Les sentències dictades el 24 de juliol de 2014 sobre els dos assumptes esmentats en el títol, tot i que no són encara definitives, d’acord amb l’art. 44 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH),[1] mereixen una breu anàlisi i comentari, atesa la rellevància dels fets constatats, així com de les repercussions jurídiques que se’n deriven –la dimensió política subjacent excedeix del debat proposat, tot i que no resulten massa difícils d’identificar. Són dues sentències significatives no solament per la intrínseca gravetat dels fets que es donen per provats –a priori poc coherents amb la teòrica trajectòria d’un estat democràtic i de dret–, sinó perquè, com en casos anteriors substanciats davant del TEDH –entre ells, l’assumpte El-Masri c. la Ex-República Iugoslava de Macedònia–, demostren a través dels fets que es donen per provats l’existència d’un sistema de col·laboració en matèria antiterrorista endegat pels Estats Units d’Amèrica (EUA), del qual són partícips alguns o la majoria dels estats membres del Consell d’Europa; sistema de col·laboració que, com a poc, es pot titllar de pervers i escassament compatible amb el respecte d’aquells drets humans que teòricament són l’essència de la contribució dels estats europeus i dels EUA a l’ordre mundial que regeix l’anomenada comunitat internacional.
En síntesi, ambdues sentències jutgen uns fets paral·lels i similars. Primer, els demandants –Al Nashiri i Abu Zubaydah– són capturats a finals d’octubre de 2002 a Dubai i a finals de març de 2002 a Pakistan, respectivament, i transferits a la custòdia de les autoritats dels EUA (en concret de l’Agència Central d’Intel·ligència, la CIA), que els trasllada i manté en centres secrets de detenció (black sites) a l’Afganistan i a Tailàndia fins al desembre de 2002. Segon, a principis de desembre de 2002, ambdós són transferits a un centre secret de detenció a Polònia, en concret a les rodalies de la localitat de Stare Kiejkuty –base d’entrenament dels serveis secrets polonesos, tot i que a dins hi havia un centre de la CIA conegut amb el nom clau de Quartz[2]–; allà, a més de ser privats de llibertat –des del 4/5 de desembre de 2002 fins al 6 de juny de 2003 (Al Nashiri) i fins al 22 de setembre de 2003 (Abu Zubaydah)– foren sotmesos pels agents de la CIA a diverses formes de maltractament. Tercer, el 6 de juny de 2003 i el 22 de setembre de 2003, respectivament, iniciaren una ruta per avió que els portà a la base militar de Guantánamo.[3] Finalment, més enllà de la data de 6 de setembre de 2006, el TEDH disposa de dades per dir que Al Nashiri havia de ser jutjat per una comissió militar al mes de setembre de 2014, mentre que Abu Zubaydah se seguia trobant privat de llibertat, això sí amb un estat de salut deplorable. El TEDH emmarca els fets dins del programa de l’anomenat High-Value Detainees Program (HVDP) desenvolupat per la CIA com a conseqüència dels atemptats terroristes de l’11 de setembre de 2001.
Cal tenir presents dues coses fonamentals per entendre les claus del problema jurídic:
- El TEDH parteix de la consideració i afirmació, des de la perspectiva del CEDH (art. 1 CEDH) i dels criteris jurisprudencials consolidats pel TEDH, de la responsabilitat de les autoritats poloneses per fets que es produeixen realment i efectivament sota la seva jurisdicció: d’una banda, la responsabilitat respecte als actes comesos per agents estrangers dins del seu territori amb la connivència o aquiescència de les autoritats poloneses;[4] i, d’altra banda, la responsabilitat per permetre la sortida del seu territori sota custòdia de les autoritats d’un tercer estat (transferència), ja que aquest comportament suposa no haver avaluat el risc real que això comportava del fet que els demandants rebessin un tracte al lloc de destinació contrari a l’art. 3 CEDH (prohibició de la tortura) o a l’art. 5 CEDH (dret a la llibertat i seguretat personals).
