Davant dels luctuosos successos de Ceuta i les allaus humanes a Melilla, cal preguntar-nos si és possible avui posar portes al camp o fronteres al mar Mediterrani i a l’Oceà Atlàntic per tallar la previsible, probable i segura entrada il·legal d’immigrants irregulars des del nord i l’oest de l’Àfrica, dirigits i liderats, amb sagacitat, pels mercaders d’esclaus com ho són “les màfies”.

Sobre els fets a Ceuta, el ministre de l’Interior d’Espanya va justificar, en un primer moment, l’ús de mesures de prevenció i protecció de les fronteres, va defensar l’actuació de les forces de seguretat de l’Estat i de la guàrdia civil, per l’ús de pilotes de goma “dissuasòries“; però el realment sorprenent és que va inventar un nou concepte “alegal” de frontera marítima que, considero, no està d’acord amb el dret internacional ni amb el dret del mar i, a la vegada, és contrària al dret internacional dels drets humans. El dret del mar obliga a socórrer i salvar a qualsevol persona, estigui on estigui i sigui del color o religió que tingui i, a més, estigui embarcat, sigui polissó o arribi nedant a una costa.

Posteriorment a aquesta agosarada teoria, el delegat del Govern a Ceuta, Sr. Antonio González va firmar que qui “arribi a una platja espanyola no vol dir que estigui a Espanya“. Ens sembla molt greu fer aquesta afirmació i cal recordar a aquell autoritat que, d’acord amb el dret internacional públic general, el territori d’un Estat, és on exerceix la seva sobirania i competència territorial i personal que s’integra pel territori terrestre, marítim i aeri, sense exclusions temporals o conjunturals.

Afortunadament, després d’algunes diferències amb les autoritats europees, les ONG i associacions defensores dels drets humans, amb altres forces polítiques espanyoles i no espanyoles, el ministre va considerar de nou la seva posició inicial, va reconèixer l’ús injust de la mesura dissuasòria, l’ús de les pilotes de goma i, el més important, es va posar a buscar sortides a l’allau humana previsible. Fins avui, però, ningú s’ha sentit culpable dels fets ni de les morts, ni s’han posat en entredit oficial, les autoritats que van ordenar l’ús d’escopetes amb pilotes de goma contra qui intentava arribar a la platja “i costa d’Espanya” nedant. La intenció, lloable, era de veure com es podia recompondre i afrontar aquest trencaclosques, impenitent i de difícil solució: l’afluència massiva d’immigrants.

Tots en aquest país sabem que no és un problema nou, és una situació permanent, és recurrent i, el que és pitjor, l’arribada per terra, mar i aire no ha baixat mai en els darrers trenta anys.

N’hi ha prou de recordar que l’any 1978, quan es va aprovar a Espanya la Constitució i es va garantir als estrangers la titularitat de drets i llibertats (art. 13.1 CE). Per aquell temps, el cens d’estrangers rondava els 173.000 (en general acomodats i amb treball estable) mentre que l’any 2013 el cens d’estrangers empadronats era de 5.736.258 persones, sense comptar els possibles irregulars, sense empadronar.

No siguem demagògics gratuïtament ni alarmistes davant d’aquestes xifres, i constatem que no tots els estrangers que viuen amb nosaltres –a la platja o a l’interior de les fronteres– són “immigrants” en el sentit més comú del terme. Avui en dia Espanya compta amb una població de més de 47 milions d’habitants i, en el cens d’estrangers, més de la meitat regulars o irregulars, són originaris o ciutadans de la Unió Europea (aprox. 2.073.076 habitants).

Ara bé, hem d’assenyalar que d’aquests, més d’un milió són d’origen romanès (882.238) i d’origen búlgar (168.011), que fins fa poc temps eren considerats com a ciutadans sense la plenitud del dret a treballar a Espanya, els quals necessitaven permís de treball exprés aquí i en altres països de la Unió.

Molts dels nostres conciutadans creuen encara que romanesos i búlgars són extracomunitaris com ho són els provinents del Marroc, Equador o Xina. Així mateix, hem de prendre en consideració que des del 2013, Croàcia és el 28è estat de la Unió Europea i malauradament no tenim constància del nombre de ciutadans croats actualment a Espanya.

