El Col·legi Oficial de Gestors Administratius de Catalunya, presidit pel Sr. Alfonso Lluzar, encarregà al doctor Alonso, catedràtic de dret financer i tributari a la Universitat de Barcelona (UB), la realització d’un Informe sobre la litigiositat fiscal a Espanya i les vies per a reduir-lo. Al mateix temps, aquest demanà al seu equip de participar-hi i els va assignat la revisió de la legislació comparada. Els resultats d’aquest estudi s’incorporaren en l’informe com a annex, el qual dóna moltes claus per al canvi del nostre sistema tributari espanyol.

Deu anys abans, sota la direcció del doctor Ferreiro, anterior catedràtic del Departament de Dret Financer i Tributari a la UB, s’havia portat a terme un informe sobre el mateix tema, titulat “La justicia tributaria en España. Informe sobre las relaciones entre la Administración y los contribuyentes y la resolución de conflictos entre ellos.” Deu anys són molts i dóna temps més que suficient per portar a terme canvis, esmenes i, fins i tot, emprendre reformes profundes del sistema tributari. Malgrat el temps que separava tots dos informes, la sorpresa va ser que la realitat d’Espanya que envoltava el segon informe estava igual i, en alguns casos, pitjor que la realitat descrita en el primer informe en haver-se agreujat determinats fenòmens.

Mentrestant, els altres països han evolucionat. Per aquest motiu, el dret comparat esdevé una immensa font d’inspiració de propostes per tal de reduir la litigiositat fiscal que, a més, proven que aquest és un objectiu absolutament realitzable. Les propostes que es formulen a l’Informe estan essencialment orientades a evitar el conflicte o bé, un cop que ja s’ha produït, a escurçar-lo. La litigiositat fiscal s’analitza en els tres estadis que comprèn: dins de la mateixa Administració tributària, en els tribunals economicoadministratius i en la via contenciosa administrativa.

Les xifres i les reflexions exposades conclouen que s’ha de fer una reforma fiscal. A més, coincideix en dates amb la presentació de l’Informe Lagares (març de 2014), també conegut com a “Informe dels experts,” el qual no deixa a ningú indiferent per la seva prolixitat. L’Informe per a reduir la litigiositat fiscal, segons el dret comparat, és molt oportú, no només pel moment en què s’ha publicat, sinó pel tema escollit. A l’Informe dels experts no es tracta, en cap moment, de la litigiositat fiscal.

El dia 22 de març de 2014, a l’Auditori, a Barcelona, es va presentar l’Informe sobre la litigiositat fiscal, davant de nombrosos especialistes en la matèria, juristes en exercici i pertanyents al món acadèmic. L’autor principal de l’Informe, el dr. Alonso presentà l’Informe. Tot i que no n’és coautor, el doctor en economia financera i comptabilitat, José María Gay de Liébana, presentà, també, en el mateix acte, des del punt de vista econòmic, els comptes públics actuals, fent especial èmfasi en el nivell de deute públic que arrosseguem i que, de manera provisional pels exercicis immediats, sinó es duen a terme canvis urgentment, s’incrementarà, perjudicant el gruix de l’economia i els seus ciutadans. La perspectiva que va oferir el Sr. Gay de Liébana, en la seva ponència, justifica la necessitat d’una reforma fiscal, des d’un punt de vista econòmic.

En el nostre país, la problemàtica relativa a la litigiositat fiscal té unes arrels bastant fondes i, perquè es resolgui, s’ha de fer un canvi de mentalitat. Actualment, pagar els impostos es percep com una obligació legal que et buida de capacitat econòmica; mentre que seria desitjable evolucionar cap a una concepció on es pren consciència de la utilitat dels impostos. Els impostos contribueixen al manteniment i desenvolupament del sistema en què vivim. Sense impostos, en major o en menor mesura, no podem tenir l’estat del benestar que volem.

