Pons Ràfols, Xavier (ed.). Alimentación y derecho internacional. Normas, instituciones y processos. Madrid: Marcial Pons, 2013. 410 p. ISBN-978-84-15984-15-5.

Aquesta obra col·lectiva, dirigida pel Dr. Xavier Pons Ràfols, on participen una bona part de professors de l’Àrea de Dret Internacional Públic de la Universitat de Barcelona, així com també d’altres professors i experts en la matèria objecte d’estudi, s’emmarca en el projecte d’investigació “Salud humana y seguridad alimentaria: elementos de cooperación internacional” finançat per la Dirección General de Investigación de l’antic Ministerio de Ciencia e Innovación, i ofereix una àmplia panoràmica, amb un enfocament internacional, de diversos aspectes, fonamentalment juridicointernacionals, però també econòmics i polítics, relacionats amb l’alimentació. Així, doncs, l’obra es divideix en tres parts: la primera se centra en l’accés a l’alimentació i la governança internacional de la seguretat alimentària; la segona en la biotecnologia, la seguretat alimentària i el dret internacional i comunitari; i la tercera en l’alimentació, l’agricultura i el comerç internacional.

El tema central de l’obra és la seguretat alimentària, la qual, segons la Cimera Mundial Alimentària de 1996, existeix “quan totes les persones tenen en tot moment accés físic i econòmic a suficients aliments innocus i nutritius com per satisfer les seves necessitats alimentàries i les seves preferències pel que fa als aliments, per tal de portar una vida activa i sana”. Més enllà d’assegurar la disponibilitat dels aliments i de voler eradicar o reduir la fam al món –els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni  inclouen la reducció a la meitat del nombre de persones que passen fam al món– la seguretat alimentària ha evolucionat en els darrers anys paral·lelament amb la tendència al desenvolupament sostenible i comporta, en l’actualitat, una doble vessant: d’una banda, el dret a una alimentació adequada i la disponibilitat i accés als aliments; i, de l’altra, la perspectiva de qualitat, salubritat i innocuïtat dels aliments. A ambdues vessants, i amb un rigor destacable, es dedica aquesta obra col·lectiva.

En la primera part del llibre, dedicada a l’accés a l’alimentació i la governança internacional de la seguretat alimentària, es destaca l’acció política i institucional de la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura) i l’evolució del seu discurs polític internacional inicialment centrat en els problemes de la fam i de la disponibilitat dels aliments i evolucionat envers al nou concepte de la seguretat alimentària en tant que noció adoptada a nivell internacional, així com un objectiu en si mateixa. L’actual crisi alimentària mundial, iniciada el 2007, ha posat també de manifest el fracàs dels objectius internacionals en relació amb la reducció de la fam i les grans deficiències estructurals del sistema de governança global de la seguretat alimentària. Així, doncs, ens trobem davant d’un model agroalimentari, que impera des de les últimes dècades, en el qual les empreses multinacionals del sector hi juguen un paper rellevant des del moment en què tenen el control de tota la cadena alimentària. En contraposició, des de la societat civil, sobretot, s’està apostant per un model d’agricultura familiar, d’equitat en l’accés als recursos productius, de proximitat i de recuperació de les varietats d’aliments, com una nova manera de fer front a la pobresa i a la fam, així com també per preservar el medi ambient i garantir el dret humà a l’alimentació.

La incorporació de la perspectiva dels drets humans, en concret del dret a l’alimentació adequada, és important perquè té molt a veure amb la dignitat humana, en la mesura que la falta de recursos materials de subsistència impedeix o dificulta greument la satisfacció de la majoria de drets humans fonamentals. En aquest sentit, els estats tenen l’obligació de respectar, protegir i realitzar el dret a l’alimentació i, per tant, han d’adoptar les mesures adequades per poder garantir el nivell mínim essencial d’aquest dret, si bé alguns aspectes poden desenvolupar-se de manera progressiva. En temps de conflicte armat, el dret a l’alimentació queda especialment protegit pel dret internacional humanitari el qual estableix, d’una banda, obligacions dirigides a garantir un mínim d’aliments a les persones en poder de l’enemic i de l’altra prohibeix la utilització de la fam com a mètode de combat, tot i que estableix excepcions en cas de necessitat militar. Així mateix, la privació de l’accés als aliments dirigida a destruir una part de la població pot constituir un crim contra la humanitat, en concret el crim d’extermini o, fins i tot, en cas que hi hagi un element d’intencionalitat, el crim de genocidi.

En la segona part de l’obra, centrada en la biotecnologia, la seguretat alimentària i el dret internacional i comunitari, es tracten a bastament els drets de la propietat intel·lectual de la biodiversitat en relació amb el dret a l’alimentació i els possibles obstacles que això pot comportar, com ara la restricció de la reutilització o intercanvi de llavors o bé la possible “contaminació transgènica” en els cultius convencionals o orgànics. En aquest sentit, el Tractat internacional sobre els recursos fitogenètics per a l’alimentació i l’agricultura de 2001, que també és objecte d’anàlisi en el llibre, s’ha centrat en els drets de l’agricultor com a contrapès als drets de la propietat intel·lectual concedits en la majoria dels casos al sector corporatiu privat per a les seves invencions biotecnològiques.

