La necessitat urgent de reformar el govern de les universitats – Albert Lladó Martínez

Ja fa temps que es pot afirmar que hi ha un acord unànime sobre la necessitat d’una reforma profunda del nostre sistema universitari, i en aquest sentit s’han manifestat de forma pública i reiterada tots els àmbits implicats. Sense voler ser exhaustiu, s’han proposat models de reforma des del Govern de l’Estat, amb l’informe encarregat pel Ministeri d’Educació a una Comisión de Expertos para la Reforma del Sistema Universitario Español, publicat el febrer de 2013; des del Govern de la Generalitat i encarregat per la Secretaria d’Universitats i Recerca, amb l’informe de la Ponència per a l’estudi de la governança del sistema universitari de Catalunya, presentat l’abril de 2013, o també des de les pròpies universitats públiques catalanes, amb el Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya, el juny de 2008, en què els rectors catalans proposen les bases per a una «reforma profunda de les universitats a Europa».

Per descomptat, també s’han elaborat multitud d’informes i publicacions sobre el tema des d’entitats i fundacions privades d’orientacions ideològiques diverses. Al mateix temps, són pocs els països de l’entorn europeu que no han dut a terme una remodelació de les seves estructures universitàries, adequant-les al marc de convergència que es perfila des de la Unió Europea, al fil del procés de Bolonya, concretat especialment en l’Agenda Europea per a la Modernització de l’Educació Superior (AEMES).

En canvi, aquest acord, que es percep total en la necessitat de canvi, contrasta en el nostre país amb les reticències a l’hora de posar-lo en pràctica. Els responsables de la universitat, que han de promoure la reforma, no es belluguen: per una banda, l’Administració (Govern, Parlament, partits polítics en definitiva) no troba el moment oportú entre eleccions, i tem la impopularitat i contestació que pugui generar una reforma de la universitat pública. Per altra banda, els universitaris (el professorat funcionari), albira que hi perdrà poder i marge de maniobra per gestionar els actius de la institució. Davant la inacció, l’actor extern que s’hi ha d’incorporar, la societat (especialment l’empresa) no té pressa: si no se li proposa participar en la universitat pública, simplement continuarà fent recerca pel seu compte i la universitat continuarà agonitzant.

El professorat funcionari ha d’arraconar el corporativisme i acabar d’interioritzar que la universitat pública no és exclusivament propietat seva. Al govern de la universitat s’hi ha d’incorporar no només l’Administració pública, sinó que la societat també ha de ser part integrant de l’òrgan decisori de cada universitat. Exposo tot seguit una configuració d’estructura de govern que permeti aquestes incorporacions, sense lesionar les funcions i les garanties de la institució.

És necessari, en primer lloc, simplificar els òrgans de govern general de la universitat, i que passi dels tres actuals (Consell de Govern, Consell Social i Claustre) a dos: un òrgan de govern i un òrgan de control. Al mateix temps que el nombre d’òrgans, també és necessari racionalitzar-ne el nombre de membres. Actualment el Consell de Govern, seu de les màximes atribucions de direcció i govern de la universitat, està format per cinquanta-sis persones. No cal dedicar temps a argumentar que es tracta d’una quantitat de persones excessiva, tant per dur a terme reunions com per prendre acords de qualsevol tipus. També és ben sabut que els acords arriben a les reunions amb les majories prèviament configurades, fruit de converses privades entre l’equip rectoral de torn i els membres que garanteixen els suports necessaris, si escau. El debat en el sí de l’òrgan és, doncs, unes vegades inexistent i la resta, «cosmètic».

També és «cosmètic» el paper del Consell Social, que ha estat un primer intent no reeixit d’acostar (que no d’integrar) la societat al govern de la universitat. A la pràctica, les decisions es ratifiquen en aquest òrgan tal com li són elevades des del Consell de Govern, si de cas amb una consulta prèvia, amb la qual cosa la seva existència esdevé poc més que una formalitat. Si la voluntat és aconseguir una integració real dels agents socials en la universitat, clara i transparent, per tal d’assolir el lligam universitat-recerca-empresa (el Linking higher education, research and business for excellence and regional development al qual es refereix l’AEMES) és imprescindible la integració d’aquests agents socials en l’òrgan de govern.

Cal, doncs, configurar l’òrgan de govern perquè no s’hi reprodueixin els defectes exposats, i incorporar-hi, al mateix temps, les qualitats que se li demanen: eficiència i integració de la societat. Com a trets bàsics caldrà configurar un sol òrgan decisori, que tingui atribuïdes les funcions de govern i direcció, constituït per un nombre de membres reduït —al voltant de quinze és habitual en altres països—, que provinguin dels sectors que han d’integrar el govern de la universitat: l’Administració pública (Govern, Parlament, administració territorial), els agents socials (en el sentit més ampli, des d’empresaris o industrials fins a ONG, organitzacions territorials, figures individuals o alumni destacats, etc.), i membres de la universitat (docents i investigadors, entre els quals el rector).

L’òrgan de govern ha de dirigir la universitat i ha de tenir les potestats que li permetin de fer-ho, però ningú més que la universitat ha de continuar essent garant de la seva pròpia autonomia i del respecte a les llibertats acadèmiques. Així, el segon òrgan col·legiat general ha de ser un òrgan cent per cent universitari, de control i de representació. En primer lloc, de control, ja que la seva tasca primordial ha de ser garantir que l’òrgan de govern respecti en les seves actuacions l’autonomia universitària i les llibertats acadèmiques, tant de forma prèvia (amb el vistiplau al pla estratègic a mitjà termini que li presenti l’òrgan de govern) com a posteriori (amb l’aprovació de l’informe anual de gestió del govern). Aquest control ha de ser real i, si es dóna el cas, amb conseqüències: un bon exemple el trobem en la legislació finlandesa sobre universitats, la Universities Act (558/2009), que preveu que l’òrgan col·legiat (university collegiate body) pugui remoure els membres de l’òrgan de govern (board) i fins i tot la possibilitat d’emprendre accions legals per a diferents supòsits de mala gestió (Section 16.3, Section 22.4 7 i 8, Section 65.3 de la citada Universities Act).

