El passat 27 de agost de 2013, el Govern de la Generalitat de Catalunya va acordar aprovar i remetre al Parlament de Catalunya elProjecte de llei de l’acció exterior de Catalunya (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, X Legislatura, Núm. 141, de 9 de setembre de 2013). Es tracta d’una iniciativa d’elevat interès, sense precedents en el sistema autonòmic espanyol i que coincideix, a més a més, amb el debat parlamentari del proyecto de Ley de la Acción y del Servicio Exterior del Estado, remès també a les Corts Generals recentment per part del Govern de l’Estat (Boletín Oficial de las Cortes Generales. Congreso de los Diputados, Serie A, Núm. 51-1, de 21 de juny de 2013) i al qual ja vaig dedicar un altre apunt en aquest bloc, així com del proyecto de Ley sobre Tratados y Otros Acuerdos Internacionales, també en tràmit parlamentari al Congrés dels Diputats (Boletín Oficial de las Cortes Generales. Congreso de los Diputados, Serie A, Núm. 72-1, de 5 de novembre de 2013).

Més enllà de l’interès polític i de la possible controvèrsia que pugui suscitar el projecte de llei que ara ens ocupa —que ha estat objecte d’esmenes a la totalitat per part de dos grups parlamentaris (el grups parlamentaris de Ciutadans i del Partit Popular) rebutjades per la Cambra catalana el passat 4 de desembre de 2013— entenc que hi ha un seguit d’aspectes del Projecte de llei de l’acció exterior de Catalunya que, des d’una perspectiva estrictament jurídica, poden ser objecte d’anàlisi i comentari i que evidencien, en la meva opinió, deficiències i mancances prou rellevants, tant en termes de tècnica jurídica com en termes de contingut del projecte de llei. En aquest breu comentari em vull referir, bàsicament, a dos aspectes que entenc claus en el projecte i que, al meu entendre, requeririen d’anàlisis més acurades i que necessiten també millores legislatives substancials. En primer lloc, sobre el mateix objecte del projecte de llei i, en segon lloc, sobre l’articulació sistemàtica del projecte presentat. Per no resultar exhaustiu, deixo de banda una anàlisi detallada d’algunes carències, vaguetats i del caràcter superflu de part del seu contingut. De manera prèvia, però, convé referir-se a la base jurídica per a l’elaboració de la llei i a la seva mateixa conveniència, que entenc, això sí, plenament fonamentada.

1. La competència per a l’adopció d’una llei sobre l’acció exterior de la Generalitat de Catalunya.

És cert, com acabo d’indicar, que el projecte de llei constitueix tota una innovació en l’ordenament jurídic de les autonomies i que alguns poden discutir-ne políticament la seva viabilitat, però crec que, jurídicament, resulta perfectament vàlida —i, fins i tot, convenient— l’adopció per part del Parlament de Catalunya d’una llei com la que ara ens ocupa. El fonament i base jurídica d’aquesta competència cal trobar-lo, com no podia ser d’altra manera, en les disposicions del vigent Estatut d’autonomia del 2006 que, com és sabut, introdueix en el seu títol V dos capítols específics sobre les “Relacions de la Generalitat amb la Unió Europea” (Capítol II, articles 184-192) i sobre “l’Acció exterior de la Generalitat” (Capítol III, articles 193-200). Disposicions que, d’altra banda, el que fan és, bàsicament, situar i consolidar en el pla estatutari una pràctica plenament consolidada i estesa. En aquest sentit, com s’ha fet o s’ha de fer amb altres disposicions de l’Estatut, ja sigui sobre les institucions de la Generalitat o sobre les mateixes competències de la Generalitat, resulta necessari i convenient el desenvolupament legal del text estatutari i fixa en disposicions amb força de llei la concreció i la implementació d’aquestes previsions. Es tractarà de lleis que, al seu torn, es desenvoluparan mitjançant les normes reglamentàries que siguin necessàries i que, en el seu moment i en el seu cas, dictarà el Govern de la Generalitat. És a dir, l’adopció d’una llei sobre l’acció exterior com la que ara debat el legislador català no és més que el normal desenvolupament legal de les disposicions estatutàries i l’exercici, per part del Parlament de Catalunya, de les competències legislatives establertes en el mateix Estatut.

