De Montecassino a Palmira. El repte de la protecció del patrimoni artístic de la humanitat davant el canvi del paradigma destructiu que representa l’Estat Islàmic – Carles Pérez-Desoy

imageL’abast de la destrucció de les restes arqueològiques de Palmira que ha dut a terme l’Estat Islàmic imposa una pregunta inevitable: No hi ha res a fer per protegir el patrimoni cultural de la humanitat?  Només plegar-nos de braços fins que –com ha passat amb l’antiga ciutat de les caravanes– algú en decideixi l’alliberament a sang i foc, convertint les restes arqueològiques en un camp de batalla? Quins són els tractats internacionals que hi ha en matèria de protecció cultural? El canvi de paradigma destructiu fa dubtar de l’eficàcia d’aquestes eines jurídiques, però no és senzill trobar alternatives; tot i que recentment hi ha hagut esdeveniments esperançadors.

La massiva destrucció de patrimoni cultural durant la II Guerra Mundial i l’afany per evitar noves catàstrofes va portar l’any 1954 a la signatura de la Convenció de la Haia per a la protecció de béns culturals en cas de conflicte armat, basat en la idea que els danys provocats al patrimoni cultural de qualsevol Estat són un atac al patrimoni universal de tota la humanitat.

El sistema de protecció de la Convenció de la Haia de 1954 està basat en dues idees força. La primera –per a temps de pau– és la “salvaguarda”, que imposa als estats l’obligació d’adoptar mesures de protecció, com ara l’elaboració d’inventaris, o la reforma de la normativa militar per tal de garantir la protecció dels béns culturals. La segona idea –per a temps de guerra–, és la de “respecte”, que vol dir adoptar precaucions obligatòries, com la col·locació d’un distintiu internacionalment reconegut, l’anomenat “escut blau”, per tal d’identificar els béns culturals que no poden ser atacats pels bel·ligerants; la prohibició de dur a terme atacs contra combois encarregats del transport de béns culturals; o la creació de refugis inviolables per a emmagatzemar el patrimoni cultural dels contendents. Fins i tot és possible la singularització d’unitats militars encarregades especialment de la protecció dels béns culturals.

Aquest tractat es completava amb un primer protocol del mateix any 1954 pel qual els signataris del tractat s’obligaven a no permetre exportacions de béns culturals, així com a retornar els béns espoliats d’un territori ocupat. Igualment s’establia la prohibició de retenir béns culturals com a garantia del pagament d’indemnitzacions de guerra.

Si la prevenció de la destrucció accidental del patrimoni cultural ja era prou difícil, les guerres balcàniques de la fi del segle XX varen posar dramàticament de manifest la insuficiència dels instruments jurídics existents en el dret Internacional per tal de prevenir-ne els atacs deliberats. La raó principal la trobem en el que podríem anomenar “canvi de paradigma destructiu”.

L’any 1943, l’atrinxerament dels soldats nazis al penyal de Montecassino per tal d’aturar l’avançament dels aliats sobre Roma va provocar la destrucció de la històrica abadia del s. VI. Però Montecassino va ésser víctima de la fatalitat geogràfica, a causa de la seva ubicació al bell mig d’una cruïlla estratègica. Per contra, el setge de Dubrovnik, o la destrucció de les esglésies ortodoxes a Kosovo durant les guerres de Iugoslàvia responien a un capteniment volgudament destructiu del patrimoni cultural. Per tal de fer front a aquesta nova modalitat de demolició, prevenir el vandalisme, l’apropiació, el robatori i el saqueig, l’any 1999 va signar-se el Segon protocol de la Convenció de la Haia de 1954, que no preveia aquestes eventualitats.

El Protocol disposa també, com a important novetat, que els contendents d’una guerra civil han de respectar també –com si fossin estats– les disposicions de la Convenció pel que fa a la protecció dels béns culturals. A més el Protocol imposa l’obligació de sancionar penalment les violacions més greus de la convenció i també els crims de guerra contra béns culturals, comesos durant una guerra civil.

Però les guerres de l’Iraq i ara la de Síria han posat un altre cop en evidència l’eficàcia força limitada d’aquesta normativa. La dramàtica destrucció per capítols de Palmira perpetrada per l’Estat Islàmic és segurament l’exemple més dramàtic de l’angoixant limitació de les eines actuals, pensades i negociades per a una altra època, i per enfrontar situacions en les quals l’objectiu era prevenir la destrucció accidental del patrimoni cultural però en cap cas –com va passar a Iugoslàvia, i ha tornat a passar ara a Palmira–, amb la voluntat deliberada de destrucció del patrimoni artístic per raons ideològiques i propagandístiques. Paradoxalment, aquesta pulsió destructiva representada ara per l’Estat Islàmic no és nova en termes històrics, sinó que ens retorna a èpoques molt fosques del passat històric, en el qual la destrucció de les obres d’art de cultures “sacrílegues” era un imperatiu moral. El que sí que és nou és la combinació perversa d’aquesta “vis destructiva” amb elements de la màxima modernitat, com ara l’explotació mediàtica de aquestes vandàliques activitats.

No hi ha res a fer per evitar el tràfic de béns culturals? No és possible impedir la destrucció de llocs arqueològics com ara Palmira i d’altres que sens dubte seguiran en un futur no gaire llunyà?

El dret, malauradament, no canvia pas d’un dia per altre. I encara menys el dret internacional. Però algunes iniciatives recents permeten albirar el futur amb un bri d’esperança.

El 2015 “Abú Tourab”, membre del grup jihadista malià Ansar ed-Dine i acusat de crims de guerra per la destrucció d’obres patrimoni de la humanitat a Tombouctou, va comparèixer per primer cop davant la Cort Penal Internacional (CPI). És el primer acusat de crims de guerra per la destrucció d’obres patrimoni de la humanitat davant la CPI, i el seu processament ha estat possible perquè des de 2002 va entrar en vigor l’Estatut de Roma de la CPI. Tant de bo que hi hagi altres imputacions.

Itàlia, per la seva banda, ha tractat d’oferir una resposta nova –aprovada per la UNESCO– al repte plantejat per l’Estat Islàmic proposant la creació dels anomenats “Cascos Blaus de la Cultura”, que van ser presentats a Roma el passat mes de febrer. Aquesta unitat –uns “Monument Men”, com els de la pel·lícula de George Clooney, del segle XXI– integrada per trenta carabinieri i d’altres especialistes en art, està preparada per desplegar-se sobre el terreny a petició de qualsevol Estat per protegir el seu patrimoni cultural en cas de conflicte i tractar d’impedir el tràfic il·legal d’obres artístiques. També està previst que dugui a terme tasques de formació per a unitats similars d’altres països. En principi no està previst que aquests “cascos blaus de la cultura” intervinguin en conflictes armats, com el que ha afectat Palmira. Només participaran en greus casos de crisi civil o desastres naturals, a petició de l’ONU. Però és un pas en el camí correcte que, al costat del processament d’Abú Tourab posa de manifest que la resignació i el fatalismes davant el vandalisme destructiu de l’Estat Islàmic es pot combatre recorrent tant a la imaginació per buscar alternatives creatives que permetin fer front a la barbàrie, com emprant amb severitat els instruments jurisdiccionals existents per tal d’exigir responsabilitats als culpables.

Carles Pérez-Desoy
Diplomàtic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s