A les línies següents em proposo parlar dels “drets polítics dels menors” i en especial el de sufragi actiu o de vot. Com és conegut, els drets polítics o de participació política, entre els quals destaca el dret de vot, defineixen segons la terminologia clàssica un “estatus activae civitatis“, un vincle específic amb la comunitat política, la ciutadania, que tradicionalment s’ha associat a la nacionalitat i a la majoria d’edat.
En efecte, aquests dos elements configuren la seva titularitat i el seu exercici. D’aquesta manera es determina el cos electoral, com a òrgan o concepte que legitima les institucions públiques representatives mitjançant els processos electorals. Tot això sense perjudici que en ocasions es permeti als estrangers votar, quan els tractats internacionals o la legislació ho permetin, assumint el principi de reciprocitat (art. 13.2 CE) en eleccions considerades més administratives que polítiques, com és el cas de les municipals. També, a partir del Tractat de Maastricht (1992) es crea una ciutadania europea, que tindrà efectes per tal d’escollir el Parlament europeu, encara que sigui per mitjà de les regles electorals estatals.
Drets dels menors, també la participació política?
Entenem per menor la persona que no arriba als 18 anys. Segons la Convenció dels drets de l’infant (1989), es pot entendre que els menors tenen dret a exercir drets de contingut polític com ara la llibertat d’expressió, o el dret d’associació, que emparen i donen suport a la participació en processos participatius o en iniciatives legislatives. La Convenció s’inscriu en el procés de desenvolupament dels drets humans, formulats en la Declaració universal de l’ONU de 1948, i s’entén com una forma de concreció dels drets en el cas d’un grup de població considerat especialment vulnerable i mereixedor d’una protecció especial.
En els últims anys, els drets polítics s’han vist ampliats també als menors (almenys als de més de 16 anys). Per exemple, a Catalunya la llei que va regular el procés participatiu del 9-N va permetre exercir el dret de vot; i també se’ls ha reconegut la participació en la iniciativa legislativa popular. Es busca ampliar la base de legitimitat del sistema polític per mitjà de la participació d’estrangers residents i de menors que hagin complert els 16 anys en determinats supòsits.
La reducció de l’edat de sufragi actiu als 16 anys és una de les principals reivindicacions del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Ha dut a terme campanyes per debatre, conscienciar i reivindicar aquest dret. Les raons que s’addueixen per a la seva defensa són: permet implicar el màxim de gent possible en la presa de decisions col·lectives; situa les problemàtiques juvenils al centre de l’agenda política; en els països on s’ha reduït l’edat de sufragi, també s’ha reduït la mitjana d’edat dels representants escollits i ha augmentat la presència de persones joves en els programes electorals dels partits; el progressiu envelliment de la població pot provocar un creixement de la marginació de la joventut en tots els apartats del procés polític, de manera que aquesta mesura permetria corregir aquest biaix; als 16 anys els joves han completat l’educació secundària obligatòria i han adquirit gran part dels seus drets i deures com a ciutadans -treballar, emancipar-se, casar-se i assumir responsabilitats penals. Per tant, no té sentit que no puguin exercir el dret a vot.
Des del Consell de la Joventut d’Espanya segueixen la mateixa línia. Afirmen la conveniència de mantenir una coherència entre els drets civils i les responsabilitats. Avui un jove amb 16 anys té reconegudes diverses responsabilitats i drets que hi estan associats. No obstant això, no té la possibilitat de decidir sobre les polítiques que l’afecten o els assumptes públics per mitjà del vot.
El Parlament Europeu també ha pres cartes en l’assumpte i va aprovar el 2015 un projecte de reforma de la llei electoral europea, que entre altres punts proposa unificar l’edat del vot als 16 anys de cara a les eleccions europees de 2019. Ara cal que els estats membres l’acceptin. Espanya també lògicament. A Europa només dos països tenen reconegut el dret al vot als 16 anys: Àustria, que ja admet des de 2007 l’edat mínima de 16 anys per a tots els comicis municipals, estatals i nacionals, i Xipre. En el referèndum escocès d’octubre de 2014 també es va convocar els majors de 16 anys. Hi ha més exemples: des dels estats que deixen votar els joves de 16 i 17 anys en les eleccions locals (Malta, algun länder alemany, per exemple Bremen), uns altres que ho permeten a nivell regional (parlaments de Gal·les i, de nou, Escòcia), passant per països que han fet experiments. És el cas de Noruega el 2011, on es va posar a prova en les eleccions locals d’alguns municipis. A Àustria, la taxa de participació va ser menor que entre els adults. A Noruega, en canvi, els menors de 18 anys van acudir a les urnes una mica més que els que tenien entre 18 i 21 anys (58% vs. 46% per a una participació general del 63%).