En un entorn on hi ha greus problemes de recaptació tributària i les sancions imposades són considerades poc efectives, és convenient reduir els costos indirectes en l’aplicació i la revisió dels tributs. Dissenyar plans per a la lluita contra el frau és del tot insuficient per a canviar l’escenari. El nostre sistema es basa eminentment en les autoliquidacions i, en comparació amb altres països que han optat per donar més protagonisme al sistema de declaracions-liquidacions, la taxa de litigiositat és també, en paral·lel, menor que la del nostre país. Per tal d’explicar la baixa recaptació impositiva en el nostre país, s’ha de tenir en compte també els ajornaments i fraccionaments. En aquest sentit, el doctor Alonso i el seu equip creuen que la relació de l’Administració amb els administrats ha de deixar de ser de caire “quasi-acusadora,” en seu d’inspecció tributària, on el punt d’inici és la presumpció de la defraudació per part del contribuent inspeccionat. Aquest clima no afavoreix l’aproximació entre les parts.

Quant al sistema tributari pròpiament, aquest hauria de caracteritzar-se per l’eficiència, l’equitat, una baixa conflictivitat i una gran seguretat jurídica. D’aquesta manera, s’atrauria més inversió nacional i internacional i, alhora, ens permetria consolidar-nos com a una jurisdicció que s’adapta a la realitat socioeconòmica contemporània, tot essent més propera en el tractament i resolució de les controvèrsies tributàries.

Algunes de les propostes de l’Informe del Dr. Alonso que es presenten a continuació pretenen reduir la litigiositat fiscal, amb una veritable voluntat de transversalitat i de beneficiar el conjunt del sistema tributari:

–          Introducció de mecanismes extrajudicials de resolució de controvèrsies, com l’arbitratge, la transacció, la mediació i la conciliació. L’experiència italiana demostra que quasi el 100% dels accertamenti (liquidacions) amb adhesió es cobren efectivament.

–          Fomentar la cultura del pacte i de l’acord, molt arrelades en els països anglosaxons (USA, UK i Austràlia). La introducció d’aquesta mesura en el nostre sistema tributari no seria una novetat, perquè l’article 107.2 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, inclou la finalització convencional dels procediments administratius.

–          Simplificació del sistema tributari. Produir normes més entenedores per a la majoria de la població i més estables en el temps.

–          Especialització tributària en la carrera judicial, així com regular la figura de l’assessor tributari.

–          Establiment de canals informals entre l’Administració i els administrats, no necessàriament lligats a l’existència de conflicte.

–          En concret, desenvolupar el principi de cooperació oferint més col·laboració i fer la informació més accessible. Per exemple, donant a conèixer pràctiques que tenen la consideració d’il·legals perquè els contribuents tinguin clares quines són les línies d’actuació permeses per l’Administració.

–          Canvi del sistema d’incentius retributius dels funcionaris de l’Administració Tributària que es basen en el deute liquidat.

–          Deixar de tractar de la mateixa manera el contribuent que defrauda de manera reiterada, d’aquell que s’ha equivocat, però que sempre ha complert amb les seves obligacions tributàries. L’extensió i la rapidesa de la comprovació/inspecció han de ser proporcionals al compliment històric de les obligacions tributàries.

–          Reconeixement i implementació d’un sistema similar als Advance Tax Rulings.

La reforma tributària en el nostre país és jurídica i econòmicament indispensable. En concret, tal com hem argumentat, la litigiositat fiscal pateix problemes estructurals que requereixen de solucions en aquest camp. L’Informe recull nombroses propostes constructives per tal d’orientar la futura reforma fiscal en matèria de litigiositat fiscal, atenent al dret comparat. Les experiències dels altres països que han inclòs mecanismes alternatius per a la solució de controvèrsies i s’han apropat als contribuents, destacant Itàlia, el Regne Unit, França, Alemanya, Holanda, els Estats Units i Austràlia, ha recollit resultats molt favorables que són objectivables: menys litigiositat i més recaptació.

Maria del Mar Farran Cerecedo
Doctoranda en dret financer i tributari de la Universitat de Barcelona