El passat dimarts 21 de juliol de 2015 vaig defensar, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, la meva investigació doctoral davant d’un tribunal format pel Dr. Pere Vilanova (catedràtic de ciència política a la Universitat de Barcelona), el Dr. Javier Jordan (professor titular de la Universitat de Granada) i el Dr. Jokin Alberdi (professor titular de la Universitat del País Basc). El treball, que porta per títol “La teoria política del pensament pacifista: debat teorètic i posicionament axiològic” i té com a director el Dr. Josep Baqués, suposa un intent per esbrinar quina posició pren el pacifisme com a ideologia. És a dir, preguntant-me sobre si, darrera del pensament pacifista, existeixen elements suficients que permetin parlar d’un cos doctrinari comú i coherent, entès com una teoria política normativa.

Per a tal efecte, la recerca pròpiament dita ha girat al voltant de quatre aportacions clau del pacifisme contemporani: Mahatma Gandhi, Luigi Ferrajoli, Johan Galtung i Gene Sharp. Quatre autors centrals que ocupen el nucli dur de la tesi, al qual hi hem d’afegir l’extens repàs històric d’aportacions al pacifisme (i al debat al voltant de la justícia de la guerra i de la pau).

En relació amb aquesta selecció d’autors i l’anàlisi del pensament pacifista com a ideologia, vaig tenir en compte els criteris següents:

a) Un primer factor diacrònic vinculat a l’evolució cronològica, abordant així la dimensió històrica. Aquest primer aspecte es justifica i explica amb l’ampli ventall d’aportacions teòriques i moments històrics que s’han explorat. D’aquí, com deia, la rellevància del segon bloc que intenta compilar tot el patrimoni pacifista fins al segle XX.

b) Un segon factor sincrònic que em va permetre calibrar millor cadascuna de les aportacions considerades nuclears; aquí em vaig centrar en l’impacte d’aquestes aportacions amb relació al marc discursiu del pensament pacifista. Cosa que, per la seva banda, justifica la selecció dels quatre autors de referència, els situats en el tercer bloc.

c) Finalment, he tingut en compte un tercer criteri d’elecció: l’exigència de mostrar almenys un representant de cadascuna de les principals variants del pacifisme. És a dir, una última condició de fiabilitat, a través de la qual m’he obligat a tenir en compte els diferents tipus de pacifisme.

Doncs bé, a partir d’aquests objectius i d’aquesta metodologia, els resultats principals que m’agradaria remarcar (tot i que, evidentment, n’hi ha d’altres) es poden resumir en tres.

El primer d’aquests resultats no se centra, de forma exclusiva, en la qüestió del pacifisme.

A partir de les conclusions parcials crec important rescatar algun comentari en relació amb la operacionalització del debat sobre la justícia de la guerra i de la pau. En aquest sentit, la confirmació que els marcs teòrics internacionals (racionalisme, realisme i idealisme) són insuficients per abordar aquest debat, suposa una primera conclusió de partida. Seguidament, haver detectat la insuficiència explicativa de la clàssica discussió que transcorre entre la posició realista i la pacifista, em va obligar a refer el debat.

Inicialment, vaig treballar una primera hipòtesi de debat que situava el realisme en un extrem, la teoria de la guerra justa, el cosmopolitisme, el marc del dret internacional públic i, finalment, el pol del pacifisme, de tal manera que la discussió transcorria des de la posició amoral de la realpolitik (per allò de “no sotmetre la guerra a criteris morals”), fins al seu oposat del pacifisme que la sotmetia, precisament, a una absoluta condemna moral. Per la seva banda, entre ambdues posicions, trobarem les diferents visions que accepten diverses causes justes per recórrer a la guerra, de manera que la posició més restrictiva és la del DIP, una opció que només accepta, de iure i de facto, el criteri de legítima defensa com a resposta després d’una agressió prèvia, mentre que el marc normatiu del cosmopolitisme inclourà més supòsits de ius ad bellum. Fins a arribar a la posició de la TGJ, una tradició que fa una interpretació més àmplia del criteri de legítima defensa a través de la legítima defensa indirecta, la guerra punitiva, l’atac preventiu o el supòsit d’intervenció armada per motius humanitaris.

