1 Només es discuteix la qüestió competencial i l’abast del Decret llei

Alguns comentaris periodístics han exagerat l’abast de la Sentència de 14 de maig del present any del Tribunal Constitucional relativa a l’art. 1 i disposició addicional segona del Decret llei 6/2013, de 9 d’abril, de medidas para assegurar el cumplimiento de la Función social de la Vivienda. L’esmentat art. 1 va donar nova redacció als arts. 1.3.25 i 53.1.a) de la Llei 1/2010, de 8 de març, reguladora del dret a l’habitatge a Andalusia.

Cal tenir en compte, en primer lloc, que la Llei andalusa 4/2013, d’1 d’octubre, va derogar aquell Decret llei, encara que mantenia substancialment les seves regles. En conseqüència, la sentència es limita a examinar:

–         La controvèrsia competencial.

–         La constitucionalitat de l’ús del Decret llei per part del Govern andalús.

La decisió judicial, per tant, no tracta altres punts del debat constitucional. Per exemple, la igualtat en el règim dels immobles en funció del seu titular. Tampoc es planteja encara la validesa d’altres lleis de l’habitatge de diverses comunitats autònomes. Com és conegut, han estat recorregudes la mencionada Llei andalusa 4/2013, de mesures per a assegurar l’acompliment de la funció social de l’habitatge i les lleis canària i navarresa del dret a l’habitatge, totes amb una potent empremta intervencionista. El gruix de les qüestions substancials estarà en les sentències que resolguin aquestes impugnacions (o en la sentència, si s’acumulen els plets).

Estem, per tant, davant un assalt preliminar, en el qual ja es comença a notar el patiment de la mandíbula autonòmica.

2 El Decret llei no pot regular el deure d’ocupació efectiva d’un immoble ni les sancions en cas d’incompliment

En primer lloc, es considera inconstitucional el primer incís de l’art. 1.3 del Decret llei esmentat, segons el qual:

“Forma parte del contenido essencial del derecho de propiedad de la vivienda el deber de destinar de forma efectiva el bien al uso habitacional previsto por el ordenamiento jurídico”.

També són inconstitucionals els apartats 5 i 6 de l’art. 25 i l’art. 53.1.a) de la Llei 1/2010. De 8 de març, en la redacció donada pel Decret llei. Els mencionats articles regulaven la potestat sancionadora en cas d’habitatge deshabitat i la infracció molt greu de no donar efectiva habitació a l’immoble.

La raó és senzilla: un decret llei ha regulat directament i frontalment el dret de propietat d’una categoria de béns i, a més, ha establert aspectes essencials del dret. Tots aquests àmbits són propis de la Llei.

De cara al futur, per tant, haurem de tenir en compte que, segons el Tribunal Constitucional, el deure que una casa estigui habitada (amb sancions en cas contrari) ha de regular-se per Llei. Ja veurem, però, si aquesta obligació vulnera o no el contingut essencial del dret de propietat.

Com a premi de consolació, el Tribunal Constitucional admet que l’habitatge sense ocupar pugui ser objecte de mesures de foment, ja estiguin previstes al Decret llei o a altres normes autonòmiques.

3 La comunitat autònoma no pot esquerdar la meticulosa arquitectura institucional de la reorganització bancària ni l’harmonia de drets i deures de creditors i deutors hipotecaris que ha establert l’Estat

També es declara inconstitucional la disposició addicional segona del Decret llei 6/2013. Aquest precepte preveia l’expropiació forçosa de l’ús de l’habitatge sotmès a procediment de desnonament per execució hipotecària, sempre que el beneficiari estigués en especials circumstàncies d’emergència social. Això només jugava quan l’actor de l’execució i l’adjudicatari de la rematada eren una entitat financera o les seves filials immobiliàries o entitats de gestió d’actius.

El Tribunal considera que la regulació d’aquesta potestat expropiatòria vulnera l’art. 149.1.13 CE, segons el qual l’Estat té competència exclusiva en “Bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica”. Es considera que, en aquest camp, l’Estat ja ha regulat la reorganització del sector bancari, la protecció del deutor i els sacrificis del creditor hipotecari, així com el funcionament de la SAREB. La normativa andalusa –amb noves i intenses obligacions per als creditors– és incompatible amb l’equilibri de drets, deures i riscos articulats per l’Estat.

Estem davant una idea molt delicada, que farà lliscar la intervenció de les comunitats autònomes en aquest problema cap a una simple activitat de foment. Amb la sentència a la mà, no té encaix constitucional la imposició als creditors hipotecaris de noves obligacions que siguin contradictòries amb les vigents previsions legals (promulgades per l’Estat). De la mateixa manera, també és inconstitucional la regulació per les comunitats autònomes de nous deures que pertorbin el funcionament legal previst per a la SAREB i els seus immobles.

Estem davant una interpretació àmplia de l’art. 149.1.13 CE, relatiu a la competència estatal en bases i coordinació general de l’activitat econòmica. Es tracta d’una altra manifestació del “dret de la crisi”, en aquest cas amb un efecte restrictiu de les competències autonòmiques. No obstant això, un dels vots particulars avisa que es podien haver obtingut efectes similars amb l’al·legació de la competència estatal en legislació processal.

Aquesta conclusió origina seriosos dubtes de constitucionalitat per al Decret llei català 1/2015, de 24 de març, de mesures extraordinàries i urgents per a la mobilització dels habitatges provinents de processos d’execució hipotecària. Només una pietosa consideració que són mesures complementàries i no contradictòries podria salvar el dret de tempteig que s’hi regula. Més dificultats patirà la prevista expropiació temporal de l’usdefruit d’immobles desocupats per manca de condicions i requisits d’habitabilitat.

Joan Amenós Álamo

Professor titular de dret administratiu a la Universitat Autònoma de Barcelona