A aquest argument fonamental, cal afegir-hi, a més, que el Tribunal Constitucional, en la seva Sentència 31/2010, de 28 de juny, va validar plenament les disposicions d’aquests dos capítols de l’Estatut que havien estat objecte del recurs d’inconstitucionalitat del Partit Popular. Concretament, els diputats del Partit Popular havien impugnat, totalment o parcialment, els següents articles d’aquests dos capítols: 184, 185, 186, 187, 188, 189, 191, 195, 198, 199 i 200. En rebutjar totes aquestes tatxes d’inconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional no va fer més que reiterar la seva consolidada jurisprudència sobre les possibilitats i l’abast d’una acció exterior autonòmica i els seus límits.

En aquest sentit, ha quedat clar que, com a part de l’exercici de les seves competències, les comunitats autònomes poden dur a terme activitats de projecció exterior, si bé amb el límit de les reserves que la Constitució efectua a favor de l’Estat. Sense pretendre fer una descripció exhaustiva, el Tribunal Constitucional ha anat identificant —en la seva jurisprudència i en aquesta mateixa Sentència 31/2010— alguns dels elements que conformen el contingut essencial de l’article 149.1.3 de la Constitució sobre la competència exclusiva de l’Estat en matèria de relacions internacionals, com els relatius a la celebració de tractats internacionals, a la representació exterior de l’Estat, a la creació d’obligacions internacionals i a la responsabilitat internacional de l’Estat, a més de la consideració que les activitats de projecció exterior de les comunitats autònomes no poden incidir en la política exterior de l’Estat i que, per tant, dins de la competència estatal se situa la possibilitat d’establir mesures que regulin i coordinin les activitats esmentades per evitar o remeiar eventuals perjudicis sobre la direcció i la posada en execució de la política exterior, que correspon en exclusiva a l’Estat. Amb aquest límits constitucionals, i en el marc de l’Estatut vigent, crec que hi ha un ampli marge d’actuació i, fins i tot, hi ha encara suficient marge jurídic com per explorar i evolucionar en aquesta dimensió exterior —dins del marc constitucional— i satisfer així les aspiracions a majors dosis d’autogovern i de participació en la formulació de la política exterior i de la voluntat convencional de l’Estat.

Per tant, al meu entendre, no hi ha cap obstacle legal a l’adopció per part del Parlament de Catalunya d’una llei sobre l’acció exterior de la Generalitat. Com expresso en el títol d’aquest comentari crec que clarament s’ha de dir sí a l’adopció d’aquesta llei. Ara bé, em fa l’efecte que no convé fer-ho de la manera que es proposa i que cal introduir-hi importants modificacions en el tràmit parlamentari per tal de millorar-ne la qualitat normativa i la efectivitat del futur text legal.

2. L’ambivalència de l’objecte del projecte de llei.

Pel que fa concretament al seu objecte, la primera qüestió que cal suscitar és la relacionada amb la mateixa denominació de la llei proposada. El projecte de llei es titula com a “llei de l’acció exterior de Catalunya” i a mi em fa l’efecte que fent servir aquesta denominació es parteix d’una premissa tècnicament errònia, sense referents clars i que pretén aparentar el que en realitat no és. Entenc que la futura llei hauria de ser clarament la “llei de l’acció exterior de la Generalitat” ja que, com estableix l’article 2 de l’Estatut d’autonomia, la Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya. No és sols això, ja que cal afegir-hi que, clarament, les disposicions estatutàries relacionades amb les relacions amb la Unió Europea i amb l’acció exterior estableixen les funcions i competències de la Generalitat en aquestes dues vessants: és la Generalitat la que es pot relacionar amb la Unió Europea i és la Generalitat la que duu a terme una acció exterior. En conseqüència, la llei hauria de ser, al meu entendre, sobre l’acció exterior de la Generalitat; podria ser perfectament, fins i tot, sobre l’acció “exterior i europea” de la Generalitat.