Per la seva banda, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (APCE) ho va debatre a la Comissió d’Assumptes Polítics, i va aprovar la Resolució 1826, de 23 de juny de 2011, dirigida als estats membres, on promou en el punt 7.2. “Investigar la possibilitat de baixar l’edat de vot als 16 anys en tots els països i en tot tipus d’eleccions”, sobre la base que com més gran és la porció de la societat que participa a les eleccions major és la representativitat dels elegits.
A Llatinoamèrica, Brasil, Equador i Cuba han habilitat la participació política dels joves des dels 16 anys. Uruguai i Xile van per aquest camí. L’art. 2 de la Convenció iberoamericana dels drets dels joves aprovada el 2005 reconeix el dret dels joves a gaudir de tots els drets humans, i els estats membres “es comprometen a respectar i garantir als joves el ple gaudi dels seus drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals”.
El cos electoral i la demografia
No s’ha d’oblidar que la reducció de l’edat per a l’emissió del vot ha estat una constant al llarg de la història -a Espanya fins el 1931 l’edat electoral eren els 25 anys; el 1931 es va rebaixar a 23 i el 1978 a 18- i serveix per fomentar el desenvolupament de la participació política.
A l’Estat espanyol la nova edat electoral podria establir-se en 16 o 17 anys, ja que es pot presumir que avui a aquesta edat hom té la capacitat de discerniment suficient per participar en un procés electoral. Aquesta reducció de l’edat electoral no requereix, segons Miguel Ángel Presno Linera, una reforma constitucional que modifiqui l’art. 12 CE, on es preveu que els espanyols són majors d’edat als 18 anys: “Aquest precepte estableix la presumpció que per sobre d’aquesta edat tots els ciutadans tenen la capacitat intel·lectiva necessària, cosa que exclou la possibilitat que el legislador que desenvolupi el dret fonamental pugui imposar un sufragi capacitari per tal d’intervenir en els assumptes públics; però per sota d’aquesta edat no s’ha de deduir en general una regla restrictiva de l’eficàcia dels drets fonamentals. En termes legals, hi ha majories d’edat inferiors a la general de 18 anys en l’àmbit penal, matrimonial, laboral o tributari”.
Durant la X legislatura (2011-2015), ERC va presentar una proposició no de llei al Congrés dels Diputats a la qual es van oposar PP i Ciutadans i PNB però que va tenir el suport del PSOE, Podem i el Grup Mixt, per la qual cosa es va aprovar, però va decaure en acabar la legislatura. En l’argumentari dels grups que es van oposar destaca un doble motiu: les dificultats legals i el presumpte interès electoralista dels republicans, donada la majoritària inclinació dels joves catalans a la causa independentista (sic).
D’altra banda, s’ha destacat que els joves en les societats postindustrials gaudeixen de tot un repertori de canals alternatius de vinculació cívica, mobilització i expressió, a més dels mitjans tradicionals -com el vot-, que també cal tenir en compte. Xarxes socials, grups de socialització informal, clubs, associacions, són més utilitzats per les generacions joves que no pas per les de més edat, potser més centrades en el vot i en ocasions deixats anar per la desídia i l’avorriment i, per tant, l’abstenció.
No obstant això, el que completa realment la reflexió és la perspectiva demogràfica: si analitzem les dades del cos electoral a Espanya en xifres absolutes des de 2009 i realitzem una projecció fins el 2020 s’observa una tendència descendent, de reducció del cos electoral. Amb l’augment del cos electoral a conseqüència de l’ampliació de l’edat als 16 anys es podria corregir aquest descens. Hom aconseguiria mantenir l’any 2020 un cos electoral similar a l’actual. Aquesta és una gran operació d’urgència a les diverses eleccions que s’esdevindran a casa nostra.
Joan Lluís Pérez FranceschProfessor de dret constitucional. Universitat Autònoma de Barcelona