La recent Sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de la seva Llei orgànica i la nova regulació de les facultats d’execució de les seves resolucions no té una fàcil lectura. Sens dubte, la desestimació del recurs avala la constitucionalitat de l’atribució al Tribunal Constitucional de la garantia del compliment de les seves resolucions, així com les facultats concretes a les quals es fa esment ara a l’article 92 de la LOTC, i especialment la possibilitat de suspensió de càrrecs públics, qüestió que és objecte de duríssima crítica als vots particulars (inèdits en la seva duresa en els 36 anys d’història del Tribunal). Però la Sentència, malgrat un to inadequadament despectiu respecte del recurrent i, sobretot, malgrat una fonamentació genèrica quan no directament inexistent, també sotmet la nova regulació a una interpretació que en pretén limitar la pràctica futura (que durà a terme el mateix TC). A aquesta qüestió es dedica el present comentari.

El FJ 14 de la Sentència recull els elements fonamentals del règim d’aplicació de la suspensió. En una redacció extraordinàriament sintètica, el Tribunal fixa tant condicions per a la decisió d’adoptar la mesura com per al seu contingut.

Així, quant a les primeres, el Tribunal exigeix:

• la seva aplicació només a les autoritats responsables de l’incompliment;
• la prèvia audiència de l’autoritat afectada;
• la constatació de l’incompliment;
• i la constatació de la voluntat deliberada i persistent d’incomplir.

I quant al contingut:

• la limitació temporal al temps necessari per assegurar l’observança dels pronunciaments del Tribunal;
• la limitació a les funcions directament relacionades amb l’execució de la Sentència;
• la idoneïtat per a la finalitat de la mesura, “garantir l’efectivitat i el compliment de les resolucions dictades pel Tribunal…”.

La importància d’aquestes consideracions, que no es desprenen directament del text de la Llei, porta a la vicepresidenta Asúa en el seu vot particular a plantejar la necessitat d’haver portat aquesta interpretació al veredicte, ja que materialment es tractaria d’una sentència interpretativa.

Al marge ara d’aquesta última qüestió, interessa destacar la utilitat d’aquests elements per a una eventual futura pràctica del TC. Si qui hagués d’aplicar els preceptes objecte de la Sentència fos qualsevol altre tribunal o autoritat, hauríem de concloure necessàriament que estaria vinculat per la interpretació feta pel Tribunal, que tindria almenys igual valor que la mateixa Llei interpretada. En aquest sentit, l’aplicació de la mesura estaria sotmesa de fet a un examen de proporcionalitat, ja que només podria adoptar-se en la mesura que fos idònia per garantir el compliment de les resolucions, i tan sols amb la intensitat i extensió imprescindible per a aquesta finalitat.

Un judici de proporcionalitat d’aquest tipus no podrà sinó tenir en compte alguns elements que el Tribunal no ha considerat en la Sentència, com critica encertadament el vot particular del magistrat Xiol: el tipus d’obligació incompleta (no és el mateix una obligació de fer que una d’abstenir-se, ni una obligació que s’esgota amb un acte de compliment que una altra que reclama una conducta continuada), les facultats que han de suspendre’s, l’afectació a una o altra autoritat (ja que el caràcter de l’autoritat és central per a un judici de proporcionalitat) i, finalment, les conseqüències de la suspensió i el règim d’exercici de les facultats suspeses, qüestió sobre la qual Llei i Sentència guarden un silenci sorprenent.

Sorprèn també que el Tribunal no hagi entrat en cap dels elements citats. Un cop prevista la necessitat de desenvolupar un test com el ressenyat, el Tribunal abandona per complet el contingut i punts del test en mans de l’aplicador de la norma, sense fixar-ne ni orientacions ni elements de necessària atenció. En aquest sentit, la virtualitat limitadora de la Sentència resulta molt reduïda o, millor dit, es remet per complet a l’aplicador futur de la Llei. Hom pot preguntar-se si aquesta solució, d’exquisit respecte a l’autonomia de l’aplicador, hagués estat la triada si l’aplicador no fos el mateix Tribunal Constitucional.

I, en canvi, és precisament el Tribunal Constitucional qui més hagués necessitat d’aquestes consideracions. En efecte, l’aplicació de les normes per una altra institució comptaria sempre amb un control judicial posterior (o del TC), que implicaria una revisió del judici de proporcionalitat efectuat i que obligaria a l’aplicador a extremar-ne la prudència en aquest exercici. En canvi, la futura aplicació per part del Tribunal Constitucional implica que no hi haurà control de la decisió que adopti el Tribunal, contra la qual no serà possible el recurs. A més, el Tribunal actuarà llavors en un escenari concret, vinculat a un supòsit de fet determinat, i aquesta concreció pot plantejar dubtes sobre els elements que consideri el Tribunal en el judici de proporcionalitat, que és, d’altra banda, un judici extremadament obert i orientable per qui el formula.

En aquest context, comptar amb unes regles formalitzades i amb un contingut mínim dibuixat en el marc d’un control abstracte de constitucionalitat hagués estat d’especial interès per a valorar la futura pràctica del Tribunal i, especialment, per a garantir una aplicació objectiva dels preceptes. Al marge ara de la qüestió més teòrica de si el Tribunal del futur estaria vinculat formalment per la interpretació fet pel Tribunal del cas que comentem.

El Tribunal no ha seguit aquest camí. Ha optat per la solució fàcil d’assumir la constitucionalitat de les normes, però deixant la seva aplicació en mans completament del Tribunal en un judici concret sense cap mena de límit abstracte previ. Sens dubte, dibuixar aquests límits hagués estat més difícil (encara que potser hagués evitat la pèrdua de la unanimitat o, almenys, uns vots tan durs); i hagués sotmès al futur Tribunal a una tensió superior. Però hagués significat que el Tribunal es pren seriosament la seva funció de garantir la interpretació constitucional de les lleis.

Eduard Roig Molés
Professor de dret constitucional. Universitat de Barcelona