Josep Maria Font Rius va néixer a Barcelona el 1915, el 12 d’abril d’enguany s’ha celebrat el centenari del seu naixement i, amb aquest motiu, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, el Parlament de Catalunya i el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya li han tributat un homenatge el proppassat dia 14 d’abril a la Sala Prat de la Riba de l’IEC en reconeixement a la seva trajectòria com a professor universitari, com a acadèmic i com a ciutadà exemplar de Catalunya.

El professor Font Rius va cursar la llicenciatura en dret a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1934. Allà va conèixer, com a alumne, el professor Galo Sánchez i, com a deixeble, Luis García de Valdeavellano, vinculats ambdós al Centro de Estudios Históricos, institució que havia estat promoguda per l’historiador del dret i polític Eduardo de Hinojosa (1852-1919). La escuela de Hinojosa havia quallat el 1924 a l’entorn de la fundació de l’Anuario de Historia del Derecho Español, la revista de referència dels historiadors del dret espanyols en la qual el professor Font publica de forma habitual durant diverses dècades.

Engrescat pels reptes intel·lectuals que li van plantejar aquests professors i la seva escola va seguir els cursos de doctorat a la Universitat Complutense de Madrid (1935), on va defensar la seva tesi doctoral sobre els Orígenes del régimen municipal de Cataluña (1944) que tenia en compte comparativament l’estat de la qüestió a nivell europeu. L’any següent va guanyar per concurs oposició la càtedra d’història del dret de la Universitat de La Laguna i després d’estar-hi uns quants mesos, per trasllat, va passar a ocupar la mateixa càtedra a les Universitats de Múrcia (1945-1949), de València (1949-1954) i, finalment, de Barcelona (1954) on es va jubilar per assolir l’edat reglamentària el 1985 i on va ser nomenat professor emèrit i degà honorari de la Facultat de Dret. Fou durant la seva estada a Barcelona que va conèixer a Ramon d’Abadal i de Vinyals del qual va rebre orientacions i consells decisius pel que fa a la seva línia prioritària de recerca sobre la història del dret català. El professor Font fou elegit membre de les tres acadèmies que li han tributat l’homenatge i president del Comitè Tècnic d’Edició dels Textos Jurídics Catalans del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, des del 1985. Ha estat nomenat doctor Honoris Causa per les Universitats de Bordeus (1962) i de Montpeller(1964). Ha obtingut nombrosos premis i distincions entre els quals la Creu de Sant Jordi i la medalla d’or de la Ciutat de Barcelona (2002).

Quins són els tòpics d’història del dret sobre els quals es va projectar l’activitat docent del doctor Font Rius?

En 1969 va publicar la Guía de la Cátedra de Historia del Derecho Español on, a banda de palesar les seves preocupacions pedagògiques –a través de donar unes orientacions i uns temaris i quaderns per a les classes pràctiques i de repàs– oferia, en els seu programa, els punts substancials que s’havien de considerar en una història del dret.

En primer lloc, en tot sistema jurídic, cal tenir en compte la societat que li és matriu i a la qual serveix, amb els seus fenòmens polítics, econòmics, socials i culturals que constitueixen les bases metajurídiques del dret.

En segon lloc, el doctor Font ens proposa el tema essencial de les fonts del dret. El terme font és en aquest context una imatge manllevada de la natura que alhora és molt eloqüent i adequada per explicar els fenòmens de producció, d’expressió, d’aplicació i d’interpretació de les normes jurídiques. De la mateixa manera que hi ha un període subterrani i ocult de formació dels corrents i dels aqüífers, els quals sorgiran més tard en els brolladors i en les fontanelles, també trobem un període d’elaboració o de negociació legislativa, de cognició judicial o de formació doctrinal o consuetudinària de les normes jurídiques, abans que s’expressin en costums, en lleis, en sentències o en opinions comunes de caràcter normatiu. En una fase posterior al naixement, la comparació continua essent vàlida puix que, així com l’aigua que ha vist la llum i corre sobre la superfície es farà servir per a satisfer les necessitats de l’agricultura, de la indústria o de l’abastiment de les poblacions humanes; també les normes jurídiques, un cop promulgades o publicades s’aplicaran o interpretaran per regular les relacions de les persones que viuen en una societat i per tal de satisfer la seva necessitat de conviure en pau i en harmonia.

