La política científica és un dels eixos de les polítiques socioeconòmiques dels estats europeus més avançats i la mateixa Unió Europea ha promogut les Research Innovation Strategies for Smart Specialisation-RIS3, amb la intenció que els estats i regions prioritzin la seva activitat econòmica d’acord amb els seus avantatges competitius i la seva massa crítica. En aquest context, moltes regions europees han pres consciència del potencial de les seves polítiques científiques i aquí destaca Catalunya, que ha desenvolupat des de fa dècades de manera intensa la seva competència en recerca i innovació. Tanmateix, ¿ho ha fet seguint les millors pràctiques i referències europees, és a dir, seguint els models de dret comparat que han desenvolupat països com Alemanya, Àustria o el Regne Unit? Per poder respondre a aquesta transcendental pregunta s’exposen seguidament quins són els models a imitar i en quina situació queda Catalunya respecte a aquests models.

Per començar, cal determinar quin marge té la comunitat catalana en matèria de recerca i innovació, perquè són diversos els factors que condicionen el paper de l’estat i les regions en política científica en els països descentralitzats. Lògicament, un element clau és el repartiment competencial en aquesta matèria, que és concurrent a Alemanya i de foment de la ciència a Àustria i Espanya/Catalunya. A més, també hi influeixen certes competències estatals relacionades per exemple amb l’economia, que sempre doten de més marge l’autoritat central, i igualment hi influeix la configuració i la dinàmica del sistema general de descentralització política, determinat per les tasques conjuntes a Alemanya i per la preeminència de l’Estat a Àustria i Espanya. Dins d’aquest marc general, resulta fonamental la voluntat dels governs regionals en el moment de desplegar les seves capacitats en recerca i innovació, que difereix considerablement en un mateix país i ha estat molt destacable en regions com la catalana; igualment, resulta decisiva la voluntat estatal per propiciar un bon funcionament del sistema de col·laboració, i en aquest punt es contraposa aquesta bona voluntat a Alemanya, tant a nivell de programes com de finançament i gestió del sistema científic, amb el que passa a Àustria i Espanya, on l’estat tracta les regions com un agent més del sistema científic sense atorgar-los el protagonisme que mereixen.

En qualsevol cas, el desplegament de les polítiques científiques en els països estudiats, inclòs el cas de la regió catalana, ha conduït al creixement de les seves estructures de governança de la ciència, provocant l’aparició d’entramats complexos. Aquesta complexitat aboca a la conveniència de reformular totes aquestes estructures, a partir d’avaluacions prèvies de resultats i sense oblidar que la complexitat és intrínseca a la governança de la ciència, ja que hi intervenen gran nombre d’agents de naturalesa molt diversa que han de disposar d’un espai propi. En l’estructuració d’aquesta governança resulta determinant la decisió de situar la política científica en un departament o un altre i, en aquest sentit, al Regne Unit s’han creat departaments dedicats específicament a la ciència o aquesta s’ha ubicat en el ram de l’educació, mentre que a Espanya i Catalunya s’ha tendit a inscriure la política científica en departaments econòmics, i Alemanya ha repartit la ciència entre aquests tres tipus de departaments; la rellevància de situar la política científica en un departament o un altre rau en el fet que d’aquest departament dependran les assignacions pressupostàries a la ciència, així com la col·laboració intergovernamental en aquest àmbit i el diàleg amb la resta d’actors del sistema, a part del fet que la ubicació de la política científica en un cert departament reforçarà o afeblirà el triangle del coneixement (educació, investigació i innovació). Finalment, la governança de la política científica ha de complir un altre requisit vital per al seu èxit, el de l’estabilitat, de manera que les estructures científiques i els mecanismes de finançament de la ciència no variïn constantment; aquesta estabilitat s’ha aconseguit a Alemanya i el Regne Unit, contràriament a la tradició espanyola i catalana. L’estabilitat s’ha de combinar amb un marge de flexibilitat i autonomia dels agents del sistema, que ha derivat en la creació d’agències amb un pes molt rellevant als dos primers països esmentats en contra del que ha passat en el cas dels segons.