- En la pràctica, la principal qüestió plantejada per aquests dos assumptes és la prova dels fets. S’ha de partir de la base que l’estat solament proporcionà informació parcial –documents no confidencials– del procediment judicial iniciat per la denúncia de les tortures sofertes, mentre es negà a transmetre-la completa al·legant la garantia del secret de les actuacions; en canvi, no sembla que s’esgrimiren raons de seguretat nacional.[5] Aquestes mancances foren considerades pel TEDH contràries a l’obligació de l’art. 38 CEDH, per la qual els estats parts “han de proporcionar totes les facilitats necessàries perquè aquesta indagació [dels fets] es pugui dur a terme de manera eficaç”; igualment, el TEDH es cuidà d’assenyalar que, si l’establiment dels fets precisa d’inferències probatòries fortes, clares i concordants o de presumpcions irrebatibles, la manca d’explicacions i/o de col·laboració estatal dibuixava un escenari propici a les inferències probatòries desfavorables a l’estat demandat.[6] D’altra banda, a la dificultat probatòria que això comporta, s’afegeix el fet que les víctimes, sotmeses al HVDP, no podien comunicar-se fàcilment amb l’exterior i que les operacions desenvolupades per la CIA gaudien d’un secretisme extrem. El TEDH, en conseqüència, manifesta que en bona mesura, l’establiment dels fets se sustenta en evidències circumstancials, obtingudes d’investigacions internacionals (per exemple, a més de la tasca de l’ONU o del Comitè Internacional de la Creu Roja, l’Informe Fava (Parlament Europeu) i l’Informe Marty (Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa), documents de la mateixa CIA i d’altres fonts d’informació públiques, així com d’evidències aportades per experts i testimonis.[7]
Tenint en compte aquests paràmetres, el TEDH llavors decidí condemnar a Polònia, per unanimitat, per les següents raons en funció dels fets que es donen per provats:
- La vulneració de l’art. 3 CEDH (prohibició de la tortura), en el sentit de les obligacions processals que se’n desprenen, per la manca d’una investigació adequada –ràpida i efectiva– de les al·legacions dels demandats de greus violacions dels seus drets humans –molt particularment les seves denúncies per tortura, altres tractes inhumans i detenció secreta. És significatiu que el punt de partida del TEDH per arribar a aquesta conclusió és no trobar més que una explicació al fet que una investigació sobre l’existència d’un centre de detenció secret de la CIA a Polònia, i de les seves activitats, fos oberta més de 6 anys després de la sortida dels demandants de Polònia i que, entre altres coses, no s’hagués identificat cap possible responsable a títol penal: la voluntat que aquest fet continués constituint un secret compartit entre ambdós estats i els seus respectius serveis d’intel·ligència.[8]
- La vulneració de l’art. 3 CEDH en sentit substancial, atenent a la complicitat de les autoritats poloneses amb el HVDP de la CIA, i amb les tortures i tractes inhumans soferts en territori polonès pels demandants, al mateix temps que es violava per permetre la sortida del seu territori dels demandants, tot i el risc de rebre tractes contraris a l’art. 3 CEDH al lloc de destinació.
- La violació de l’art. 5 CEDH (dret a la llibertat i seguretat), atesa la detenció secreta a què foren sotmesos els demandants en territori polonès i al fet que les autoritats poloneses varen igualment permetre la sortida del seu territori dels demandants, tot i el risc de ser sotmesos també a una detenció secreta en mans de les autoritats de l’estat on es dirigien.
- La violació de l’art. 8 CEDH (dret a la vida privada i familiar), en la mesura que l’actuació polonesa havia repercutit en el dret al desenvolupament personal que d’aquest article s’infereix, ja que aquest inclou el dret a establir i desenvolupar relacions amb altres persones[9] –la qual cosa trobava greus impediments, com sembla del tot palès, a la vista del règim de detenció aplicat a Quartz i després a Guantánamo.
