Apunts sobre la internacional nacionalista europea: actors, idees i polítiques de la nova dreta populista a Europa – Mario Ríos

Des del crash econòmic de 2008 i de l’esclat de les seves conseqüències socials, econòmiques i polítiques, cada cop que se celebren unes eleccions en el vell continent els sistemes polítics i de partits del país en qüestió pateixen profundes alteracions i canvis que trenquen les trajectòries electorals que s’havien donat fins en aquell moment. Les eleccions celebrades al llarg d’aquests dos darrers anys a Europa confirmen que les esferes polítiques nacionals estan experimentant forts canvis en les seves realitats polítiques.

La raó que provoca aquests canvis en els sistemes polítics europeus és el profund desprestigi que pateixen les democràcies liberals en l’actualitat. Aquest desprestigi ha estat provocat per un seguit de factors: el primer, de caràcter econòmic, està relacionat amb la implosió del sistema financer mundial, la posterior crisi econòmica i la seva gestió política, basada en l’austeritat i en la devaluació interna, fet que va provocar un fort daltabaix econòmic de greus conseqüències socials a molts països. El segon factor són aquestes conseqüències socials: atur, precarietat laboral, pobresa, desigualtat socioeconòmica, derivades de la crisi econòmica i de l’aplicació d’una política econòmica basada en la consolidació fiscal i en els ajustaments pressupostaris, el que ha generat incertesa vital, pèrdua de benestar material, empitjorament de les condicions de vida i sensació d’inseguretat en molts sectors poblacionals de diversos estats europeus. Tot plegat ha conduït a una forta crisi de representativitat, en la qual amplis sectors de la població, que consideren la classe política tradicional culpables del deteriorament patit, han tingut una reacció contra la política existent fins en aquell moment. Aquesta reacció, fonamentada en un gran pessimisme sobre la situació política i el descrèdit institucional, ha generat una important crisi de legitimació dels sistemes polítics i de partits europeus i ha provocat un canvi en el comportament polític de grans sectors de la població europea. A aquesta crisi econòmica, social i política, cal sumar-hi, a més, factors externs que han influït enormement en l’opinió pública europea com són el terrorisme jihadista o la crisi dels refugiats. La suma d’aquests factors ha comportat una gran sacsejada que ha deixat la democràcia liberal fortament desprestigiada, cosa que ha generat una finestra d’oportunitat per a l’aparició en escena de nous actors polítics.

Els grans beneficiats d’aquesta situació de crisi són una sèrie de forces polítiques situades en l’extrem dret de l’espectre polític d’aquests països. Aquestes forces polítiques, algunes d’elles de llarga trajectòria electoral i d’altres de recent creació, són les que n’estan extraient significatius rèdits polítics que se superposen en les tres diferents crisis que hem esmentat. A més, en el cas de França o del Regne Unit, l’aparició de forces competitives a la dreta dels partits conservadors clàssics provoca que aquests últims es transformin, fent que cada dia que passa s’aproximin més a les tesis defensades per les forces d’extrema dreta per tal de fer-se amb els seus votants. El gir reaccionari i antiliberal de les Républicains o els Tories de Theresa May es deu a la necessitat de competir contra aquestes noves formacions polítiques (Front Nacional i UKIP).

