Els encontres (interaccions) entre policies i societat són crucials per avaluar les relacions entre la ciutadania i la policia, així com per conèixer i estructurar els nivells de confiança de la població en la policia. La majoria de les interaccions tendeixen a ser positives i, per tant, no solen constituir fets destacables o dignes de ser notícia. De fet, les intervencions en les quals el públic queda satisfet no solen ser motiu de debat. Els conflictes acostumen a aparèixer en els encontres en què es considera que l’actuació de la policia ha estat inadequada o, si més no, ha resultat qüestionada o poc apropiada.
Si ens fixem en les societats occidentals del nostre entorn geopolític, la majoria d’intervencions que han suscitat controvèrsia sovint s’han iniciat a partir d’encontres que, d’entrada, no haurien hagut de presentar-se com a gaire problemàtics, però que, a causa de certs factors apareguts durant l’encontre, han acabat complicant-se i, de vegades, ocasionant resultats molt lesius per a ambdues parts: tant per a la policia com per als ciutadans implicats. Això, alhora, comporta un qüestionament a nivell mediàtic del fet i, per tant, també a nivell social, que s’estén amb rapidesa per la seva excepcionalitat. A nivell institucional i, en particular, a nivell de l’organització policial, resulta imprescindible analitzar els fets per tal d’identificar quins són els factors que han desencadenat aquest resultat i poder prevenir-ne l’aparició en d’altres encontres o, si més no, permetre definir una intervenció diferent amb l’objectiu de minimitzar-ne els efectes negatius. Per tot això, és més que evident que, per poder gestionar adequadament les diferents intervencions amb les quals es pot trobar la policia, s’han de conèixer i complir certes pautes policials, nascudes de l’estudi d’aquests factors, que poden ser transcendentals i vitals i que s’han d’adaptar a qualsevol interacció amb el ciutadà.
Sabem que les principals problemàtiques davant les quals la policia ha d’actuar en les nostres societats occidentals (si parlem a nivell quantitatiu) no són aquelles que constitueixen fets criminals o conductes que violen greument drets fonamentals dels individus. La majoria de les intervencions que han de dur a terme els policies solen estar relacionades amb problemes de convivència i de gestió de conflictes entre diversos actors que intenten imposar-se entre ells en els seus àmbits de divergència. Per gestionar aquests conflictes de convivència en els diferents espais privats i públics és molt útil poder comptar amb un actor públic que treballi les 24 h del dia tots els dies de l’any. Si ens trobem amb un agent capaç de gestionar aquest conflicte, que intervingui entre les parts per tal d’aconseguir que els seus drets no quedin perjudicats i la situació acabi derivant en un procés judicial (i s’eviti, així, allargar el procediment i es redueixin les despeses derivades del procés judicial), és inevitable pensar en els molts avantatges que ens ofereix. S’ha de tenir present que en aquesta mediació, l’agent mediador té la potestat de fer ús de la coacció estatal quan es donen els requeriments legalment previstos, si és necessari. Aquest fet de vegades s’ha criticat perquè es considera que hauria de ser un altre professional format en la matèria i no la policia qui realitzés aquesta tasca. Les crítiques neixen fonamentalment de dos aspectes. En primer lloc, que la policia es troba mal situada per dur a terme funcions mediadores, ja que es tracta de l’òrgan encarregat de fer complir la llei i, si es requereix, fins i tot pot fer ús del poder estatal de coacció. I, en segon terme, que la policia tampoc no pot dur a terme aquesta funció de mediador en sentit estricte, ja que no pot acceptar qualsevol acord entre les parts i menys si es tracta d’acords que puguin vulnerar els drets d’alguna o de les dues parts implicades en el procés.
Segurament, per tots els beneficis que pot garantir la mediació dins de l’àmbit policial, que indubtablement són molts més que inconvenients, s’ha de tenir present com una opció d’intervenció menys lesiva i més enriquidora, que tregui profit dels coneixements i de l’acompanyament en l’actuació dels diferents professionals de la mediació. Sembla interessant, a més, el fet de poder gestionar un conflicte un cop detectat i impedir, així, que no derivi en conseqüències més greus i permeti arribar a certs tipus d’acords entre les parts, més respectuosos amb els principis de legalitat.