No obstant això, a mesura que avançava la recerca vaig haver d’anar afegint més posicions (com la del pacific-ism o pacifisme relatiu i la del militarisme), cosa que em va obligar a repensar aquest eix analític originari:

En aquest sentit, com es pot veure, vaig detectar que el debat transcorria, en realitat, des del militarisme fins al pacifisme, però no de forma lineal sinó circular. El realisme, com a posició intermèdia la que excloïa la variable moral, és la causa principal d’aquesta reconfiguració de l’esquema.

Com s’observa en la figura, aquest nou plantejament de l’eix clàssic de debat realisme-pacifisme intenta donar un major abast explicatiu de la qüestió. En aquest sentit, es pot veure com, en primer lloc, ha de fer-se una divisió entre aquelles doctrines que jutgen moralment la guerra i, d’altra banda, la posició del realisme polític que aposta precisament pel contrari. Seguidament, observarem la gradació de les diverses posicions que jutgen moralment la qüestió de la guerra i de la pau. D’aquesta forma, s’observa com (en la part inferior de la zona on opera la moralitat) se situen el militarisme i el pacifisme, dues cares oposades d’una mateixa moneda ja que, des d’un mínim debat moral reduït a l’ètica de la convicció, es defensen opcions totalment contraposades. Així, el militarisme proclama (rescatant a Heràclit) la guerra com la mare de totes les coses. És a dir, com un procés necessari per al progrés de tota societat que aconsegueix apartar a febles i covards (en una clara referència a postulats que trobem en el darwinisme social). D’altra banda, el pacifisme impugna la totalitat de l’argument militarista sobre la base d’una condemna total i absoluta al recurs de la violència política. A partir d’aquí, s’observa un gradual abandonament de l’ètica de la convicció, en benefici de l’adopció d’una ètica de la responsabilitat, un procés que anirà introduint diferents posicions intermèdies al debat. Alternatives com les del pacifisme relatiu (o pacific-ism), el marc normatiu del DIP, el context cosmopolita o la tradició del iustum bellum, com he dit, introduiran més supòsits per justificar el recurs bèl·lic.

Finalment, en relació encara amb el debat sobre la justificació de la guerra i de la pau, cal realitzar dues últimes consideracions. D’una banda, la fiabilitat del criteri de demarcació escollit, l’argument de la iusta causa i, d’altra banda, la utilitat de la sèrie realitzada en funció del tipus d’ètica que operi en cada context (ètica de la convicció o ètica de la responsabilitat). Aquestes gradacions m’han permès ordenar, fins i tot de forma quantitativa, el debat existent sobre la justícia de la guerra i de la pau.

El segon resultat que vull subratllar fa referència al relat sobre la construcció i consolidació del pensament pacifista. Es tracta d’una explicació de context que inclou tots aquells intents per restringir, moralment o jurídicament, el recurs a la guerra. L’exploració d’aquest llarg debat sintetitza amb claredat el context en el qual hem de situar el pacifisme, és a dir, en el si d’una opció general que opta per modificar les relacions socials i polítiques, més enllà de les clàssiques visions d’Aristòtil, Maquiavel o Hobbes. Per això, com he dit, no m’he ocupat solament de referències del pensament pacifista stricto sensu.

Finalment, el tercer resultat que vull destacar se centra, ara sí, exclusivament en la qüestió del pensament pacifista.

En aquest sentit, el pacifisme com a tradició teòrica es mostra ampli i divers, és a dir, format per diferents opcions i, entre aquestes, amb un intens debat sobre qüestions centrals com l’argument de la iusta causa. Una discussió interna que no fa referència a elements de matís sinó que, en molts casos, acaba disputant aspectes que afecten la identitat mateixa d’aquest posicionament teòric. Per això, considero que s’ha de respondre amb cautela a la pregunta de si el pensament pacifista pot entendre’s com una ideologia. M’explico.

