Charlie Hebdo i el diàleg de les idees – Laura Díez Bueso

Arran dels terribles assassinats produïts darrerament a París, particularment a la redacció de la revista satírica Charlie Hebdo, en l’opinió pública s’han reobert certs debats sobre les conseqüències dels atemptats en una societat democràtica i sobre l’abast dels límits als drets fonamentals. Hem volgut intervenir en aquests debats demanant a dos especialistes en el tema que n’analitzin alguns aspectes, especialment les relacions entre llibertat i seguretat (Rafael Martínez, catedràtic de ciència política de la UB) i entre llibertat d’expressió i ofensa a les creences d’una part de la població (Laura Díez, prof. titular de dret constitucional, UB)

La publicació de les caricatures de Mahoma a la Revista Charlie Hebdo l’any 2011 va posar en el punt de mira la llibertat d’expressió. Tres anys més tard, les desconsolades reaccions a favor de la Primera Esmena s’han reproduït. Aquestes reaccions provenen de móns molt diversos, que van del filosòfic al sociològic passant pel religiós. També és tasca dels juristes aportar reflexions per tal que les decisions sobre el límit de la llibertat d’expressió no siguin només un exercici voluntarista o ideològic que, a més, respongui a conjuntures extremes.

Això no significa desconèixer les especials circumstàncies que envolten la llibertat d’expressió, com la seva manifesta rellevància social, que obliga a escoltar el sentir de la societat per consensuar els seus contorns; la seva complexa delimitació, que en dificulta extraordinàriament la concreció; i la seva necessària adaptació a contextos canviants, que permet l’emissió d’una idea en un entorn i moment concret però no en un altre. De fet, aquestes notes que descriuen la llibertat d’expressió justifiquen l’absència de lleis que desenvolupin el seu reconeixement en els textos constitucionals i internacionals. D’entre aquests, la referència normativa és l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans i la interpretació que d’aquest n’ha fet el Tribunal d’Estrasburg, que ha traçat un espai de protecció mínim per a aquesta llibertat d’obligat respecte per a tots els estats signataris.

L’eix conductor de la seva jurisprudència ha estat la íntima relació existent entre llibertat d’expressió i Estat democràtic. Difícilment trobarem alguna sentència que tracti aquesta concreta llibertat que no comenci per insistir en l’esmentada vinculació, segons la qual la llibertat d’expressió constitueix un dels elements essencials de les societats democràtiques i una de les condicions primordials del seu progrés, la pedra angular dels principis de la democràcia i dels drets humans protegits al Conveni (cas Ligens, 1986). D’aquí es desprèn que la llibertat d’expressió no sigui només un dret de llibertat, tal com es configurava inicialment, és a dir, una llibertat que permet reclamar la no interferència dels altres en el seu exercici, sinó que també té una rellevant dimensió institucional: més enllà de la importància que pot tenir per a l’emissor del pensament, idea o opinió, i de la garantia de no ingerència que pot reclamar, l’exercici de la llibertat d’expressió és valuós per si mateix per al conjunt de la societat democràtica.

Aquesta dimensió institucional no es redueix només als casos en què s’expressen continguts de caire polític, sinó que el Tribunal Europeu ha mantingut que els que creen, interpreten, propaguen o exposen la seva obra d’art contribueixen a l’intercanvi d’idees i d’opinions indispensable en una societat democràtica, i atorga un espai propi a la llibertat de creació artística com a manifestació de la llibertat d’expressió (cas Müller i altres c. Suïssa, 1988).

En aquest context, la jurisprudència europea també ha puntualitzat que les exigències de la societat democràtica fan que la llibertat d’expressió empari, no només pensaments, idees o opinions favorables o considerades inofensives, sinó també les que contrasten, xoquen o inquieten a un Estat o a un sector de la població (cas De Haes i Gijsels c. Bèlgica, 1997).

