(Algunes de les consideracions que s’inclouen a continuació varen ser objecte d’exposició oral a la jornada del dia 23 de novembre “10 anys de política pública de millora de la regulació del Govern de la Generalitat de Catalunya”, organitzada per la Generalitat de Catalunya, a la que vull agrair la seva amable invitació. Reflexions similars, en una diferent versió, amb referències específiques al món local, poden ser trobades a la Revista de la Federació de Municipis de Catalunya, a la qual vull agrair també l’interès en el tema, concretament en el núm. 108, aparegut al mes de desembre de 2018.)

Estat actual de la qüestió: nombre de normes, (baixa) qualitat normativa i situació en classificacions internacionals

Ha estat afirmat recentment que la producció normativa és “un desastre sense pal·liatius de desordre, inestabilitat, incoherència, improvisació, i de falta de claredat, de necessitat i de proporcionalitat, per no acumular més qualificatius deshonrosos” que constitueix una pràctica secular arrelada a la cultura política i administrativa (Santamaría Pastor, Juan Alfonso. “Un nuevo modelo de ejercicio de las potestades normatives”. Revista Española de Derecho Administrativo, núm. 175, gener-març 2016, pàgines 36, 37 i 55.

No es tracta només que hi hagi moltes normes jurídiques i que aquestes siguin de mala qualitat en els seus aspectes formals (llenguatge, ordre, coherència…), el que històricament hem conegut com a tècnica legislativa.  És veritat que el nombre de normes existent és impressionant, com a resultat del que ja fa molts anys es va qualificar com a legislació motoritzada (Carl Schmitt, en el seu estudi, Die Lage der europaisehe Rechtswissenschalt -Tübingen, 1949- sovint esmentat pel recordat professor E. Garcia de Enterría). En els moments de redactar aquestes línies, 19 de novembre de 2018, una ullada al Portal Jurídic de Catalunya dona l’existència de 896 lleis, 3481 decrets i 10059 ordres.

Això unit amb la defectuosa tècnica legislativa que fa difícil d’entendre sovint les normes (no infreqüentment resultat del talla i enganxa), amb la conseqüent inseguretat jurídica. Això es un problema innegable i, d’altra banda, ben conegut pels juristes, operadors privats i gestors públics. Des d’aquesta perspectiva formal, la norma hauria de ser correcta, seguint els estàndards que puguin fixar-se sobre aquest tema pel poder legislatiu o la mateixa Administració (per exemple, en garantia que el llenguatge jurídic empleat sigui intel·ligible per al ciutadà mitjà, etc.). Sobre aquest tema ja hi ha tant desenvolupaments científics com documents jurídics. És el cas dels estàndards específics provinents de la denominada teoria de la legislació i que, en l’àmbit estatal, per exemple, es troben recollits en les Directrius de tècnica normativa aprovades pel Consell de Ministres el 2005.

Però aquest article vol cridar l’atenció sobre un altre aspecte, que passa sovint desapercebut, referit no ja als aspectes formals ressenyats, sinó als aspectes materials dels reglaments, ordenances o plans que s’aproven, és a dir, als impactes que aquestes normes realment tenen a la vida social i al seu grau d’eficàcia (o no) en la consecució dels objectius pels quals varen ser elaborades. És a dir, es vol parlar aquí de la qualitat normativa emfasitzant l’aspecte de la seva (in)eficàcia i dels seus impactes, positius i negatius.

Per parlar de qualitat o de falta de qualitat d’una norma jurídica, des d’aquesta perspectiva, hem que comptar amb estàndards, amb criteris de qualitat que permetin la comparació.

