Comentari apressat de les STC 89/2019 i 90/2019, de 2 de juliol, que avalen una aplicació expansiva, poc garantista i recentralitzadora dels mecanismes d’execució forçosa a l’abast de l’Estat central.

Algunes qüestions prèvies i una mica d’història

La Constitució espanyola, igual que succeeix en altres estats compostos, disposa de fórmules excepcionals d’intervenció dels governs i administracions federals o regionals. Es tracta de procediments diferents dels controls exercits per la jurisdicció constitucional o ordinària (als quals al·ludeix l’article 153 CE), o dels que efectuen alguns òrgans de control o comissionats parlamentaris que fiscalitzen els comptes o defensen els drets dels ciutadans i supervisen les administracions (ombudsmen). Aquests mecanismes, denominats de coerció estatal o federal, o d’execució forçosa, atribueixen al poder central —en el cas espanyol, al Govern de l’Estat i al Senat— unes facultats d’intervenció directa i coactiva, i per això mateix, s’entén que s’integren dins del conjunt d’instruments establerts per a la defensa de la Constitució.

L’article 155 CE estableix que si una comunitat autònoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposin, o actua de manera que atempti greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern de l’Estat, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per obligar-la a complir forçosament aquestes obligacions o protegir l’esmentat interès general, sense precisar-les. Per a fer-ho, afegeix que el Govern de l’Estat podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Aquest procediment, com és ben sabut, s’inspira quasi textualment en l’article 37 de la Llei fonamental de Bonn (Bundeszwang), per bé que presenta algunes diferències amb aquest donat el diferent context en què es pot aplicar. Cal tenir en compte que a Alemanya aquest mecanisme adquireix sentit en la mesura que les administracions dels lands desenvolupen la major part de les seves competències per delegació del govern federal, en el marc d’un federalisme cooperatiu i executiu (“Administració única”), i que el Senat (Bundesrat), representatiu de les entitats federades, exerceix funcions de genuïna cambra territorial, a diferència del Senat espanyol.

D’altra banda, aquest mecanisme coercitiu enfonsa també les arrels en la Segona República, on un procediment similar fou aplicat després dels fets del 6 d’octubre de 1934, que van donar lloc a la proclamació per part del president de la Generalitat, Lluís Companys, de l’“Estat català dins de la República Federal espanyola”, concretat en la Llei de 2 de gener de 1935, impulsada —en ple Bienni Negre— pel Govern de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), amb el resultat d’una suspensió de l’autonomia que fou declarada posteriorment inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals, després de la victòria del Front Popular del 16 de febrer de 1936. Aquest precedent, salvant totes les distàncies, no deixa de ser rellevant, ja que, no debades, va estar molt present en la ment dels ponents i dels constituents el 1978 a l’hora de redactar el vigent article 155 CE. Precisament, bona part de la doctrina havia extret d’aquest debat —en què es va rebutjar formalment la suspensió o la dissolució de l’autonomia— la conclusió prou pacífica que l’article 155 CE és un mecanisme no només excepcional sinó també temporal, no aplicable, doncs, a qualsevol tipus de disputa política o jurídica.

En efecte, el Diari de Sessions dona fe que durant el debat d’aquest article es va descartar (amb esmenes i vots particulars, que no van ser considerats) un model que permetés el cessament del govern autonòmic o la dissolució del Parlament de la comunitat en qüestió, quelcom no regulat en la Llei fonamental de Bonn, a diferència del que succeeix sota diferents formes a Àustria, Itàlia o Argentina. Així es va posar de manifest amb les crítiques del ponent Manuel Fraga, que va jutjar la fórmula final com a “suau” i “benèvola”, ja que no preveia que el govern central pogués assumir “plens poders” i imposar el cessament de les autoritats incomplidores. En l’àmbit doctrinal, alguns exponents destacats com Pedro Cruz Villalón no només van advertir de les imprecisions del precepte sinó també de la possibilitat que es convertís en una clàusula que habilités una “dictadura constitucional”, una fórmula extrema d’estat d’excepció territorial amb plens poders pel govern central, de forma que va afirmar —amb una expressió que faria fortuna— que “l’art [d’aquest article] consisteix a no utilitzar-lo”, la qual cosa significa que es tracta d’un mecanisme concebut per no ser aplicat, amb finalitats de dissuasió.

