El Consolat General de Suïssa patrocinava la conferència que es va oferir el dilluns 10 de febrer del 2014 a l’Ateneu barcelonès. De 19.30 a 21.00 h, puntualment, a la sala Bohigas, al segon pis de la institució. El conferenciant era un professor d’Història de la Universitat de Friburg (una universitat bilingüe, a la frontera idiomàtica i religiosa entre francesos catòlics i alemanys protestants), el Dr. Claude Hauser. Presentat per Stefan Rating en un francès impecable, i amb un auditori ben ple que va fer les preguntes en francès. No hi havia traducció simultània.
El títol de la conferència, un joc de paraules: “Jura que juraràs: una secessió suïssa (1974-2014)”. Els 40 anys de les dates són equívocs. A la conferència es va posar èmfasi en el fet que l’origen de la separació de tres trossos del cantó de Berna és d’abans, fins i tot, de la primera guerra mundial. Igualment, que el cas fos suís no treu que suposés una situació molt condicionada pel que arribava de França o Alemanya, i tenir en compte el marc ”europeu” sembla necessari. També la referència al jurament podria ser equívoca (perquè en el cas suís ningú va proposar saltar-se les normes “a la torera” ni incomplir el pacta sunt servanda). “Una secessió europea: el cantó de Jura i la seva separació de Berna“ seria un títol alternatiu, en perspectiva europea, contraposant secessionat /capital de l’Estat (que a més era la capital que donava nom al cantó) i posant l’èmfasi en la secessió. La separació podria ser el que va atraure una bona part del públic. Les preguntes eren sobre el cas suís però semblaven buscar paral·lelismes amb el cas actual de la Catalunya hipotèticament secessionable de Madrid.
Si un busca una mica d’informació a internet es pot trobar que a wikipèdia parlen de la secessió juràssica. No és cap error. No és una secessió ocorreguda entre 200 i 145 milions d’anys enrere –el període juràssic, el dels diplodocus, els fòssils i la separació dels continents. Sinó dels municipis, allà anomenats comunes, francòfons i catòlics del nord del que era el cantó suís de Berna, que era majoritàriament alemany i protestant.
De la conferència, destacaria les imatges en què el líder separatista i després primer president de la República del Jura, llegeix en un francès solemne i transcendent, la comunicació de 1978 per la qual se separen de Berna i creen un cantó nou, al nord, el Jura, la zona muntanyosa i boscosa on von Humboldt va descobrir el període juràssic. En aquest discurs, a una escala i envoltat de banderes i massa humana, el líder parla de dret a l’autodeterminació exercit pels juràssics. Una qüestió que jurídicament donava molt de sí, però que a l’acte quasi no es va tractar.
No es va tocar, probablement, per cautela diplomàtica del Consolat General de Suïssa, malgrat que el conferenciant va començar fent referències al regionalisme, a la creació d’un cantó, del dret de disposar d’ells mateixos i de la descolonització, i l’onada revolucionària dels 60 i 70. Però el que es volia al Jura no era deixar l’Estat, sinó que la Federació (la Confederació Helvètica) intervingués per protegir el dret d’una minoria, de llengua i religió, tancada fins llavors en un cantó equivocat.
Les guerres napoleòniques van fer que el príncep, bisbe de Basilea, perdés els seus territoris (com va passar també a Maastricht o a Salzburg, on van deixar de tenir poder temporal, que va passar a l’Imperi –que Andorra, un cas idèntic, aconseguís recuperar la situació de príncep – Bisbe del mateix Napoleó, no deixa de ser extraordinari–). Van passar al departament francès de l’Alt Rin, després de ser-ne el del Mont Terrible. El Congrés de Viena, el 1815, va tornar a Suïssa i el van “maridar” amb Berna. Un “maridatge” que sempre va ser conflictiu. La influència de Bismark, i la seva “Kulturkampf”, per la qual es volia sotmetre l’Església catòlica a l’Estat protestant (Berna) , va generar ressentiment juràssic. La primera guerra mundial fa que el Jura sigui molt aliadòfil, especialment francòfil, perquè fins i tot hi ha bombardejos aeris erronis per part dels alemanys –que en aquell moment tenien l’Alsàcia veïna– en territori de la neutral Suïssa. Ja el 1917 –any de la revolució russa– es crea un Comitè per fer-se reconèixer, un comitè separatista. Però no per reintegrar-se a França, sinó per separar-se de Berna (del cantó de Berna).
Aquesta contraposició amb els germànics no evita que valorin molt la seva condició de suïssos i que es faci un gran monument al guarda de fronteres a la serralada de Rangiers, un robust sentinella mirant cap a França. Malgrat tot, les idees d’entre-guerra que impregnen el Jura venen de França, de Maurras i la seva Action Française, que tem el perill de la germanització. Per això, es crea una associació per a la defensa dels interessos juràssics. Arriba la segona guerra mundial, es fixa la defensa de Suïssa als Alps sota el comandament del general Guisan, i creix la francofília, que comparteix l’ideal de l’alliberament de França. Després de la guerra, el 1947, la qüestió juràssica es posa sobre la taula quan un francòfon és exclòs, per ser francòfon, com a possible candidat del parlament cantonal de Berna a un càrrec de responsabilitat (similar al que va passar a Iugoslàvia el 1991, quan els serbis no van acceptar un croat de president de la federació). Al Jura es comença a fer sentir un moviment separatista per un Jura Lliure, i es planteja una iniciativa legislativa cantonal (no federal) per deixar el seu cantó. El 1959 es vota aquesta iniciativa –es fa una consulta– i la idea fracassa. Fracassa a Berna (amb el 78% dels vots) però també fracassa al Jura (amb el 52% en contra) i a la part francòfona (amb el 50,47% en contra).