1. a) Des d’una perspectiva material, la norma no ha de vulnerar cap regla ni principi de l’ordenament jurídic però a més ha de poder aconseguir les finalitats per a les quals va ser dissenyada. Com ha estat assenyalat, l’“efectivitat és l’objectiu qualitatiu universal per a les normes jurídiques” (Xantaki, Helen, “Quality of legislation: an achievable universal concept or a utopian pursuit?” a Quality of Legislation. Principles and Instruments: Proceedings of the Ninth Congress of the International Association of Legislation (IAL). Nomos, Baden Baden, 2011).
2. b) I des d’una perspectiva procedimental, el procés d’adopció de la decisió ha de ser un procediment adequat, que, si es tracta d’un reglament, ha de garantir la bona administració. Com assenyala l’Agència Sueca per a la Gestió Pública (Principles of Good Administration, 2005), en un informe que compara els principis de bona administració dels estats membres de la UE, els bons procediments desenvolupats fan que “la possibilitat de prendre bones decisions s’incrementi enormement”.

En conclusió, des de la perspectiva de la qualitat procedimental i material, les que ens interessen aquí, les normes jurídiques, per mandat constitucional, han de ser racionals, proporcionades, no discriminatòries, eficaces i eficients,  han de protegir els drets constitucionals i permetre també el seu adequat desenvolupament, i han de ser adoptades amb una avaluació d’impacte normatiu seriosa mitjançant el procediment, per poder aconseguir eficaçment els seus objectius. Aquestes perspectives són les que ens interessen en aquest treball.

Des d’aquest enfocament concret de la qualitat normativa, l’avaluació d’impactes normatius, les paraules citades de Santamaría Pastor són només una opinió personal, per qualificada que sigui en venir d’un expert, o tenen algun fonament empíric?

Cada vegada som capaços de mesurar millor la (falta de) qualitat de la regulació al nostre país en comparació amb altres, fent real així el desideràtum de Galileo Galilei: “Cal mesurar tot el que és mesurable i fer mesurable el que no ho és”. Els aspectes esmentats són mesurables i han estat mesurats, amb resultats força negatius per a Espanya. L’existència d’indicadors internacionals de regulació (per exemple, els del Banc Mundial o els del World Economic Forum) està revelant l’estat de la (falta de) qualitat normativa a Espanya i posant damunt de la taula un problema cabdal per al bon funcionament de la societat, en el seu vessant econòmic, per descomptat, però també social i ambiental: la nostra mala qualitat normativa.

En un recent estudi empíric consultable a internet (Alcalá, Francisco i Jiménez, Fernando Los costes económicos del déficit de calidad institucional y la corrupción en España, Fundación BBVA, 2018), es posa en relleu com Espanya ocupa una posició raonable en termes de productivitat, que se situa a la part alta de la classificació mundial, però una posició baixa respecte a la qualitat normativa, que baixa als últims llocs. És una situació incongruent que ens fa pensar com milloraria la primera si aconseguíssim un nivell raonable de la segona.

Impactes de la mala regulació: reducció del PIB, atur, inseguretat jurídica, corrupció, afectació de la competència i capitalisme d’amics, litigiositat i paralització de polítiques públiques,  manca d’innovació

L’OCDE ha posat en relleu com una millora de la qualitat normativa a l´Estat espanyol podria suposar un increment del PIB nacional de fins al 10% (Bouis, Romain i Duval, Romain. “Raising Potential Growth After the Crisis: A Quantitative Assessment of the Potential Gains from Various Structural Reforms in the OECD Area and Beyond”, OECD Economics Department Working Papers, No. 835, 2011, OECD Publishing, Paris).

A més, hi ha estudis econòmics que correlacionen atur i mala regulació (Balmaseda, Manuel i Melguizo, Ángel. “Mejor regulación: ni más, ni menos”. A Marco regulatorio y unidad de mercado. Libro marrón, Círculo de Empresarios, 1. 2006).