En aquest sentit, i encara que hi hagi lleis adoptades pel Parlament que incorporin la denominació de Catalunya en el seu enunciat —com, per exemple i per citar-ne algunes, la Llei 9/2012, del 25 de juliol, de modificació del text refós de la Llei de caixes d’estalvis de Catalunya; la Llei 4/2012, de 5 de març, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya; la Llei 22/2010, del 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya— es tracta en tots els casos de l’exercici de les competències normatives de la Generalitat en diferents matèries regulades per llei i que afecten tant el sector públic com el sector privat. El que vull dir és que, per exemple, les empreses i els particulars, al igual que els poders públics, ens hem de sotmetre a les normes del Codi de Consum de Catalunya o que les caixes d’estalvis de Catalunya, per raó de l’activitat economicofinancera que aquestes duen a terme, han d’estar sotmeses a regulació legal. Aquest enfocament no és traslladable a l’acció exterior, en el sentit de regular normativament tota l’acció exterior que pugui fer el sector privat, les empreses o els particulars o, fins i tot, algunes institucions públiques que gaudeixen d’autonomia reconeguda constitucionalment. En altres paraules, el que entenc que pot regular el Parlament de Catalunya, de conformitat amb el que disposa l’Estatut d’autonomia, és l’acció exterior de totes les institucions que integren la Generalitat, però no pot pretendre regular l’acció exterior que duguin a terme altres persones físiques o jurídiques o la societat civil de Catalunya.

Aquest plantejament —en el sentit d’una llei d’acció exterior de la Generalitat de Catalunya— no té cap mena d’incompatibilitat conceptual amb l’objectiu que es pretén assolir amb la llei que, tal com estableix l’article 1, paràgraf primer, del projecte de llei, és el de “definir l’àmbit d’aplicació, les línies generals d’actuació, les estructures organitzatives i els mecanismes de planificació, participació, gestió i seguiment de l’acció exterior de Catalunya, per tal d’assolir, sota la direcció, la coordinació i l’orientació del Govern, la màxima promoció i projecció exterior de Catalunya i dels seus interessos, com també el posicionament de Catalunya a l’exterior com a subjecte actiu amb relació a matèries de la seva competència i del seu interès”. L’ens institucional que ha de dur a terme les accions necessàries per tal d’assolir aquests objectius és, sense cap mena de dubte, la Generalitat de Catalunya, que és el sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya.

De fet, aquest és el plantejament que sosté la mateixa llei quan en aquest mateix article 1 del projecte de llei, paràgraf tercer, defineix el que s’entén per “acció exterior de Catalunya” i ho concreta així: tot el conjunt de polítiques, actuacions, activitats i iniciatives que, de manera coherent amb els principis i objectius d’aquesta llei, desenvolupen per a la projecció exterior de Catalunya, dins i fora de l’àmbit de la Unió Europea, “el Govern i l’Administració de la Generalitat de Catalunya, els altres òrgans estatutaris, la resta d’administracions públiques de Catalunya, com també els organismes, entitats o institucions vinculades o dependents de qualsevol d’aquestes administracions”.

Hom podria sostenir que la referència a la resta d’administracions públiques de Catalunya va més enllà de la Generalitat i justificaria el títol proposat de la llei però val a dir que, en referir-se a aquestes altres administracions públiques de Catalunya, l’article 6 del projecte de llei es limita a mencionar els “governs locals” o els “ens locals”. Més enllà de la incorrecció tècnica d’aquesta referència (resulta més adequat parlar d’ens locals), el que és cert és que els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals de Catalunya integren també el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s’organitza territorialment, tal com estableix l’article 2.3 de l’Estatut d’autonomia.

Més confusa resulta encara la referència de l’article 7 del projecte de llei als consorcis, fundacions i altres ens públics i corporatius, en la mesura que, d’una banda, es refereix a ens que estan vinculats o són dependents de la mateixa Administració de la Generalitat, en el mateix sentit que enuncia l’article 1, paràgraf tercer del Projecte, que acabo de reproduir; i, d’altra banda, inclou entitats (com les diferents cambres de comerç, indústria i navegació, les universitats públiques, els col·legis professionals i altres ens corporatius) a les quals no es menciona en absolut en l’article 1 i respecte de les quals la Generalitat sols pot coordinar les actuacions d’impuls d’internacionalització o, en el seu cas, mantenir-hi simplement relacions de col·laboració.

En definitiva —i més enllà dels comentaris subsegüents sobre l’abast i contingut del projecte de llei—, crec que tindria molt més sentit i coherència referir-se en el projecte a “l’acció exterior de la Generalitat” o a “l’acció exterior i europea de la Generalitat”, ja que és la Generalitat qui té estatutàriament la competència per a una acció exterior i unes relacions amb la Unió Europea.

