Amnisties i Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH): l’assumpte «Marguš c. Croàcia» – Jordi Bonet

L’assumpte de la conformitat de les amnisties amb les normes jurídiques de dret internacional penal o del dret internacional dels drets humans ha estat, especialment durant les últimes dècades, i més enllà de la seva repercussió en les societats civils dels estats on la qüestió té una virtualitat pragmàtica, un tema de debat doctrinal i institucional, a més de rellevant en la pràctica judicial i quasi-judicial internacional[1] –i també en decisions judicials internes dels estats afectats o de tercers estats.

La rellevància d’aquesta pràctica internacional queda formalment i materialment reflectida en el contingut de la sentència de la Gran Sala del TEDH en l’assumpte Marguš c. Croàcia, de 27 de maig de 2014,[2] fruit d’una sol·licitud de remissió respecte a la sentència dictada en primera instància per la Sala del TEDH (Secció 1ª) el 13 de novembre de 2012:[3] l’apartat III de la sentència, dedicat a la documentació jurídica internacional rellevant per al cas, n’ocupa quasi la meitat de l’extensió total. Aquest fet, a més, ens mostra la importància atorgada pel TEDH a les directrius tendencials de la pràctica internacional.

Una sumària descripció dels fets permet conèixer els termes fàctics d’un assumpte on, més enllà d’altres qüestions jurídiques relatives als processos penals, s’evidencia un problema jurídic relatiu a la interrelació entre les mesures d’amnistia i el non bis in ídem penal:

¾    La Fiscalia Militar presentà, el 20 d’abril de 1993 davant del Tribunal de Districte d’Osijek, càrrecs contra el Sr. Fred Marguš, de nacionalitat croata, per assassinat, lesions corporals greus, posar en perill la vida i els bens d’altres i robatori en el context, i en connexió amb ell, del conflicte armat que involucrà a Croàcia i que va tenir com a escenari el seu territori. L’acusació, amb la retirada de diversos càrrecs –i l’addició d’un altre–, fou reformada el 25 de gener de 1996.

¾    El 24 de setembre de 1996 s’adoptà a Croàcia una Llei General d’Amnistia, respecte a tots els delictes comesos en connexió amb l’agressió, rebel·lió armada o conflictes armats desenvolupats a Croàcia[4] i perpetrats entre el 17 d’agost de 1990 i el 23 d’agost de 1996, amb l’excepció dels actes constitutius de greus violacions del dret internacional humanitari constitutives de crims de guerra.[5]

¾    El Tribunal de Districte d’Osijek decidí, el 24 de juny de 1997, arxivar la causa contra Fred Marguš, en aplicació de la Llei General d’Amnistia; en la presa de la decisió del tribunal hi participà el jutge identificat a les decisions judicials del TEDH com a MK. La decisió se sustenta en la connexió dels actes de Fred Marguš amb el context fàctic que permet aplicar l’amnistia ateses, primera, la condició inicial de membre de les forces armades croates i, segona, la seva integració posterior en les forces de reserva, la qual cosa comportava igualment l’ús d’uniforme militar i d’armes de guerra durant el servei.

¾    El 19 de setembre de 2007 el Tribunal Suprem dictaminà que la decisió del Tribunal de Districte d’Osijek havia vulnerat la Llei General d’Amnistia: a diferència del tribunal de primera instància, es considerà que no era prou significativa la connexió de la seva conducta amb l’agressió, rebel·lió armada o conflictes armats desenvolupats a Croàcia–; molt particularment (tot i que el Tribunal Suprem ho amplia al conjunt dels càrrecs), respecte als fets atribuïts quan era membre de les forces de reserva, ja que es van cometre fora de l’horari en què prestava els seus serveis dins d’aquest cos.

¾    Abans de la decisió del Tribunal Suprem, la Fiscalia Militar presentà contra Fred Marguš càrrecs per crims de guerra en forma d’atacs a la població civil –26 d’abril de 2006–; acusacions, en conseqüència, no cobertes en cap cas per la Llei General d’Amnistia. Aquests càrrecs acabaren sent jutjats pel Tribunal de Districte d’Osijek, del qual formava part el jutge MK. Els fets que es qualificaren com a crims de guerra se superposaven aparentment amb els que foren objecte del procediment iniciat el 1996.

¾    Durant la sessió final del judici oral –19 de març de 2007–, Fred Marguš fou expulsat de la sala d’audiències per interrompre l’exposició final del representant de la Fiscalia i per no atendre l’ordre del president del tribunal de deixar de fer-ho –expulsió decidida després de dos advertiments–; el seu advocat es quedà per dur a terme les conclusions finals en defensa seva.

