El passat 7 d’abril es va celebrar a l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials), adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, un workshop dedicat a les darreres reformes penals, concretament la reforma de les faltes penals. Organitzat pel LTSE-Grup (grup de recerca sobre llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat) de la UAB, es va tractar l’anomenada supressió de les faltes derivada la reforma del Codi penal d’ara fa un any.

La Llei orgànica 1/2015 de 2015 de reforma del Codi penal, va eliminar el llibre tercer del codi, cosa que va fer desaparèixer les faltes com a tal. En la sessió es va plantejar què havia succeït amb el desvalor que aquestes modificacions suposaven i se’n van abordar algunes de les conseqüències.

1) Pel que fa a la supressió de les faltes, es va constatar que la majoria s’havien transformat en delictes lleus dins de la mateixa llei penal i altres s’havien convertit en il·lícit no penal. En el preàmbul, la reforma es justifica amb la finalitat de descongestionar la jurisdicció penal i ajustar-se al principi de mínima intervenció penal. El cert es, com han posat en relleu alguns autors consultats, que el 95% de les faltes s’han transformat en delictes lleus i només el 5% han passat a la jurisdicció civil o a la via administrativa.

2) L’article 13 del Codi penal actual estableix que s’entenen com a delictes lleus aquells que tinguin pena lleu i els que la tinguin menys greu, segons l’article 33 del codi. Per aquest motiu els delictes lleus o menys greus, en atenció a les seves penes, seran tractats com a lleus i passaran a formar part del procediment de faltes tal com apareix en la disposició transitòria de la reforma. En aquest sentit, els delictes amb una entitat superior a les clàssiques faltes passen a aquesta jurisdicció ràpida. Per tant, es disminueixen per sota les faltes, però s’incrementen per sobre els delictes lleus i menys greus segons l’objecte del procediment de faltes.

3) Ara, aquests delictes lleus es consideren en cada un dels delictes (amenaces, injuries, intrusisme, etc.) amb un subtipus de caràcter lleu, de tal manera que canvia la ubicació, per la qual cosa es troba una versió lleu amb sanció lleu dintre de cada un dels tipus penals, fet que d’altra banda provoca que la base de la conducta típica s’ampliï. En el cas del furt per exemple (art. 234 CP), a través de la modificació de les faltes –delictes lleus–, s’ha modificat també el concepte de «reiteració delictiva», el qual s’introdueix com un agreujant específic que comporta que en el cas que s’apreciï l’habitualitat es castiga amb una pena més alta que la que comportaria l’aplicació de l’agreujant genèric.

4) Quant a d’altres conseqüències tècniques, la modificació del Codi Penal relativa a les faltes/delictes lleus comporta l’aparició de formes imperfectes, unes formes que no es podien apreciar en les faltes, però si en els delictes lleus. Una altra conseqüència que es deriva de la transformació en delictes lleus de les faltes és la possibilitat d’aplicar la responsabilitat penal de les persones jurídiques, atès que la clàusula de responsabilitat de les persones jurídiques en molts dels grups delictius on es presenta tenen una modalitat lleu; també es poden aplicar penes accessòries, s’amplia el període de prescripció (art. 131.1CP) –de 6 mesos a 1 any–, i els delictes lleus ja no tenen regles concursals pròpies i entren de ple en el règim dels art. 73 i s.s. C.p., entre altres conseqüències tècniques, que comporta la modificació del CP  referent a les faltes/delictes lleus.

5) Però, sens dubte, la problemàtica més gran es dóna en els delictes imprudents lleus contra la vida i la integritat física. S’estableix que pel delicte de lesions hi ha un sistema diferenciat en funció del tipus de lesió, així hi ha certs tipus de lesions que no es poden cometre per imprudència «menys greu» –bàsica imprudent i greu, o agreujades i menys greus–, el que provoca que no es pugui acudir a la jurisdicció penal per enjudiciar aquestes lesions (art. 152 CP). Qui vulgui obtenir tutela judicial haurà d’acudir a la jurisdicció civil per danys extracontractuals (art. 1902 CC), cosa que comportarà més costos –pericial mèdica de part, procediment més llarg–, entre d’altres. La conseqüència és clarament una retallada a la protecció del règim de la integritat física i de la vida, ja que una imprudència lleu pot tenir unes conseqüències molt greus. És per aquest motiu que algun sector doctrinal apunta que els tribunals, a la pràctica, podran establir el resultat directament com a imprudència lleu. Pel que fa al règim transitori, l’entrada en vigor de la LO 1/2015 en l’àmbit de les faltes ha comportat que a Barcelona s’hagin arxivat uns seixanta procediments sobre imprudències lleus.

En aquest sentit, es va constatar la possible rellevància de la figura de conformitat en les imprudències menys lleus que poden tractar-se sota el procediment de faltes. D’altra banda, també es va apuntar que la pujada de costos processals en matèria civil afavoria el possible desistiment dels perjudicats i anava a favor dels interessos de les companyies asseguradores.

6) Part de les faltes que han desaparegut han migrat a la llei de seguretat ciutadana –art. 30 i següents- i es castiguen amb multes de quanties radicalment superiors a les que comportava l’aplicació de les respectives faltes; a més a més, cal recordar que aquest sistema sancionador administratiu es regeix pel principi solve et repete i no és tan estricte, quant a garanties penals, amb conductes que abans tenien aquell paraigua de garantia i que ara es troben sota la pràctica, per exemple, de la presumpció de veracitat dels agents de l’autoritat, fet que pot comportar dificultats a l’hora de poder defensar-se en seu del procediment sancionador administratiu.

7) En darrera instància es va suscitar el dubte de quina havia de ser la pràctica policial a l’hora de fer una detenció, tenint en compte que ara les antigues faltes podien ser delictes lleus o menys greus, o bé el que abans eren faltes d’imprudència amb resultat de mort o lesions i ara són il·lícits civils, o només citar. Es va acordar que era convenient seguir la regla de només fer una detenció quan no hi hagi domicili conegut en els primers casos i d’aplicar posteriorment el principi d’oportunitat per part del Ministeri Fiscal (art. 298 LECr.)

Joan Lluís Pérez Francesch, professor titular de dret constitucional acreditat com a catedràtic (UAB)
Margarita Bonet Esteva, professora titular de dret penal (UAB)
Albert Carles Subirats, graduat en dret a la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en dret penal econòmic.