Els famosos també tenen intimitat – Marc Carrillo

 

L’abast del dret a la intimitat dels famosos –permanents o conjunturals– ha aparegut de nou en l’escena jurídica amb motiu de la recent Sentència de la Secció Tercera del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) de 21 febrer de 2017 (cas Rubio Dosamantes c. Espanya). En aquesta Sentència el Tribunal examina si el judici de ponderació dut a terme pel Jutjat número 1 de Primera Instància de Madrid entre el dret a la intimitat de la recurrent (art. 18.1 CE) i la llibertat d’expressió i d’informació [art. 20.1, a) i d) CE] havia estat correcte. En síntesi, els fets del cas foren el següents: determinats mitjans de comunicació van difondre el 2005 en diversos programes denominats d’entreteniment –més coneguts com l’anomenada premsa del cor– una sèrie de comentaris referents a la vida privada de la recurrent, una cantant que respon al nom de Paulina Rubio. Concretament, en declaracions fetes en aquets programes, el seu representant artístic li atribuïa inclinacions homosexuals; també va realitzar afirmacions segons les quals ella havia empès la seva parella (RB) al consum de drogues i, a més, l’havia agredit, tot això en el context d’una relació personal que qualificà de tempestuosa. En cap d’aquests programes l’esmentada cantant va ser convidada.

La sentència d’instància va desestimar les pretensions de la demandant fonamentades en el fet que el seu dret a la vida privada (art. 18.1 CE) havia estat vulnerat per aquests comentaris. La sentència civil va ser confirmada per l’Audiència Provincial de Madrid. Posteriorment, tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional no van admetre els recursos de cassació i d’empara interposats per la cantant.

Per descomptat, la qüestió plantejada no és nova ni en la jurisprudència constitucional espanyola ni a la convencional del Tribunal d’Estrasburg. La controvèrsia dels drets en conflicte (intimitat versus expressió/informació) versa en aquest cas sobre el significat del dret fonamental a la intimitat i l’abast que la seva garantia pugui tenir en aquelles persones que en un moment de la vida ocupen una posició de protagonisme a l’escenari públic. A fi de delimitar adequadament la qüestió, i d’acord amb la jurisprudència constitucional, cal distingir entre personatges públics i personatges que adquireixen notorietat pública.

El dret a la intimitat és un dels drets de la personalitat reconeguts per la Constitució espanyola (art. 18.1 CE). Forma part de la vida privada de la persona, però és un dret fonamental que no s’identifica plenament amb ella. La intimitat, entesa com aquell àmbit de la vida privada que resulta inaccessible als altres llevat que hi hagi el seu propi consentiment, és un concepte més restringit del que materialment serveix per definir l’àmbit del que és privat. La intimitat és el dret a no ser importunat. És la potestat atribuïda a l’individu de romandre sol (the right to be let alone). The right to be let alone és una expressió anglosaxona que ha fet fortuna per descriure el dret de la persona a salvaguardar la seva intimitat de tota intromissió il·legítima que es produeixi tant en l’àmbit físic o territorial en què desenvolupa habitualment la seva vida personal o col·lectiva (per exemple, la salut o la vida sexual) com en l’àmbit dels mitjans de comunicació on es produeixin expressions o informacions que li concerneixin. El bé jurídic protegit és la capacitat d’autodeterminació personal sobre aquelles manifestacions de la vida privada que han de quedar a recer de la intromissió aliena. En aquest sentit, la garantia de la intimitat és també una garantia d’una millor qualitat de vida.

Després del reconeixement constitucional, en els textos constitucionals més recents, el bé jurídic protegit pel dret a la intimitat no només és el poder de resistència a una intromissió il·legítima en les seves més diverses manifestacions (assetjament físic o en l’espai vital, laboral, familiar o afectiu, etc.), sinó també la potestat de controlar la informació que circuli per l’escenari públic i en les noves xarxes socials i que li pugui concernir a la persona com a subjecte social. Referent a això, si una informació resulta lesiva perquè revela valoracions, fets o situacions que no tenen rellevància pública o, en l’expressió habitual de la jurisprudència espanyola, estan mancades de valor noticiable, o es refereixen a una persona que està situada a extramurs del marge de l’interès públic, hi haurà poderoses raons per considerar que la seva difusió lesiona el dret fonamental a la intimitat.

El cas Rubio Dosamantes c. Espanya obliga a tenir en compte aquestes premisses i a precisar la diferència entre personatges públics i personatges amb notorietat pública. Perquè la posició social de la persona que ha estat objecte de la informació és l’altre criteri emprat per a decidir sobre la ponderació a realitzar entre el dret a la intimitat enfront de la llibertat d’expressió o del dret a la informació. Així, el menor grau de protecció de la privacitat de les persones que tenen més projecció pública ha de ser una lògica conseqüència de la seva exposició en l’escenari públic (STC 171/1990, FJ 5). Tot i que d’aquesta regla en cap cas no es pot derivar que les persones de rellevància pública –les celebritats, permanents o de temporada, como podria ser el cas Rubio Dosamantes– deixin de ser titulars dels drets de la personalitat en general i del dret a la intimitat en particular.

