Anàlisi politològica de les eleccions israelianes del 2015 – Xavier Torrens

Més dones, més àrabs, més laics, més centrat i més participació a la Knésset (Parlament israelià) després de les eleccions del 2015. Analitzar els comicis israelians on el resultat ha estat una sorpresa i essent un sistema de partits força plural només s’hauria de fer des de la complexitat analítica. Mentre el sistema de partits de Catalunya té dues clivelles ideològiques, el sistema de partits israelià en té sis: la socioeconòmica (esquerra-dreta), la nacional (sionisme-palestinisme), la comunitària (asquenazites, sefardites, mizrahim), la d’origen nacional (postsoviètics), la religiosa (laics, religiosos) i la de seguretat (coloms, falcons). L’anàlisi politològica ens permet extreure conclusions d’un dels sistemes electorals més proporcionals del planeta.

Les eleccions celebrades el 17 de març del 2015 a Israel han generat sorpresa, sobretot en fer la comparativa de la composició de l’anterior Knésset (Parlament israelià), les expectatives arran de les enquestes electorals, els sondejos a peu d’urna i els resultats finals en escons (Quadre 1). Això ens indica que pronòstics i fets són diferents. Per tant, la present anàlisi se cenyirà a la realitat objectiva i defugirà la percepció subjectiva, ja que convé distingir l’anàlisi politològica de l’opinió política, com reclamava Weber.[1]

QUADRE 1
Composició del Parlament d’Israel
Partit polític Escons
Likud 30
Unió Sionista 24
Llista Conjunta 14
Yesh Atid 11
Kulanu 10
Llar Jueva 8
Shas 7
Judaisme Unit de la Torà 6
Israel Beiteinu 6
Meretz 4

Primer de tot, cal destriar cada clivella (cleavage) que impacta en el comportament electoral dels ciutadans israelians, tant dels jueus israelians com dels àrabs israelians. Les clivelles polítiques o eixos ideològics que influencien, travessen i configuren el debat polític en la societat israeliana a l’hora d’anar a votar democràticament en les eleccions lliures són sis:

1. Clivella socioeconòmica. Com a totes les democràcies contemporànies, a les eleccions celebrades a Israel l’eix esquerra-dreta vertebra el vot de l’electorat. A tall d’exemple, la variada posició dels diferents partits sobre com encarar el preu dels habitatges, com resoldre la pobresa, com millorar els resultats escolars o com gestionar la salut. Tal com passa a Catalunya, això també succeeix a Israel i en qualsevulla societat democràtica.

2. Clivella nacional. És un eix vigent des de la creació de l’Estat d’Israel el 14 de maig del 1948. El sionisme és el moviment nacional del poble jueu en defensa de l’existència de l’Estat d’Israel. Com a variable de la cultura política, té pluralitat ideològica. En el mateix sentit que a Catalunya el catalanisme està imbricat en partits catalans diferents, a Israel el sionisme és present també en ideologies polítiques diferents, que va des de partits d’esquerra alternativa (Meretz), centreesquerra (Unió Sionista) i centredreta (Likud) fins a la dreta radical (Israel Beitenu). Tanmateix, trobem el nacionalisme palestí (Llista Conjunta). En el cas de la coalició Llista Conjunta, està conformada per partits àrabs i nacionalistes palestins, on bona part dels seus líders són antisionistes i, fins i tot, un partit és islamista. Hi ha jueus que han votat la Llista Conjunta dels partits àrabs i hi ha força àrabs que voten els partits sionistes i, fins i tot, 4 diputats àrabs estan escollits en partits sionistes. Per tant, no es pot adscriure mecànicament l’eix nacional com a única clivella de la població àrab israeliana (palestina israeliana) o de la població jueva israeliana.

3. Clivella comunitària. Es tracta del vot en funció de l’origen familiar històric, que pot ser asquenazita (jueus d’ascendència centreeuropea o europea oriental), sefardita (jueus provinents de la Península Ibèrica) i mizrahim (jueus originaris del món àrab). Aquí trobem que els religiosos asquenazites acostumen a votar la Unió del Judaisme de la Torà o bé els religiosos mizrahim i sefardites ho fan pel Shas. Antany aquest eix comunitari també s’encavallava amb l’eix esquerra-dreta, fent que la majoria dels votants laboristes fossin asquenazites mentre que els votants del Likud eren sobretot mizrahim i sefardites. Avui en dia s’ha flexibilitzat aquest adscripció política i s’han diversificat més els votants dels esmentats partits.