Però tal com comentàvem a l’inici i amb l’objectiu de poder realitzar les tasques policials adequadament (incloent-hi les funcions de gestió de conflictes que acabem d’esmentar), és imprescindible que el ciutadà cregui en la policia i confiï que les seves decisions i intervencions estan fonamentades en la bondat i justícia. De la mateixa manera que necessitem creure que els actors intervinents en el sistema jurídic actuen de forma justa i imparcial, la societat ha de confiar que l’actuació de la policia és justa i que les normes i preceptes legals que hem de complir també ho són.
Les normes s’aproven per aconseguir que davant de l’existència d’aquest mandat legal i d’una hipotètica possibilitat de sanció o pena si s’incompleixen, el ciutadà acabi adaptant la seva conducta a la que indica la norma. Els efectes que pretén l’Estat són de prevenció general negativa (dissuasió per les conseqüències de l’incompliment de les normes) i de prevenció general positiva (fer palès que l’Estat assegura la protecció d’uns valors fonamentals per mitjà de les normes per tal d’educar el ciutadà perquè els acati i els assumeixi com a propis). Evidentment, si l’Estat així ho aconsegueix, aquestes normes i les institucions encarregades de fer-les complir queden molt més legitimades per la societat. El fet contrari suposaria un autèntic fracàs.
Partint d’aquesta necessitat de confiança per reforçar la relació entre l’Estat i el ciutadà ens trobem amb un concepte que desenvolupa aquesta justícia durant la interacció a nivell institucional-individual. Tom Tyler, a partir de 1990, ja va desenvolupar aquest concepte qualificant-lo com a “justícia procedimental”. Entenem, doncs, la justícia procedimental com el conjunt de valors concretat en procediments, pautes de conducta, normes, lleis… que serveixen de guia per a les relacions entre els mateixos ciutadans i entre aquests i les diferents institucions del sistema de justícia i, per tant, també amb la policia. Quan el ciutadà creu que les lleis són justes i que els encarregats d’aplicar-les (jutges, fiscals, policies i d’altres agents que intervenen en el procés) ho estan fent de manera correcta i buscant l’interès i el bé general, si consideren que se’ls té en en compte tractant-los amb respecte i tenint-los presents per tal de satisfer les seves necessitats, s’aconsegueix que augmenti aquesta percepció de justícia procedimental externa i, per tant, creixi la confiança en aquests agents interventors.
És indubtable que la policia no pot controlar si les lleis compleixen aquests requisits o si l’actuació dels diferents agents del sistema de justícia ho fa, però el que sí que està al seu abast és controlar les seves pròpies intervencions. Si el públic percep com a justes i correctes les diferents actuacions de la policia, aquests ciutadans augmentaran la confiança en ells i això legitimarà la institució. Aquesta legitimació és fonamental per assolir aquesta bona relació entre la policia i el ciutadà. Sens dubte, sabem que per aconseguir nivells alts de justícia procedimental en les actuacions, l’organització policial haurà de buscar en primer lloc que aquests principis de justícia procedimental s’assoleixin a nivell intern. Amb això ens referim que si una organització policial no és capaç de gestionar la seva pròpia estructura a nivell personal i funcional segons les premisses de justícia procedimental interna (ser justos, transparents i imparcials en la presa de decisions i en les tasques a realitzar, així com escoltar i permetre que tots els agents de diferents càrrecs tinguin l’oportunitat d’expressar-se), difícilment aconseguiran la correcció en les actuacions cap a l’exterior. De fet, aquesta inversió en el funcionament a nivell intern obté molts bons índexs de satisfacció entre els agents que se senten respectats i escoltats pels seus supervisors, que són més proclius a entendre el perquè de les decisions que els seus càrrecs superiors adopten, i les accepten i hi donen suport, implicant-s’hi més i amb bona actitud (incloent-hi, també, les decisions relacionades amb les polítiques departamentals).