En l’ordre subjectiu del dret a la intimitat, en les STC 171/1990 (FJ 7) i 134/1999 (FJ 7), el Tribunal Constitucional estableix una doble categoria subjectiva d’aquesta projecció pública del titular del dret i distingeix entre personatges públics (aquells que són càrrecs públics o exerceixen funcions públiques) i personatges de notorietat pública (els que l’adquireixen per la seva activitat professional). En tots dos casos, el mandat constitucional de la veracitat en la informació [art. 20.1.d) CE] basada en la diligència en la seva obtenció (STC 6/1988) és un requisit imprescindible. Ara bé, el dret a la intimitat que protegeix l’article 18.1 CE no sempre decau davant la veracitat en la informació: la circumstància que la informació sigui o no veraç resulta irrellevant (STC 134/1999, FJ 6) si el seu contingut no té interès o rellevància per al debat públic en una societat democràtica. El cas Rubio Dosamantes té molt a veure amb aquesta regla interpretativa del dret a la intimitat.

Què s’ha d’entendre per personatges públics? En aquesta categoria s’inclou tot el que és relatiu a la intimitat de les persones que tenen la condició de representants i càrrecs públics, raó per la qual són protagonistes de l’escenari públic. La privacy que és objecte de salvaguarda és la que pertany a les persones vinculades a l’activitat política. L’interès públic de la informació en aquest àmbit forma part de la transparència i el control democràtic, però això no obsta perquè, si escau, els drets de la personalitat dels seus actors també siguin objecte de salvaguarda.

No hi ha dubte que la sola circumstància que la informació afecti la intimitat d’un personatge públic no permet que en tot cas hagi de ser objecte de difusió. En aquest sentit, la legitimitat constitucional de la informació demana que aquesta tingui relació objectiva amb l’interès públic. El criteri jurisprudencial és la connexió de les dades sobre la vida privada amb l’activitat pública. Així ho estableix la STC 192/1999 (FJ 7), quan interpreta que «[…] las autoridades públicas, deben soportar, en su condición de tales, el que sus palabras y hechos se vean sometidos al escrutinio de la opinión pública y, en consecuencia, a que no sólo se divulgue información sobre lo que digan o hagan al margen de las mismas, siempre que tengan una directa y evidente relación con el desempeño de sus cargos […]». Per exemple, la divulgació d’una informació relativa a l’àmbit reservat de la intimitat d’un càrrec públic pot resultar necessària per al debat públic en una societat democràtica, si d’aquesta informació es revela una incoherència objectiva entre el discurs públic i l’actuació privada del càrrec, que com a tal cal que sigui coneguda per la ciutadania.

I, quins són els personatges de notorietat pública? La STC 99/2002 (FJ 7) defineix aquest segon àmbit de persones de rellevància pública com «[…] aquellas personas que alcanzan cierta publicidad por la actividad profesional que desarrollan o por difundir habitualmente hechos y acontecimientos de su vida privada, o que adquieren un protagonismo circunstancial al verse implicados en hechos que son los que gozan de relevancia pública».

A l’efecte d’aquest comentari, de la definició jurisprudencial esmentada cal retenir l’atenció, sobretot, en els dos primers grups que descriu: 1) en aquells en els quals la notorietat va lligada a la seva activitat professional, que fa que la celebritat de què gaudeixen, que pot ser habitual o circumstancial, els ubiqui a l’escenari públic i 2) aquell altre grup de persones que són conegudes perquè elles mateixes difonen dades relatives a la seva vida privada, entre les quals, també hi pot haver membres del primer grup i altres persones la celebritat ocasional de les quals es xifra exclusivament en l’acte volitiu d’aportar a l’escenari públic –normalment a través de l’anomenada premsa d’entreteniment– dades que concerneixen a la seva intimitat. En aquest cas, el Tribunal raonablement ha interpretat que: «[…] el riesgo asumido por el personaje con notoriedad pública no implica aminoración de su derecho a la intimidad o al honor o a la propia imagen, cuya extensión y eficacia sigue siendo la misma que la de cualquier otro individuo. Tan sólo significa que no pueden imponer el silencio a quienes únicamente divulgan, comentan o critican lo que ellos mismos han revelado» (STC 134/1999, FJ 7).

A manera de recapitulació sobre la relació entre el dret a la intimitat dels personatges públics i aquells altres que tenen notorietat pública, la qüestió que determina el judici de ponderació entre la intimitat i el dret a la informació ha de ser la seva connexió amb el càrrec públic que ocupen o amb l’activitat professional que exerceixen.

En la jurisprudència d’Estrasburg, el dret a la intimitat dels famosos els últims anys ha expressat un canvi de criteri relatiu a la informació sobre els personatges públics. El leading case és representat per la Sentència del TEDH von Hannover c. Alemanya de 24 de juny de 2004 (més coneguda com el cas Carolina de Mònaco) que va suposar un límit a la difusió indiscriminada de dades pretesament informatives sobre les activitats privades de les persones de notorietat pública. Després d’aquesta decisió, el Tribunal d’Estrasburg va establir una nova noció de persona amb projecció pública i la preservació de la seva intimitat, basada en el dret a disposar d’una expectativa de privacitat i a no patir assetjament.

