Quan es parla d’Enric Prat de la Riba se sol posar èmfasi en la seva trajectòria política i en la seva obra de govern. Però poques vegades s’ha aprofundit en el fonament del seu pensament i les influències o connexions amb els corrents intel·lectuals europeus, més enllà d’esmentar els seus lligams amb les idees de Herder i altres autors romàntics alemanys.

Per això m’ha semblat interessant recuperar un petit article que Prat de la Riba va publicar l’any 1898 a la Revista Jurídica de Catalunya, emmarcat dins d’una secció que es titulava “Miscelánea Jurídica”, on Prat publicava uns assaigs curts sobre qüestions jurídiques diverses. Aquestes “Misceláneas” s’han considerat com una de les activitats més valuoses de Prat com estudiós (vg. Carme Arnau, “Enric Prat de la Riba”, estudi previ a Enric Prat de la Riba,  La Nacionalitat Catalana, 4a. ed., Barcelona, Edicions 62, 1978, p. 6) . El títol era “El principio de las nacionalidades en la sociologia y en el derecho internacional”, i tractava sobre una obra publicada pel jurista i polític italià Luigi Gasparotto (1873-1954) que portava, justament, aquest títol, Il principio della nazionalità nella sociologia e nel diritto internazionale. Gasparotto, que havia de ser un dels polítics italians més prominents de la primera meitat del segle XX, qüestionava el principi de la nacionalitat tal com l’havia formulat el també jurista italià Pasquale Stanislao Mancini (1817-1888). Tanmateix, Prat, seguidor de les idees de Mancini, feia en el seu article una esmena a la totalitat a les tesis de Gasparotto i avançava alguna de les idees clau que desplegaria més endavant a la seva obra més coneguda, La nacionalitat catalana.

És, per tant, necessari, abans d’abordar aquest article, fer referència a l’aparició del principi de les nacionalitats a Itàlia i la seva evolució posterior, representada en l’obra de Gasparotto. Evolució que mereixia una severa reprovació per part de Prat, com es veu en el text següent:

…Extraño sino el de los jurisconsultos italianos de los últimos lustros de este siglo. Legáronles sus inmediatos predecesores, en el terreno del derecho público, los gérmenes de una gran renovación de esta rama jurídica, mas en vez de continuar su obra y perfeccionarla se complacen en destruirla, y pretenden demolerla por completo, sin distinguir lo que en ella es falso de lo que es verdadero ó de lo que es simplemente deficiente… (Revista Jurídica de Catalunya, 1898, p. 515)

El punt de partida del principi de les nacionalitats se situa en l’obra que el  jurista italià Pasquale Stanislao Mancini va publicar l’any 1851 amb el títol Della nazionalità come fondamento del diritto delle genti. Fou en aquest treball on va desenvolupar la teoria de la nacionalitat com a fonament del dret internacional públic. Aquesta idea racionalitzava, seguint les tesis de Savigny, la idea de nacionalitat, que de ser un “sospir de cors” o un “inspirador de cants” es transformava en un títol jurídic en afirmar-se com un dret dels italians. Alhora, aquest títol jurídic esdevenia, la base del dret internacional, en garantir l’harmonia i la lliure coexistència de les nacions sota l’imperi del Dret. Aquesta teoria, sorgida en el context del  Risorgimento, és encara avui dia considerada com la més gran aportació italiana al dret públic en el segle XIX. I per descomptat, la seva influència és perceptible en l’obra de Prat de la Riba, com per exemple, quan a La nacionalitat catalana analitza la relació entre nacionalisme i universalisme:

…L’exigència de la nacionalitat de tenir un Estat propi, l’exigència de l’universalisme de constituir Estats mundials engendren com a conseqüència natural la constitució de l’Estat d’Estats, de l’Estat compost o Federació d’Estats Nacionals. Així és com el nacionalisme, imposant el respecte a les personalitats nacionals i exalçant les excel·lències de la forma federativa, es converteix en element propulsor d’universalisme… El nacionalisme, posant com a element primer de les formacions d’Estats la personalitat de les nacions, acompleix, en la societat internacional, una revolució fecunda: solida, fa indestructibles els fonaments en què definitivament ha de constituir-se… (La nacionalitat catalana, op. cit., p. 102)

Aquesta coincidència de Prat amb els postulats de Mancini –que al seu torn, bevien de la doctrina de Leibniz, Herder i Savigny- explica la contundent refutació que va dedicar a Gasparotto. En efecte, a Il principio de la nazionalità…, Gasparotto rebutjava totalment el component ètnic que veia en la teoria de Mancini i el substituïa per un nou concepte de nacionalitat, basat en la sobirania popular. Aquest concepte es basava en la mutabilitat de la societat i en les tendències d’aquell moment que apuntaven cap a la implantació del socialisme, que havia de provocar la ruïna de les nacionalitats i la substitució per altres formes d’agrupació social i en aquest sentit, Gasparotto pronosticava que les divisions en l’esdevenidor serien de classe, no de nació: Els avenços que experimentava la civilització feien empal·lidir el factor geogràfic, com a conseqüència dels avenços en els mitjans de comunicació, el factor ètnic perdia la seva importància davant de l’entrecreuament de races i els usos i costums tradicionals desapareixien davant la difusió de formes de vida més senzilles i l’orientació de les formes de vestir i de construir cap a un tipus universal. D’altra banda, la difusió d’ideologies com el socialisme afavorien l’esperit cosmopolita. D’aquesta manera, i sempre segons Gasparotto, les divisions per raó de raça, llengua o religió perdien tot el sentit, i s’afavoriria un esperit benèfic de solidaritat entre les nacions. A nivell de cada estat, aquest canvi es veuria reflectit en l’assimilació de la idea de nació a la de sobirania nacional : la sobirania esdevenia la condició sine qua non de la nacionalitat, i es basava en el mer consentiment dels ciutadans.