D’altra banda, les normatives de mala qualitat, que no obtenen els resultats pels quals es varen dissenyar, provoquen inseguretat jurídica, com ja hem dit i és notori, i a més són un factor d’augment de la corrupció. Efectivament, ha estat dit que el “secret” de la norma de baixa qualitat és la finestra que obre perquè sigui retorçada fins a obtenir resultats diferents dels previstos, sovint en connexió amb fenòmens de corrupció (De Benedetto, Maria. “La comprensión y la prevención de la corrupción: un enfoque regulatorio” a Ponce, Juli i Cerrillo, Agustí, Innovación en el ámbito del buen gobierno regulatorio: ciencias del comportamiento, transparencia y prevención de la corrupción, INAP, 2017). Això unit a l’allau normativa genera riscos de corrupció. No en va, Tàcit ja assenyalava que: “Corruptissima re publica plurimae leges” (Annales, Llibre III, 27).

La mala regulació afecta a més la competència, donant lloc al que ha estat anomenat un crony capitalism, que podríem traduir per capitalisme d’amics, on alguns grups de pressió imposen el seu poder. Encara més: la regulació de baixa qualitat genera litigiositat i dona lloc a la paralització de polítiques públiques amb la seva anul·lació, cada vegada més freqüent (vegeu, per exemple, la contundent sentència del Tribunal Suprem espanyol de 12 de desembre de 2016, que anul·la un Reial Decret estatal,  entre moltes altres).

En fi, la mala regulació, en lloc de suposar un incentiu a la innovació, en suposa un fre. Per poder innovar, cal, cada vegada més, una regulació que permeti la innovació, protegint alhora els interessos generals, especialment en àmbits com el de l’anomenada economia col·laborativa.

Com ha estat posat en relleu (Ranchordás, Sofia. “Innovation-Friendly Regulation: The Sunset of Regulation, the Sunrise of Innovation”, Jurimetrics, Vol. 55, No. 2, 2015), el dret, i concretament la regulació adequada i de qualitat, pot ser un element que permeti i incentivi la innovació en la societat o, per contra, la dificulti. La innovació pot ser promoguda,  i els seus riscs controlats, gràcies a un dret flexible i adaptatiu, (un “dret innovador”, al qual es refereixen ja alguns autors), que pot incorporar diverses tècniques com ara les sunset clauses (preceptes inclosos en les normes que sotmeten aquestes a una eficàcia limitada en el temps i a una possible pròrroga sempre que es demostri que tal continuació és necessària, a la vista de l’avaluació de la seva eficàcia).

En fi, com és doncs evident, no es tracta d’un tema menor, encara que sí oblidat per l’economia, la ciència política i el dret, fora de les posicions altes de les agendes polítiques a Espanya i sobre el qual encara existeix un ampli desconeixement entre els gestors.

Per què és un tema especialment rellevant avui en dia? Privatitzacions, liberalitzacions, autoregulació i Directiva de serveis

La necessitat de millorar la qualitat normativa no acaba amb l’evitació dels impactes negatius abans esmentats. Va més enllà. A aquests impactes esmentats, cal sumar-hi la mutació que s’ha produït en les darreres dècades en la manera de funcionar de les administracions, per efecte de l’extensió dels fenòmens de privatització, liberalització i autoregulació, i la transposició de la Directiva de serveis, com és conegut.

Doncs bé, una millora de la millora normativa permetria, en primer lloc, no aplicar l’autoregulació per defecte, sinó analitzar en cada cas si és necessària una regulació pública o hi ha altres maneres de dur a terme la política pública que es tracti, entre elles l’autoregulació, d’acord amb el que assenyala l’OCDE (Industry self-regulation: Role and use in supporting consumer interests, 2015). A més, decidint que l’autoregulació pugui ser l’alternativa més adequada per a un cas específic, aquesta haurà de ser enquadrada (autoregulació regulada) per la regulació pública que garanteixi els interessos generals. Cal que el legislador estengui garanties organitzatives i procedimentals a l’adopció d’autoregulacions i regulacions privades que afecten altres privats o fins i tot les administracions, en garantia de la transparència i la bona administració, tenint en compte a més l’extraordinària potència econòmica actual de diverses empreses privades.