En aquest grup de forces polítiques de què parlem hi ha una sèrie de partits que s’estan consolidant al llarg d’Europa, i que cada cop són més competitius electoralment. Els actors més representatius d’aquest corrent polític són el Front National de Marie Le Pen, que va aconseguir un 33,9% dels sufragis en la segona volta de les presidencials franceses, o el Partit de la Llibertat de Geert Wilders, que va quedar segon a les eleccions holandeses. No podem oblidar tampoc el FPÖ de Hofer, que va estar a punt d’arribar a la presidència austríaca. De menor importància, però amb una gran capacitat de marcar l’agenda política i social en els seus respectius països, hi ha Alternativa per Alemanya, amb uns resultats sorprenents a diferents länder alemanys, així com la Lega Nord de Matteo Salvini, una força sobiranista i de gran implantació a les regions riques del nord d’Itàlia (de les quals va arribar a demanar la independència) que aspira a donar el salt i a estendre’s per tot el país. Si sortim de l’Europa Occidental i continental també hi ha altres formacions d’extrema dreta. És el cas dels països escandinaus, on l’extrema dreta se situa al voltant del 20% dels sufragis a Noruega, Suècia o Finlàndia. No podem deixar d’esmentar tampoc la tendència al reaccionarisme i al antiliberalisme que algunes formacions de la dreta clàssica estan experimentant a França o al Regne Unit, a causa de l’aparició d’aquesta onada de noves forces nacionalistes, tal com explicàvem abans.

Tots aquests actors polítics, que estan establint vincles de cooperació i col·laboració entre ells per aconseguir els seus objectius comuns, com la defensa de l’Estat-nació clàssic o combatre la Unió Europea, tant en el marc del Parlament Europeu com en actes unitaris com el de Koblenz, s’ajusten, tot i les seves particularitats nacionals, a una definició general i a una descripció de les seves característiques ideològiques i programàtiques que els situa en el que alguns anomenen la internacional nacionalista.

Una anàlisi d’aquests actors polítics i dels seus discursos, campanyes i posicionaments polítics ens permet apuntar algunes de les idees-força que conformen el nucli ideològic i el programa polític, en menor o major grau, d’aquestes noves forces populistes de la dreta a Europa. Podríem agrupar les seves idees en quatre grups diferents que són compartits per moltes d’aquestes formacions:

Populisme

  • Crítica a la política convencional que és considerada no representativa i defensora dels interessos d’una minoria o elit.
  • Representativitat del poble: els partits de la internacional nacionalista presumeixen de ser els únics representants reals del poble i es contraposen a una elit corrupta o cosmopolita.

Nacionalisme i identitat

  • Exacerbació nacionalista i fetitxisme sobre el concepte de sobirania i de l’Estat-nació clàssic.
  • Xovinisme aïllacionista que conforma una visió westfaliana de les relacions internacional entre estats, rebutgen elements i institucions cooperatives o multilaterals (crítica a la UE, ONU o OTAN).
  • Pulsió identitària basada en la defensa de les característiques nacionals i culturals de la majoria nacional del país davant de les amenaces que suposarien la immigració o l’Islam.
  • Racisme explícit amb la criminalització de certes minories i l’aplicació de mesures punitives contra elles (islamofòbia i antisemitisme).
  • Defensa dels valors tradicionals en les relacions familiars i en els afers religiosos.
  • Welfare Chauvinism: advoquen per la protecció social i el manteniment del benestar per a la majoria nacional del país, basant-se en criteris nativistes (d’origen) o identitaris.

Liberalisme

  • Crítica dels valors ecologistes, feministes i multiculturals propis del cosmopolitisme i de les societats obertes i tolerants.
  • Menyspreu i debilitament dels drets i llibertats individuals sota el corró del concepte de comunitat o nació.
  • Decisionisme i menysteniment de les institucions democràtiques i majoritàries (Parlament i tribunals).

Aquests principis o idees-força es materialitzen en un seguit de mesures o accions recollides, en menor o major mesura, en els programes polítics d’aquestes forces polítiques, dutes a terme en aquells llocs on han pogut governar:

  • Abandonament de la UE, de l’euro i dels tribunals europeus.
  • Defensa del proteccionisme econòmic i comercial.
  • Tancament de fronteres i restricció de la lliure circulació de persones per territori nacional.
  • Persecució d’immigrants, processos de deportació o penalització social i laboral a la població estrangera.
  • Qüestionament dels principis bàsics d’asil i de la protecció internacional.
  • Aïllament en política internacional i menysteniment de les institucions multilaterals.
  • Increment de la despesa en defensa i seguretat.
  • Crítica a l’Estat de dret i a les institucions contramajoritàries.
  • Extralimitacions del poder executiu.
  • Regulacions conservadores en temes morals com els drets reproductius de la dona.
  • Manteniment de la desinversió en benestar social tot i la retòrica.