Podria dir-se que el TC, fins a les sentències del cas català, que tindrem ocasió d’examinar més endavant, havia coincidit amb els plantejaments generals de la doctrina majoritària, com es va posar en relleu —ni que fos de manera fragmentària i sense ser ratio decidendi— amb motiu del recurs contra la LOHPA (STC 76/1983, FJ 4), en què es va anul·lar l’article 7.2 que refonia dos mecanismes de l’ordenament alemany com la coerció federal i la supervisió federal de l’execució de lleis estatals. La posterior STC 215/2014 (FJ 8), relativa a un supòsit d’incompliment de les obligacions d’estabilitat pressupostària a Canàries, va dur l’alt tribunal a subratllar, a més, que es tractava d’una mesura d’últim recurs “davant d’una situació d’incompliment manifest i contumaç, deliberat o negligent”.

En la base d’aquestes prevencions colpia el fet que es tractava —i es tracta, com s’ha vist— d’una mesura que comporta dificultats d’aplicació degut tant a l’existència d’un supòsit de fet de difícil determinació (l’actuació greument contrària a l’“interès general d’Espanya”) com  a l’ampli marge de maniobra per decidir les mesures a adoptar per obligar la comunitat autònoma a complir forçosament les seves obligacions o protegir el citat interès general. Per això mateix, amplis sectors polítics i de la doctrina científica havien exigit durant els moments més àlgids del recent conflicte territorial entre Catalunya i Espanya —i davant la recurrència de plantejaments que postulaven l’aplicació indiscriminada i perpètua de l’article 155— que abans d’aplicar-se s’esgotés el sistema de controls ordinaris (jurídics, però sobretot polítics), i que l’adopció de qualsevol mesura coactiva s’ajustés als principis de necessitat, proporcionalitat, adequació al cas concret i lesió menor dels drets autonòmics.

L’abast de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. L’Acord del Senat de 27 d’octubre de 2017

En el cas que ens ocupa, el supòsit de fet habilitant (apartat B de la part dispositiva de l’Acord del Senat de 27 d’octubre de 2017, mitjançant el qual s’aprovaven mesures requerides pel Govern de l’Estat a l’empara de l’article 155 de la Constitució) era la realització d’una sèrie d’actuacions de la Generalitat conduents a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i a la declaració d’independència. Un cop requerida per a revocar aquesta declaració, el Consell de Ministres va concloure que la Generalitat no havia atès el requeriment, i va sol·licitar al Senat l’autorització d’una sèrie de mesures, que finalment van ser autoritzades llevat d’alguna modificació introduïda pel Ple de la cambra alta, seguint per a això el procediment ad hoc de l’article 189 del Reglament del Senat (RS).

Les mesures preses, impugnades davant el TC pel Grup Parlamentari Unidos Podemos-En Comú Podem–En Marea al Congrés dels Diputats i pel Parlament de Catalunya, eren d’abast divers i incloïen el cessament del president de la Generalitat, del cicepresident del Govern i dels consellers; l’assumpció pel president del Govern espanyol de les facultats del president de la Generalitat de dissoldre el Parlament de Catalunya i convocar eleccions; mesures dirigides perquè l’Administració de la Generalitat actués sota les directrius d’òrgans i autoritats creats o designats pel Govern de l’Estat, incloses les facultats per adoptar disposicions i resolucions ’de compliment obligatori, així com el sotmetiment al règim de comunicació o autorització prèvia de les seves actuacions; així com altres mesures relatives a la seguretat i l’ordre públic, la gestió econòmica, financera, tributària i pressupostària, i telecomunicacions i comunicacions electròniques i audiovisuals. Finalment, les mesures també anaven dirigides al Parlament de Catalunya: prohibir de proposar candidat a la presidència de la Generalitat i de celebrar el debat i votació de la investidura, suspendre o condicionar les funcions legislativa, d’impuls i control sobre el Govern.