En segon lloc, en l’àmbit dels serveis d’interès general, la millora normativa permet tutelar adequadament els interessos generals i els drets dels ciutadans/consumidors/usuaris, ja que una part rellevant de l’activitat de regulació ha de consistir a normar els drets d’aquests i les obligacions de servei públic de les empreses en garantia d’aquests drets i dels interessos generals (pensem en àmbits com l’energètic i en relació amb la mateixa pobresa energètica, per exemple, vegeu Pobresa energètica. Regulació jurídica i protecció dels drets de les persones, 2018, Federació de Municipis de Catalunya i Institut de Recerca TransJus).

En tercer lloc, la bona normativa permet establir de forma clara i adequada els requisits per desplegar una activitat, i ajuda a compensar així l’autocontrol de les activitats i serveis privats i l’eliminació generalitzada de controls administratius previs mitjançant la declaració responsable i la comunicació prèvia, producte de la Directiva de serveis ja exposada. Així, el pes de la recomposició del sistema després d’aquesta no només hauria de passar per la potenciació de l’activitat d’inspecció, sinó també per la millor regulació dels requisits a complir per poder desplegar l’activitat.

En definitiva, com assenyala Carles Ramió (La administración pública del futuro (horizonte 2050). Instituciones, política, mercado y sociedad de la innovación. Tecnos, 2017, pàg. 137), en analitzar quina podria ser l’evolució administrativa en les properes dècades, dins dels possibles escenaris de canvi per a les administracions públiques, la configuració d’“una administració essencialment reguladora” sobresurt.

Moviments internacionals. Bona governança, dret a una bona administració i principis de bon govern: més enllà del New Public Management i cap a la better regulation

Com assenyalen diverses sentències (per exemple, Sentència del Tribunal Suprem de 15 de juliol de 2010, ponent Sr. Juan Carlos Trillo Alonso, STS de 5 de desembre de 2012, ponent Sr. José Suay) , el dret a una bona administració exigeix una ponderació diligent a l’hora d’elaborar una norma. Si hi ha negligència en la generació d’alternatives o en la ponderació d’interessos i drets afectats o de fets rellevants, llavors hi haurà una norma de baixa qualitat normativa, sí, amb tots els efectes negatius explicats, però a més hi haurà una norma il·legal, que podrà ser impugnada davant dels tribunals i anul·lada per aquests, com cada vegada es produeix més sovint.

Aquest podria ser, per ell mateix, un bon motiu per modificar inèrcies històriques, és a dir, regular millor per evitar problemes, però hi ha a més altres incentius. Davant de la desafecció de la ciutadania envers les institucions, quan s’ha constatat empíricament que la nova gestió pública  oferia més del que finalment ha donat (Hood, Christopher i  Ruth, Dixon. A Government that Worked Better and Cost Less? Evaluating Three Decades of Reform and Change in UK Central Government, Oxford University Press, 2015), què es pot fer? Doncs l’OCDE ha contestat contundentment: gestionar bé, incloent-hi les regulacions.

En aquest sentit, la mateixa OCDE ha fet esment, juntament amb la UE, de l’interès d’incorporar paulatinament les tècniques i enfocaments proporcionats pel dret i l’economia conductuals, que en les darreres dècades estan donant lloc a la creació d’unitats administratives específiques a diversos països i a resultats empírics que demostren com el nudging ajuda a obtenir regulacions més eficaces. Si bé encara estem a casa nostra allunyats d’aquests desenvolupaments en la fase en què ara ens trobem, val la pena prendre’n nota i tenir-los presents de cara a un futur immediat.

