Cassació 598/2005P, Fonament de Dret Cinquè). Abans d’aquesta afirmació, el Tribunal Suprem va recordar “que la doctrina ampliamente mayoritaria y nuestra propia jurisprudencia […] no consideran aplicable a la jurisprudencia la prohibición de irretroactividad, que el texto del art. 25. 1 CE reserva a la legislación y el del art. 9.3 a disposiciones legales o reglamentarias” (ibíd.). No deixa de ser curiós que, en cap moment, la sentència del Tribunal Suprem esmenti la jurisprudència existent del TEDH sobre l’art. 7 CEDH.

Sobre la jurisprudència del Tribunal Constitucional relativa a la doctrina Parot, la Gran Sala en fa una anàlisi prou intensiva, tenint en compte també les opinions separades –concurrents o dissidents– dels magistrats (ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, §§ 47-54, 21 October 2013).

[5] Això sí, cal tenir present que la Disposició Transitòria Primera de la Llei Orgànica 10/1995, proclama que els delictes i faltes comesos fins al dia de l’entrada en vigor del nou Codi Penal es jutjaran pel Codi Penal i les altres lleis especials que es deroguen, excepte si el nou Codi Penal resulta més favorable.

[6] ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, §§ 77-80, 21 October 2013

[7] Ibíd. §§ 81-93.

[8] La Gran Sala fa servir particularment l’exemple de l’assumpte Kafkaris c. Xipre per il·lustrar aquesta diferència. El demanant fou condemnat a cadena perpetua però tenia l’expectativa, avalada per les autoritats penitenciàries, de que en la pràctica la seva condemna equivalgués a vint anys de presó; un canvi en la legislació penitenciària posterior a la seva condemna determinà, en opinió del demandant, que retroactivament se li negués aquesta expectativa jurídica. La Gran Sala determinà que les mesures que afectaven el demandant no comportaven la imposició d’una pena més greu que la dictada pels tribunals –no afectaven doncs la pena–, tot i que constatà la violació de l’art. 7 CEDH per la manca de qualitat de la llei aplicable que imposà la pena al no ser suficientment precisa “to discern, even with appropriate advice, to a degree that was reasonable in the circumstances, the scope of the penalty of life imprisonment and the manner of its execution” (ECHR, Kafkaris v. Cyprus [GC], no. 21906/04, § 150, ECHR 2008).

[9] ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, §§ 91-93, 21 October 2013.

[10] L’art. 100 Codi Penal 1973 no identificava criteris precisos de com aplicar les redempcions per treball en casos de múltiples sentències condemnatòries, la qual cosa obligà la Gran Sala a examinar la jurisprudència espanyola prèvia a la doctrina Parot per identificar la legislació vigent, accessible i previsible(ibíd. §§ 97 i 98).

[11] El Tribunal Suprem cercà arguments de tot tipus per mantenir el contrari i per entendre que el límit dels 30 anys era solament “el máximo de cumplimiento del penado en un centro penitenciario” (STS 197/2006, de 28 de febrer de 2006 (Secció 1ª) – Recurs de Cassació 598/2005P, Fonament de Dret Quart).

[12] On cadascuna de les possibles redempcions de 5 anys de la pena depenia en exclusiva de l’apreciació de la bona conducta del pres (ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, § 101, 21 October 2013).

[13] La Disposició Transitòria Segona de la Llei Orgànica 10/1995 disposa que: “Para la determinación de cuál sea la ley más favorable se tendrá en cuenta la pena que correspondería al hecho enjuiciado con la aplicación de las normas completas de uno u otro Código. Las disposiciones sobre redención de penas por el trabajo sólo serán de aplicación a todos los condenados conforme al Código derogado y no podrán gozar de ellas aquellos a quienes se les apliquen las disposiciones del nuevo Código” (el subratllat és propi).

[14] ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, § 106, 21 October 2013.

[15] ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, § 114, 21 October 2013. La Gran Sala no dóna excessiva importància a la negació del Govern espanyol de l’autoritat interpretativa de la jurisprudència prèvia a la doctrina Parot: simplement es remet a l’Acord de 18 de juliol de 1996 del Plenari de la Sala del Tribunal Suprem en ocasió de l’entrada en vigor del Codi Penal 1995 i a la jurisprudència posterior a l’acord (ibíd. § 112).

[16] El vot particular dissident dels jutges Mahoney y Vehabovic incideix, particularment, en l’anàlisi de les raons que, segons ells, porten a que l’assumpte es relacionés més aviat amb l’execució de la sentència.

[17] ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, § 124, 21 October 2013.

[18] “Si el Tribunal declara que hi ha hagut violació del Conveni o dels seus protocols, i si el dret intern de l’Alta Part contractant només permet fer desaparèixer les conseqüències d’aquesta violació d’una manera imperfecta, el Tribunal concedeix a la part perjudicada, si escau, una satisfacció equitable”.

[19] Ens podem preguntar: es admissible, des del prisma del CEDH, que una persona que una sentència definitiva TEDH considera que es troba il·legalment privada de llibertat pugui continuar en una situació que ja dura més de 5 anys i que es podria perllongar fins a 9 anys, si l’estat considera que el seu dret intern no li permet deixar-la en llibertat? Cal recordar llavors l’antecedent de la sentència del TEDH sobre l’assumpte Barberà, Messegué i Jabardo c. Espanya, i la seva derivada en forma de sentència del Tribunal Constitucional per la qual s’anul·laren les decisions judicials que havien condemnat els demandants (STC 245/1991, de 16 de desembre).

[20] Decisió adoptada per 16 a 1 (ECHR, Del Rio Prada v. Spain [GC], no. 42750/09, § 139, 21 October 2013); en el mateix paràgraf es fan constar sentències que contenen un pronunciament similar.

[21] Interlocutòria de l’Audiència Nacional 61/2013, de 22 d’octubre de 2013 (Executòria 36/1985).

[22] Interlocutòria de l’Audiència Nacional 61/2013, de 22 d’octubre de 2013 (Executòria 36/1985).

[23] Council of Europe, “Monitoring of the payment of sums awarded by way of just satisfaction: an overview of the Committee of Ministers’ present practice -Memorandum prepared by the Department for the Execution of Judgments of the European Court of Human Rights (DG-HL)”, Document CM/Inf/DH(2008)7 final; per exemple: “In principle, therefore, the state could not, […], seize the amount awarded as just satisfaction in order to obtain the payment of a fine imposed in violation of the Convention” (ibíd. p. 22, § 98).

[24] Lambert-Abdelgawad, Elisabeth, The Execution of Judgments of the European Court of Human Rights, Human Rights Files, nº 19, Strasbourg: Council of Europe, 2002, p. 20.

[25] En qualsevol cas, la no adopció de mesures similars a les adoptades en relació a la demandant podria originar la presentació de un nombre significatiu de demandades davant del TEDH. Més enllà de la seva potencial acumulació, si aquesta repetició de demandes fos entesa pel TEDH com reveladora d’un problema sistèmic o estructural, podria ser seleccionada pel TEDH per emetre una sentència pilot destinada a generar un procediment comú als demandants en el marc estatal. No sembla una possibilitat massa realista, però tampoc impossible (ECHR, The Pilot-Judgment Procedure – Information note issued by the Registrar [en línia] [Consulta; 23 d’octubre de 2013]).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s