El contingut de les STC 89/2019 i 90/2019, de 2 de juliol

El Tribunal Constitucional, en les dues sentències esmentades —aprovades per unanimitat i de les quals van ser ponents Encarnación Roca i Pedro González-Trevijano, respectivament—, avala l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, la qual cosa desestima en la seva pràctica totalitat els dos recursos d’inconstitucionalitat, ja que únicament en la primera de les sentències (STC 89/2019), que resolia el recurs del Grup Parlamentari Unidos Podemos-En Comú Podem–En Marea, declara la inconstitucionalitat i nul·litat del paràgraf segon de l’apartat E.3 de l’Acord del Consell de Ministres el 21 d’octubre de 2017 (FJ 14) (la “privació anticipada de vigència, indeterminada i abstracta, de qualsevol disposició que hagués accedit irregularment a les [publicacions en butlletins oficials]”) i, per això mateix, declara la pèrdua d’objecte d’aquesta mateixa impugnació en el recurs interposat pel Parlament de Catalunya (STC 90/2019).

a) Com a qüestió prèvia, les sentències, tot coincidint amb els plantejaments dels recurrents, admeten que l’Acord del Senat que aprovà les mesures requerides pel Govern de l’Estat eren susceptibles de control pel Tribunal Constitucional (STC 89/2019, FJ 2 b; STC 90/2019, FJ 2 b), per tractar-se d’un acte amb força de llei —i per analogia amb altres acords parlamentaris controlables per la jurisdicció constitucional, com els supòsits establerts a l’article 116 CE (recordem el que havia dit el mateix TC sobre la declaració de l’estat d’alarma). En suma, per al TC, no hi pot haver àmbits immunes, especialment si es té en compte “la transcendència que l’exercici del poder coercitiu de l’article 155 pot tenir sobre el model d’organització territorial de l’Estat”.

b) Pel que fa als motius centrals de les impugnacions, el TC divideix la seva argumentació en dues parts: els aspectes procedimentals i els substantius.

Amb caràcter introductori, i sense massa diferències sobre el que havien estat els seus plantejaments anteriors sobre l’article 155 CE, que ja hem exposat —i sense desviar-se tampoc dels de la majoria de la doctrina també abans expressats—, l’alt tribunal considera, quant al sentit i l’abast de l’article 155 CE (STC 89/2019, FJ 4; STC 90/2019, FJ 4 a-g), que l’autonomia política consagrada per la Constitució (article 2) es pot veure constreta si del que es tracta és de garantir la unitat, ja que la carta magna apodera expressament —mitjançant aquest mecanisme coactiu— tant al Govern de l’Estat —com a òrgan constitucional— com al Senat —com a cambra territorial— per a exercir un poder de coerció sobre les comunitats autònomes que abasta la possibilitat, com s’ha dit, de limitar la seva autonomia en circumstàncies extraordinàries.

Es tracta, tanmateix, d’un remei excepcional, subsidiari, una via d’últim recurs; i per això mateix només es pot utilitzar quan s’estigui davant d’una actuació autonòmica que incompleixi la Constitució, l’Estatut d’Autonomia o altres lleis, o atempti greument contra l’interès general d’Espanya. Aquesta  limitació també és temporal, en la mesura que no faculta ni la supressió de l’autonomia ni la seva suspensió indefinida, vist que la finalitat de la intervenció és la de restablir l’ordre constitucional i, amb ell, el normal funcionament institucional de la comunitat autònoma en el si d’aquest ordre.

Seguidament, el Tribunal analitza el compliment dels requisits per a l’aplicació de l’article 155 CE.

Elements de caràcter processal

El requeriment previ (STC 89/2019, FJ 6-8; STC 90/2019, FJ 5): els seus termes, l’atenció al requeriment i la coherència d’aquest amb la proposta d’Acord traslladada al Senat.

El TC estima que el requeriment del Govern al president de la Generalitat es va formular adequadament, ja que en ell s’identificaven correctament les actuacions de les institucions de la Generalitat que havien donat lloc a l’aplicació de l’article 155 CE; actuacions que, a parer del TC, qüestionaven “el mandat de l’article 9.1 CE, d’acord amb el qual tots els poders públics estan subjectes a la Constitució i han d’adequar la seva actuació a les seves determinacions”, i constituïen un “atempta[t] contra l’interès general d’Espanya, en  discutir la preservació mateixa de l’Estat espanyol, intentant qüestionar la seva unitat i integritat territorial i constitucional”. El TC considera, a més, que, en els seus termes, el requeriment donava l’oportunitat a la Generalitat de complir el que es demanava (condició de procedibilitat), ja que es va fer després de la “declaració d’independència” feta al Parlament, raó per la qual descarta, també, que hi hagués hagut alguna proposta de diàleg per la part catalana. I ho rebla dient que en l’escrit del president Carles Puigdemont no hi havia tampoc cap retret apreciant la falta de concurrència del pressupòsit habilitant, ni sobre el fet que s’hagués arribat a atendre convenientment el requeriment.