El marc legal actual. Les lleis 39 i 40 de 2015 i la STC 55/2018

L’entrada en vigor al 2016 de les lleis estatals 39 i 40 de 2015, que estableixen i defineixen principis jurídics de bona regulació (necessitat, eficàcia, proporcionalitat, seguretat jurídica, transparència i eficiència, recollits a la Llei 39/2015, que exigeix la motivació del seu respecte a les exposicions de motius de les normes) i tècniques al seu servei (consultes prèvies i plans anuals normatius) -malgrat no ser obligatoris a nivell autonòmic d’acord amb la STC 55/2018, de 24 de maig sense que deixin de ser tècniques útils de bona gestió normativa (entrades en vigor alterades en funció del contingut de les normes, increment de la deficient fins ara avaluació ex post dels impactes de les normes…)- hauria de suposar una finestra d’oportunitat per desenvolupar, finalment, una política i una gestió de qualitat normativa que ens equiparin al moviment europeu de la better regulation, del qual fins ara hem estat allunyats.

En concret, diverses tècniques emprades a d’altres països, i gens o molt poc a casa nostra, poden ajudar a aquest objectiu. Caldrà en uns casos introduir-les ex novo en el nostre ordenament jurídic (per exemple, clàusules sunset esmentades), però en molts altres casos, en què ja existeixen, es tractarà d’una qüestió de sensibilització, extensió del coneixement i formació específica entre servidors públics i en el sector privat. Entre aquestes tècniques es troba la inclusió en una reforma constitucional, com es va fer a França l’any 2008, d’una referència a la necessitat que les lleis (incloses les pressupostàries, tan rellevants) hagin d’anar acompanyades abans de la seva aprovació d’avaluacions adequades d’impacte econòmic, social i ambiental, que mesurin els costos (incloses les càrregues administratives, mitjançant si s’escau l’Standard Cost Model, internacionalment acceptat) i els beneficis de les alternatives generades i de la finalment triada.

Per garantir això, a més, caldria millorar el marc institucional existent per promoure el bon govern normatiu, generant unitats al Parlament que avaluïn els impactes possibles de les futures lleis i també, un cop dictades, en facin seguiment ex post (un exemple en aquest sentit és la unitat existent al parlament xilè des de fa anys). Tant per a projectes de lleis com per a reglaments, caldria reforçar institucionalment el sector públic, generant administracions independents encarregades de fer meta avaluació normativa.

Caldria també reforçar l’anomenada internacionalment petjada normativa (legislative footprint), inexistent a les nostres administracions (poc acostumades a deixar constància transparent de les seves reunions informals durant els procediments d’elaboracions de normes). Això es podria fer millorant la publicitat activa existent, connectant els procediments formals d’aprovació de projectes de llei, reglaments, ordenances i plans amb les reunions informals prèviament o simultàniament mantingudes pels grups d’interès i generant pàgines web específiques per facilitar fàcilment la consulta dels processos normatius. La molt recent Llei 25/2018, de 10 de desembre, de la Generalitat, reguladora de l’activitat dels grups d’interès de la Comunitat Valenciana, publicada al DOGV el passat 13 de desembre, és molt interessant en aquest sentit i una font possible d´inspiració per a Catalunya.

Caldria conscienciar de la importància d’aprovar els plans normatius, com a factor de seguretat jurídica, predicibilitat i foment de la participació. També de respectar els principis jurídics de bona regulació esmentats. I de procedir a avaluacions ex post de les normes, un aspecte oblidat fins ara: a Catalunya tenim ja l’experiència de mètodes qualitatius i quantitatius utilitzats pel Síndic de Greuges per avaluar el funcionament de la llei 19/2014, plasmats en tres informes dels darrers anys, consultables al seu web.

