En un apunt anterior a l’RCDP blog es van comentar algunes resolucions de la Comissió Europea en relació amb l’article 107 del TFUE i les prohibicions dels ajuts estatals als clubs esportius, en què se’ls qualificava d’“incompatibles amb el mercat interior”. En concret, una part d’un epígraf d’aquell escrit es dedicava a la resolució de la Comissió respecte a privilegis fiscals a favor del Reial Madrid, el FC Barcelona, l’Athletic de Bilbao i l’Atlètic Osasuna (Decisió de la Comissió, de 4 de juliol de 2016, relativa a l’ajut estatal SA.29769 (2013/C) (ex 2013/NN) per la qual es va ordenar la supressió del foment estatal de què s’havien beneficiat aquells clubs. Doncs bé, el Tribunal General de la UE, mitjançant sentència de 26 de febrer de 2019, ha anul·lat la resolució esmentada que qualificava d’ajuda estatal el règim fiscal de quatre clubs de futbol professional espanyols.
Per recordar el tema i dotar d’autonomia aquest apunt, la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’esport va comportar l’obligació dels clubs esportius professionals espanyols, molts d’ells sumits en unes greus situacions econòmiques que van portar a la desaparició d’algun club històric (la UD Salamanca, per exemple), a reconvertir-se en societats anònimes esportives (les conegudes SAD). No obstant això, quatre clubs de futbol professional espanyols es van acollir a l’excepció legal per als clubs més sanejats econòmicament que permetia que els mateixos romanguessin com a clubs esportius: el Futbol Club Barcelona, el Club Atlético Osasuna, l’Athletic Club de Bilbao i el Real Madrid Club de Futbol. El tracte fiscal als clubs esportius, en efecte, diferia del règim fiscal aplicable a les societats anònimes esportives, que estaven subjectes al règim general de l’impost sobre societats. Els clubs esportius com a entitats sense ànim de lucre i, com a tals, es beneficiaven d’un tipus reduït del 25% en lloc del tipus general del 30% (que era del 35% fins al 2006 i del 32,5% el 2007).
Aquest estat de coses es va mantenir fins a l’any 2016, quan en una Decisió (Decisió (UE) 2016/2391, de 4 de juliol de 2016, relativa a l’ajuda estatal SA.29769 (2013/C) (ex 2013/NN) concedida per Espanya a determinats clubs de futbol) la Comissió va declarar ad pedere litem que:
“[…] el dret a gaudir del tipus preferent de l’impost sobre societats aplicable a les organitzacions sense ànim de lucre a determinats clubs de futbol professional, la disposició addicional setena de la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’esport constitueix una ajuda estatal en virtut de l’article 107, apartat 1, del Tractat de Funcionament de la Unió Europea a favor dels esmentats clubs de futbol, en particular, l’Athletic Club de Bilbao, el Club Atlético Osasuna, el FC Barcelona i el Real Madrid CF. Aquest ajut ha estat executat il·legalment pel Regne d’Espanya infringint l’article 108, apartat 3, del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i és incompatible amb el mercat interior”.
Consegüentment, la Comissió també va ordenar a l’Estat espanyol la seva supressió i que recuperés amb caràcter immediat i efectiu l’import de l’ajut atorgat als beneficiaris. Cosa que implicava l’ingrés de les quantitats no percebudes. Fins aquí el partit d’anada. Brussel·les guanyava per 1-0. Un obús (un míssil balístic, com diuen ara els comentaristes esportius) per tot l’escaire, però el partit de tornada restava per jugar-se.
En efecte, el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club (no així el Madrid CF ni, el també històric i vigorós equip de la ciutat de Pamplona, el Club Atlètic Osasuna) van recórrer contra la Decisió de la Comissió davant del Tribunal General de la Unió Europea. Mitjançant sentència dictada a Luxemburg, el 26 de febrer de 2019, el Tribunal General de la Unió Europea, en l’assumpte T-865/16, Futbol Club Barcelona/Comissió, ha anul·lat la Decisió de la Comissió, de 4 de juliol de 2016. En canvi, el Tribunal, també mitjançant resolució judicial, desestima el recurs de l’Athletic Club en l’assumpte T-679/16. Per tant, en termes futbolístics: Brussel·les 1 – FC Barcelona 1; Brussel·les 2 – Athletic Club 0.