3. La deficient articulació sistemàtica del projecte de llei.

El projecte de llei compta amb un títol preliminar i altres tres títols on s’emmarquen diferents capítols i fins un total de 31 articles. De fet, més enllà del títol preliminar que es refereix a l’objecte de la llei i als principis rectors de l’acció exterior, crec que cal subratllar, de bell antuvi, les denominacions dels altres tres títols del projecte. Així, el títol I es titula “Acció exterior de Catalunya”, el que posa ja de manifest una greu incorrecció tècnica, ja que no resulta adequat que un dels títols de la llei tingui la mateixa denominació que té la llei; el Títol II s’ocupa de la “Representació de la Generalitat a l’exterior”; i el títol III de les “Relacions de la Generalitat amb la ciutadania i la societat civil”. En aquest sentit, al marge de la incorrecció que acabo de subratllar en la denominació del títol I del projecte de llei, resulta clar que les denominacions dels grans apartats en què s’organitza —com passa també amb el seu contingut— es refereixen clarament a les competències i funcions de la Generalitat, cosa que avala encara més el que hem indicat més amunt sobre la mateixa denominació de la futura llei.

Tanmateix, els problemes de sistemàtica —és a dir, de correcta ordenació o articulació de les proposicions normatives— que conté el projecte de llei són, al meu entendre, suficients com per posar-los de manifest i reclamar del legislador les modificacions necessàries de cara a una millor qualitat normativa. Abans, però, cal indicar també una incorrecció tècnica que acompanya tot el projecte i que té a veure amb quelcom tant senzill i obvi com la numeració o no dels diferents paràgrafs dels articles. En el projecte això es fa amb un criteri totalment aleatori i fa encara més confusa l’anàlisi de la proposta normativa. En aquest sentit, em referiré en la resta d’aquest comentari a determinats apartats d’un article quan aquests estiguin numerats o a determinats paràgrafs d’un article, quan aquests no estiguin numerats.

En termes sistemàtics, el primer problema que cal subratllar és la reiterada confusió entre l’objecte de la llei i els objectius de l’acció exterior. Es tracta de conceptes que són completament diferents i que, a més de confondre’s i identificar-se, es presenten en diferents disposicions de l’articulat del projecte de llei. Així, mentre que el paràgraf primer de l’article 1 del projecte estableix quin és l’objecte de la llei —al qual ja m’he referit—, no hi ha cap article específic sobre els “objectius” de l’acció exterior de la Generalitat. És cert que, en part, aquests es poden deduir de manera general tant de les disposicions del mateix Estatut com, en particular, del mateix article 1 que, en el mateix paràgraf que defineix l’objecte de la llei, menciona també el que, al meu entendre, són els “objectius” claus de l’acció exterior de la Generalitat: la màxima promoció i projecció exterior de Catalunya i dels seus interessos, així com també el posicionament de Catalunya a l‘exterior com a subjecte actiu amb relació a matèries de la seva competència i del seu interès. Hi ha, per tant, una confusa identificació entre l’objecte de la llei i els objectius de l’acció exterior.

Però, a més del fet que res hagués impedit que es fixessin clarament els objectius de l’acció exterior —ni que fos una disposició en termes prou generals com aquests—, resulta que hi ha altres disposicions del projecte on apareixen, de manera confusa, altres autèntics objectius de l’acció exterior. Així, per exemple, l’article 12 del projecte, en el context del que anomena relacions bilaterals amb altres governs, enuncia també els “objectius” que promourà el Govern en l’exercici del que anomena ”les seves relacions bilaterals“ (expressió, d’altra banda, xocant). Els paràgrafs tres a sis d’aquest article 12 mencionen fins a tres objectius de caràcter general, com la internacionalització de l’economia catalana, la cooperació institucional, la promoció del desenvolupament humà, la pau i els drets humans i el reforçament de contactes i presència i projecció de les entitats, empreses i representants de la societat civil catalana. Al marge d’alguns del termes emprats en aquest article, el que és cert és que es tracta d’objectius generals, que es poden considerar implícits en el que estableix l’article 1 paràgraf primer i, sobretot, que no sols són predicables de les relacions bilaterals del Govern, sinó que ho són també de les altres dimensions de l’acció exterior de la Generalitat així com de l’acció exterior de les altres institucions que conformen la Generalitat.

