Sovint analitzem els resultats electorals com si fossin únics. Aquest és un efecte més visible quan les eleccions són de canvi, com les que hi ha hagut. Les eleccions formen part d’una cadena, d’un procés. El que passa ara és en part una transformació del que va passar abans. Hi ha elements que es mantenen i n’hi ha que canvien. Res és del tot nou i res és totalment vell.
Per analitzar aquesta convocatòria municipal hem de veure primer el punt de partida, les municipals de 2011. Moltes de les claus interpretatives d’aquestes eleccions ja són allà.
Les del 2011 són les eleccions del 15M, que esclata enmig d’aquella campanya electoral.
Les del 2011 són les eleccions de CiU, que ve de guanyar les autonòmiques de 2010 (62 escons), de manera que els seus resultats són molt bons. Al contrari que el PSC, que ve de perdre amb estrèpit el govern de la Generalitat el 2010 i està a punt de perdre el govern central (cosa que passarà el novembre de 2011). Un i altre moviments fa que CiU desplaci per primer cop el PSC com a força més votada en aquesta convocatòria municipal de 2011.
El 2011 marca també el punt més baix d’ERC, sotragada pel debat estatutari, el suport al govern Montilla, la crisi interna i la competència en el seu espai de Reagrupament i Solidaritat (que ve de guanyar dos escons al Parlament el 2010).
En canvi, el PP viu un moment especialment plàcid a l’espera de recuperar el govern central. Les municipals de 2011 li suposen recuperar quasi vuitanta mil vots respecte de les de 2007, de manera que recobra el nivell de suport de les convocatòries de 1995 i 2003.
De tot plegat, la convocatòria de 2011 mostra un increment mai vist de vot en blanc i nul (efecte 15M), un augment important del vot a CiU, el rècord negatiu en unes municipals per al PSC des de 1979, el descens d’ERC i un augment important del PP.
D’aleshores ençà alguns d’aquests elements s’han mantingut, mentre que d’altres s’han modificat.
Els PSC no ha recuperat la seva posició, en part perquè el vot que va perdre el 2011 ha estat captat a partir de les europees de 2014 per un nou partit, Podemos, que ha remobilitzat l’espai de l’esquerra i el centreesquerra.
El PP ha patit una erosió constant i pronunciada del seu suport a mesura que el govern Rajoy s’afeblia. L’aparició de C’s a l’escenari estatal, sobretot a partir de les eleccions andaluses del març, ha fet més evident la caiguda dels populars.
Pel que fa a CiU, l’avançament electoral autonòmic de 2012 l’afeblí i reforçà i donà vida a ERC, que va situar-se com a segona força parlamentària, i ha estat capaç de disputar-li el primer lloc als nacionalistes durant bona part de l’actual legislatura, i fins i tot erigir-se en força més votada en la convocatòria immediatament anterior a les municipals (europees de 2014).
Aquesta convocatòria municipal, doncs, s’emmarca en un escenari de forta mobilitat, amb els partits que tradicionalment han dominat l’escena catalana en reculada i els partits menys forts enfortint-se, a més de l’aparició de noves forces amb possibilitats de créixer, com ja van demostrar a les europees de fa un any. En aquest sentit, els resultats de les municipals de 2015 no són sorprenents. No gosaria dir que eren previsibles, però sens dubte no sorprenents, ja que en bona part s’estaven anunciant en les convocatòries que conformen l’actual cicle electoral.
En aquestes eleccions municipals de 2015 hi ha hagut una forta mobilització electoral, que no ha retornat a les seves antigues fidelitats (principalment socialistes) sinó que ha optat per forces noves.
El vot en blanc i nul ha baixat fins a nivells “normals”, el que explica que el vot de protesta (“indignat”) de 2011 hauria trobat un canal d’expressió dins del ventall d’una oferta política més àmplia.
L’augment de la participació i el descens dels vots en blanc i nul ha propiciat que hi hagués una quantitat important de vot “al mercat” en aquesta convocatòria (300.000 votants “nous” respecte de la convocatòria de 2011), el que ha facilitat la volatilitat dels resultats de les diferents forces.
Ara bé, no és possible explicar els canvis observats en aquestes eleccions atenent només a la participació i a l’afebliment del vot protesta, ja que a aquest gruix de vot cal afegir-hi l’important magnitud dels transvasaments entre les diferents forces, de prop de mig milió de sufragis. L’interessant, tanmateix, d’aquesta convocatòria no és tant la magnitud del vot flotant que canvia d’opció (de fet, el 2003 i 2007 es produeixen moviments de grandària similar), sinó la direcció d’aquestes oscil·lacions, ja que la major part tenen un rumb igual: dels partits tradicionalment dominants a les formacions més petites o noves.