En el recurs de l’Athletic Club en l’assumpte T-679/16, en síntesi, la defensa del club dels lleons al·legava que el règim fiscal més beneficiós dels quatre clubs de futbol esmentats era, al seu parer, un règim anterior a l’adhesió del Regne d’Espanya a la Unió l’1 de gener de 1986, qüestió a la qual tampoc era aliè el règim fiscal especial del Territori foral de Bizkaia. L’intent de dríbling basc ha estat sancionat amb la pena màxima i amb l’enviament del darrer defensa a la caseta. El tribunal desestima el recurs i condemna el club bilbaí a costes.
En canvi, en el recurs presentat pel Futbol Club Barcelona, davant les al·legacions de la part demandant (paràgraf 23, primer dels fonaments de dret), el Tribunal General desestima la de vulneració per part de la comissió del dret d’establiment en relació a la llibertat d’empresa, però, en canvi, estima acreditar l’existència d’un error d’apreciació de la Comissió pel que fa a si es produeix o no un avantatge i la violació del principi de la bona administració pel que fa a l’examen de l’existència o no de l’avantatge. En els raonaments de l’assumpte T-865/16, el Tribunal General relata que, efectivament, com la Comissió ja havia descrit en la seva Decisió, als quatre clubs beneficiaris del règim controvertit es va aplicar, des de 1990 a 2015, un tipus nominal de gravamen preferent, en comparació amb els clubs que operaven sota la forma de SAD (epígraf 55 de la sentència).
Ara bé, el Tribunal General el que vol veure, com afirma, és si: “En aquest context, per apreciar si la mesura en qüestió pot conferir un avantatge, cal valorar conjuntament els diferents components del règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre […]” (epígraf 53) i afegeix que: “Convé examinar, doncs, si la Comissió ha acreditat de forma jurídicament suficient, en la Decisió impugnada, que el règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre, considerat en el seu conjunt, era de tal naturalesa que col·locava als seus beneficiaris en una situació més avantatjosa que si haguessin hagut d’operar sota la forma de SAD” (epígraf 54). Al·legació que, curiosament i pels amants de la morbositat, havia fet el Real Madrid CF en el seu expedient de la Comissió (el traspàs de Di Stefano al Madrid per ordre governativa restaria, així, venjat).
Doncs bé, conclou el Tribunal General, de manera fulminant, que: “Tenint en compte les consideracions anteriors, és procedent fer constar que la Comissió, a qui incumbia la càrrega de la prova, no ha acreditat suficientment d’acord amb Dret que la mesura controvertida conferia un avantatge als seus beneficiaris” (epígraf 67). El Tribunal invoca en aquesta argumentació (epígraf 70) la interlocutòria de 12 de desembre de 2012, Adriatica di Navigazione i Comitato “Venezia vuole vivere”/Comissió, T-231/00, no publicat, EU: T: 2012: 667, apartats 40 i 41). I, per contra, no aprecia que el cas de referència pugui aplicar-se la sentència de 8 de desembre de 2011, France Télécom/Comissió (C-81/10 P, EU:C:2011:811) com a antecedent, com sí que volia la Comissió, atès que “en el present assumpte es debat la pròpia existència d’un benefici, com ho proven les úniques dades específiques del sector esmentades en la Decisió impugnada, recordades en l’anterior apartat 65. Per tant, la Comissió no pot basar-se en una suposada similitud entre els dos casos per deduir d’això que la conclusió a què va arribar el Tribunal de Justícia en l’apartat 24 de l’esmentada sentència pot transposar, tal qual, al present assumpte” (epígraf 73).
I, per tot això, el Tribunal General ha resolt anul·lar la Decisió (UE) 2016/2391 de la Comissió, de 4 de juliol de 2016, relativa a l’ajuda estatal SA.29769 (2013 / C) (ex 2013 / NN) concedida per Espanya a determinats clubs de futbol, atès que la Comissió, a qui incumbia la càrrega de la prova, no va acreditar suficientment d’acord amb Dret que la mesura controvertida conferís un avantatge als seus beneficiaris, i condemnar les costes del FC Barcelona a la Comissió Europea.
Resta oberta la via del recurs de cassació o, en el seu cas, d’anul·lació. Als que ens agrada el futbol, seguirem expectants per veure si hi ha un tercer partit o no.
Ricard Brotat i Jubert, cap de serveis jurídics de l’Ajuntament de Badalona i professor (doctor) associat de Dret Constitucional a la UAB