Tot el que s’ha indicat exigeix, alhora, des d’un elemental principi de proporcionalitat, mesurar bé les possibilitats d’anàlisi de les unitats administratives i de les oficines de qualitat normativa, atès que, altrament, es podria produir una paràlisi per anàlisi. En aquest sentit, creiem que en el futur la regulació de la qualitat de la regulació, per expressar-ho en aquests termes, hauria de reduir el nombre de regulacions sotmeses a avaluació, per possibilitar la correcció de las seva regulació. Aquest filtre creiem que s’hauria de fer no només pel possible impacte econòmic de la normativa, sinó afegint altres criteris qualitatius, com ara la possible afectació de drets constitucionals i estatutaris. L’experiència d’altres països, com ara els EUA, ens podria ser d’utilitat de cara a una futura reforma de la legislació de procediment.

Existeixen, doncs, les tècniques per millorar la regulació. Però encara hi ha obstacles a vèncer per avançar cap a la millora normativa que necessitem i que cal tenir en compte.

El context de gestió de la regulació: inèrcies polítiques, administratives i culturals

Davant d’aquests impactes econòmics esmentats,  als quals cal sumar amb no menor importància els socials (afectació de drets diversos) i ambientals (per exemple, canvi climàtic), la qualitat normativa hauria d’entrar en l’agenda política en un lloc prioritari, com ha estat el cas de països del nostre entorn, on presidents del govern s’han ocupat directament de la qüestió (Reagan, Blair, Clinton, Obama…) i el tema ha motivat fins i tot la modificació constitucional a França l’any 2008. Res de tot això ha passat a casa nostra, on, però,  es pot valorar molt positivament el funcionament des de fa quasi una dècada de l’Àrea de Millora de la Regulació de la Generalitat de Catalunya, ubicada al Departament de la Presidència, amb pressupost i nombre d’empleats, però, limitats. Precisament, aquesta unitat ha estat guardonada aquest mes de desembre amb un premi especial dels Premis Alfons Ortuño 2018 d’innovació i bones pràctiques a les administracions públiques catalanes, que organitza cada dos anys l’EAPC, pel seu “Pla de simplificació normativa 2016-2017”. A l’àmbit estatal, cal també destacar positivament la posada en marxa recentment de l’Oficina de Coordinació i Qualitat Normativa, dins del Ministeri de Presidència, prevista a la llei 40/2015.

Cal, doncs, consciència política de la importància del tema, en primer lloc. En segon lloc, consciència administrativa, acompanyada de formació específica, atès que la caixa d’eines de la millora de la regulació incorpora instruments que cal aprendre a manejar (mesura de càrregues administratives amb l’Standard Cost Model, realització d’anàlisis cost-benefici, cost-eficàcia o similars, coordinació de les reunions amb grups d’interès en contexts informals amb la petjada normativa a incloure en els procediments formals d’elaboració de normes, realització d’experiments…).

En tercer lloc, ja ho hem avançat, cal un disseny institucional adient.

Com millorar la situació? Possibilitats futures empíriques en connexió amb les noves experiències de sandbox regulatori: els Living Labs

Aquests dèficits d’impuls polític i administratiu i de coneixement tècnic tenen solució. Altres països ho han aconseguit. Cal voluntat política, que permeti els mitjans personals i materials necessàries, i coneixement tècnic, res més. Creiem que una col·laboració entre el sector públic, l’àmbit acadèmic, el sector privat i el  tercer sector pot ajudar a generar coneixement i experiències mútuament útils.  Les sinergies entre tots aquest actors poden incloure des del que és més general (millora constitucional o legal, com ara la reforma de la legislació procedimental per concentrar l’avaluació en alguns tipus de normes) fins al més concret (disseny d’una ordenança municipal específica, per exemple, de manera que sigui efectiva). Hi ha camp per córrer en un àmbit històricament abandonat però que esdevé ara més urgent que mai i necessitat d’esforços plurals i transdisciplinars (economia, dret, ciència política…).

En aquest sentit, la millora de la regulació es pot reforçar mitjançant fòrums on tots els implicats aportin dades i coneixement,  tant per preparar la millor normativa futura possible com per avaluar la que ja estigui en funcionament.