El llibre incideix també en la importància de la contribució de les comunitats indígenes en l’àmbit de l’agricultura industrial, la indústria farmacèutica i la indústria biotecnològica. Des d’aquesta perspectiva, el Protocol de Nagoya de 2010 sobre l’accés als recursos genètics i la participació justa i equitativa en els beneficis que es deriven de la seva utilització al Conveni sobre la diversitat biològica és el resultat d’una lluita constant per fer valdre els drets dels pobles indígenes i de les comunitats locals sobre els seus recursos naturals, considerats drets humans emergents bioculturals. Com s’explica en un capítol del llibre, aquests drets són de caràcter col·lectiu i han tingut importància en les negociacions internacionals sobre el medi ambient com a mitjà de defensa contra la “biopirateria”, de manera que els estats estan obligats a protegir les poblacions indígenes davant dels robatoris per part de les empreses, sobretot multinacionals, dels seus coneixements i recursos.

D’altra banda, una vessant important de la seguretat alimentària consisteix a garantir la innocuïtat dels aliments, sobretot quan es tracta d’aliments nous, creats per mitjans biotecnològics, i d’aliments funcionals, entesos com aquells que tenen propietats que contribueixen a millorar la salut i el benestar del consumidor. Per a respondre a aquest objectiu la FAO, juntament amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS), han anat elaborant l’anomenat Codex Alimentarius, que agrupa un conjunt de normes, directrius, principis i textos sobre normes alimentàries que, si be no tenen per se caràcter obligatori, constitueixen un catàleg de mesures que es proposa que els estats les incorporin en el seu dret intern.

Aquesta segona part de l’obra conclou amb el tractament de la seguretat alimentària des de la perspectiva de la Unió Europea i de com la normativa comunitària relativa als nous aliments i nous ingredients alimentaris tracta d’equilibrar, d’una banda, el desenvolupament tecnològic de certes activitats de la indústria alimentària i, de l’altra, la protecció necessària dels consumidors enfront a eventuals riscos per a la salut i el medi ambient sobre la base del principi de precaució. D’altra banda, en un altre capítol, es destaca que el dret comunitari no estableix cap vincle entre la patentabilitat del que s’anomenen organismes modificats genèticament, com serien els productes transgènics, i la seguretat alimentària, de manera que no es tenen en compte els possibles efectes adversos o riscos que poden comportar aquestes patents per a la seguretat alimentària. En aquest sentit, es planteja que cal trobar un equilibri entre la protecció jurídica de la innovació i la seguretat alimentària, ja que un règim ampli d’excepcions a la patentabilitat d’aquest tipus d’organismes pot fer menys competitiva la Unió Europea respecte d’altres estats industrialitzats.

Finalment, la tercera part de l’obra versa sobre l’alimentació, l’agricultura i el comerç internacional, i se centra en com la Organització Mundial del Comerç (OMC) tracta d’assegurar que l’adopció de mesures sanitàries i fitosanitàries per part dels seus estats membres no restringeixi indegudament el comerç internacional, mitjançant l’Acord sobre l’aplicació de mesures sanitàries i fitosanitàries de 2005, el qual fomenta que els estats adoptin mesures en aquesta matèria tenint en compte els estàndards internacionals. Històricament, el comerç internacional dels productes agrícoles ha estat sotmès a tot tipus de traves i impediments i s’ha utilitzat l’argument de la seguretat alimentària per justificar polítiques de suport a la producció i consum agrícola que han distorsionat el comerç internacional. Abans de l’Acord agrícola de la Ronda d’Uruguai del GATT, les excepcions protegien les polítiques d’autoabastament dels països desenvolupats a costa dels interessos dels països en desenvolupament exportadors. En aquest sentit, el procés de liberalització de la Ronda d’Uruguai va afavorir el comerç internacional agrícola, però no va resoldre els problemes a què s’enfronten els països en vies de desenvolupament per garantir la seguretat alimentària, ja sigui per la seva incapacitat a l’hora de competir en el món liberalitzat en disposar d’una agricultura poc desenvolupada, o bé per no poder assumir els costos de la liberalització en ser importadors agrícoles.

Per acabar, en un capítol de l’obra es posa de manifest que l’agricultura capitalista ha desplaçat l’agricultura camperola com a mode de producció dominant en el sector agrari, de manera que l’objectiu ha passat de cobrir les necessitats alimentàries d’una família o d’una comunitat a l’obtenció de beneficis. Els estudis sobre el food regime, als quals fa referència el darrer capítol del llibre, destaquen que, tot i que la productivitat en l’agricultura ha crescut de forma exponencial en els darrers temps gràcies als avenços tecnològics, això no s’ha traduït en una millora substancial dels ingressos dels agricultors, els quals han passat a ser un esglaó més de les cadenes agroalimentàries, i sovint el més dèbil.

En definitiva, el llibre que es comenta és, sens dubte, una obra molt completa, que tracta l’alimentació des d’un punt de vista multidisciplinari que fa que el lector comprengui que l’accés als aliments i la garantia de la seva innocuïtat són qüestions molt complexes i amb diferents vessants. Queda clar, al meu entendre, que els avenços tecnològics han transformat l’agricultura d’abastament tradicional per una indústria agroalimentària dominada per les grans empreses multinacionals que controlen tota la cadena de producció. L’aparició d’altres formes de producció alternatives prova de canviar el model agrari, però encara és aviat per saber si podran garantir la seguretat alimentària en un futur.

Elisenda Calvet Martínez,

Professora de dret internacional públic de la Universitat de Barcelona