La lluita eficaç contra la corrupció pública mitjançant els organismes especialitzats.  Quin paper hauria de correspondre a l’Oficina Antifrau? – Òscar Capdeferro Villagrasa

 

06Aquesta entrada del blog posa de manifest la importància de millorar la lluita contra la corrupció pública i presenta alguna de les principals idees exposades en un article publicat al número 53 de la Revista Catalana de Dret Públic (RCDP) sobre aquest tema, centrat en els organismes especialitzats en la lluita contra la corrupció, com és, en el nostre país, l’Oficina Antifrau de Catalunya.

Tal com diu Adolf Tobeña (Neurología de la maldad, 2017), d’acord amb diversos estudis duts a terme per psicòlegs socials es pot afirmar que la gran majoria de les persones d’una societat estarà disposada a participar en pràctiques de corrupció quan això els resulti favorable.   Evidentment, s’ha demostrat que hi ha persones que sempre respectaran les regles i actuaran de forma prosocial i irreprotxable i d’altres que sistemàticament les ignoraran. Tot i això, el grup majoritari, que estaria al voltant del 65% de la població, analitzarà el context en el qual ha d’actuar per decidir si vol participar en pràctiques corruptes o bé prefereix eludir-les.  En concret, ponderarà la permissivitat, les possibilitats i els beneficis de la corrupció: és un fenomen estès en què sembla que molta gent participa i ningú és mai sancionat? Són molt més elevats els beneficis potencials que la probabilitat de ser castigat?

Quan els beneficis superen amb escreix els riscos de ser descobert i sancionat, i a més resulta relativament senzill corrompre o ser corromput, la corrupció s’estendrà.  Per contra, quan una societat és capaç de dotar-se d’instruments i mitjans suficients en nombre i efectivitat per tal d’evitar, detectar i, si escau, castigar la corrupció, el nivell de corrupció en aquella societat tendirà a disminuir.

En definitiva, sembla que lluitar contra la corrupció és una tasca fins a cert punt matemàtica, en la qual si creiem que hi ha massa corrupció (és a dir, més de la que considerem acceptable per a la nostra societat o país) hem d’estudiar fórmules per reduir els beneficis potencials que se’n derivin i per incrementar l’efectivitat dels controls preventius i de les sancions imposades.

Arribats a aquest punt, ens hem de fer una pregunta necessària: realment cal millorar la lluita contra la corrupció, específicament a Catalunya?

Les enquestes de percepció elaborades per l’Oficina Antifrau de Catalunya ens aporten algunes dades per a la resposta.  El baròmetre més recent, realitzat amb dades obtingudes durant l’octubre de 2016, ens indica que per a més del 70% de la població hi hauria molta o bastant corrupció a Catalunya, i per a més del 80% de la població catalana la corrupció seria un problema molt o bastant greu. Novament, més del 80% consideraria que des de la política no s’estan fent les actuacions que caldria per lluitar contra la corrupció. Sembla, doncs, que potser és apropiat continuar la reflexió i el debat sobre com millorar la lluita contra la corrupció.

Específicament, a l’article “Els organismes anticorrupció i l’exercici de la potestat sancionadora: límits i propostes per a la prevenció de la corrupció. En particular, el cas de l’Oficina Antifrau de Catalunya”, publicat al número 53 de l’RCDP, es dona compte d’una forma de lluita preventiva contra la corrupció que es llança com a proposta.  Aquesta proposta parteix de la base que cal fer més esforços per lluitar contra la corrupció, ja que dades com les apuntades abans demostren que el nivell de corrupció actual és valorat pels ciutadans com a inacceptable.  En concret, la proposta apuntada a l’article consisteix en un mecanisme per fer més efectiva la prevenció de la corrupció mitjançant els organismes especialitzats en anticorrupció, com és el cas de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC).

L’article esmentat conté una anàlisi de les funcions atribuïdes a l’OAC en virtut de la seva llei de creació, posant l’èmfasi en la seva incidència en el control de la corrupció.  Aquesta participació en el control de la corrupció inclouria, al meu parer, la capacitat per rebre denúncies i dur a terme investigacions de casos relacionats amb pràctiques de corrupció i frau, investigacions que poden concloure en una eventual sanció que en cap cas podrà imposar la mateixa OAC.