- La violació de l’art. 13 CEDH (dret a un recurs efectiu), atesa la manca de recursos efectius respecte a les queixes dels demandants d’haver estat sotmesos a tortura (art. 3 CEDH),[10] tenint en compte el que ja s’ha explicat sobre les investigacions dutes a terme per les autoritats poloneses.
- La violació de l’art. 6 CEDH (dret a un judici equitable), entenent que l’autorització de la transferència dels demandants fora del territori polonès es va dur a terme tot i el risc de sotmetre’ls a una denegació flagrant de justícia, vista la naturalesa i característiques de les comissions militars a la jurisdicció de les quals era més que probable que fossin posats a disposició, d’acord amb la legislació adoptada pels EUA després de l’11 de setembre de 2001.
- En el cas del demandant Al Nashiri, a més, la violació dels arts. 2 (dret a la vida) i 3 CEDH, en conjunció amb l’art. 1 del Protocol addicional núm. 6 –Polònia és part d’aquest protocol que impedeix que ningú sigui condemnat a mort ni sigui executat en temps de pau–, ja que la transferència fora de territori polonès es va dur a terme prescindint del risc que el demandant fos efectivament condemnat a mort i que aquesta condemna fos executada.
Després d’aquesta contundent i negativa avaluació de la conducta polonesa, cal fer un comentari sobre quins són els efectes que la Sala del TEDH determina a partir d’aquesta condemna que, conforme a l’art. 46 CEDH, serà una decisió amb força obligatòria si es converteix en definitiva i ferma: d’una banda, entén que els danys morals són molt importants per la gravetat de les violacions de drets humans sofertes, de manera que s’estableix com a satisfacció equitativa (art. 41 CEDH) la quantitat de 100.000 € exempts d’impostos –en el cas del demandant Abu Zubaydah s’hi han d’afegir 30.000 € en concepte de costes i despeses–; d’altra banda, i tot i que segons l’art. 41 CEDH és l’estat qui ha de triar els mitjans a través dels quals reparar la lesió de drets humans constatada –resultant la satisfacció equitativa abans esmentada de la no reparació o de la seva insuficiència–, el TEDH entén que en relació amb el demandant Al Nashiri, l’estat no disposa de total llibertat per determinar la forma de reparar aquest fet i que, produïda la sortida de Polònia del demandant, els correspon a les autoritats estatals prendre accions per evitar que pugui ser condemnat a mort i executat –la qual cosa es tradueix en cercar de les autoritats dels EUA garanties respecte al fet que no li serà aplicada la pena de mort.
En espera que la sentència sigui definitiva,[11] es volen fer unes molt breus consideracions finals sobre la importància d’aquestes dues sentències, tot i que cal ser conscient que la no fermesa comporta que la Gran Sala podria, en hipòtesi, modificar el sentit de les decisions preses en primera instància per la sala.
En primer lloc, aquestes dues sentències són importants pel fet que contribueixen a fer palesos uns fets que involucren a molts dels estats membres del Consell d’Europa en un sistema de lluita antiterrorista que viola greument normes jurídiques internacionals en matèria de drets humans –algunes d’elles, fins i tot, caracteritzades per formar part del ius cogens internacional–; són fets que es consideren provats després d’un procediment judicial i que consten en el text de dues sentències, tot i que no són encara definitives. En particular, s’ha de destacar el fet que es mostren elements de convicció que la investigació internacional havia ja posat de manifest sobre l’existència, com a part d’aquesta col·laboració, de centres de detenció secrets a Europa, on es duu a terme l’ús de la tortura i/o de tractes inhumans, sota la connivència o aquiescència dels estats europeus. A això, cal afegir-hi la permissivitat i la manca de compromís respecte a la sort d’aquelles persones que pugen en els vols organitzats per la CIA i la destinació dels quals són centres de detenció on les pràctiques seguides als black sites europeus persisteixen. En conseqüència, es tracta d’una aportació que clarifica uns nivells de complicitat i connivència moltes vegades negats pels governs dels estats membres.