Conèixer la història de la producció i de l’expressió de les normes, així com la de la seva aplicació posterior, ens porta a altres qüestions no menys rellevants com són: les de l’àmbit de la vigència i les de la validesa oficial o efectiva del dret, les quals poden ajudar a entendre l’experiència jurídica de societats multiculturals del passat o la forma de coordinar les diverses comunitats coexistents en tot temps, regulades per normes dotades amb un diferent grau de coercibilitat.

Tots aquests tòpics teòrics formaven el canemàs amb el qual el doctor Font estructurava les explicacions ordinàries del seu curs d’història del dret espanyol, explicacions que van ser recollides en uns Apuntes de Historia del Derecho Español (el famós llibre verd de la meva època) en el qual, amb molta modèstia, l’autor presentava com una síntesi impersonal de las explicaciones sumarias de la classe carentes por ello de marcada originalidad. Quan, en realitat, els apunts constituïen un excel·lent instrument docent a disposició dels estudiants per a la formació d’un pensament crític, a partir de l’estudi de la història i del dret.

La producció científica del professor Font va ser molt àmplia i fecunda. La seva línia principal de recerca ha estat l’estudi dels drets i institucions locals a la Catalunya medieval, de manera que aquest serà el títol de la col·lecció de treballs que la Universitat de Barcelona li va dedicar amb motiu de la seva jubilació acadèmica el 1985. Les qüestions que planteja i resol el professor Font Rius amb les seves recerques dins d’aquest àmbit temàtic són les de conèixer: (i) com es va produir la restauració i l’enfranquiment de comunitats locals a Catalunya a partir dels casos de Lleida, Tortosa, Alt Bergadà, Ager, Vallverd i d’altres localitats de la Catalunya vella i nova; (ii) com es va produir el procés de formació de diversos textos de dret local i comarcal (Cartes de poblament i de franquesa de Catalunya, casos de Tortosa, de Tàrrega, de Balaguer,…); (iii) els orígens del règim municipal de Catalunya (la seva tesi doctoral) i la seva progressiva construcció i evolució en casos concrets (Barcelona, Tàrrega, poblats i municipis de la Cerdanya medieval…); i (iv) quins són els trets peculiars del règim senyorial-local (Andorra, Verdú,…)

Altres línies de recerca secundàries, que destaquen igualment per la qualitat dels seus resultats, són les dirigides a l’estudi de la recepció del ius commune a la Península Ibérica o a l’estudi d’institucions familiars, com la tutela o sobre el règim econòmic –matrimonial, com el dedicat als pactes matrimonials. Obres de caire més de síntesi són les exposicions generals sobre els drets i les institucions comunicades en els congressos d’història de la Corona d’Aragó als quals va participar assíduament i dels quals va ser elegit membre representant per Catalunya en la seva Comissió Permanent (1976). També cal destacar el seu estudi introductori (1988) sobre La compilació de 1495 en el marc de la història de les Constitucions i Altres Drets de Catalunya (2003²) i el seu treball sobre l’escola jurídica de Barcelona en el tombant de l’any mil (2003) complementat amb la Introducció general a la traducció catalana moderna del Liber Iudiciorum (2008).

La vida i obra acadèmica del professor Font Rius ha estat objecte de biografia per part de diversos autors com són: Anscari Manuel Mundó (1974), Joaquín Cerdá (1979), el seu mestre, Luis García de Valdeavellano (1985), Jesús Lalinde (1985), Manuel J. Peláez (1988), Ramon Grau (1992), André Gouron (1995), Oriol Oleart (2003) i pel mateix professor Font en la seva veu autobiogràfica del Diccionari de l’Acadèmia de Bones Lletres (2012).

Es pot trobar l’entrevista que li vaig fer l’any 2010 sobre la seva trajectòria acadèmica i amb motiu de complir noranta-cinc anys, al vídeo que es pot consultar aquí

Tomàs de Montagut

Catedràtic d’història del dret i de les institucions de la Universitat Pompeu Fabra