El 5 de març 2014 després una entrevista tensa amb la comissària responsable d’Interior i Justícia de la Unió, la Sra. Cecilia Malström, el ministre d’Interior, el Sr Fernández Díaz, es va lamentar de la manca de solidaritat d’Europa cap a Espanya i els països Mediterranis i va proposar “reafirmar-se en la necessitat d’un pacte d’Estat per afrontar la immigració irregular “. Alhora es va entrevistar amb les autoritats frontereres marroquines, suposem que per dur a terme eficaçment una operació de prevenció conjunta i de retorn dels irregulars, però en cap cas (esperem) que fos per a pactar una “devolució o expulsió en calent” no prevista a la Llei orgànica d’Estrangeria ni en altres instruments internacionals obligatoris, ara per ara a Espanya.

Entre les mesures per frenar la pressió migratòria hi ha:

• Creació d’unitats mòbils de policia.
• Augment de les mesures de seguretat perimetrals.
• Adquisició de noves embarcacions de vigilància marítima.
  Creació d’una oficina temporal on s’integrin comissions d’identificació dels països d’origen dels immigrants amb major incidència, de manera que s’agiliti l’eventual retorn d’aquests.
• Adequació dels Centres d’Estada Temporal d’Immigrants

(CEI) de Ceuta i Melilla i, si s’escau, l’habilitació d’instal·lacions addicionals en condicions d’habitabilitat adequades, per fer front a les contingències provocades per l’extraordinària pressió migratòria.

• Concessió d’ajudes per al foment del retorn voluntari als seus       països d’origen des de països de trànsit, en col·laboració amb l’Organització Internacional de Migracions (OIM).
• Concessió d’ajudes econòmiques als països d’origen dels immigrants irregulars perquè puguin reforçar els serveis de prevenció de la immigració irregular i de prevenció i lluita contra les xarxes dedicades al tràfic il·legal d’immigrants.
• Concessió d’ajudes econòmiques a tercers països, dels països de trànsit per al reforç del control de les seves fronteres, en particular entre Algèria i el Marroc.
• Sol·licitar 45 milions d’euros a la Unió Europea imprescindibles i mínims per pagar solidàriament la despesa de tota aquesta nova política migratòria.

Sobre aquesta última proposta, creiem imprescindible la col·laboració d’Europa. Espanya no pot fer front, per si sola, a aquest problema. La solució és sens dubte europea, i no espanyola, italiana o maltesa.
Aplaudim aquest gir de la política espanyola sempre que qualsevol pas o mesura a la frontera terrestre o marítima amb Àfrica respecti els drets fonamentals i les llibertats públiques de totes les persones, nacionals, estrangers regulars o irregulars, de conformitat amb la Llei i els principis que informen la nostra Constitució i el dret internacional dels drets humans a què estem obligats, en virtut de la Constitució, art 96.1.

Els immigrants irregulars són només això, immigrants, però sobretot són persones, és dir, el que anomenem “éssers humans”, no mercaderies ni animals.

Lluitar contra la immigració irregular no suposa fer desistiment del que som o aspirem com a societat democràtica justa i avançada, i del que defensem respecte a la dignitat de qualsevol ésser humà. Ens ha costat molt aconseguir les nostres llibertats, drets fonamentals i el nostre estat social de dret, després del 1975, per oblidar-ho a la línia fronterera o a la platja de Ceuta en tractar a”l’altre”!

Però, si no es lluita contra les màfies dins d’Espanya o enllà de les nostres fronteres, si no es porta a terme una política comuna i implicada dels països del nord del nostre continent i de tota la Unió Europea, sinó es gestiona eficaçment la cooperació internacional amb els països d’origen, i l’ajuda al desenvolupament; qualsevol mesura resultarà ineficaç.
L’origen de la immigració massiva irregular no es troba només a les fronteres exteriors de la Unió o de Schengen, ni a l’interior de la “terra promesa” que és avui Europa per a la resta del món. La veritable raó la trobem fonamentalment en la imperiosa necessitat que tots tenen d’emigrar.

Les causes són múltiples: la desertització, els desastres naturals, les guerres però, sobretot, fugir de la misèria, de la fam, de la corrupció, de la manca de llibertats i drets mínims o de l’explotació de les màfies, dels seus propis governants i dels militars o dictadors tolerats, ajudats i sostinguts per Europa sota l’excusa o la justificació d’afavorir unes relacions comercials o d’explotació de recursos naturals que són bones per a la nostra balança comercial i PIB i, la majoria de les vegades, mitjançant un lucratiu negoci de tràfic d’armes que s’utilitzen contra la població.

