Lectura de la tesi: “Desapariciones forzadas y justicia transicional: la búsqueda de respuestas a través del derecho a la verdad, la justícia y la reparación” – Elisenda Calvet

El passat 20 de maig de 2015, l’Elisenda Calvet Martínez va defensar a la Universitat de Barcelona la seva tesi doctoral sota el títol “Desapariciones forzadas y justicia transicional: la búsqueda de respuestas a través del derecho a la verdad, la justícia y la reparación”, dirigida pel professor Xavier Fernández Pons, davant d’un tribunal format pel Sr. Jordi Bonet (Universitat de Barcelona), el Sr. Felipe Gómez Isa (Universitat de Deusto) i la Sra. Carmen Pérez González (Universitat Carlos III). A continuació, l’autora de la tesi farà un breu resum de les principals conclusions.

La desaparició forçosa comença amb una privació de llibertat, duta a terme per agents de l’Estat o per altres persones amb la seva autorització o aquiescència, seguida de la negativa o ocultació sobre la sort o parador de la persona desapareguda. El sofriment i la incertesa que pateixen els familiars de les persones desaparegudes com a conseqüència de no saber a on està i davant de la negativa de les autoritats de revelar cap tipus d’informació sobre la seva sort, han estat considerats per les diverses instàncies internacionals de protecció de drets humans com un tracte inhumà o degradant.

Una de les primeres conclusions d’aquest treball d’investigació és que la desaparició forçosa de persones és un fenomen global i actual que es pot donar en diferents contextos com ara un conflicte armat, règims autoritaris, crisis humanitàries, en el marc de la lluita contra el terrorisme internacional, el crim organitzat, etc. Així doncs, ens trobem que en l’actualitat hi ha desaparicions forçoses a Mèxic (per exemple, els 43 estudiants de l’Escola Normalista de l’Estat de Guerrero que van desaparèixer el 26 de setembre de 2014), Líbia, Síria o República Democràtica Popular de Corea. A Europa també va ser una pràctica desenvolupada pels nazis durant la Segona Guerra Mundial mitjançant el Decret Nacht und Nebel (Decret de Nit i Boira), així com també durant la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista (el jutge Baltasar Garzón eleva la xifra en 140.000 persones desaparegudes aproximadament) o la guerra als Balcans dels anys 90. A Àsia, el fenomen de la desaparició forçosa s’ha donat al Nepal, Sri Lanka, Japó o Tailàndia. D’altra banda, a l’Àfrica ha tingut lloc al Marroc, Algèria, Líbia, Sudan i Uganda, entre d’altres. Finalment, al continent llatinoamericà, sobretot durant els anys 60 i 70, la desaparició forçosa va ser una pràctica sistemàtica i generalitzada a l’Argentina, Brasil, El Salvador, Guatemala, Hondures, Perú, Uruguai, Xile, etc. També cal incloure en aquesta pràctica les detencions secretes dutes a terme pels Estats Units, amb el suport de diversos estats europeus, entre els quals Espanya, en la seva anomenada “Guerra contra el terror” i que van rebre el nom d’“extraordinary renditions”.

En conseqüència, la desaparició forçosa es considera una violació múltiple de drets humans fonamentals, com ara el dret a la vida, el dret a la integritat personal, el dret a la llibertat i seguretat personals i el dret a la personalitat jurídica, entre d’altres. Així ho va establir la primera sentència emblemàtica de la Cort Interamericana de Drets Humans en el cas Velásquez Rodriguez c. Honduras de 1988 sobre la base de la Convenció Americana de Drets Humans de 1969. La resposta de la comunitat internacional davant d’aquest fenomen ha estat progressiva i va començar amb l’establiment del Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses o Involuntàries a les Nacions Unides el 1980 per fer front, principalment, a les desaparicions forçoses a l’Argentina i que, fins a dia d’avui, ha rebut més de 43.000 casos que afecten prop de 80 països de tot el món. Des del punt de vista de la regulació jurídica internacional, el pas més important de la comunitat internacional ha estat, sens dubte, l’adopció de la Convenció internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses el 2006 en el marc de les Nacions Unides, que va entrar en vigor el 2010 i de la qual Espanya n’és part. La Convenció estableix per primera vegada el dret a no ser sotmès a desaparició forçosa (dret internacional dels drets humans), la desaparició forçosa com a crim contra la humanitat (dret internacional penal) i el dret a saber dels familiars de les víctimes de desaparició forçosa (dret internacional humanitari). La confluència d’aquestes tres branques del dret és un gran encert de la Convenció internacional de 2006 i permeten donar una protecció molt completa de la persona davant d’aquesta pràctica.

La tesi doctoral se centra en el tractament de les desaparicions forçoses en els processos de justícia transicional, és a dir, en els estats que han viscut un conflicte armat o un règim autoritari que estan en transició cap a un nou règim basat en l’estat de dret i el respecte dels drets humans. En aquest sentit, la investigació, sobre la base del Conjunt de principis actualitzats per a la protecció i la promoció dels drets humans mitjançant la lluita contra la impunitat, adoptat per la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides el 2005, analitza els diferents pilars de la justícia transicional que són: el dret a la veritat, el dret a la justícia, el dret a la reparació i a les garanties de no repetició.