En segon lloc, l’òrgan col·legiat ha de ser un òrgan totalment compost per membres de la universitat (d’una altra manera la seva funció de control quedaria desvirtuada) i també representatiu dels diferents col·lectius que la integren, amb una majoria àmplia de docents i investigadors amb vinculació permanent a la institució. El nombre de membres pot variar en funció de la mida de la universitat, però per mantenir un mínim d’eficiència i d’operativitat en el debat, no hauria de superar en cap cas el centenar d’integrants.

El problema jurídic que planteja un govern amb membres externs a la comunitat universitària se centra en la possible desprotecció constitucional d’aquest òrgan, que quedaria fora del paraigua de l’autonomia universitària per l’atribució a membres no universitaris de poders decisoris sobre temes acadèmics. En aquest sentit, cal aclarir, en primer lloc, que les decisions de l’òrgan de govern tindrien l’aprovació prèvia de l’òrgan de control i representació de la universitat (de forma genèrica, vist el Pla Estratègic), i el vistiplau posterior (de forma concreta, davant l’Informe de Gestió).

Amb un sistema com aquest, els docents comparteixen la direcció de la institució amb membres no universitaris, però no perden el control de les llibertats acadèmiques, avui configurades com a drets fonamentals en la Constitució espanyola. Tant la llibertat de càtedra com la d’estudi i de recerca continuarien tutelades per l’òrgan totalment universitari de representació, que estarà facultat per impedir o reparar qualsevol acte de govern que atempti contra aquestes llibertats.

La resta d’actors implicats ha d’adaptar-se també a la nova configuració. L’Administració pública (Govern, Parlament i els partits polítics que els nodreixen) ha de coordinar i procurar maximitzar el potencial conjunt del sistema universitari. Però aquest paper, i el fet de gestionar el diner públic que es destina a la universitat, no li atorga més propietat de la institució que la que li correspon per les seves funcions, així com la veu i el vot corresponents en els òrgans de direcció de cada universitat i en els de coordinació; ni més ni menys que la resta d’actors. Assumir aquest paper i coliderar la reforma de manera urgent és el que s’espera de l’Administració; d’una altra manera haurà d’afrontar, ara ja a molt curt termini, les desastroses conseqüències del declivi de l’educació superior i de la recerca públiques del país.

L’alumnat i el personal d’administració i serveis, tradicionalment reticents a la incorporació de l’empresa, ha d’entendre que la universitat pública també pertany als sectors industrial i empresarial, així com a altres sectors socials de caire menys amenaçador. La seva inclusió dins el govern universitari ha d’aportar lligams entre universitat i empresa (entre altres) i també finançament complementari, transparent i controlable des de la pròpia universitat, que faciliti una major qualitat en la docència i un accés més universal a l’educació superior. Tancar aquestes portes significaria mantenir o agreujar la situació actual, de clara decadència.

És clar que quedaran molts punts per aclarir en aquesta breu exposició. Em permeto només subratllar, especialment, que els agents socials també hauran d’assumir que la recerca bàsica no orientada no és una activitat capritxosa dels investigadors, sinó el fonament sobre el qual es gestaran coneixements i tecnologies futures —i la posterior recerca aplicada. La inversió en recerca bàsica és imprescindible i sense ella el creixement s’esgota a mitjà termini.

Cadascun dels col·lectius mencionats, tots ells copropietaris de la universitat pública, han de prendre consciència dels seus respectius rols, i han de saber trobar-se en aquesta reforma de manera immediata. I la reforma ha de ser en convergència amb l’Espai Europeu d’Educació Superior: al contrari que l’adaptació que es va fer amb els programes d’estudis de grau i màster, que va deixar els nostres estudiants amb uns plans de 4 i 1 anys respectivament, pràcticament aïllats respecte a la configuració dels estudis en la resta d’Europa.

Cal mencionar, finalment, que no m’és aliè que el sistema universitari es basa en altres pilars igualment importants, especialment el finançament i els recursos humans de què disposa. Tant un àmbit com l’altre han de ser òbviament abordats en la reforma universitària; no han estat objecte d’estudi en la meva tesi doctoral ja que considero que ambdós són mereixedors d’una atenció que, per qüestions de temps i coneixements jo no els podia dedicar. Sí que he provat d’encarar amb més profunditat els problemes sobre estructura aquí esbossats en la meva tesi doctoral, L’estructura de govern de les universitats públiques del Sistema Universitari de Catalunya, dirigida pel doctor Joan Manuel Trayter Jiménez i defensada amb èxit el passat mes de març, davant un tribunal format pels doctors Enric Argullol i Murgadas, Anna Maria Geli de Ciurana i Agustí Cerrillo Martínez, als quals aprofito per agrair les seves crítiques, així com els seus bons consells i suggeriments.

Albert Lladó Martínez

Director tècnic del Centre d’Innovació i Gestió de les Administracions Públiques de la Universitat de Girona

Altres posts sobre aquesta matèria publicats en aquest blog:

Algunas notas sobre el Informe de la Comisión de Expertos sobre la Reforma del Sistema Universitario – Rafael Arenas

Governança universitària – Eva Andrés, Estela Ferreiro i Patricia Teixeira

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s