La concepció del federalisme pluralista de Miquel Caminal i Badia – Joan Antón Mellón

Miquel Caminal (Barcelona 1952-2014) va morir divendres passat, formava part del Consell Assessor de la Revista catalana de dret públic des de 2005.
Miquel Caminal era doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona (UB) i catedràtic de ciència política. Va investigar el catalanisme, els partits polítics i les teories polítiques del nacionalisme i del federalisme. Va ser vicerector de la UB (1986-1989) i professor i secretari general de la Universitat Rovira i Virgili. Així mateix, va ser president de la Comissió Assessora per a la reforma de l’Autogovern del Departament de Relacions Institucionals (2004-2006) i el primer director del Memorial Democràtic (2008-2011).

In memoriam

La mort, no per esperada, menys dolorosa, del professor Miquel Caminal i Badia (1952-2014), catedràtic de ciència política i de l’Administració de la Universitat de Barcelona, ha fet palesa la profunda estimació personal, social i acadèmica que hom sentia per ell. Tots els que hem tingut la fortuna de compartir una part del nostre recorregut polític/personal/acadèmic amb el Dr. Caminal hem gaudit d’un privilegi: haver estat interlocutors d’una ment tan lúcida com generosa, tan progressista com serena.

Teoria de l’Estat, ciència política, teoria política van ser els seus àmbits acadèmics, però el més rellevant fou el seu criteri bàsic respecte al fet que la universitat només justifica la seva existència si aconsegueix ampliar i difondre el coneixement per solucionar problemes col·lectius. Miquel Caminal era una persona molt culta, amb una formació extraordinària. De ben jove es forjà una concepció del món i es va adscriure a uns valors i idees d’esquerres, als quals es mantingué sempre fidel, amb intel·ligència i ironia. Per aquest motiu, mai no fou cobdiciós ni individualista, ja que era plenament conscient que tot l’or del món no pot comprar res d’allò que realment importa: saviesa, amistat, lleialtat, amor, serenitat. I per això, potser com a justa recompensa, va assolir tots aquests béns. Tal com exposa Fernando Vallespín amb una tristor infinita en la nota necrològica de l’AECPA: “Ens deixa la seva alegria, el seu mestratge, el seu afany, la seva generositat, la seva vocació i el seu compromís amb la universitat i amb la societat.”

D’aquí que el millor homenatge que li puguem retre sigui recordar-ne la coherència, així com també la fermesa de les seves idees polítiques, investigacions i obra, a partir d’un concepte nodal del seu pensament al final de la seva trajectòria vital i acadèmica: el federalisme pluralista. D’ençà de la seva militància primerenca en el mític PSUC, i des de l’adscripció a la Càtedra de Teoria de l’Estat que dirigia el Dr. González Casanova, Miquel Caminal va mostrar un gran interès polític i intel·lectual per un problema cabdal de la societat espanyola contemporània: la lluita per la democràcia a Espanya des de Catalunya. Per aquesta raó, Caminal va escollir la figura històrica de Joan Comorera (1894-1958) per a la seva meritòria tesi doctoral, l’estudi del pensament d’un home que, durant els anys convulsos de la II República, encarnà la convicció que l’alliberament nacional i l’emancipació social eren indissociables. Comorera partia de la idea –que Caminal va fer seva– que la democràcia ha consistit històricament en l’abolició gradual de privilegis, i que la democràcia només pot ser plena si, al respecte escrupolós a les regles del joc, s’hi afegeix una voluntat política de progrés social.