A més, l’article 16 del projecte, sobre els àmbits sectorials de l’acció exterior de la Generalitat, hi afegeix encara altres dos objectius generals: en l’apartat 2, de nou i repetitivament, es refereix a l’objectiu de promoure la internacionalització econòmica de Catalunya; i en l’apartat 3 a l’objectiu del foment de la llengua i la cultura pròpies. Si bé el segon objectiu es podria entendre sectorial —cosa que tampoc acabo de veure clar— resulta obvi i evident que el primer objectiu és de caràcter general i, per això mateix, ja apareix en altres disposicions, fins i tot en l’article 2 del projecte com un dels principis rectors de l’acció exterior on, a més, passa a confondre’s el que és un objectiu amb un dels principis rectors de l’acció exterior.

D’altra banda, la mateixa confusió succeeix respecte dels principis rectors de l’acció exterior, algun dels quals, com acabo d’indicar, més que principis rectors són autèntics objectius. L’article del projecte 2 es refereix a ells -i ho fa a bastament (amb fins a nou apartats en lletres i altres tres paràgrafs complementaris)— però entenc que hi ha, d’una banda, una confusió de principis de naturalesa diferent i, d’altra banda, altres disposicions del projecte de llei on apareixen també el que constitueixen principis rectors de l’acció exterior. Pel que fa al primer aspecte, en l’article 2 del projecte es recullen tot un seguit de principis per acumulació però crec que convindria formular una distinció conceptual —i traduir-la sistemàticament en el projecte de llei— entre el que serien els principis rectors de caràcter informador i els principis rectors que són més de caràcter procedimental o metodològic. En el projecte de llei tots aquests principis estan barrejats, fonamentalment en l’article 2 i, al meu entendre, sense ordre ni criteri.

Els primers principis serien els principis informadors o orientadors, és a dir, serien els “valors” que han d’orientar tota l’acció exterior de la Generalitat, i entre ells hi hauria alguns dels esmentats en l’article 2 del projecte com ara la projecció de Catalunya com un actor internacional, compromès, solidari i responsable; el compromís i la vocació plenament europeista en l’aplicació dels objectius de l’acció exterior de Catalunya; o, entre d’altres, el reconeixement del dret de les persones i dels pobles a la defensa i promoció de la cultura, llengua i identitat pròpies i l’impuls dels valors de convivència multicultural. A aquests principis —que es podrien matisar— caldria afegir-hi, si més no, el de la incorporació de la perspectiva de gènere que es troba completament desubicat i aïllat a l’article 16.5 del projecte de llei.

El segon ordre de principis serien aquells principis o mecanismes més de caràcter instrumental, formal, procedimental o metodològic que, més que orientar, han de “regir” l’acció de la Generalitat en la seva acció exterior; és a dir, són els principis que estableixen “com” s’ha de dur a terme l’acció exterior. Entre aquests principis hi hauria, entre els mencionats en l’article 2 del projecte de llei, els de la recerca del consens polític en les grans orientacions i estratègies de l’acció exterior; el de la garantia de la màxima coherència de l’acció exterior i de la coordinació de les seves actuacions; el compliment del principi de lleialtat institucional mútua amb l’Estat espanyol; el de l’equilibri territorial en la promoció dels interessos del conjunt de Catalunya; i el respecte a la diversitat, varietat i riquesa del territori i el reconeixement del potencial de la capitalitat de Barcelona. Com es pot veure d’aquesta enunciació, són principis de naturalesa i funció ben diferent a la dels anteriors i en la llei caldria fer-ne la pertinent distinció.

Altres problemes de sistemàtica que presenta el projecte de llei són, sense voler resultar exhaustiu, els següents. Per un costat, el capítol III del títol I, dedicat a les relacions institucionals del Govern a l’exterior, agrupa d’una manera, al meu entendre, totalment desordenada, qüestions que també son diverses i on els conceptes utilitzats són, si més no, exòtics. Així, l’article 11 del projecte regula —però la regulació que fa no té cap mena de contingut normatiu real— el que anomena relacions del Govern amb altres governs i organismes internacionals i passa a dedicar l’article 12 del projecte a les relacions bilaterals amb altres governs, l’article 13 a la participació en organismes internacionals, l’article 14 a la participació en xarxes de cooperació territorial —xarxes de naturalesa molt diferent a la dels governs i organismes internacionals i que, potser, hauria d’estar ubicada en un altre lloc— i l’article 17 a les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea. A més de la repetició que s’opera entre l’article 11 i el 12 del projecte, de la naturalesa diferent de les entitats amb les quals hi ha relacions institucionals i del desordre sistemàtic en què tot això es presenta, resulta que aquest mateix capítol s’ocupa de la cooperació al desenvolupament (article 15) i dels àmbits sectorials de l’acció exterior (article 16) —entre els que també hi hauria d’haver la cooperació al desenvolupament que, a més, com és sabut, disposa d’una regulació especifica a la Llei 26/2001, de cooperació al desenvolupament, de 31 de desembre— i, per acabar-ho d’adobar, l’article 18 del projecte, operant un gir conceptual, s’ocupa dels fons europeus, i l’article 19, operant un gir conceptual encara més extraordinari, s’ocupa de l’estatut jurídic del català a la Unió Europea.