La recopilació de idees, principis i polítiques ens permet traçar una definició general d’aquestes formacions polítiques que amenacen d’instal·lar-se permanentment en la política europea.

La internacional nacionalista són una sèrie de formacions polítiques fortament nacionalistes que defensen com a resposta a la crisi social, econòmica i política que experimenten molts estats europeus un replegament nacional, que defensi i protegeixi la identitat nacional del país, cultural, que enforteixi els valors tradicionals existents, i internacional, que aïlli el país en matèria econòmica, comercial i institucional de la resta d’estats i institucions internacionals. Per assolir els seus objectius, aquests partits es valen d’una retòrica antiestablishment i populista, i de la construcció d’un enemic extern a qui culpabilitzar de tots els problemes del país, ja sigui la immigració o la UE, fet que comporta un augment de la xenofòbia, el racisme i el xovinisme. La defensa d’un fort nacionalisme trufat de racisme, xenofòbia i supremacisme, i les receptes polítiques, com el replegament nacional o la criminalització de minories que s’hi associen, diferencia a aquest corrent polític de qualsevol altra opció política de caràcter populista.

És evident que les polítiques i actuacions que defensa aquesta nova extrema dreta europea són una esmena a la totalitat de l’ordre liberal internacional i dels règims liberals democràtics que coneixem fins a la data. Per un costat, la seva retòrica nacionalista i aïllacionista pot derivar en una espiral conflictiva entre estats en un moment històric en què la cooperació i la col·laboració entre estats i institucions supranacionals és mes necessària que mai per gestionar reptes globals com el canvi climàtic, les crisis migratòries, el frau fiscal o la desigualtat socioeconòmica. Per un altre costat, els seus postulats i les seves polítiques representen una amenaça per a la democràcia representativa actual i per als drets i llibertats polítiques i civils que hi estan associades. Les nostres democràcies, tot i que imperfectes, garanteixen uns nivells de protecció, benestar i llibertat superiors als de qualsevol altre règim existent. Aquests actors polítics no farien més que empitjorar els problemes existents. També suposen un atac a les garanties judicials més bàsiques pel continu qüestionament de les institucions contramajoritàries.

A més, la defensa d’una identitat nacional excloent i la criminalització a diferents col·lectius amenaça amb tensar la convivència de les societats occidentals cada cop més plurals que polaritzen la població al voltant de temes complexos com la immigració o la diversitat religiosa, fet que pot portar a un punt de no retorn per culpa de l’augment del racisme. El gran perill d’aquestes opcions polítiques, tal com adverteix el politòleg holandès Cas Mudde és que, tot i que no guanyin, ja marquen l’agenda política i social dels seus països i influeixen en el debat públic. Les eleccions presidencials franceses o les recents celebrades eleccions britàniques ens mostren com l’arribada d’aquestes noves forces polítiques ha marcat l’agenda i els termes del debat, cosa que ha situat una sèrie de temes (immigració, sobirania, terrorisme, fronteres, UE) en el centre de la discussió pública i que obliga els partits conservadors clàssics a posicionar-s’hi: una situació que ha fet que la dreta clàssica comenci a perdre la seva pàtina liberal i s’aproximi perillosament als principis i idees de la internacional nacionalista, trencant els consensos socials anteriorment existents. De totes les forces democràtiques depèn combatre aquests principis i idees que posarien en risc d’implosió de les nostres societats plurals, obertes i diverses.

 

Mario Ríos
Politòleg i analista de l’actualitat internacional. Membre del Consell Rector del CEO

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s