4. Clivella de l’origen nacional. És la pervivència de l’origen nacional pel que fa als jueus d’immigració més recent. Gairebé només impacta en els jueus russos i europeus de l’Est que van immigrar a Israel durant la dècada de 1990, en l’època postsoviètica, tot just després de la caiguda del Mur de Berlín i de la Unió Soviètica. Una part d’ells vota Israel Beiteinu (Israel Casa Nostra). De totes maneres, certament havent-hi immigració, cal tenir en compte que gairebé tres quartes parts de la població jueva israeliana ha nascut a Israel, és a dir, és sabra (ciutadans israelians nascuts a Israel) i, per tant, ha conformat la seva cultura política i el seu comportament electoral en funció de les cinc clivelles restants.

5. Clivella religiosa. Divideix la societat israeliana entre jueus laics, que són la gran majoria, i jueus religiosos, que en són la minoria. Una mostra de tres partits laics són Meretz, Yesh Atid i Kulanu. Ara bé, la millor representació laica són els mateixos partits majoritaris: el Likud i la Unió Sionista. De fet, dels 10 partits israelians, tan sols n’hi ha tres que siguin religiosos: Shas (ha baixat d’11 a 7 diputats), Unió del Judaisme de la Torà (ha tingut un descens de 7 a 6 diputats) i Casa Jueva (ha disminuït de 12 a 8 diputats). Han patit tots tres, doncs, una caiguda, passant dels 30 diputats sumats a 21. Així doncs, hi ha hagut el 2015 una davallada de la representació parlamentària religiosa ortodoxa i hassídica.

6. Eix de la seguretat. És la divisió entre els partits partidaris de resoldre el conflicte àrab-israelià bescanviant pau per territoris (coneguts popularment com els coloms) o bé els defensors de trobar una resolució del conflicte palestinoisraelià intercanviant pau per pau (descrits com els falcons). Tradicionalment, els laboristes de la Unió Sionista són coloms i el Likud és falcó. Entre els partits religiosos, el Shas és colom i la Unió del Judaisme de la Torà és més aviat falcó, essent falcó Llar Jueva.

D’entrada, doncs, cal tenir ben present com la pluralitat ideològica israeliana es veu reflectida en el seu sistema de partits. Mentre Catalunya té dues clivelles ideològiques (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) i, posem per cas, Andalusia només té un eix ideològic (esquerra-dreta), Israel arriba a tenir sis clivelles ideològiques imbricades. Sota aquesta observació, Israel no es pot entendre amb una imatge de blanc o negre sinó que cal analitzar-lo comptant que hi ha una forta diversitat de colors ideològics. Això, de fet, és la plasmació de la cultura jueva, que històricament ha estat sempre pluralista (només cal recordar la dita popular hebrea “Dos jueus, tres opinions”).

Israel té un sistema de partits classificable, d’acord amb la tipologia de Duverger,[2] com a sistema multipartidista, atès que són diversos els partits que influeixen en la majoria parlamentària que dóna suport al govern. Segons la tipologia de Sartori,[3] Israel té un sistema de partits de pluralisme polaritzat, és a dir, compta amb cinc o més partits rellevants amb distància ideològica entre ells i cap partit obté per si mateix la majoria absoluta per formar govern. Això afavoreix que es creïn governs de coalició.

A Catalunya, enguany ens podrà sobtar i semblar una novetat que el sistema de partits català probablement arribi a tenir 8 grups parlamentaris (CiU, ERC, PSC, PP, ICV-EUiA, C’s, CUP i Podem) compostos alhora per una desena de partits polítics, però a Israel ja hi estan avesats per la tradició cultural jueva del pluralisme. Això fa que els polítics prefereixin pagar el preu de certa inestabilitat governamental en comptes de reduir la pluralitat representativa. Per tant, la fragmentació del sistema de partits és habitual. Tot i això, la nova cambra parlamentària és la menys segmentada des de l’any 1992, ja que ha baixat d’una dotzena a una desena de partits polítics. Convé recordar que un retoc legislatiu en el sistema electoral ha fet pujar la barrera electoral, que abans era només del 2% i ara és del 3,25%, semblant al 3% del Parlament català i encara baixa de totes maneres, ja que a l’Estat espanyol en les eleccions locals el topall electoral puja al 5%.