Un cop ressenyades les funcions de l’OAC, i en la línia abans apuntada, es proposa que organismes com l’OAC puguin ampliar les seves funcions de control en el marc de noves obligacions anticorrupció que podrien ser incorporades a l’ordenament jurídic.  Així, es proposa la possibilitat que l’ordenament estableixi obligacions de prevenció com ara l’obligació per a les administracions públiques de dur a terme actuacions destinades a la detecció i gestió dels riscos de corrupció en l’exercici de les seves funcions, i s’atribueixi als organismes especialitzats la potestat de supervisar i sancionar en cas de compliment deficient d’aquestes noves obligacions de prevenció.

En definitiva, s’advoca perquè els organismes anticorrupció passin a ser, dins l’entramat institucional públic, els garants del correcte compliment de les obligacions relatives a la prevenció de la corrupció que es podrien imposar a les administracions públiques.   Aquesta funció de garantia, per assegurar-ne l’efectivitat, potser convindria reforçar-la amb l’esmentada potestat sancionadora davant d’aquells òrgans públics que hagin incomplert les seves obligacions de prevenció de la corrupció, com il·lustra, en el marc comparat, l’organisme anticorrupció italià (Autorità Nazionale Anticorruzione).

Cal advertir, en últim terme, que la imposició de noves obligacions, de tràmits de control addicional i fins i tot la creació d’organismes especialitzats no és sempre suficient per a una lluita anticorrupció eficaç.  Com ja deia Alejandro Nieto fa vint anys (Corrupción en la España democrática, 1997), no n’hi ha prou amb disposar dels cossos i dels processos corresponents, sinó que cal deixar-los funcionar de forma efectiva i independent.  En aquest punt, fets com els que van portar a la recent destitució parlamentària de l’anterior director de l’OAC i advertències des d’instàncies internacionals com el Grup d’Estats Contra la Corrupció (GRECO), que assenyalen insistentment la potencial manca d’independència entre jutges i fiscals, no fan més que recordar-nos la corrupció, fragilitat o potser ficció dels mateixos mecanismes anticorrupció.  Amb tot, la millora normativa del marc anticorrupció és necessària, i aquesta ha de tendir a la perfecció dels mecanismes anticorrupció i també a la garantia d’imparcialitat de les persones que els posen en funcionament.

Òscar Capdeferro Villagrasa
Investigador postdoctoral, Universitat de Barcelona

 

També us pot interessar aquest article del mateix autor publicat al número 53 de la Revista Catalana de Dret Públic “Els organismes anticorrupció i l’exercici de la potestat sancionadora: límits i propostes per a la prevenció de la corrupció. En particular, el cas de l’Oficina Antifrau de Catalunya”.

 

One thought on “La lluita eficaç contra la corrupció pública mitjançant els organismes especialitzats.  Quin paper hauria de correspondre a l’Oficina Antifrau? – Òscar Capdeferro Villagrasa

  1. L’ordenament jurídic, com ens recorden insistentment, s’assenta sobre els pilars de la Constitució espanyola de 1978 i en aquesta no trobem cap referència a la lluita contra la corrupció. D’altres preceptes incideixen indirectament però manca “la norma” prohibitiva i sancionadora e impeditiva de l’accés a qualsevol càrrec públic (sense reinserció) del corrupte i/o la retirada immediata i permenent del càrrec quan la corrupció es reconegui, en procediment específic i breu, en via judicial o també, i aquí proposo una novetat, en via administrativa mitjançant una resolució ferme, fins i tot en cas d’ulterior recurs contenciós sense aprovació de la mesura cautelar escaient. Per tant, un primer pas (i fonamental) seria adequar la Constitució al segle XXI éssent una de les matèries a tractar la de la corrupció. En el seu defecte, si bé en àmbits més reduits i no per això menys importants, els Estatuts d’Autonomia podrien fer la previsió pertinent.

    D’altra banda, la creació d’un òrgan com la Oficina Antifrau pot estar bé si aquesta respira aires de llibertat funcional, independència de decisió i a més se’l dota de la força suficient com per fer complir les seves resolucions i sancionar quan pertoqui. Atès que el frau existeix tant en el sector públic com en el privat hauria d’actuar amb amplitut de camp i aplicant els manaments bàsics (hi ha normes internacionals) que tota lluita contra activitats fraudulentes i/o corruptes conlleven. A més a més, en la composició de l’organ (en la direcció) haurien de concòrrer necessariament representants dels diferents poders d’Estat (ampli sentit) en condicions d’igualtat i sense lligams amb partits polítics que puguin difuminar les seves decisions.

    Crec que per fer-ho una mica bé només cal pensar en els milers de ciutadans que ho passen malament mentre d’altres gaudeixen i “els hi rellisca” la situació.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s