Entenc que tot això s’hauria de refer a fons i distingir clarament entre les diferents vessants institucionals de les relacions institucionals de la Generalitat —i la Unió Europea es mereix perfectament, com a mínim, un capítol autònom, atenent també a les diferents disposicions, inclosos els fons europeus, de la mateixa regulació estatutària— i el que són els àmbits materials o sectorials d’aquestes relacions institucionals. Igualment, caldria distingir entre els àmbits sectorials —als que de manera totalment incomplerta sembla referir-se l’article 16 del projecte de llei— del que són els mecanismes instrumentals d’aquestes relacions institucionals sectorials, als quals també es refereix el mateix article 16.4 del projecte. Entenc que en l’acció exterior hi ha diversos interlocutors institucionals, hi ha diversos àmbits sectorials d’interès i hi ha diversos mecanismes instrumentals, i que el que passa és que el capítol en qüestió del projecte ho acaba confonent i diluint tot en un autèntic totum revolotum.

D’altra banda, l’article 10 del projecte, sobre la participació en la negociació de tractats i convenis internacionals, està ubicat en el capítol II del títol I, que s’ocupa dels instruments de planificació, coordinació i seguiment de l’acció exterior. Clarament, al meu entendre, en el marc dels instruments de planificació, coordinació i seguiment, no hi té lloc la negociació de tractats i convenis internacionals que, tractant-se d’un tema prou important i que està regulat en l’article 196 de l’Estatut d’autonomia, acaba també completament desdibuixat en el projecte de llei que ara ens ocupa, on hi ha algunes disposicions diverses i desordenades sobre la matèria. Al meu entendre, hagués resultat més convenient dedicar també un capítol sencer del projecte de llei a la regulació de tot el que té a veure amb la celebració dels tractats internacionals, desenvolupant així, en termes legals, les disposicions previstes en l’Estatut, incloses les relatives als tractats de la Unió Europea (article 185 de l‘Estatut).

Per últim, crec que convé indicar que el títol III del projecte de llei, sobre les relacions de la Generalitat amb la ciutadania i la societat civil, resulta en el seu conjunt i en la meva opinió, un títol desllavassat, amb un capítol I sobre la diplomàcia pública de Catalunya, on es tracten aspectes tan variats com els que van des del mateix concepte de diplomàcia pública —el que sistemàticament no hauria de tenir lloc aquí— fins a la comunicació exterior del Govern amb els mitjans de comunicació d’arreu del món, on s’indica igualment que la informació ha de ser rellevant, clara i contrastada i que cal aprofitar la forta implantació i presència de la ciutat de Barcelona, així com el suport a la internacionalització de las societat civil i la seva promoció.

En definitiva, i per no estendre’m més, crec que l’adopció d’una llei sobre l’acció exterior de la Generalitat (o, potser, sobre l’acció exterior i europea de la Generalitat) resulta absolutament pertinent i convenient i que té un clar i suficient fonament jurídic habilitant en el mateix Estatut d’autonomia. Aquest convenciment, però, no treu al fet que el projecte de llei, tal com està actualment redactat, hagi de ser objecte, al meu entendre, d’una revisió a fons per part del legislador, corregint-hi totes aquelles debilitats sistemàtiques i de contingut que té —algunes de les quals he subratllat en aquest apunt— i configurant així el que hauria de ser una llei amb l’adequada qualitat normativa i amb l’eficàcia legal necessària.

Xavier Pons Rafols
Catedrátic de dret internacional públic de la Universitat de Barcelona