L’esmentada segmentació fa que els governs tinguin sempre una durada menor a la legislatura de quatre anys. Així doncs, el proper govern és probable que es dissolgui abans del 2019. Així i tot, cal aclarir que la inestabilitat governamental no pot confondre’s amb la variabilitat en la gestió pública, ja que hi ha un alt grau d’equilibri en la gestió de les polítiques públiques. Cal afegir que hi ha una cultura ben implantada de coalicions de govern.

QUADRE 2

Famílies ideològiques del Parlament israelià
Espai polític 2013 2015
Dreta 31 36
Esquerra 27 28
Centristes 21 21
Ortodoxes i hassídics 30 21
Àrabs 11 14

Si ens fixem en les famílies ideològiques (Quadre 2) que conflueixen a partir de les clivelles polítiques analitzades, llavors s’observa que no hi ha hagut cap terrabastall. Han augmentat la representació fins a tres famílies de partits: la dreta (Likud i Israel Beiteinu), l’esquerra (Unió Sionista i Meretz) i els partits àrabs (Llista Conjunta). Es mantenen igual els partits centristes (Yesh Atid i Kulanu). Tenen una forta davallada els partits religiosos ortodoxos (Shas, Unió del Judaisme de la Torà i Llar Jueva). A grans trets, això ens indica un fet poc destacat a la premsa catalana i és que s’ha mantingut força fidelitzat l’espai de centre, ha pujat lleugerament l’electorat d’esquerres amb una mobilització més elevada dels seus votants respecte de les anteriors eleccions, ha tingut un important ascens el vot arabista, perquè ha elevat el seu nivell de participació electoral respecte a comicis precedents, i l’electorat més volàtil ha estat el dels partits ortodoxos i hassídics que han vist com una part del seu electorat es desplaçava des dels seus respectius partits envers el Likud, que ha vist així augmentar el nombre dels seus votants en particular i, per això, es va produir el resultat inesperat en les eleccions.

Els comicis israelians han demostrat de forma fefaent, un cop més, allò que constata la ciència política o una entitat com Freedom House: la democràcia d’Israel és l’únic sistema polític democràtic al Pròxim Orient, on se celebren periòdicament eleccions lliures. Dels 194 estats existents al món, Israel és una de les 21 democràcies contemporànies ininterrompudes des d’abans del 1950, juntament amb, entre altres països, Suècia, Finlàndia, Noruega, Japó, Regne Unit, França, Estats Units d’Amèrica, Nova Zelanda i Austràlia.[4]

Segons la tipologia clàssica en ciència política per a l’anàlisi empírica d’Arendt Lijphart,[5] Israel té principalment característiques de la democràcia del consens (grans coalicions i poder compartit entre partits polítics, separació formal i informal dels poders, pluripartidisme, sistema ideològic multidimensional amb diferents clivelles polítiques i sistema electoral proporcional) i també alguns trets de la democràcia de Westminster a l’estil britànic (Constitució no escrita amb reforma per majoria parlamentària, Estat unitari i parlament unicameral). A més, compta amb un dels sistemes electorals amb la major proporcionalitat del món. I, a més a més, el sistema de partits gaudeix d’una alta representativitat, una de les més altes del món, en el marc d’un sistema parlamentari.

Pel que fa a una explicació més acurada del sistema electoral israelià, cal assenyalar que, com també succeeix a Holanda, té una circumscripció electoral única (és una variant de la circumscripció plurinominal, amb elecció d’una pluralitat d’escons, on l’electorat de tot el territori és considerat com a únic districte electoral). La barrera electoral és del 3,25%. Aquest topall electoral havia estat del 1% des de l’any 1948 i fins al 1988, del 1,5% fins al 2003, del 2% fins al 2014 i del 3,25% a l’actualitat, el qual s’ha aplicat per primer cop a les eleccions del 2015. La fórmula electoral és la fórmula proporcional d’Hondt que, atès que la circumscripció electoral és de districte únic i abraça tot el país, fa que l’aplicació d’aquesta fórmula matemàtica doni resultats altament proporcionals a l’hora de l’atribució dels escons. El parlament disposa d’un total de 120 escons.