La qüestió no s’aparca. Canvia la tàctica. Es reorganitza. Es crea un “Rassemblement Jurassienne” (inspirat en l’homòleg de De Gaulle a França) que busca un federalisme ètnic, un Estat pluricultural, de manera molt més combativa, quasi revolucionària (potser imitant els dels algerians amb França). L’any 1964, quan es commemoren els 25 anys de la mobilització militar de 1939, hi ha objectors patriotes que no volen servir a l’exèrcit suís, i des de 1962 hi ha un grup d’acció que es fan dir “béliers” (anyells). A partir d’aquí, la Federació reacciona i crea una comissió de bons oficis, que proposa que la constitució de Berna tingui un annex, i organitza una cascada de plebiscits. En fan tres, entre 1974 i 1975. En el primer, pregunten si es vol que hi hagi un cantó nou (separat de Berna). El resultat és d’un 52% a favor, i als 7 districtes del nord, el resultat és encara més clar: un 74% a favor. En canvi, al sud, alemany, només hi ha un 34% a favor, i als sectors totalment germanòfons cau al 26% de població a favor. En tot cas, es passa en 15 anys d’un 52 % de població en contra a un 52% a favor.
En un segon referèndum, el 1975, es pregunta si es vol ser part del cantó de Berna, i aquí 3 districtes francòfons responen que sí. Per tant, no tots els francòfons abandonen Berna i en un tercer referèndum, el 1975, es pregunta a cadascun on vol estar, per saber on fixar la nova frontera. Aquí no acaba la història, tan minuciosa i entregada a consultar els ciutadans. Perquè aquest nou cantó suposa la modificació de la constitució federal i això obliga a fer la consulta a tota la població suïssa. El 1978 es fa un nou referèndum, i els suïssos accepten crear un nou cantó del Jura, però deixant encara uns comuns francòfons dins del cantó de Berna perquè així ho han volgut aquests. Es va deixar sense resposta què podria haver passat si la població suïssa hagués dit que no.
Finalment, el 24 de novembre del 2013, es va fer un nou referèndum. Aquesta vegada era per veure si es refeia el cantó per incloure al cantó del Jura els municipis del Jura encara dins el cantó de Berna. L’irredemptisme fracassa per un 71,8% (malgrat que al Jura surt sí per un 76%), però ara un municipi de Berna diu que vol passar al Jura. De manera que la història segueix sense acabar.
En tota cas, vist amb els meus ulls catalans actuals, hi trobem elements interessants.
1. Hi va haver diferents intents i en menys de quinze anys el resultat va ser contraposat. Una mica en la línia del Quebec (que han intentat dues vegades separar-se de Canadà), Noruega (que els han preguntat dues vegades si volen entrar a la Unió Europea) o les poblacions contràries a les evolucions comunitàries (com Irlanda, Països Baixos, França), on es repeteixen les votacions fins que el resultat és el desitjat.
2. Es van fer diferents preguntes, escalonades, successives.
3. Tots els suïssos van votar per decidir si el Jura se separava –no només els del Jura. Idea que, per posar un exemple, seria com fer un referèndum a tot Espanya per votar la independència de Catalunya. Potser seria la manera més intel·ligent d’aconseguir aquest objectiu. Deixar que un referèndum a tot Espanya expulsés Catalunya. Com Singapur va ser expulsada de la Federació de Malàisia, encara que ells havien decidit ser part de la federació.
4. Els suïssos en general, i els del Jura en particular, accepten separacions, però refan fronteres i permeten que allà on no guanyen, els municipis segueixin a l’antic territori. Seguint amb el paral·lelisme, seria com si la Vall d’Aran no quedés dins la hipotètica Catalunya independent si allà no surt una majoria independentista. Si a Tortosa o Lleida, posem per cas, la independència no és majoritària, es quedaria dins d’Espanya i fora de Catalunya. Això trencaria dos principis del dret internacional actual. El que les fronteres administratives anteriors passen a ser internacionals, el “uti possidetis iuris”, i el que les fronteres posteriors a la segona guerra mundial són intocables.
Si el dret a decidir fos l’únic realment democràtic, es podria seguir l’exemple suís i aplicar-se a qualsevol qüestió. Els suïssos han votat fa uns dies contra el seu govern (i contra la Comissió Europea) que hi haurà límits als treballadors estrangers, o posen límits a la remuneració dels executius i a la presència de mesquites. Aquí es podria decidir per referèndum eliminar el límit de velocitat, suprimir l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques o restablir els toros, per suggerir algunes idees.
Suïssa explica aquest procés amb detalls. Ho faran també els consolats d’Espanya a l’exterior? Potser sí. Si més no, com a raresa cultural. De moment, és tot un encert l’acte organitzat per l’Ateneu barcelonès i una pena que no hagi tingut cap impacte en premsa.
Jordi Sellarés Serra
Professor associat de dret internacional públic de la UB i ESADE