Al llibre de Francesc Guillén Desencuentros entre la policía y el público. Factores de riesgo y estrategias de gestión, que ha publicat recentment Bosch Editor, podem trobar-hi moltes de les implicacions pròpies de les intervencions policials analitzades amb els principis de justícia procedimental. Al llibre, l’autor desgrana acuradament aquesta interacció entre la policia i el ciutadà i descriu en profunditat tots els aspectes rellevants que poden aparèixer en aquests encontres. L’autor sap detectar a la perfecció els diversos factors clau de les relacions amb el públic, sobretot aquells que poden ocasionar problemes que acabin derivant en intervencions més conflictives. Això permet poder analitzar com aquests factors juguen un paper fonamental en la capacitat de gestionar els diversos conflictes que poden néixer en aquestes intervencions policials. Aquesta anàlisi permet a l’autor oferir al lector una eina bàsica a tenir present en les interaccions policials per tal d’aconseguir mantenir la seguretat en les diferents intervencions, sempre efectuades amb respecte cap a les persones afectades i sense afegir cap dany o limitació de drets que no sigui absolutament necessària per tal d’aconseguir-ne la consecució. De fet, i tal com assenyalàvem, que es compleixin aquests principis de justícia procedimental fa que la confiança de la població en la policia augmenti, i aquesta legitimació ens porta moltes conseqüències positives diverses.
Una policia amb alts índexs de legitimitat aconseguirà molt més fàcilment l’aquiescència de la població a les seves ordres i instruccions. Les implicacions que això comporta són molt positives, perquè aquesta confiança aconsegueix el respecte i l’acceptació de la societat d’aquests comportaments normatius i així es redueix la necessitat de fer un ús de la coacció estatal que, tot sovint, és una circumstància problemàtica difícil de gestionar que trenca el consens social i provoca conflictes envers les intervencions i ordres de les diferents institucions públiques.
A més a més, una alta legitimitat de la policia predisposarà la ciutadania a col·laborar-hi positivament. Quan el ciutadà confia en la policia els índexs de denúncia augmenten, i també la col·laboració. Amb “col·laboració” ens referim a tota la informació que el ciutadà posseeix i pot oferir a la policia perquè dugui a terme de forma més eficient les seves tasques d’investigació, resolució de conflictes i prevenció delictiva a tots els nivells.
Si pretenem tenir un model policial basat en la proximitat, la legitimitat adquireix més rellevància. Cada vegada hi ha més tendència a seguir aquest model al nostre país i, a nivell de policies locals, la bona relació entre els agents i els ciutadans és encara més necessària per aconseguir els objectius comuns i el bé social. De fet, i seguint amb aquesta idea, destaca la importància de la policia percebuda amb alts nivells de legitimitat, perquè això es tradueix en un increment de la seguretat subjectiva percebuda pel ciutadà. Si s’aconsegueixen millors nivells de seguretat per a la població, es facilita la tasca policial, ja que una de les seves principals funcions consisteix a facilitar la vida quotidiana de la població sense pors i minimitzant riscos. I aquest fet retroalimenta alhora aquesta relació de confiança. Si s’analitzen enquestes de victimització o de seguretat realitzades a diferents països, s’observa un patró que ens indica com en els contextos en què la policia té més legitimació, els índexs de seguretat de la població són també superiors, i el més important: malgrat que ens imaginem que els nivells reals de delinqüència es puguin estar intervenint, la seguretat subjectiva i la confiança en la policia no es troben relacionades de forma directa amb les taxes de delinqüència.
Això no implica que, per guanyar-se la confiança de la població, la policia no faci ús de la força en cap ocasió o que no dugui a terme intervencions en les quals s’hagi d’imposar al ciutadà si aquest no les comparteix. Més aviat es tracta del contrari. No realitzar una intervenció necessària i no fer ús de la força en situacions concretes que ho precisen tindria efectes contraproduents: disminuiria la confiança en la policia i la deslegitimaria. La clau es troba en l’adequació: que la intervenció sigui l’adequada, la necessària per tal de garantir la seguretat del ciutadà, i que l’ús de la força es reservi també a les situacions que ho requereixin, però que s’utilitzi com a eina quan l’acció justa que ha de fer la policia passi precisament per impedir l’atac il·legítim en qüestió.
No es tracta que la policia defensi un discurs bonista, sinó que el discurs ha de ser professional. El policia ha de tenir la capacitat de poder comunicar-se de forma assertiva i empàtica amb el ciutadà, però saber com actuar en cas de confrontacions. Per aquesta raó, cal que els professionals de la policia tinguin els coneixements, les habilitats i les competències necessàries per poder mantenir un diàleg amb el públic i dur a terme les seves funcions de la forma menys lesiva i més eficaç possible, sobretot davant les situacions més crítiques.
Helena Mulero Alcaraz
Professora associada del Grau de Criminologia. Universitat Autònoma de Barcelona