Com s’acaba d’evidenciar, són molts els actors del sistema de recerca que s’han d’integrar en les estructures de governança de la ciència. Aquesta integració també s’ha de produir a través dels instruments de planificació de la política científica, com va advertir la UE en dissenyar un procés concret d’elaboració de les RIS3 que assegura la participació de tots els agents. A més de les estratègies generals en matèria de ciència que han aprovat tots els països, en matèria de planificació han resultat bàsics altres instruments: alguns complementen directament les estratègies científiques (UK Industrial Strategy al Regne Unit); altres són plans sectorials, com en tecnologies punta o economia ecològica a Alemanya, els dedicats a la igualtat de gènere a Àustria o a la salut i al sector agroalimentari a Catalunya; i altres consisteixen en fulls de ruta d’infraestructures científiques, com l’aprovat a Alemanya. Resulten també interessants els instruments que implementen de forma parcial les estratègies científiques generals, com els projectes orientats de futur alemanys, i cal ressenyar que de vegades el complement a la planificació es concreta en unes determinades estructures de governança, com les catapultes al Regne Unit o les comunitats RIS3CAT a Catalunya.

Pel que fa al contingut de les estratègies generals, cal assenyalar que només excepcionalment s’han fixat unes prioritats clares: ho ha fet Alemanya, però en canvi les orientacions temàtiques són força genèriques a Espanya, Catalunya, Àustria i el Regne Unit; no obstant això, s’observa certa tendència cap a la priorització dels reptes socials (envelliment, qualitat de vida, salut) i l’ecologia (canvi climàtic, escassedat de recursos, energia). La tendència a la priorització s’ha vist reforçada per la RIS3, ja que el finançament europeu depèn directament del fet que la planificació estatal i regional s’especialitzi en les orientacions temàtiques marcades per la UE; malgrat això encara queda camí per recórrer, ja que les RIS3 aprovades fins ara estableixen uns àmbits d’especialització en funció de les característiques de la regió, però també recullen molts altres camps, probablement per no condemnar els sectors minoritaris a l’absència de finançament.

L’escassa priorització temàtica de les estratègies científiques generals i, de vegades, la seva manca de realisme, compliquen la comprovació del compliment dels objectius, problema al qual s’afegeix la dificultat per obtenir dades contrastades i sistematitzades; això ha obstaculitzat la posada en marxa de l’Open Method of Co-ordination (OMC) en l’àmbit de la recerca. En tot cas, aquest tipus d’avaluacions resulta del tot convenient i els òrgans que les realitzen habitualment completen les estratègies generals amb la proposta d’adaptacions de l’estratègia a una realitat sempre canviant, com mostra el BMBF Foresight a Alemanya.

Finalment, les actuacions en matèria de col·laboració publicoprivada i la transferència de coneixement i resultats, àmbit on Catalunya té més camp per recórrer, són d’índole molt variada a tots els països europeus, tant pel seu nombre com pel tipus d’instruments utilitzats. Entre aquestes actuacions es troben programes específics per als diferents estadis de la transferència (els VTO a Àustria o els Innovation Vouchers del Regne Unit); per als diversos actors implicats (EXIST a Alemanya) i els nous agents col·laboradors (catapultes del Regne Unit o el Leading-Edge Clúster Competition alemany); i per a diferents àmbits d’actuació, com el sector privat (crèdits a baix interès, compra pública innovadora, capital risc i incentius fiscals en tots els països). Aquesta varietat d’instruments s’ha posat en marxa en graus molt diferents i en destaquen positivament els acostaments més “estratègics”, on la col·laboració i la transferència són objecte de tractament específic en documents de planificació (TSB al Regne Unit).

Els aspectes que han incidit en l’èxit d’aquests instruments adreçats a la col·laboració i la transferència han estat dos. D’una banda, la seva eficàcia està  molt determinada per l’estructura industrial i la tradició de les col·laboracions publicoprivades prèvies, on destaca clarament Alemanya. D’altra banda, l’avaluació dels instruments implementats ha resultat clau per poder corregir les actuacions i millorar-ne l’eficiència i, en aquest sentit, destaquen Alemanya i el Regne Unit, molt positivament en aquest últim cas donada la funció d’aprenentatge de l’avaluació per sobre de la de control.

En definitiva, Catalunya es troba en el bon camí cap a la convergència europea en política científica, però encara amb un llarg camí per endavant si vol assolir un nivell de recerca equiparable als països més avançats. Amb aquest objectiu, cal repensar el sistema de la ciència i replantejar decisions preses en els darrers anys, com també posar en marxa eines que facin més eficient el sistema.

Laura Díez Bueso
Catedràtica acreditada en dret constitucional. Universitat de Barcelona

 

També us pot interessar aquest article col·lectiu on ha participat la mateixa autora publicat al número 53 de la Revista catalana de dret públic “El sistema català de recerca i innovació en el context europeu: avaluació i reptes”.