Aquesta assimilació de la nacionalitat a la sobirania és, precisament, allò que centra les crítiques de Prat:

… El error capital de Gasparotto es la confusión entre el Estado y la Nacionalidad, confusión que significa un retroceso en la marcha progresiva de la ciencia, pues la distinción entre las dos entidades es una verdad ya definitivamente adquirida por la ciencia”… (Revista Jurídica de Catalunya, 1898, p. 521)

Aquesta afirmació, que s’expressa en els termes de la cientificitat que Savigny i Mancini van voler donar al dret, es veu desplegada a través dels comentaris crítics que Prat va destil·lant al llarg del seu article. Per sobre de tot, Prat negava rotundament que es pogués crear un Estat-Nació, com el que propugnava Gasparotto, sobre el mer consentiment dels ciutadans. En efecte, la manifestació d’aquell consentiment en crear la nació s’hauria d’expressar necessàriament en un espai tancat, en un cercle determinat. Dins d’aquell espai, l’acord es podria expressar de forma unànime (supòsit pràcticament impossible), o bé aplicant el principi majoritari, és a dir, que la  voluntat de la majoria és llei per a les minories, que seria el més normal. Doncs bé, des del moment que la majoria s’imposa a la minoria, es trenca el mateix principi del consentiment, ja que les minories es veuen forçades per un “fet fatal” (sic), com és la contigüitat de la residència, a constituir la comunitat. A això afegia Prat que si es parlava d’una agrupació espontània, calia partir sempre d’una base de població preexistent, i això remet, precisament al concepte de poble, que cal delimitar si es té en compte que un grup més o menys nombrós es pot veure obligat contra la seva voluntat “por tirànica resolución de la mayoría” (sic). A partir d’aquí, Prat contraposava la subjecció “al capricho del azar” que suposava el concepte de Gasparotto enfront de les lleis de la naturalesa que “… no son nunca caprichosas, proceden siempre con la seguridad de una sabia y prudente ordenación”. L’agrupació natural (com podria ser la comarca catalana, per exemple) era, doncs, la fórmula més adient per a l’ordenació territorial, en contraposició a les fórmules que apel·laven al consentiment ciutadà.

Tampoc compartia Prat l’opinió de Gasparotto sobre els efectes de la lluita de classes i del socialisme sobre les nacions. La lluita de classes pertorbava, és cert, la vida dels estats i per tant, de les nacions, però no en qüestionava l’existència. Tampoc el cosmopolitisme socialista representava un risc, ja que “… es un cosmopolitismo puramente exterior, de aspiración política, de comunidad de intereses, cierto internacionalismo que han tenido siempre en mayor ó menor grado todos los movimientos desarrollados simultáneamente en varios paises” (p. 522).

En resum, la crítica de Prat de la Riba a Luigi Gasparotto planteja el dilema sobre el fonament de la nació que ha arribat fins als nostres dies, és a dir, la nació-estat fonamentada en la sobirania popular estatal o bé la nació com a producte històric i cultural, el concepte de poble, al que se li dóna un contingut jurídic, que avui dia és el fonament del principi d’autodeterminació. De fet, aquest dilema ja es trobava reflectit en el rerefons de les diferències entre Mancini i Gasparotto. Mancini va formular el seu principi de les nacionalitats quan Itàlia aspirava a ser reconeguda com una nació i constituir-se en Estat. Gasparotto, en canvi, parlava des d’un estat italià ja consolidat, que volia assimilar les minories que persistien i que poc després començaria a expandir-se territorialment. Les idees de Mancini es mantindrien, però, en altres països europeus, com és el cas del jurista austríac Karl Renner i la seva obra Staat und Nation. La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba s’ha de situar, per tant, en aquest mateix corrent:

… la nacionalitat és una unitat de cultura o de civilització; tots els elements d’aquesta mena, l’art, la ciència, els costums, el Dret… tenen llurs arrels en la nacionalitat. Però hi ha més encara… el conjunt de determinacions de la voluntat col·lectiva que formen la conducta política, això és, la vida de l’Estat, són tanys de la mateixa soca… Per això, quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia.

 

Ferran Armengol Ferrer
Professor associat de Dret Internacional Públic. Universitat de Barcelona

 

Si t’interessa la figura i obra d’Enric Prat de la Riba també et pot interessar aquest article publicat al número 51 de la Revista Catalana de Dret Públic: Les mancomunitats provincials en el marc de la reforma de l’Administració local de principis del segle xx. La «baula perduda» en el procés de descentralització de l’Estat