La ratio decidendi continguda en els paràgrafs 63 i 64 de la Sentència va establir un criteri sobre el dret a comunicar informació centrat a verificar si allò que ha estat difós contribueix al debat en una societat democràtica, que és la funció pròpia dels mitjans de comunicació en la seva condició de gos guardià en una democràcia. O bé, per contra, es tracta d’una simple publicació de fets privats sense més rellevància social. Veiem, doncs, que el TEDH adopta el concepte d’interès públic de la informació en sentit normatiu, vinculat a allò que en general és necessari per a l’autogovern en una societat democràtica i exclou que formi part de l’interès públic qualsevol assumpte que susciti l’interès de determinats sectors de l’opinió pública.

Aquesta doctrina del TEDH ha tingut transcendència en casos posteriors: per exemple, en MGM Limited c. Regne Unit; Mosley c. Regne Unit. I també en el cas Hachette Filipachi Associés c. França, de 12 de juny de 2014, sobre la divulgació de la paternitat extramatrimonial del príncep Albert de Mònaco, en la qual va considerar que era d’interès general.

Amb aquests antecedents jurisprudencials convencionals que la Sentència del cas Rubio Dosamantes ha tingut molt en compte, el Tribunal d’Estrasburg funda la seva decisió en dues qüestions: la primera és la relativa a la contribució al debat general propi de la societat democràtica dels programes televisius sobre els aspectes relatius a la vida privada de Paulina Rubio. La segona es refereix al comportament de la cantant anterior als fets que motiven la sentència.

En relació amb la primera, és evident que la cantant no és un personatge públic revestit de funcions representatives. El test fixat per la Sentència von Hannover no es dona en aquest cas: la informació o les expressions en relació amb el seu comportament en tant que artista no contribueixen al debat general en una societat democràtica. D’altra banda, les declaracions del seu representant artístic referides a les seves opcions sexuals o episodis de la seva vida de parella resultants d’una eventual relació tempestuosa formen part del nucli dur de la vida privada inaccessible a tercers, llevat que hi hagi el seu propi consentiment. És dret a la intimitat. Així mateix, el requisit de l’interès públic tampoc es dona en aquest cas. Perquè, certament, una cosa és l’interès públic com a criteri que pot permetre la intromissió legítima en la intimitat, i una altra molt diferent és l’interès del públic, d’un determinat públic, que és una altra variable molt diferent, que permet identificar un determinat sector de l’audiència televisiva especialment sensible a la premsa de la xafarderia.

Quant a la segona qüestió, referida al comportament anterior de la persona concernida per la informació, el TEDH pretén posar fre al criteri interpretatiu pel qual un comportament permissiu o generós de la persona pel que fa a la salvaguarda de la pròpia intimitat en el passat legitimi qualsevol intromissió posterior per part dels mitjans. És a dir, que el fet que en el passat la persona s’hagi exposat als mitjans, no pot suposar una mena de xec en blanc a fi que les cadenes de televisió decideixin prescindir de tot tipus de protecció de la intimitat de la persona afectada davant de comentaris incontrolats sobre la seva intimitat.

Certament, és un tema complex perquè està contrastat que una part d’aquests personatges de notorietat pública –de vegades episòdica– viuen de traficar amb la seva intimitat. I en el context d’aquest tipus de programes televisius, les cadenes, tot i que argumentin que elles es limiten a informar (art. 20.1.d CE), el que de fet fan és exercir la llibertat d’empresa (art. 38 CE ), en el marc d’una economia de mercat, venent un producte a una audiència sensible a empassar-se aquesta mercaderia.

Però sense perjudici d’això, en el cas d’aquesta Sentència, la demandant contra Espanya no va ser convidada a expressar-se en els diversos programes en què el seu representant artístic es va despatxar sense contenció sobre aspectes de la seva vida privada basats en rumors. Ni ella va autoritzar la seva presència.

D’altra banda, el TEDH censura amb raó l’argument del jutge espanyol d’instància per a qui la difusió de l’eventual condició homosexual de la cantant no és cap demèrit. Naturalment que no. Però no era aquesta la qüestió que havia de resoldre l’òrgan jurisdiccional, sinó si aquesta circumstància personal, juntament amb el caràcter tempestuós de la seva relació de parella i el consum d’estupefaents per part del seu company RB –totes elles circumstàncies integrants de l’espai íntim de la persona–, havien de ser difoses en un programa de televisió. El jutge d’Estrasburg censura que el jutge nacional es limiti a considerar que aquests comentaris no suposessin una lesió del dret a l’honor de la cantant, però alhora que no valorés, en una deguda ponderació jurídica, la tensió entre el dret a la intimitat enfront de la llibertat d’expressió, en un assumpte que no tenia interès públic.

 

Marc Carrillo
Catedràtic de dret constitucional. Universitat Pompeu Fabra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s