Aquesta funció essencial de la llibertat d’expressió en el sistema democràtic comporta una conseqüència cabdal: la prevalença d’aquesta llibertat (casos Worm, 1997; Karatas, 1990: The Sunday Times, 1979; Handyside,1976; i Casado Coca, 1994). Quan es produeix aquesta posició de preferència? En el supòsit en què aquesta llibertat entri en conflicte amb altres drets, valors o béns jurídics, alguns dels quals es troben expressament esmentats en l’article 10.2 del Conveni (la seguretat i l’ordre públic, la salut, la moral o la reputació). Hi ha una gran quantitat de sentències que fan referència al casos de col·lisió entre la llibertat d’expressió i els diferents àmbits limitadors esmentats expressament a la normativa convencional. Cadascun d’aquests àmbits suposa un límit diferent a aquesta llibertat, major o menor. No obstant això, la jurisprudència europea ha insistit sempre en el fet que aquests límits han d’interpretar-se restrictivament, precisament per la posició prevalent de la llibertat d’expressió (cas The Sunday Times, 1979). D’això no es pot desprendre una prevalença absoluta d’aquesta davant dels altres drets, valors o béns jurídics, sinó que significa que en els supòsits de col·lisió s’haurà de ponderar quin dels dos preval, tenint en compte que la llibertat d’expressió disposa d’una posició inicial de cert avantatge per la seva funció social. En definitiva, s’haurà de mirar de mantenir un just equilibri entre aquesta llibertat i els altres drets, valors o béns jurídics, considerant sempre que la llibertat d’expressió és la “pedra angular” en el sistema de drets per la seva connexió directa amb el procés democràtic.

Des de l’altra cara de la moneda, segons el Conveni, les mesures restrictives que es poden imposar a la llibertat d’expressió han de ser estrictament les necessàries en una societat democràtica. Com ha concretat la jurisprudència europea aquest punt? Afirmant que la llibertat d’expressió no empara l’anomenat “discurs de l’odi”, és a dir, aquell que es desenvolupa en uns termes que suposen una incitació directa a la violència contra els ciutadans o contra determinades races o creences (cas Gündüz c. Turquia, 2003; i Erbajan c. Turquia, 2006). El terme “incitació” és cabdal en aquest punt i així ho ratifiquen altres textos normatius, com l’article 22 del Pacte internacional de drets civils i polítics, que prohibeix l’apologia de l’odi nacional, racial o religiós que constitueixi una incitació a la discriminació, l’hostilitat o la violència.

Si es trasllada la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans al cas de les caricatures de Mahoma publicades a la Revista Charlie Hebdo pot constatar-se que es poden considerar emmarcades en la llibertat d’expressió; que l’intercanvi d’idees realitzat pels creadors de la Revista es troba especialment protegit, ja que es considera imprescindible en una societat democràtica; que aquesta societat democràtica ha d’acceptar idees que xoquen amb sectors de la població; i que la religió no figura com a límit explícit de la llibertat d’expressió en el Conveni.

És ben cert que aquestes caricatures versen sobre una temàtica altament sensible, per motius diversos, com és el cas de la religió. Tanmateix, no es pot abordar la qüestió del límit d’aquesta llibertat només en les seves col·lisions amb la llibertat religiosa, ja que hi ha molts altres àmbits de gran sensibilitat per amplis sectors socials, com són el racisme, el feminisme, el terrorisme, l’avortament o molts d’altres, que també poden constituir límits a l’emissió d’idees. Si acceptem determinades limitacions en la difusió d’idees relatives a la religió, consegüentment haurem de fer-ho en relació amb altres temes sensibles en la nostra societat.

D’altra banda, la creació artística i, molt especialment, la sàtira, considerada component de la llibertat d’expressió, té un vessant intrínsec de provocació i en aquest context ha de ser considerada. Si, d’una banda, l’emissor d’idees ha de valorar l’entorn en què les difon, també el receptor ha de ser conscient del context en què aquestes s’emeten. No pot rebre el mateix tractament una vinyeta reproduïda en una revista satírica que una declaració en el marc d’una roda de premsa.

En aquest sentit, tant emissor com receptor han de mantenir una posició de tolerància pels drets i les llibertats i ser conscients del fet que una idea pot ofendre, però també que les idees ofensives no sempre poden ser censurades, sinó que la resposta ha de ser, precisament, l’expressió de les idees oposades. Sense aquest diàleg, que inevitablement xocarà amb la sensibilitat de certs individus o sectors, no es pot avançar en la consolidació d’una societat democràtica.

Laura Díez Bueso
Professora titular de dret constitucional de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s