El dret a la veritat té el seu origen en el dret internacional humanitari i es reconeix per primera vegada en l’àmbit del dret internacional dels drets humans amb la Convenció internacional del 2006. El dret a la veritat té una doble dimensió, individual i col·lectiva, que en relació amb les desaparicions forçoses es tradueix en el dret dels familiars de les víctimes de saber la sort o parador de la persona desapareguda i, en cas de mort, de la recuperació i identificació de les seves restes. En aquest sentit, les comissions de la veritat són un mecanisme idoni per conèixer la veritat dels fets i, en certa mesura, els responsables d’aquestes atrocitats. Així mateix, la utilització de mètodes forenses per a la identificació de les restes contribueix de forma significativa al dret a la veritat. Per exemple, als Balcans la International Commission on Missing Persons (ICMP) que té per mandat identificar i recuperar les persones desaparegudes durant el conflicte de Iugoslàvia, de les 40.000 persones desaparegudes, el 70 per cent han estat trobades, recuperades i identificades. En relació amb la massacre de Srebrenica que va tenir lloc el 1995 i que va suposar la mort i desaparició d’unes 8.100 persones aproximadament, la ICMP ha pogut identificar-ne 6.700 gràcies a les noves tecnologies i a la utilització de l’ADN.

En relació amb el dret a la justícia i les salvaguardes contra la impunitat, el treball d’investigació analitza la obligació dels estats de jutjar els autors de les desaparicions forçoses tenint en compte el principi aut dedere aut iudicare. A més a més, com a crim de dret internacional, els estats poden exercir la justícia universal, no només en els casos en què la desaparició forçosa constitueixi un crim contra la humanitat sinó també en els casos en què no arribi a aquest llindar i que, per tant, queden fora de la competència de la Cort Penal Internacional. Si bé les desaparicions forçoses, per la seva gravetat, no han de quedar impunes, en situacions de justícia transicional, a vegades els judicis han d’esperar i donar pas a altres tipus de mesures com ara les amnisties. Aquestes no estan prohibides pel dret internacional i són acceptades com a mesura de reconciliació, no obstant això, hi ha una tendència a considerar que les amnisties no són admissibles respecte al delicte de desaparició forçosa perquè es tracta d’una prohibició absoluta que ha adquirit el caràcter de norma de ius cogens.

D’altra banda, és important que els estats tipifiquin de forma autònoma el delicte de desaparició forçosa per a prevenir i castigar als autors responsables d’aquests crims, i no pas que es consideri una forma agreujada de delicte contra la llibertat i seguretat personal (com és el cas del Codi penal espanyol, on l’art. 166 defineix la desaparició forçosa com una detenció il·legal o segrest sense donar la raó del parador de la persona), ja que no es cobreix el bé jurídic protegit, en aquest cas, la protecció de la personalitat jurídica. Així mateix, també cal tenir en compte el caràcter continu de la desaparició forçosa, de manera que el delicte no acaba fins que no s’hagi trobat la sort o el parador de la persona desapareguda. Aquest aspecte és rellevant a efectes de la prescripció del delicte i també per poder establir la competència ratione temporis dels tribunals internacionals i nacionals quan la desaparició forçosa es va iniciar amb anterioritat al reconeixement de la seva jurisdicció. En el cas espanyol, en contra dels estàndards internacionals, els tribunals han arxivat la totalitat dels casos sobre desaparicions forçoses de la Guerra Civil i de la dictadura franquista al·legant la llei d’amnistia i la prescripció del delicte i, per tant, sense tenir en compte la gravetat del delicte ni el seu caràcter continu.

Finalment, la darrera part de la tesi doctoral versa sobre el dret de les víctimes a obtenir una reparació integral i sobre l’obligació de l’Estat de dur a terme les reformes institucionals necessàries per garantir la no repetició de les greus violacions de drets humans, en aquest cas de desaparicions forçoses, en un futur. En relació amb la reparació, els familiars de les víctimes tenen dret no només a una compensació sinó també a la restitució de la persona viva (per exemple, al Marroc i Algèria es van alliberar persones que havien estat desaparegudes durant prop de 20 anys) o bé de les seves restes en cas de mort. A més a més, els familiars de les víctimes també tenen dret a la rehabilitació i a les mesures de satisfacció, com ara que l’Estat demani perdó per les atrocitats comeses en el passat, s’adopti un dia a l’any per commemorar les persones desaparegudes, es posi el nom d’una de les víctimes a una plaça o una escola, etc. En aquest sentit, la Cort Interamericana de Drets Humans ha desenvolupat una àmplia jurisprudència en la matèria, si bé les comissions de la veritat també tenen un paper important en la mesura en què poden recomanar el tipus de reparacions adequades per les víctimes.

Així, doncs, en relació amb les desaparicions forçoses en els processos de justícia transicional és important combinar i tractar de forma holística el dret a la veritat, a la justícia i a la reparació, juntament amb les garanties de no repetició, per prevenir que es tornin a cometre en un futur. Combatre la impunitat respecte a les desaparicions forçoses no és una tasca fàcil però la justícia transicional dóna un marc i unes pautes per fer-ho per tal de superar i anar més enllà de la dicotomia pau v. justícia.

Elisenda Calvet Martínez
Professora de dret internacional públic, Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s