Així, en aquesta convocatòria, el PSC ha continuat en una línia descendent que ja va iniciar el 2003, impactat per la crisi múltiple que pateix des de fa anys (crisi de la socialdemocràcia a nivell europeu, crisi de la “vella” política i crisi del catalanisme reformador arran de la sentència sobre l’estatut de 2006). Els suports perduts pels socialistes han anat a parar a les noves forces sorgides de la crisi en l’espai de l’esquerra, majoritàriament.
Ara bé, com passa a totes les eleccions municipals, no es pot definir una tendència universal en el comportament del vot. Hi ha municipis on el vot al PSC creix, tot i que són els menys i la crescuda és menor (per bé que en alguns casos, conjuntament amb l’afebliment d’altres opcions, els doni un rendiment important[1]).
CiU també ha patit un retrocés en el seu vot, però sobretot ha patit el cop psicològic de perdre Barcelona, on ha passat a ser segona força darrera de Bcn en Comú només quatre anys després d’aconseguir arrabassar-la als socialistes. El retrocés nacionalista a les municipals lliga amb el que va patir a les autonòmiques entre 2010 i 2012 i trenca l’alça de les europees de 2014[2] (possiblement producte del momentum lligat al 9N i el debat independentista).
També baixa el PP, llastat pel context general, tal com van anunciar les europees. La major part de les pèrdues populars han anat a parar a l’abstenció o a C’s, en aquells municipis on aquest partit ha presentat candidatura (principalment, totes les ciutats grans). C’s ha passat de presentar 56 candidatures a 84, i ha quintuplicat el seu vot respecte de 2011.
El mateix li ha passat a les CUP, una força perifèrica de la Catalunya interior fins aquestes eleccions, que s’ha vist propulsada per la mobilització i el debat independentista, a més de la notorietat dels tres parlamentaris assolits a les autonòmiques de 2012. Les CUP han passat de presentar 67 llistes el 2011 a 157 ara, mentre que el seu vot s’ha quasi triplicat. Aquesta diferència entre augment de candidatures i de vot es deu al fet que les CUP han fet llistes en ciutats de grans dimensions[3], el que ha suposat no només un salt quantitatiu en el seu suport sinó sobretot un salt qualitatiu, ja que ha penetrat orgànicament en zones on no hi era (principalment, l’àrea metropolitana barcelonina).
ERC també creix en aquesta convocatòria, i assoleix el seu vot màxim en unes eleccions municipals i supera el registre de 2003. Tanmateix, el resultat dels republicans queda per sota del de les europees de fa un any (tot i els deu punts de menys de participació registrats aleshores), el que demostraria la porositat de la frontera amb CiU, ja que el diferencial entre europees i municipals es deuria al suport als republicans en aquelles eleccions per part d’electors que ara han optat pels nacionalistes (possiblement per causes de tipus local).
Finalment, el resultat d’ICV és enganyós, ja que se li computa el vot de les candidatures d’agregació en les que ha participat en aquestes eleccions, juntament amb altres forces de l’esquerra[4]. L’augment global de cent vint-i-cinc mil vots amaga situacions molt diferents. Mentre que a Barcelona ciutat i als municipis de més de cent mil electors ICV creix, als de menor dimensió perd uns quinze mil vots respecte de 2011. I fins i tot entre els municipis més grans es donen situacions diverses, principalment en funció de si ICV forma part d’una candidatura més ampla (Barcelona, Terrassa) o es presenta en solitari.
El cas concret del vot a ICV mostra que és complicat definir tendències generals en unes eleccions municipals, ja que les situacions concretes de cada municipi condicionen els resultats de les diferents forces. Primer, perquè no totes les forces presenten candidatures a tots els municipis[5], de manera que en molts municipis (sobretot de dimensions petita i mitjana) el repartiment de suports es fa entre un ventall limitat d’opcions. En segon lloc, perquè hi ha elements de tipus local que incideixen significativament en la tria. Un d’aquests elements és la posició dels partits respecte del govern municipal, que és una variable poderosa a l’hora de determinar la capacitat de retenció del vot de les diferents opcions[6].
Tanmateix, i tenint aquests elements en compte, aquesta convocatòria municipal dibuixa un escenari vàlid per a les eleccions que venen. En part perquè, com ja hem dit més amunt, no és un escenari del tot nou, sinó que ja s’ha anat perfilant en anteriors cites electorals.
Aquest escenari és el d’un sistema més variat i més equilibrat. Més variat perquè hi ha més forces en competència amb capacitat d’assolir representació institucional. Però no només això. Diem que l’escenari és més equilibrat perquè el suport a aquestes forces en competència és més igual del que era fa quatre anys, o en fa vuit. Així doncs, respecte del sistema de partits de principis de segle, aquestes eleccions han certificat l’afebliment definitiu (que no la fi) del sistema basat en dues forces principals, que eren les úniques capaces d’assolir el primer lloc en molts dels municipis (i principalment els més grans), acompanyades d’un nombre limitat de partits en posicions clarament subsidiàries[7], que jugaven el rol de socis menors en governs de coalició, quan aquests eren aritmèticament necessaris.