Democràcia, alliberament, catalanisme, nacionalisme, federalisme, aquestes han estat les seves principals línies de reflexió i recerca, sempre des d’una òptica analítica rigorosa i d’honestedat intel·lectual. Rigor, honestedat i coherència que el portaren a rebutjar els plantejaments rígids del nacionalisme i defensar el federalisme pluralista com a model d’organització territorial de l’Estat i com a filosofia política avançada. Des de la perspectiva de Caminal, sòlidament fonamentada, el segle XXI serà el segle del federalisme si les forces progressistes s’imposen a les reaccionàries i conservadores. Espanya i Europa seran federals o no seran. Les realitats plurinacionals només es poden harmonitzar mitjançant una doctrina de pacte entre iguals que, lliurement, decideixin federar-se. I aquí comencen tots els problemes ingents, entre ells, i no menor, el dels nacionalismes excloents i falsament homogeneïtzadors, l’exemple màxim dels quals és el nacionalisme espanyol: el quilòmetre zero de la Puerta del Sol, o “els nostres avantpassats els gals”, que recitaven, com un mantra, els nens de l’Àfrica francòfona no fa pas gaires anys.
Miquel Caminal, seguint el seu admirat Pi i Margall, argumenta que el federalisme uneix i el nacionalisme separa, i que una concepció avançada de la democràcia requereix articular un sistema polític on els ciutadans, tots i cadascun d’ells, gaudeixin del lliure exercici de la sobirania. Uns ciutadans units per lligams fraternals, justos i honrats, en l’horitzó d’una cultura política federal pluralista, oberta a les plurinacionalitats i a les identitats diverses. Especialment, en un context globalitzat on els estats nació perden gradualment sobirania, davant les demandes locals d’aprofundiment de la democràcia, d’una banda, i l’adscripció a organismes polítics supranacionals i la tirania del mercat, d’una altra.

Des de diferents mitjans, com ara la producció científica i els articles de premsa, el nostre autor explica que els plantejaments nacionalistes ètnics que identifiquen Estat i nació són excloents i han de ser substituïts per un concepte polític de nació, i advoca pel federalisme com a filosofia política i com a model d’organització territorial de l’Estat en la seva versió pluralista i no unitarista. I això ateny els diferents àmbits polítics: des del municipi fins a l’organització política més àmplia (Catalunya?, Espanya, Europa?, la Federació mundial?). Per això, davant la nostra realitat més propera, Caminal denuncià sense embuts la involució centralista del partit estatal hegemònic dels conservadors (aclamats en l’àmbit de l’economia –recordem-ho– pels conservadors catalans), sobretot en els períodes en què han gaudit de majoria absoluta a les Corts Generals. Aquest camí, d’acord amb el criteri de Caminal, era exactament el contrari al qual cal recórrer. La via erma del xoc de moltons, que quedaran estabornits, perduts. La via morta on cada nacionalisme va a la seva, sense aprofundir en la democràcia i caient, en el millor dels casos, en la “conllevancia”, com deia Ortega, que és una perspectiva òbviament estèril des de plantejaments federalistes. Rellegir, com va fer Caminal, els magnífics i progressistes discursos parlamentaris d’Azaña sobre la “qüestió catalana” és per posar-se a plorar. Trenta anys de restauració de la democràcia i som on érem en els temes de fons: la visió essencialista/reaccionària del PP i el jacobinisme del PSOE en són els grans culpables, considera Caminal i també tota persona assenyada que analitzi els fets objectivament.

El 30 d’octubre de 2012, Miquel Caminal va exposar al Centre d’Estudis Andalusos de Sevilla una conferència que, juntament amb la “Trilogia federal: tres cartes d’un federalista català”, de desembre de 2013, constitueixen el seu testament intel·lectual. El títol de la conferència esmentada fou “El nacionalismo español y la parálisis del Estado Autonómico. Cataluña y el Estado español.” Les seves primeres paraules van ser per recordar un text de Blas Infante de 1918:

«Sólo la mutua libertad es base del respeto mutuo: y solo este respeto puedeser base de un recíproco amor. Únicamente podrán existir ese amor ycomprensión mutua, que vendrían a traducirse en la conciencia supernacionalde Iberia federada, cuando la libertad de todas las regiones provea a cada una de ellas de un Poder privativo, que sobre su propio interés venga a pactar libremente con los demás Poderes regionales» (Blas Infante: «Por la autonomía andaluza», Revista Andalucía, núm. 119, 7-12-1918).

La tesi defensada en aquesta conferència és senzilla: no hi ha futur per a l’Espanya democràtica si no se segueix la via inclusiva del federalisme pluralista. Des d’una òptica catalana, Caminal va afirmar que l’Europa dels mercaders i del capital financer ha sotmès l’Europa dels ciutadans i ha obstaculitzat el procés d’unió política i cohesió social. També va exposar que el temps federal està sent ultrapassat pels nacionalismes i la intransigència neoliberal a Europa. La divisió afebleix tothom, mentre que la unió en la diversitat ens enforteix. Però no és possible la unió en democràcia si no es construeix en clau federal i plurinacional, és a dir, reconeixent en la igualtat i la reciprocitat les identitats diverses, com a fonament d’una identitat compartida, en la qual tots els ciutadans se sentin reconeguts.

