Contra la Corrupció. Una reflexió sobre el conficte de l’ètica i el poder – M. Àngels Cabasés

Ridao, Joan. Contra la Corrupció. Una reflexió sobre el conficte de l’ètica i el poder. Barcelona: Angle Editorial, 2013. 168 p. (El fil d’Ariadna; 63). ISBN: 978-84-15695-45-5

Publicat recentment, aquest llibre és fruit de l’estudi que el seu autor fa sobre la corrupció i els casos més coneguts al llarg de la història, dels tòpics culturals de què sentim parlar, alhora que apunta una bateria d’accions polítiques, administratives i legislatives que podrien aturar el que ell anomena «xacra social». En el  desenvolupament, Ridao posa el focus d’atenció en la «mare de totes les corrupcions», el finançament dels partits polítics, conseqüència directa del cost creixent de les campanyes electorals i de la seva activitat cada dia més onerosa. Alhora, desgrana, de manera didàctica, com la història demostra que sempre hi ha hagut corrupció en l’esfera pública, que és una qüestió molt complexa que presenta moltes arestes i es troba present en tots els països sense excepció.

La reflexió arrenca de la constatació del fet que la desafecció política ha anat creixent de forma imparable al llarg dels darrers anys. La imatge de distanciament entre la població i els decisors i gestors públics, està reforçada en l’actualitat per una profunda crisi econòmica però, sobretot, per l’esclat de greus i generalitzats casos de corrupció. La sensació més estesa entre la gent és que la política és, més que mai, «l’art de l’engany», de servir-se’n per interès particular, d’adular els poderosos i d’extorquir els qui no ho són tant.

Com afirma l’autor, després de mostrar els casos més coneguts, la corrupció pública no és un problema exclusiu dels polítics o de la cobdícia del funcionari defraudador de torn, sinó que es tracta d’una de les patologies més greus que poden donar-se en el marc d’un estat democràtic i, doncs, no sols limita la capacitat de les administracions per donar satisfacció a les demandes dels ciutadans, sinó que ataca directament els fonaments que regeixen la convivència social, contravé  les seves regles ètiques i jurídiques, i arriba, en molts casos, a posar en perill la supervivència dels mateixos règims democràtics.

Sobre la dimensió del fenomen, les dades estadístiques relatives a la desafecció institucional i al desinterès polític que ofereix el CIS a Espanya i el CEO a Catalunya se semblen a les d’altres països del sud d’Europa, tot i ser superiors, lleugerament, als de la mitjana de l’Europa oriental i inferiors a la mitjana dels països excomunistes de l’est. Pel que fa a les dades objectives, segons Transparència Internacional, Espanya ocupa el lloc 30 en el rànquing dels estats corruptes, empatada amb Botswana i el lloc 13 entre els països de la Unió Europea. Aquests són els resultats d’un estudi sobre percepció social i, per aquest motiu, cal precisar que la corrupció que es percep sempre és major que la real. La fiscalia, per la seva part, ha revelat que a finals del 2012, 800 polítics estaven imputats per delictes relacionats amb l’exercici del seu càrrec, dels quals, opina, acabaran acusats uns 500, que amb dades relatives suposa una taxa del 0,7% de criminalitat, entre els polítics electes i alts càrrecs.

Ara bé, com diu l’autor encertadament, hi ha una corrupció de «baixa intensitat». Perquè, no és sols robar o enriquir-se privativament de forma il·lícita, també és força dubtós el tracte de favor atorgat en forma d’indults urgents accelerats, les complicitats municipals, tercers graus concedits aleatòriament i descendint en l’escala; s’hi podrien afegir altres fenòmens menys greus, però no per això exempts de reprovació: la síndrome de la «classe preferent» o l’enquistada i frustrant «mediocràcia» instal·lada en determinats nivells de responsabilitat administrativa, el mal ús de l’anomenada «porta giratòria»…

L’assaig no defuig el debat quan, en el cinquè capítol, enllaça corrupció amb neoliberalisme econòmic. Aquest corrent ha mantingut durant anys que l’excessiva regulació tenalla el mercat de manera que resulta més eficient acceptar un cert grau de transgressió. Aquesta fou sens dubte la pedra angular de la ideologia imperant,  des de la pujada al poder de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, que va contribuir a forjar la idea que l’avidesa de diner d’uns pocs és perdonable si suposa una palanca de progrés material per a molts. Per contra, l’esclat de l’actual crisi econòmica i financera ha posat de manifest la submissió del poder polític, que mana menys que el poder econòmic i financer; la realitat econòmica es mou més ràpida que les realitats polítiques, perquè no està limitada ni en el temps ni en l’espai.