Des de la primera perspectiva, els experiments controlats poden ser útils, com ja saben a altres països. Ara comencen a entrar a casa nostra de la mà de les fintech i de les sandbox en aquest àmbit (tingui’s en compte l’avantprojecte de llei estatal pel qual es regula la llei de mesures per a la transformació digital del sistema financer i vegi’s el recent informe de la CNMC E/CNMC/001/18). El derogat art. 67 de la  Llei 13/1989, de 14 de desembre, d’organització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat de Catalunya,  preveia aquesta possibilitat (sota el títol de verificació de l’eficàcia de les normes, abans de ser dictades), possibilitat reiterada ara per l’art. 64.4 de la llei 19/2014 (que es refereix a proves pilot mitjançant convenis), preceptes tots dos encara verges pel que fa a la seva aplicació.

Per impulsar aquesta i altres possibilitats, creiem que l’àmbit acadèmic pot contribuir amb coneixement, formació i espais de trobada neutrals entre tots els implicats. En aquest sentit, la figura dels living labs, impulsats ja a nivell internacional,  sembla interessant als efectes del que estem parlant, i la Universitat de Barcelona, mitjançant l’Institut de Recerca TransJus, n’està creant un específic en l’àmbit del bon govern i la regulació.

Els living labs son espais físics o virtuals o espais d’interacció, on col·lectius d’empreses, organismes públics, universitats, usuaris i altres grups d’interessats col·laboren en la creació, el prototipatge, validació i assaig de noves tecnologies, serveis, productes i sistemes en contextos de la vida real. Les activitats d’innovació tenen lloc en entorns de la vida real. Les associacions publicoprivades estan formades per grups que inclouen empreses, investigadors, autoritats, ONG i usuaris. Es fa èmfasi en la importància dels usuaris, inclosos els ciutadans. Són diferents dels tests, proves de camp i altres formes d’innovació. Fan innovacions més madures que els processos R+D interns, on els prototips i els assaigs de camp són més apropiats, però les innovacions són menys madurades que les que es trobarien en projectes pilot. Es treballa amb múltiples grups d’interessats. Els diversos grups dels laboratoris mantenen diversos rols. La col·laboració entre els grups d’interessats és una característica essencial dels laboratoris vius, que es basen en els principis d’innovació oberta.

En concret, el living lab en matèria de bon govern i regulació de la UB vol ser un espai virtual i real de trobada de tots els implicats (stakeholders, en la terminologia anglesa que acostuma a utilitzar la Unió Europea), on es puguin desenvolupar activitats de formació, d’impuls de guies i materials d’utilitat per a la bona gestió de la regulació. Vol també ser un espai de facilitació del desenvolupament d’experiments i proves pilot abans d’aprovar una regulació, avançant en el camí de les anomenades normes experimentals, que s’aproven amb la voluntat de tenir un àmbit espacial o subjectiu limitat -una part del país, una part dels ciutadans, el denominat grup de mostra– mentre la resta –el grup de control– se segueix regint per la normativa prèvia. Aquestes proves pilot tenen una vigència temporal també limitada, acompanyada d’una avaluació per decidir si la regulació hauria de ser estesa generalment i convertida en permanent o finalitzar la seva eficàcia limitada. Finalment, el living lab vol també ser un espai participatiu per a la realització d’avaluacions ex post amb la col·laboració dels implicats.

S’ha dit que les lleis són com les salsitxes, en el sentit que inspiren menys respecte quan més sabem com es fan (frase atribuïda sovint a Bismarck, però que sembla que és original de John Godfrey Saxe, poeta nord-americà). Però en el segle XXI el control de qualitat cal que sigui estès tant per a les unes com per a les altres, perquè la nostra salut i l’estat social i democràtic de dret estan en joc.

 

Juli Ponce Solé

Catedràtic de dret administratiu. Director de l’Institut de Recerca Transdisciplinària TransJus. Universitat de Barcelona