¾    El 21 de març de 2007 es dictà sentència per la qual fou condemnat a catorze anys de presó; sentència on el Tribunal Suprem, de 19 de setembre de 2007, no solament confirmà la sentència inicial, sinó que li va imposar una any més de presó. El Tribunal Constitucional va rebutjar la seva queixa d’haver vist vulnerats els seus drets constitucionals per sentència de 30 de setembre de 2009.

Respecte al procediment internacional, havent rebutjat la Sala del TEDH en primera instància els seus arguments i considerat que Croàcia no havia vulnerat ni el Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH) ni el seu Protocol addicional núm. 7, cal dir que és el demandant el que planteja la sol·licitud de remissió a la Gran Sala el 27 de desembre de 2012; un elenc de cinc jutges decidí admetre a tràmit la sol·licitud i elevar-la a la Gran Sala –18 de març de 2013.

Igualment, cal anticipar que la Gran Sala ha coincidit amb la decisió inicial de la Sala, i en gran mesura, amb els seus arguments de rebutjar la vulneració del CEDH i del Protocol addicional núm. 7.

En primer lloc, el demandat al·lega la violació de l’art. 6.1 i 6.3 CEDH, bàsicament per dos motius: la manca d’imparcialitat del jutge MK, que participà en el procés tancat el 1997 i en el procés que condemnà a Fred Marguš a 2007;[6] i, d’altra banda, la vulneració del seu dret a exposar els últims arguments en la seva defensa ja que, abans de poder-ho fer, fou expulsat de la sala d’audiències.[7]

Els arguments de la Gran Sala per considerar que aquests drets no havien estat violats es poden sintetitzar així:

¾    Partint dels arguments de la Sala,[8] i des de la perspectiva bàsicament de l’anàlisi de la imparcialitat objectiva, la Gran Sala sembla fonamentar-se en la seva jurisprudència consolidada que entén que la participació d’un jutge en l’enjudiciament d’un cas respecte al qual havia pres prèviament decisions no compromet automàticament la seva imparcialitat; en particular, així cal entendre-ho davant de supòsits on la subsegüent participació es deriva de la reconsideració del cas per decisió d’un tribunal superior. Tot i això, el cert és que la Gran Sala focalitza els seus arguments en constatar que es tracta de la intervenció d’un jutge en dos procediments penals diferents respecte a una mateixa persona (això sí, parcialment sobre uns mateixos fets), i que el jutge MK, en el primer dels dos processos, es limità a decidir si la Llei General d’Amnistia era aplicable o no al cas,[9] per la qual cosa no hi havia elements de convicció suficients per dubtar de la imparcialitat del jutge en dictar la condemna del demandant.

¾    En relació amb la segona qüestió relativa a la possible vulneració de l’art. 6 CEDH, la Gran Sala pràcticament es remet a l’argumentació de la Sala,[10] la qual parteix del fet que cal observar el conjunt del procés per dilucidar si el demandant ha disposat de les necessàries garanties de defensa. Així, l’expulsió del demandant de la sala d’audiències no viola l’art. 6.3.c) CEDH, en relació amb l’art. 6.1 CEDH, ja que: primer, durant el conjunt del procés, el demandant ha estat en disposició de desenvolupar la seva estratègia de defensa amb el seu advocat i, també, que s’exposessin els seus arguments de defensa; i, segon, que l’expulsió de la sala com a conseqüència del seu comportament –davant del qual els jutges no podien romandre passius– no impedí que els seus arguments quedessin clars a través del seu advocat a la darrera sessió del judici a través de les conclusions finals presentades pel seu advocat.

En segon lloc, una vegada acceptada la competència ratione temporis del TEDH al respecte,[11] s’examinà l’al·legació de violació de l’art. 4 Protocol addicional núm. 7 –que reconeix, com a no derogable, el dret a no ser jutjat o condemnat dues vegades–,[12] ja que el demandant entenia que els delictes pels quals fou condemnat el 2007 i pels quals fou perseguit pel procediment penal finalitzat a 1997 eren els mateixos.