Si tenim en compte la definició d’ideologia política que vaig prendre al principi del treball (la ideologia com a cosmovisió), he observat com el pensament pacifista pot ser assimilable a una tendència, una manera d’interpretar i jutjar alguns aspectes de la realitat. No obstant això, he pogut constatar també com, dins d’aquest relat sobre el debat guerra i pau, les opcions a escollir, dins del pacifisme, són potser massa. Una afirmació que ha de vincular-se amb la pregunta de recerca plantejada: esbrinar si, a l’interior del pensament pacifista, existeixen els elements suficients per poder afirmar que es tracta d’un cos doctrinal coherent entès com una teoria política. Una qüestió a la qual haig de respondre negativament encara que, al mateix temps, resulta necessari afegir alguns matisos.

El pensament pacifista, des d’un punt de vista teòric, resulta certament heterogeni. Una mescla d’opcions que, de no explicar-se bé, pot arribar a desdibuixar l’existència mateixa d’aquest noció de pacifisme. No obstant això, estem davant d’una tradició de pensament viable que, com he intentat demostrar, està formada per dues branques principals: l’opció més rígida o absoluta i una altra que es mostra més flexible i relativa. D’aquesta manera, la paraula pacifisme sense cap demarcació resulta excessivament etèria i buida de contingut, perquè fa referència a massa opcions i massa diferents. Per això, entenc necessari considerar aquesta tradició com una metateoria, un marc de referència, abans que un tipus ideal concret d’ideologia política, una tipificació que sí aplicarem a les dues principals propostes que es desprenen del pensament pacifista.

Ara bé, més enllà d’aquesta heterogeneïtat demostrada, seria injust no atendre també els mínims de consens o elements majoritàriament acceptats que he detectat en el si del pensament pacifista.

En primer lloc, en relació amb la discussió sobre els conceptes de guerra i pau, he pogut constatar com (encara que amb diferent entusiasme) tots els autors considerats centrals acabaran acceptant la validesa i utilitat de la idea de pau positiva, una conceptualització de la pau que va més enllà de la mera absència de violència (el que s’ha definit com a pau negativa). En definitiva, una definició més àmplia de pau que incorporarà, principalment, els arguments de violència estructural i violència cultural.

En segon lloc, existeix un ampli consens que interpreta el poder de forma pluralista, encara que amb diferents intensitats i en alguns casos, com el de Ferrajoli, sense referir-s’hi de manera explícita.

En aquest sentit, la definició del poder de Sharp (format per unes determinades fonts de poder, juntament amb uns pilars de suport, i sotmès en tot moment a la centralitat dels processos d’obediència) resulta molt més explícita que la de Ferrajoli. Tanmateix, el model garantista del jurista italià pretén, precisament, donar cobertura a aquesta naturalesa plural del poder en el marc d’un sistema polític que encaixi dins de la tradició liberal i democràtica. Per la seva banda, la importància de l’autonomia política en la teoria de Gandhi, que trobem després del concepte de swaraj, i les conseqüències polítiques de la idea de pau positiva que defensa Galtung, acabaran abraçant aquesta concepció plural del poder.

Com a conseqüència d’aquest enfocament, els conceptes d’autoritat, legitimitat i legalitat colliran, per la seva banda, algunes singularitats.