Davant d’aquesta situació, cal exigir que el gran pacte d’Estat per afrontar amb seny la immigració, que avui afortunadament suggereixen el ministre i el Govern del Sr Rajoy, i que  sigui un pacte veritable i sense “gat amagat“. No volem posar en dubte la voluntat del govern, però resulta sospitós que durant el debat de l’Estat de la Nació al Congrés de Diputats, no se’n fes cap menció i, fins a dia d’avui, manca una concreció del desig de pacte.

Tot al contrari, la immigració i el drama de Ceuta van ser armes dialèctiques, llancívoles i objecte d’acusacions mútues carregades de retret, entre PP i PSOE. Avui, al cap d’un mes, segueixen sent-ho, però han passat de la pàgina política a la crònica de successos.
Aquest gran pacte d’Estat no s’ha de limitar a les forces polítiques i socials espanyoles, ni quedar sobre el paper per guardar a les hemeroteques, sinó que ha de ser també per a tota la nostra societat i institucions espanyoles i de la resta dels estats europeus.

Creiem i reiterem que Europa és i ha de seguir sent la defensora a ultrança dels valors, principis i drets humans, de tots i per a tots .

M’alegra que no hagin estat estèrils ni inútils les reiterades peticions de molts “estrangeristes” defensors dels drets humans “a tots i cadascun dels governs que s’han succeït a Espanya des de la transició, la necessitat d’aquest pacte. La estrangeria i la immigració requereixen que cap partit o força social es pugui sentir marginada. Hi ha poques politiques d’estat unitàries, però la de març de 2014 es una de les polítiques imprescindibles i essencials –com lluitar contra l’atur i contra la corrupció– que cal treballar, colze a colze, sense distinció de colors ni sigles.

Sense la cooperació internacional, la lluita impenitent i sense concessions contra les màfies organitzades i multinacionals; contra  les dictadures, contra els explotadors i, sobretot, sense una política clara espanyola, europea comuna i que compti amb un suport econòmic de la Unió, les altres mesures no serviran per a res i aviat el problema i la situació resultants seran inabordables.
Si no és així, es pot afirmar, malgrat tot, una obvietat: “no siguem il·lusos, no es poden posar portes al camp, al sud de la Mediterrània o fronteres materials al mar, encara que aquest estigui en calma i afavoreixi la navegació.
Eduard Sagarra
Advocat, soci de Roca Junyent.  Professor de dret internacional públic ESADE.  President de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya

———-

Ante el alud inmigratorio: pacto de Estado y de UE o fracaso total de cualquier medida

Ante los luctuosos sucesos de Ceuta y las avalanchas humanas en Melilla, cabe preguntarnos si es posible, hoy, poner puertas al campo o fronteras en el mar Mediterráneo y en el Océano Atlántico para atajar la previsible, probable y segura entrada ilegal de inmigrantes irregulares desde el norte y el oeste de África, dirigidos y liderados con sagacidad por los mercaderes de esclavos como lo son “las mafias”.

Sobre lo ocurrido en Ceuta, el Ministro del Interior de España justificó, en un primer momento, el uso de medidas de prevención y protección de las fronteras, defendió la actuación de las fuerzas de seguridad del Estado y a la guardia civil por el uso de pelotas de goma “disuasorias”; pero lo que fue sorprendente es que inventó un concepto nuevo y “alegal” de frontera marítima, que entiendo, no es acorde con el derecho internacional ni con el derecho del mar, y a la par es contraria al derecho Internacional de los derechos humanos. El derecho del mar obliga al socorro y salvamento de cualquier persona esté donde esté, y sea del color o religión que sea, esté embarcado, sea polizón o llegué a nado a una costa.

Con posterioridad a esta osada teoría, el delegado del Gobierno en Ceuta, Antonio González, afirmó que quien “llegue a una playa española no significa que esté en España”. Ante ello debe de afirmar y recordar a aquella autoridad que, de acuerdo con el derecho internacional público general, el territorio de un Estado y donde ejerce su soberanía y competencia territorial y personal está integrado por el territorio terrestre, el marítimo y el aéreo, sin exclusiones temporales o coyunturales.

Afortunadamente tras algunas diferencias con las autoridades europeas, las ONG y las asociaciones defensoras de los derechos humanos, otras fuerzas políticas españolas y no españolas, finalmente el Ministro del Interior reconsideró su posición inicial, reconoció el uso injusto de las medidas disuasorias que comprendían el uso de las pelotas de goma , pero lo más importante es que puso manos a la obra en buscar salidas al alud humano previsible .Sin embargo nadie ha resultado ni culpable ni puestas en entredicho oficial las autoridades que ordenaron el uso de escopetas con pelotas de goma contra quienes intentaban alcanzar la “playa y costa española” a nado. La intención, loable, era ver como se podía recomponer y afrontar este puzzle, impenitente y difícilmente solucionable, de la afluencia masiva de inmigrantes.