En segon lloc, i en un altre nivell de reflexió, cal observar com es manifesta la dificultat que els estats europeus implicats obrin investigacions que resultin efectives en els termes exigits pel TEDH sobre aquestes pràctiques, sigui per raons realment tècniques i jurídiques o per raons pràctiques (manca d’identificació dels presumptes responsables), o bé per una voluntat de no revelar la profunditat de la pròpia implicació en pràctiques d’aquesta naturalesa. Per exemple, les notícies dels mitjans de comunicació social,[12] assenyalen que mitjançant una interlocutòria el jutge instructor (Jutjat Central d’Instrucció de l’Audiència Nacional) ha arxivat una causa relativa a la presència d’un avió sospitós de traslladar presos sota custòdia de la CIA a l’aeroport de Palma de Mallorca, el 2004, per manca de la possibilitat d’identificar els tripulants de l’aparell.
I, en tercer lloc, en termes potser d’una reflexió més ètica que una altra cosa, cal plantejar-se si fets com els atribuïts a un estat membre de la Unió Europea –tots ells a la vegada membres del Consell d’Europa– no haurien de ser objecte d’alguna reacció, al menys d’una reflexió institucional que es reflecteixi en l’espai públic, des d’unes institucions de la Unió Europea l’actuació de les quals sembla està presidida per la voluntat de contribuir al respecte dels drets humans; o bé si, juntament amb les consideracions que segurament han primat en la pràctica, els fets dels quals el TEDH considera que Polònia és responsable –tot i acceptant la no fermesa de la seva decisió jurisdiccional– no són prou rellevants com per merèixer ser ponderats en la deliberació respecte als nomenaments d’autoritats que comporta la renovació iniciada dels càrrecs institucionals de la Unió Europea –procés en el qual el pes resultant de cada estat membre és un aspecte subjecte a l’escrutini de les opinions públiques. Evidentment, sembla clar que el realisme polític, i altres consideracions potser més importants, són les que s’acaben imposant en aquests processos.
Jordi Bonet Pérez
Catedràtic de dret internacional públic (UB)
[1] Són ambdues encara susceptibles de remissió a la Gran Sala del TEDH conforme a l’art. 43 CEDH després de la sentència d’una sala constituïda a partir de l’actual composició de la Secció 4ª del TEDH.
[2] ECHR, Al Nashiri v. Poland, núm. 28761/11, §§ 96 i 416, 24 July 2014; Husayn (Abu Zubaydah) v. Poland, núm. 7511/13, §§ 98 i 419. 24 July 2014.
[3] El TEDH ofereix dades suficients per identificar les rutes seguides i els avions emprats per portar-los i fer-los sortir de Polònia.
[4] ECHR, Al Nashiri v. Poland, núm. 28761/11, § 452, 24 July 2014; Husayn (Abu Zubaydah) v. Poland, núm. 7511/13, § 449, 24 July 2014.
[5] Ibíd., § 368 i § 361, respectivament.
[6] Ibíd., §§ 394-396 i §§ 394-396, respectivament.
[7] Ibid., § 400 i § 400, respectivament.
[8] Ibíd., §§ 488 i 490, i §§ 482 i 484, respectivament.
[9] ECHR, Al Nashiri v. Poland, no. 28761/11, §§ 538-540, 24 July 2014; Husayn (Abu Zubaydah) v. Poland, no. 7511/13, §§ 532-534, 24 July 2014.
[10] En el cas del demandant Abu Zubaydah també es combina amb els arts. 5 i 8 CEDH.
[11] Sigui per manca de sol·licitud de remissió per una de les parts, per la no admissió de la sol·licitud per l’elenc de 5 jutges, o per la confirmació per la Gran Sala dels arguments i decisions de la Sala en la seva sentència dins del procediment de remissió.
[12] Per exemple: EL PAÍS, martes 9 de septiembre de 2014, p. 18.