La resta de la conferència va tenir per objecte desenvolupar, matisar i explicar aquestes tesis de múltiples formes. Amb afirmacions com que el federalisme pluralista podria ser la via democràtica que permeti la unió compatible amb la diversitat, la possibilitat de conjuminar identitats comunes i identitats d’origen, sense renunciar a cap d’aquestes identitats. A aquest efecte, el federalisme s’ha d’interpretar com una concepció territorial de l’organització política alternativa al nacionalisme. Sobirania compartida versus sobirania absoluta, obertura a totes les comunitats que se senten nacionals dins d’una federació plurinacional. Tot seguit, el conferenciant se centrava en el cas espanyol i exposava la lluita competitiva entre els nacionalismes basc, català i espanyol sota l’hegemonia d’aquest darrer, si bé tots tres havien estat incapaços d’articular una opció federal a causa, opinava Caminal, de la manca d’una cultura política federalista. L’últim intent del catalanisme polític per impulsar una lectura oberturista de la Constitució de 1978, objectiu plenament factible des d’una perspectiva jurídica, tal com han argumentat nombroses veus autoritzades, fou l’Estatut d’autonomia de 2006, que va acabar mitjançant la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010. En paraules del conferenciant, la sentència va ser una intromissió politicopartidària, amb raonaments formalment jurídics, que va exercir de botxí de l’Estatut, va col·laborar de manera determinant a la deslegitimació de l’Estat autonòmic i va dissoldre el consens constitucional de 1978.

Per cloure la intervenció, Miquel Caminal va advocar per una reforma constitucional i va manifestar que no hi ha cap més sortida que la positiva i democràtica: el reconeixement d’Espanya tal com és, multilingüe i plurinacional. I l’acceptació per convicció democràtica que només una reforma constitucional en sentit federal i plurinacional pot abraçar totes les identitats. Tal com és obvi, des de les seves posicions radicalment democràtiques, Caminal es va pronunciar a favor del “dret a decidir”, i va finalitzar l’exposició recordant que el “dogma democràtic” que propugnava Pi i Margall naixia de la llibertat i el consentiment. Una constitució democràtica no pot ser res més que el fruit del pacte democràtic, és a dir, el lliure contracte entre ciutadans iguals en drets, un pacte recíproc i commutatiu entre pobles que, lliurement, decideixin conviure sota el mateix ordenament constitucional. Les seves últimes i lúcides paraules foren per recordar que quan no hi ha, de forma reiterada, cap possibilitat de trobada o pacte federal, l’opció per la secessió no només és legítima, sinó compatible amb el federalisme. El federalisme propugna la unió i no la secessió, però una unió fonamentada en el pacte democràtic, en l’acord entre iguals i sense imposicions entre les parts implicades. Quan aquest pacte no és possible, ha de quedar oberta la possibilitat de la sortida o l’opció per un Estat propi.

Els principis progressistes que van regir l’excepcional carrera acadèmica de Miquel Caminal són igualment presents en la seva etapa al capdavant del Memorial Democràtic. Com a primer director d’aquesta institució de la Generalitat de Catalunya, Caminal va impulsar jornades, exposicions i nombroses publicacions en memòria de totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, sense exclusions de cap mena. S’hi va implicar a fons, amb un compromís lloable, des de la convicció que: “una democràcia que no fa justícia a totes les persones que lluitaren per ella durant la Guerra Civil i sota la dictadura franquista és una democràcia amb peus de fang.”

D’entre les múltiples lamentacions pronunciades aquests dies per la mort prematura de Miquel Caminal, una de les més lúcides i, alhora, sentides, ha estat la del seu deixeble Raül Digón: “tots hem perdut un gran amic i anys d’una ment clarivident”. Només ens resta recordar aquells bells versos de Shelley a la mort del poeta Keats:

“Va morir Adonais i per la seva mort ploro.
Ploreu per Adonais!”

Joan Antón Mellón
Catedràtic de ciència política i de l’Administració de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s