A diferència d’altres països occidentals, on inicialment es prohibia el vot als treballadors i les dones, a Israel tant els treballadors com les dones van poder votar des del primer moment de la creació de l’Estat d’Israel amb un sistema polític democràtic. Un botó de mostra de la democràcia israeliana és la tercera força política israeliana, la Llista Conjunta àrab. L’únic país democràtic on els àrabs poden votar lliurement al Pròxim Orient és a Israel. Tunísia és l’altre país on s’ha iniciat també aquesta possibilitat i podrà ser factible de forma permanent si acaba amb èxit la seva transició política cap a la democràcia. També Israel és l’únic país on les persones negres d’Etiòpia poden votar democràticament i, per primer cop, hi ha una dona falasha (jueva negra d’Etiòpia) diputada de la Knésset.

Exactament el mateix que malauradament passa als països europeus, com ara a Suècia, Noruega, Finlàndia, Holanda, França, Grècia, Àustria, Dinamarca i d’altres, a Israel també hi ha diputats ancorats a la nova dreta radical. Ens trobem, doncs, davant d’un problema generalitzat arreu dels països europeus i occidentals. En aquest cas, no afecta l’electorat israelià en general sinó particularment els votants originaris de Rússia i l’Europa de l’Est d’immigració recent i que, per tant, estan més influïts pel comportament electoral de la cultura política als seus països d’origen més que del seu país de destinació. No obstant això, Israel Beiteinu liderat per Avigdor Lieberman ha tingut una forta davallada, dels 11 diputats d’abans als 6 escons actuals. També Llar Jueva de Naftalí Bennett ha patit una baixada de 12 a 8 escons.

Una altra dada clau és l’ascens de la participació que ha assolit més del 72% de l’electorat, passant concretament del 67,78% el 2013 al 72,3% el 2015; un altre indicador de la bona salut democràtica pel que fa a les eleccions. Han estat les eleccions amb major participació en els darrers quinze anys, des del 1999. Una altra informació interessant per a l’anàlisi politològica és que més d’un terç de la flamant Knésset són diputats nous, el que ha produït una substancial renovació parlamentària. El Parlament també ha elevat el seu nombre de dones, passant de 27 a 28 diputades, essent encara un nombre baix (23,3% de dones parlamentàries) però superior en percentatge a la Cambra de Representants americana, britànica, xilena o uruguaiana. Se situa en la mitjana del 23,6% de diputades d’Europa-OSCE (sostraient els països nòrdics). I, per suposat, és el més alt del Pròxim Orient, més elevat tant respecte del dels països àrabs com pel que fa als països asiàtics.

Tot plegat és allò que ha succeït al Parlament i no pretén ser cap pronòstic de com serà el nou govern ni de quines polítiques públiques s’implementaran, com a cuita-corrents s’han aventurat a fer auguris determinats articulistes. La constitució del Govern esdevindrà diferent de la composició parlamentària i podrà tenir un biaix cap un cantó o un altre, ja que això dependrà no només de la composició del Parlament sinó de les coalicions de govern. Pel que fa al nou govern, se sap que estarà configurat per partits polítics diferenciats al voltant del Likud com a pal de paller.

La configuració governamental podria situar-se al centre si arribés a fer-se una coalició de govern amb la socialdemocràcia, encara que a hores d’ara sigui un escenari inversemblant políticament, però és factible aritmèticament. Un segon escenari és un govern amb els dos partits de centre com a socis protagonistes. Un tercer escenari és un govern on els partits minoritaris principals estiguin situats més a la dreta en l’arc parlamentari. Un quart escenari probabilístic, el més realista, és fer una coalició de govern encara més eixamplada amb partits a l’esquerra i a la dreta del Likud.

En síntesi, el sistema de partits israelià és el menys segmentat de la darrera dècada amb un parlament que té més dones, més àrabs, més centrat (tant centreesquerra com centredreta), més laics i menys religiosos, menys dreta radical i, tot plegat, assolint una més alta participació electoral amb un sistema multipartidista fruit d’un sistema electoral dels més proporcionals del món.

Xavier Torrens

Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Politòleg i sociòleg

[1] Weber, Max [1918] (1995) El político y el científico. Madrid: Alianza.

[2] Duverger, Maurice [1951] (1981) Los partidos políticos. México: FCE.

[3] Sartori, Giovanni [1976] (1980) Partidos y sistemas de partidos. Madrid: Alianza.

[4] Torrens, Xavier (2011) “La democracia israelí”. En: Alfredo Hidalgo y Jacqueline Tobiass (2011) Israel, siglo XXI. La Coruña: Uned, Netbiblo.

[5] Lijphart, Arend [1984] (1987) Las democracias contemporáneas. Barcelona: Ariel.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s