En un altre ordre de coses, l’obra aborda el rol de la Justícia i les seves actuacions en aquest terreny. Gran part de la preocupació col·lectiva per la corrupció està motivada i és un reflex de l’acumulació de casos als jutjats i el seu ressò mediàtic. El principal problema es deriva de la tardança a substanciar-los i de la negativa d’alts responsables o exresponsables polítics a admetre qualsevol implicació, pròpia o dels seus col·laboradors, fins que judicialment no els queda més remei. No obstant això, actualment molts polítics i partits comencen a ser conscients que és molt arriscat acudir als processos electorals amb les investigacions en curs i la injustificable esperança que les urnes ho perdonaran tot.

Una de les contribucions del llibre en el debat sobre la corrupció és el capítol que analitza amb profunditat el finançament dels partits polítics. Allà on hi ha diners i poder, hi ha un terreny abonat per a la corrupció. Les eleccions, a banda de ser una forma d’expressió de la voluntat popular, també reflecteixen el poder econòmic existent en un país. Precisament, les aliances polítiques dels partits es formen amb anterioritat a les eleccions, amb l’objectiu d’aconseguir els recursos financers i l’espai polític necessaris per a la realització de les campanyes electorals i, posteriorment, per distribuir els càrrecs i les esferes de poder a l’Administració. Per això se sol dir que el finançament dels partits és la mare de totes les possibles corrupcions.

Ridao analitza com es financen les campanyes polítiques i ofereix un ampli raonament de com hauria de ser aquest finançament: públic o privat. Prenent com a exemple la barra lliure d’Estats Units, si el finançament és exclusivament privat, mitjançant donacions declarades o no declarades, es podria comprometre la igualtat d’oportunitats i l’interès general. L’autor molt encertadament, apunta que el repte actual i permanent de les democràcies en general és l’equació del finançament dels processos electorals, perquè el poder econòmic o polític no comprometin la fluïdesa en les eleccions, ni la consciència política, ni la sobirania popular.

L’autor conclou que, bo i acceptant que la desaparició total de la corrupció és gairebé impossible, és innegable que és factible lluitar amb un cert grau d’èxit contra la corrupció pública. En aquest sentit, afirma que són possibles algunes ostensibles millores en els mecanismes de control, no sols ex post, sinó també preventius o ex ante, que, en un sistema democràtic, haurien de servir per evitar tota mena d’abusos de poder: les lleis, el paper de la ciutadania i el sistema judicial. Les reformes, remarca, haurien d’anar encaminades a garantir que aquests mecanismes complissin amb eficàcia el rol que el sistema els ha adjudicat. De manera que no queda més remei que confiar en la democràcia i els seus pesos i contrapesos com a mecanisme de sortida a les seves pròpies perversions.

Finalment, suggereix una bateria de solucions, que de ben segur permetran un debat obert i constructiu: a) l’aprovació de la Llei de Transparència tant a Catalunya com a Espanya que facilitaria, en primer lloc, l’accés per part dels ciutadans a la informació pública (les actuacions per part de l’Administració han de poder ser consultades per la població sense traves, ja que és al ciutadà a qui s’ha de retre comptes de com s’empren els seus recursos) i els problemes d’opacitat generats per pràctiques arbitràries o corruptes; i, en segon lloc, fixar un marc d’infraccions i sancions als polítics i càrrecs públics que no compleixin amb el que estableixi la llei, ja que sense control ni sancions les normes no es compleixen; b) la codificació de les exigències ètiques dels empleats públics i les relatives a la funció del govern, en aquest cas amb relació als representants electes i alts càrrecs de l’Administració i del Govern; c) l’autoregulació dels partits polítics i la dotació d’un sistema de finançament públic i suficient per als partits i, al mateix temps, controlar així millor les fundacions dels partits; d) l’enfortiment del paper de les institucions de rellevància constitucional o estatutària i, alhora, despolititzar i extremar les garanties per accedir a les dades necessàries per a les seves investigacions; e) el control estricte del patrimoni dels càrrecs públics; f) la revisió de la situació dels funcionaris amb habilitació estatal, pel que fa a la lliure designació i el sistema retributiu, i també el règim del personal eventual; g) el control de les adjudicacions de contractes públics; g) l’estudi de la possibilitat de limitar l’autonomia local en l’exercici de les competències urbanístiques i, finalment, h) el canvi en la llei electoral per desbloquejar les llistes tancades dels partits, entre altres modificacions.

Tot i que la qüestió és complexa, l’autor, amb la seva reflexió, aporta elements per a millorar el sistema, perquè governar en la situació en què vivim avui, com ens diuen els professors Àngel Castiñeira i Rafael Jiménez Asensio, «requereix d’un nivell de gestió potent: la política s’enforteix amb l’increment de la capacitat d’actuació de l’organització», és necessari fer passos per a canviar cap a una nova cultura política, tot reforçant els valors públics i l’ètica pública. Necessitem unes institucions que donin confiança, que gestionin el millor possible allò que és de tothom i per a tothom, i que assentin les bases d’un canvi real i no aparent.

M. Àngels Cabasés
Professora titular d’economia aplicada de la Universitat de Lleida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s