La decisió, oposada al plantejament del demandant, es fonamenta essencialment en les idees següents:

¾    La Gran Sala del TEDH, com a Sala, accepta que els delictes perseguits en els dos processos judicials són efectivament els mateixos,[13] per la qual cosa parteix de la posició de la Sala que va entendre que l’aplicació de la Llei General d’Amnistia constituïa un vici fonamental del primer procediment penal que permetria tornar a plantejar les acusacions novament, de conformitat amb les excepcions del paràgraf 2 de l’art. 4 Protocol addicional núm. 7.[14]

¾    La Gran Sala del TEDH se centra, a partir d’aquesta constatació, en les particularitats de la possible aplicabilitat de l’art. 4 Protocol addicional núm. 7 a un cas marcat per l’atorgament d’una amnistia incondicional respecte a actes constitutius de greus violacions de drets humans fonamentals.[15]

¾    La primera consideració que fa la Gran Sala del TEDH, des de la perspectiva del mateix CEDH, és que s’ha de fer una lectura conjunta del CEDH i dels seus protocols i, en aquest cas, de l’art. 4 del Protocol addicional núm. 7, i dels arts. 2 (dret a la vida) i 3 (prohibició de la tortura) CEDH. Aquests dos articles, que constitueixen les més fonamentals disposicions del CEDH, impliquen la necessitat d’investigar, oficialment i de manera adequada, els casos de tortura o altres maltractaments o les morts com a conseqüència de l’ús de la força; per la qual cosa, és també una obligació, si això és possible, dur a terme la persecució penal dels actes de tortura o dels homicidis intencionals, de forma que l’atorgament de l’amnistia respecte a aquests fets resultaria contrària als arts. 2 i 3 CEDH, ja que obstaculitzaria la investigació dels fets i permetria la impunitat dels presumptes responsables[16] –és a dir, incidint en l’efectivitat d’aquests drets humans la qual constitueix, en definitiva, el principal objectiu del CEDH.

¾    La segona consideració és que el CEDH s’ha d’interpretar sempre en harmonia amb els principis generals de dret internacional i amb la resta de normes jurídiques internacionals relatives als drets humans –de conformitat amb l’art. 31.3.c) de la Convenció de Viena sobre el dret dels tractats, de 23 de maig de 1969, que sembla reflectir una regla interpretativa consuetudinària al respecte–;[17] és per aquesta raó que la Gran Sala del TEDH assumeix l’argument previ de la Sala, la qual, per establir que l’estat tenia raó en al·legar que l’atorgament de l’amnistia per crims de guerra al demandant era un vici fonamental conforme a l’art. 4, Protocol addicional núm. 7 assenyalà:[18]

“Granting amnesty in respect of “international crimes” –which include crimes against humanity, war crimes and genocide– is increasingly considered to be prohibited by international law. This understanding is drawn from customary rules of international humanitarian law, human rights treaties, as well as the decisions of international and regional courts and developing State practice, as there has been a growing tendency for international, regional and national courts to overturn general amnesties enacted by Governments”.

¾    A diferència de la Sala, que tanca aquí el seu argument per considerar que no es viola l’art. 4 del Protocol addicional núm. 7, la Gran Sala realitza una anàlisi complementària de la pràctica internacional[19] que el porta a realitzar una matisació a partir de l’apreciació de la Sala i de les evidències de la pràctica internacional: podria admetre’s que una amnistia és acceptable dins del marc conceptual descrit en circumstàncies molt particulars, com un procés de reconciliació i/o com una forma de compensació a les víctimes,[20] la qual cosa, almenys en aparença, comporta un cert nivell de flexibilitat envers la potencial negació de qualsevol excepció respecte a les violacions greus de drets humans fonamentals (incloses aquelles que es vinculen a tipus penals internacionals com els crims de guerra) que sembla inferir-se de bona part de la pràctica internacional que ha examinat prèviament el TEDH; sens perjudici que aquest limitat nivell de flexibilitat pugui trobar també arguments jurídics en el dret internacional.

¾    La Gran Sala del TEDH no troba que en el cas del demandant aquesta flexibilitat pugui ser aplicada, per la qual cosa, en conseqüència, considera que les autoritats croates han actuat d’acord amb les exigències dels arts. 2 i 3 CEDH i de les exigències i recomanacions derivades de la pràctica internacional; ara bé, a partir d’aquesta constatació, no segueix la línia argumental de la Sala que considera que no s’ha violat l’art. 4 del Protocol addicional número 7 (apreciant un vici fonamental en el sentit del seu paràgraf 2), sinó que s’inclina a considerar no aplicable al cas l’esmentada norma jurídica internacional i, per tant, no necessita pronunciar-se sobre si s’ha vulnerat o no.