D’aquesta forma, tant Gandhi com Gene Sharp, i en menor mesura, Galtung, modificaran la relació entre els conceptes de legalitat i legitimitat. En aquest sentit, tenint en compte que el paradigma de la democràcia liberal es basa en el principi de legalitat com a principi de legitimitat (base de l’Estat de dret), bona part del pacifisme proposarà modificar aquesta relació; un canvi que situarà allò just (legítim) per davant de la llei, és a dir, anteposant-se al principi de legalitat. Fruit d’aquesta aposta, la llei quedarà desplaçada a un segon pla, i podrà ser jutjada i valorada per cadascun dels membres de la comunitat, cosa que obre la porta, com va afirmar Thoreau, a la desobediència civil i l’objecció de consciència davant tota llei interpretada com a injusta. I, d’aquesta forma, la no-violencia activa esdevindrà una important eina de transformació social.

Finalment, com a conseqüència de tot això, apareix aquí un altre tret àmpliament compartit en la tradició del pensament pacifista. Un element se situa en una lògica que he denominat com anti-establishment, sobre la base d’una preferència compartida a impugnar l’estat de les coses i, sobretot, les formes tradicionals de pensar i distribuir el poder. Això suposa, en definitiva, una invitació explícita a debatre les conseqüències d’una concepció weberiana del poder; és a dir, a impugnar un poder construït sobre el monopoli legítim del recurs a la violència.

En tercer lloc, són diversos els punts en comú que he trobat en relació amb la variable socioeconòmica. Concretament, he detectat un acord generalitzat en relació amb la idea de drets Humans, i als valors que se’n desprenen. D’aquesta manera, i des dels diferents punts de vista de Gandhi, Ferrajoli, Galtung i Sharp, es defensa la promoció i protecció d’aquests drets, entenent que són el mínim exigible per considerar la justícia d’un sistema polític. D’altra banda, existeix també un cert consens en relació amb la importància de desenvolupar i protegir un mínim estat del benestar, un model que sàpiga donar cobertura als drets fonamentals (Ferrajoli), que posi fre a la violència estructural (Galtung) i que disminueixi la desigualtat entesa com la principal conseqüència del capitalisme (Gandhi). Aquest sistema d’organització econòmica, diguem-ho de passada, no recollirà masses floretes entre la majoria d’autors pacifistes. Finalment, cal subratllar també la importància que en totes les referències pacifistes hem trobat en relació amb l’ideal de democràcia i els processos de participació política.

En quart lloc, en relació amb les opcions de defensa, he constatat l’existència d’un fort debat com a conseqüència de les diferents alternatives a la dissuasió que han anat apareixent: el desarmament, la defensa de base civil, la defensa no provocativa i el control d’armaments. No obstant això, aquesta varietat d’alternatives pot interpretar-se no com un exemple més de desacord sinó com la voluntat de construir opcions plausibles enfront de la carrera d’armaments que es deriva de la lògica de la realpolitik, una necessitat sobre la qual sí existeix un acord general.

Finalment, en relació amb el debat sobre la necessitat d’un govern mundial, haig d’assenyalar com podem trobar un consens més o menys generalitzat, un mínim comú denominador que fa referència a la insatisfacció general sobre l’estat del sistema internacional. Aquesta  constatació ha generat, des de totes les aportacions, la necessitat de construir propostes i alternatives de millora. No obstant això, serà precisament amb relació a aquestes propostes de reforma o canvi en el nivell internacional on apareixen les discrepàncies. El debat , en definitiva, pivotarà al voltant de la proposta d’un govern mundial o, en defecte d’això, de la consolidació d’un entramat institucional generador de dinàmiques d’harmonització. Aquest últim model, en la majoria dels casos, apostarà per la més que necessària (i pendent) reforma del sistema de Nacions Unides.

En conclusió, aquestes són les tres reflexions principals que considero més rellevants de la meva recerca doctoral: la redefinició del debat sobre la guerra i la pau; el relat del pacifisme com a tradició de pensament, i la no-consideració del pacifisme com una tipologia d’ideologia política, ja que és més coherent comprendre com a posicions ideològiques la del pacifisme absolut i la del pacific-ism sense poder deixar de banda les sinergies observades entres aquestes opcions.

Aitor Díaz Anabitarte

Professor del Departament de Dret Constitucional i Ciència Política