Todos en este país sabemos que no es un problema nuevo; es una situación permanente, es recurrente y lo que es peor, la llegada por tierra, mar y aire, de miles de individuos nunca ha cejado en los últimos treinta años.

Baste con recordar, que en el año 1978, cuando se aprobó en España la Constitución y se garantizó a los extranjeros la titularidad de derechos y libertades (art 13.1 CE). En aquel entonces, el censo de extranjeros rondaba los 173.000 (en general acomodados y con trabajo estable) mientras que en el año 2013 el censo de extranjeros empadronados era de 5.736.258 personas, sin contar los posibles irregulares, sin empadronar.

No seamos demagógicos gratuitamente ni alarmistas ante estas cifras, y constatemos que no todos los extranjeros que viven con nosotros –en la playa o en el interior de las fronteras– son “inmigrantes” en el sentido más común del término. Hoy en día España cuenta con una población de más de 47 millones de habitantes, y en cuyo censo de extranjeros más de la mitad, regulares o irregulares, son originarios o ciudadanos de la Unión Europea (aprox. 2.073.076 habitantes).

Ahora bien, debemos señalar que de los mismos, más de un millón son de origen rumano (882.238) y de origen búlgaro (168.011), que hasta hace poco tiempo, eran considerados como ciudadanos sin la plenitud del derecho a trabajar en España, necesitando permiso de trabajo expreso aquí y en otros países de la Unión.

Muchos de nuestros conciudadanos creen todavía que rumanos y búlgaros son extracomunitarios como lo son los  provenientes de Marruecos, Ecuador o China. Asimismo, hemos de tomar en consideración que desde el 2013, Croacia es el 28 Estado de la Unión Europea y desafortunadamente no tenemos constancia del número de ciudadanos croatas actualmente en España.

El 5 de marzo 2014, tras una entrevista tensa con la Comisaria responsable de Interior y Justicia de la Unión, la Sra. Cecilia  Malström, el Ministro de Interior, el Sr. Fernández Díaz, se lamentó de la falta de solidaridad de Europa hacia España y los países Mediterráneos y propuso “Catorce medidas para frenar la presión migratoria”, reafirmándose en la necesidad de un pacto de Estado para afrontar la inmigración irregular”. A la vez se entrevistó con las autoridades fronterizas marroquíes, suponemos para llevar eficazmente a cabo una operación de prevención conjunta y de retorno de los irregulares, pero en ningún caso (esperamos que fuera para pactar una “devolución o expulsión en caliente” no prevista en la Ley Orgánica de Extranjería ni en otros instrumentos internacionales obligatorios, hoy por hoy, en España.)

Entre las medidas para frenar la presión migratoria se encuentran:

• Creación de unidades móviles de policía.
• Aumento las medidas de seguridad perimetrales.
• Adquisición de nuevas embarcaciones de vigilancia marítima.
• Creación de una oficina temporal en la que se integren comisiones de identificación de los países de origen de los inmigrantes con mayor incidencia, de manera que se agilice el eventual retorno de los mismos.
• Adecuación de los Centros de Estancia Temporal de Inmigrantes (CEI) de Ceuta y Melilla y, en su caso, la habilitación de instalaciones adicionales en condiciones de habitabilidad adecuadas, para hacer frente a las contingencias provocadas por la extraordinaria presión migratoria.
• Concesión de ayudas para el fomento del retorno voluntario a sus países de origen desde países de tránsito, en colaboración con la Organización Internacional de Migraciones (OIM).
• Concesión de ayudas económicas a los países de origen de los inmigrantes irregulares para que puedan reforzar los servicios de prevención de la inmigración irregular y de prevención y lucha contra las redes dedicadas al tráfico ilegal de inmigrantes.
• Concesión de ayudas económicas a terceros países, de los países de tránsito para el refuerzo del control de sus fronteras, en particular entre Argelia y Marruecos.
• Solicitar 45 millones de euros a la Unión Europea imprescindibles y mínimos para pagar solidariamente el gasto de toda esta nueva política migratoria.

Sobre esta última propuesta, creemos imprescindible la colaboración de Europa. España no puede hacer frente, por si sola a este problema. La solución es a todas luces europea, y no española, italiana o maltesa.