La situació nascuda d’aquestes eleccions és notablement diferent, amb poques situacions de domini clar d’una sola força i amb diversos casos que fan necessari l’acord de més de dos partits per constituir una majoria sòlida. I a més, sense que pugui definir-se un patró comú en la major part dels municipis més enllà de constatar l’àmplia diversitat de posicions dels diferents partits. En aquest sentit, no és possible apuntar una sola força (o dues) com a actor principal a nivell nacional, sinó que les posicions dels diferents partits varien molt de municipi a municipi[8]. El cas del PSC torna a ser paradigmàtic del canvi: és primera força en alguns municipis i segona en d’altres, però en alguns (i alguns d’importants, com Barcelona) ha quedat relegat a un paper molt subsidiari, superat per altres forces.
Aquesta diversitat en els resultats i ens els rols en els futurs consistoris també es percep en el territori. Certament hi ha diferències territorials marcades, com han existit sempre, però en aquesta convocatòria s’observa una capacitat de penetració significativa de forces els suports de les quals fins fa poc es concentraven en àrees molt específiques del territori. És el cas de les CUP, que han assolit una presència important en l’àmbit urbà metropolità, on fins fa pocs anys eren un actor perifèric i fins i tot excèntric.
Per concloure, els resultats d’aquestes eleccions municipals, precisament perquè dibuixen un nou capítol d’una tendència de cicle que ve de lluny, apunten alguns elements que molt probablement també podrem observar a les convocatòries electorals que estan per venir. El més probable és que l’onada de mobilització es mantingui fins a esgotar el cicle, i que aquesta onada beneficiï principalment les forces associades amb la “nova” política, és a dir aquelles que no han ocupat els governs en els darrers trenta anys. En canvi, tot fa sospitar que els partits tradicionalment dominants de l’escena política es vegin perjudicats per la competència d’aquests forces “noves”. Com acostuma a passar, aquest patró general no es reproduirà de manera mimètica en totes les convocatòries, sinó que tindrà perfils diversos en funció del tipus d’elecció, i en aquest sentit no esperem els mateixos resultats en una convocatòria general que en una d’autonòmica. Ara bé, la tendència molt probablement sigui la mateixa.
Les enquestes preelectorals ja ho anunciaven i, tot i que es tracta de sondeigs realitzats només en grans ciutats[9], hi ha elements que molt possiblement tinguin abast general, com ara una major capacitat d’atracció de suport per part de C’s en unes eleccions autonòmiques o una penetració més forta de Podemos en cas d’eleccions generals.
Som en un escenari nou que encara no ha desvetllat del tot el seu perfil, però del qual ja tenim suficient informació per assumir que tindrà més actors i que la relació entre aquests serà més igual i més volàtil. Quan acabi aquest cicle podrem arribar a conclusions sòlides, però sembla evident que els moviments del vot són l’expressió d’un elector diferent, amb un patró de tria més ampli, que no segueix les dinàmiques que han definit el vot a Catalunya en els darrers trenta anys i que sembla tenir menys ancoratge, de manera que els seus moviments són més erràtics i imprevisibles. El temps ens dirà si aquest nou model de votant s’estabilitza en noves fidelitats, o si aquest patró volàtil serà la tònica que governi la nova etapa de la política que definitivament aquestes eleccions han encetat.
Resultats electorals. Eleccions municipals 1979-2015
Partit guanyador. Eleccions municipals 2011 i 2015
Oriol Bartomeus
Professor associat de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona
[1] És el cas de Santa Coloma de Gramenet, on l’augment de 2.000 vots permet al PSC gaudir de majoria absoluta (tot i que és el segon pitjor resultat en unes municipals).
[2] Va incrementar el seu resultat en uns cent mil vots entre les europees de 2009 i 2014, tot i que no va aconseguir la primera plaça, que guanyà ERC.
[3] Són els casos de Santa Coloma de Gramenet, Ripollet, Cerdanyola del Vallès, Rubí o Barberà del Vallès.
[4] La més notòria de totes les presentades a Barcelona sota el nom de Barcelona en Comú i conjuntament amb Podem, Procés Constituent i altres forces menors.
[5] El PSC, per exemple, presenta llistes només en 528 municipis, el 55% del total.
[6] Les enquestes preelectorals registraven clarament que els partits dels alcaldes tendien a mostrar una major capacitat de retenir el vot que els partits a l’oposició, independentment de la tendència general.
[7] Llevat de casos molt puntuals, com per exemple El Prat de Llobregat.
[8] Fins i tot si només tenim en compte els municipis de més dimensió.
[9] Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, L’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.