Per concloure aquesta anàlisi, queda clar que la sentència de la Gran Sala del TEDH en l’assumpte Marguš c Croàcia prefereix obviar la possibilitat de considerar que la indeguda aplicació de l’amnistia al demandant constitueixi un vici fonamental de procediment que permeti habilitar el recurs a una excepció a l’aplicabilitat del non bis in ídem penal que es predica de la disposició convencional; en definitiva, s’avalua l’actuació de les autoritats croates des de la perspectiva dels arts. 2 i 3 CEDH –els quals, en principi, no eren objecte del recurs de remissió–, prescindint d’alguna manera de la que semblava la línia d’anàlisi assolida: ponderar el supòsit de fet des del punt de l’art. 4 Protocol addicional 7, tot i tenir en compte una perspectiva integrada del seu abast respecte al CEDH, i en concret dels arts. 2 i 3 d’aquest. Cal esmentar que, a diferència de la decisió relativa a l’art. 6 CEDH, la no aplicabilitat de l’art. 4 Protocol addicional núm. 7 no s’adoptà per unanimitat, sinó per 16 vots a 1.

Igualment, cal veure com la fonamentació jurídica de la Gran Sala del TEDH –també de la Sala– prescindeix d’un assumpte que potser podria simplificar les coses: l’arxiu de la primera causa contra el demanant no es relacionava amb el fet que la seva conducta en aquell moment fos erròniament no qualificada com a crim de guerra, sinó per l’avaluació diferenciada entre tribunal de primera instància i tribunal superior sobre la connectivitat entre el context i el demandant.

Per acabar, i referint-nos al tema principal abordat, és que la Sala del TEDH té en compte, d’alguna manera, la possibilitat que les amnisties puguin no ser oposades a les obligacions jurídiques dels estats conforme al dret internacional –i molt particularment respecte a les normes jurídiques internacionals sobre drets humans–. És obvi que una interpretació integral de les obligacions jurídiques de dret internacional podria permetre pensar que, a fi de garantir la supervivència de l’estat o garantir la seva estabilitat, s’admeti l’adopció d’una amnistia per potenciar una reconciliació vinculada a processos postconflicte o de sortida de règims autoritaris; més difícil d’entendre és la seva adopció com a part de la compensació a les víctimes. Tanmateix, un argument d’aquests tipus, que s’aparta almenys formalment dels criteris actuals d’altres òrgans judicials o quasi-judicials internacionals –potser no tant de la pràctica tradicional vinculada a processos postconflicte o de sortida de règims autoritaris– mereixeria un examen i una argumentació més precisos; en especial, perquè d’alguna manera també podria considerar-se que reinterpreta anteriors pronunciaments del TEDH[21] en els quals, almenys en aparença, i en pro d’aquesta mateixa reconciliació, aquesta flexibilitat de les amnisties semblava restringir-se a mesures de gràcia que no suposessin evitar la persecució penal del presumpte responsable dels fets i contribuir a la impunitat d’aquest –la qual cosa el que no sembla impedir són mesures de gràcia que s’adoptin després d’investigar-ne i de jutjar-ne els presumptes responsables. L’alternativa passa per entendre que la Gran Sala del TEDH centra el seu argument en el tipus penal internacional vinculat als fets enjudiciats –crims de guerra–, ja que és cert que dins del dret internacional humanitari hi ha normes jurídiques que no les prohibeixen;[22] tot i així, la referència de la Gran Sala del TEDH sembla feta, en general, per qualsevol conducta constitutiva de violació greu de drets humans fonamentals –i no solament per crims de guerra.

Jordi Bonet Pérez

Catedràtic de dret internacional públic (UB)


[1] Cal recordar, per exemple, la constatació del Comitè de Drets Humans del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, en ocasió de les seves observacions finals a l’informe espanyol, que “las amnistías relativas a las violaciones graves de los derechos humanos son incompatibles con el Pacto”, per la qual cosa se li recomana a Espanya, entre altres coses, que hauria de “considerar la derogación de la Ley de amnistía de 1977” (ONU, “Observaciones finales del Comité de Derechos Humanos. España”, Document CCPR/C/ESP/CO/5, p. 2, § 9).

[2] ECHR, Marguš v. Croatia [GC], núm. 4455/10, ECHR 2014.

[3] ECHR, Marguš v. Croatia, núm. 4455/10, 13 November 2012.

[4] Article 1 de la Llei General d’Amnistia.

[5] A partir d’aquesta fórmula general, l’article 3 de la llei identifica particularment certes conductes excloses de l’amnistia, entre les quals s’inclouen els actes de genocidi.

[6] L’art. 6.1 CEDH reconeix que: “Tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitablement, públicament i en un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial, establert per la llei, que decideixi sigui sobre els litigis en relació amb els seus drets o les seves obligacions de caràcter civil, sigui sobre els fonaments de tota acusació en matèria penal dirigida contra ella”.