Aplaudimos este giro de la política española siempre que cualquier paso o medida en la frontera terrestre o marítima con África, respete los derechos fundamentales y las libertades públicas de todas las personas, nacionales, extranjeros regulares o irregulares, de conformidad a la ley y a los principios que informan nuestra Constitución y el derecho internacional de los derechos humanos al que estamos obligados en virtud de la propia Constitución, art. 96.1.

Los inmigrantes irregulares son solo eso, inmigrantes, pero ante todo son personas, es decir, lo que denominamos “seres humanos” no mercancías ni animales.

Luchar contra la inmigración irregular no supone hacer dejación de lo que somos o aspiramos como sociedad democrática justa y avanzada, y de lo que defendemos respecto a la dignidad de cualquier ser humano. ¡Nos ha costado mucho alcanzar nuestras libertades, derechos fundamentales y nuestro estado social de derecho, tras 1975, para olvidarlo en la línea fronteriza o en la playa de Ceuta al tratar al “otro”!

Pero si no se lucha contra las mafias dentro de España o allende nuestras fronteras; si no se lleva a cabo una política común e implicada de los países del norte de nuestro continente y de toda la Unión Europea, sino se gestiona eficazmente la cooperación internacional con los países de origen, y la ayuda al desarrollo; cualquier medida resultará ineficaz.

El origen de la inmigración masiva irregular no se halla solo en las fronteras exteriores de la Unión o de Schengen, ni en el interior de la “tierra prometida” que es hoy Europa para el resto del mundo. La verdadera razón la encontramos fundamentalmente en la imperiosa necesidad que todos tienen de emigrar.

Las causas son múltiples: la desertización, los desastres naturales, las guerras pero, sobre todo, huir de la miseria, del hambre, de la corrupción, de la falta de libertades y derechos mínimos o de la explotación de las mafias, de sus propios gobernantes y de los militares o dictadores tolerados, aupados y sostenidos por la propia Europa bajo la excusa o la justificación de favorecer unas relaciones comerciales o explotación de recursos naturales que son buenas para nuestra balanza comercial y PIB. Las más de las veces, mediante un lucrativo negocio de tráfico de armas que se utilizan por sus gobernantes contra la población.

Ante esta situación, cabe exigir que el gran pacto de Estado para afrontar con sensatez la inmigración, que hoy sugiere el ministro y el Gobierno del Sr. Rajoy, sea un pacto verdadero y sin “trampa ni cartón”. No queremos poner en duda la voluntad del gobierno pero, resulta sospechoso que durante el debate del Estado de la Nación en el Congreso de Diputados, no se hiciera ninguna mención y falta aún una concreción del, hasta hoy, deseo de pacto.

Muy al contrario, la inmigración y el drama de Ceuta fueron armas dialécticas, arrojadizas y objeto de acusaciones mutuas cargadas de sinrazón, entre PP y PSOE. Hoy, al cabo de un mes, siguen siéndolo pero han pasado de la página política a la crónica de sucesos.

Este gran pacto de Estado no debe limitarse a las fuerzas políticas y sociales españolas, ni quedar sobre el papel para guardarse en las hemerotecas, sino que ha de ser también para toda nuestra sociedad e instituciones españolas y del resto de los estados europeos.

Creemos y reiteramos que Europa es y debe seguir siendo la defensora a ultranza de los valores, principios y derechos humanos de todos y para todos.

Me alegra que no hayan sido estériles ni inútiles las reiteradísimas peticiones de muchos “extranjeristas defensores de los derechos humanos” a todos y cada uno de los gobiernos que se han sucedido en España desde la transición, la necesidad de este pacto de Estado. La extranjería y la inmigración requieren que ningún partido o fuerza social se pueda sentir marginada. Hay pocas políticas de estado pero la de marzo 2014 es una de las políticas imprescindibles y esenciales –al igual que la de luchar contra el paro y contra la corrupción– a abordar codo a codo sin distinción de colores ni siglas.

Sin la cooperación internacional, la lucha impenitente y sin concesiones contra las mafias organizadas y multinacionales, las dictaduras, los explotadores y sobre todo, sin una política española y europea común, que cuenten con un respaldo económico de la Unión, las medidas tomadas no servirán para nada y pronto el problema y la situación resultantes serán inabordables.

Si no es así, cabrá reafirmar, con pesar, una obviedad y es que: “no seamos ilusos, que no se pueden poner puertas al campo en el sur del Mediterráneo ni fronteras materiales en el mar, aunque se halle en calma y favorezca la navegación.”

Eduard Sagarra
Abogado, Socio de Roca Junyent. Profesor de derecho internacional público ESADE.  Presidente de la Asociación para las Naciones Unidas en España.