[7] L’art. 6.3.c) CEDH reconeix com un dels drets de l’acusat en un procés penal el de “defensar-se ell mateix o a tenir l’assistència d’un defensor de la seva elecció i, si no té els mitjans per remunerar un defensor, a poder ser assistit gratuïtament

per un advocat d’ofici, quan els interessos de la justícia ho exigeixin”.

[8] ECHR, Marguš v. Croatia, no. 4455/10, §§ 43-47, 13 November 2012.

[9] ECHR, Marguš v. Croatia [GC], núm. 4455/10, §§ 85-89, ECHR 2014.

[10] Ibíd., §§ 90-91; ECHR, Marguš v. Croatia, núm. 4455/10, §§ 50-54, 13 November 2012.

[11] Ja que es considerà que no era prou motiu per rebutjar-la el fet que el primer procediment penal finalitzés abans de l‘entrada en vigor del Protocol addicional núm. 7 per Croàcia (1 de febrer de 1998), ja que el decisiu a efectes temporals és que els fets relacionats amb aquest primer assumpte s’incorporen al segon procediment penal pel qual va ser jutjat i condemnat finalment el 2007 (ECHR, Marguš v. Croatia [GC], no. 4455/10, §§ 96-98, ECHR 2014).

[12] “1. Ningú no pot ser perseguit o castigat penalment per les jurisdiccions del mateix Estat a causa d’un delicte pel qual ja

hagi estat absolt o condemnat per una sentència definitiva de conformitat amb la llei i amb el procediment penal d’aquest Estat. 2. Les disposicions del paràgraf anterior no impedeixen la reobertura del judici, de conformitat amb la llei i el procediment

penal de l’estat concernit, si fets nous o revelats novament o un vici fonamental en el procediment anterior afecten la sentència

dictada. 3. No s’autoritza cap derogació d’aquest article en virtut de l’article 15 del Conveni”.

[13] En concret, els càrrecs d’assassinat de dues persones i de greus lesions respecte d’una tercera (ECHR, Marguš v. Croatia [GC], núm. 4455/10, §§ 118-123, ECHR 2014).

[14] Ibíd., §§ 99, i 114-116; ECHR 2014.

[15] Ibíd., §§ 124-141; prèviament, la Gran Sala del TEDH descartà l’aplicabilitat de l’esmentada disposició convencional a la retirada per Ministeri Fiscal de dos altres càrrecs durant el primer procediment (ibíd., § 121).

[16] En fer esment específicament a la investigació de casos de tortura o altres maltractaments per agents de l’Estat, la Gran Sala del TEDH reiterà de nou la rellevància de la imprescriptibilitat i de la no permissibilitat de les amnisties, atenent, a més, al fet que el Comitè de Drets Humans i el Tribunal Internacional Penal per a l’Ex-Iugoslàvia havien establert que una amnistia era generalment incompatible amb les obligacions dels estats d’investigar i perseguir els culpables (ibíd., §§ 9 126).

[17] Per interpretar un tractat internacional s’ha de tenir en compte “tota forma pertinent de dret internacional aplicable a les relacions entre les parts”.

[18] ECHR, Marguš v. Croatia, no. 4455/10, § 58, 13 November 2012.

[19] Per exemple, concloent que no hi ha tractats internacionals que explícitament prohibeixin les amnisties respecte a violacions greus de drets humans fonamentals o que la jurisprudència de la Cort Interamericana de Drets Humans o d’òrgans quasi-jurisdiccionals de l’ONU no consideren acceptables les amnisties perquè afecten les obligacions de l’Estat d’investigar i castigar les violacions greus de drets humans fonamentals (ECHR, Marguš v. Croatia [GC], no. 4455/10, §§ 131 i 138, ECHR 2014).

[20] Ibíd., § 139.

[21] ECHR, Ould Dah v. France (dec.), núm. 13113/03, ECHR 2009; es tracta d’un cas relatiu a l’art. 3 CEDH, però els criteris del qual poden ser extrapolats a qualsevol violació greu de drets humans fonamentals.

[22] Es fa explícita referència als fonaments de dret de la sentència a l’art. 6.5 Protocol Addicional II als Convenis de Ginebra, en el qual es diu que després del cessament de les hostilitats en un conflicte armat intern procuraran atorgar la més àmplia amnistia possible a qui hagi participat en el conflicte armat o es trobi privat de llibertat per motius vinculats al conflicte armat (ECHR, Marguš v. Croatia [GC], núm. 4455/10, § 131, ECHR 2014).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s