Pel que fa a la coherència entre el requeriment i les mesures proposades i adoptades pel Senat, el ple del TC —en una de les parts més especulatives i discutibles de les sentències— considera que no existeix un dret a què es predeterminin les mesures coercitives. No es pot, raona, perquè això depèn de la resposta que es doni al requeriment. I, de la mateixa manera que l’article 155 CE no obliga a enunciar les mesures, tampoc no es pot confondre les mesures finals amb les actuacions que figuren en el requeriment, ja que es poden distingir fins a dues fases: la de les mesures per a evitar la coacció i la de les mesures per a vèncer la resistència autonòmica evidenciada.

El TC no té en compte així els arguments dels recurrents, atès que, bo i admetent que determinats actes polítics i legislatius —invocats en el requeriment del Govern i en l’Acord del Senat— posaven en qüestió la unitat i integritat territorial i constitucional, no és clar que s’haguessin exhaurit els controls ordinaris ni la via política. Recordem la fallida Operació Diàleg. A més, la requisitòria de Rajoy no només no identificava amb detall les actuacions a adoptar, sinó que desconsiderava la missiva de resposta del president de la Generalitat que, a més, anava acompanyada d’una prèvia declaració parlamentària de suspensió de l’eficàcia de tots els seus actes anteriors. De fet, en el seu escrit d’11 d’octubre, el president del Govern espanyol supeditava expressament l’activació de l’article 155 CE al fet que es declarés la independència, i quan va requerir al president Puigdemont que confirmés aquest extrem, en la primera resposta que va rebre no s’afirmava expressament que s’hagués declarat la independència i en la segona s’admetia que no s’havia votat cap declaració d’independència.

En efecte, aquesta qüestió —significada pel Tribunal com d’ordre processal en situar-la en el marc dels termes i l’eficàcia del requeriment— és molt rellevant. No debades, una de les principals qüestions plantejades en els recursos era la procedència de la mesura coactiva de l’article 155 CE, previ examen de la concurrència del supòsit habilitant, això és, la determinació de si va existir una amenaça real i prou greu que justifiqués la seva posada en funcionament. A aquests efectes, les sentències es limiten a relatar una sèrie d’elements previs i posteriors al requeriment inicial del president espanyol, que demostrarien la imminent fractura de l’ordre constitucional i de la convivència: des de les lleis dites de “desconnexió” (referèndum i transitorietat jurídica), fins al “manifest de constitució de la república catalana” (sic), subscrit pel president de la Generalitat junt amb altres parlamentaris. Amb tot, no cal dir que aquesta successió d’actes i declaracions es referien exclusivament a la part catalana i obviaven la resposta del Govern de l’Estat als emplaçaments al diàleg fets pel Govern de la Generalitat, o el delicat context politicosocial obert amb la resposta de les autoritats de l’Estat contra els votants de l’1-O. Tampoc no fa referència al fet que, quan el Govern de l’Estat va proposar activar formalment la via coactiva de l’article 155 CE, moltes de les actuacions de les autoritats catalanes ja havien estat neutralitzades mitjançant mecanismes com la intervenció de les finances de la Generalitat o la suspensió i anul·lació de les referides lleis per part del mateix TC. Per això, és si més no discutible —i el TC no reflexiona sobre això— que el cessament del Govern i la dissolució del Parlament fos necessària, ja que les possibilitats de consumar la ruptura de l’ordre constitucional eren ínfimes, i més si es té en compte que el Govern havia renunciat a desplegar qualsevol mitjà coercitiu o de control del territori.

Pel que fa a la tramitació al Senat (STC 89/2019, FJ 9; STC 90/2019, FJ 5 b) i la no autorització de la compareixença del delegat de la Generalitat a Madrid, el TC considera —rebaixant considerablement l’entitat que se li suposa a aquesta modalitat d’audiència— que no constitueix, al seu parer, una nova ocasió perquè el president autonòmic exposi els seus arguments sinó per “proporcionar noves informacions” per tal que el Senat pugui formar-se adequadament la seva voluntat. Addicionalment, raona que els òrgans de la cambra alta van exercir les seves facultats d’interpretació del Reglament i, en absència del president de la Generalitat, estava facultat per no acceptar una altra compareixença —com la del delegat—, a més de destacar que dos senadors van ser comissionats per intervenir-hi.

 Aspectes substantius (STC 89/2019, FJ 10 I 11; STC 90/2019, FJ 6)

El Tribunal inicia aquest apartat novament amb una valoració de l’abast excepcional tant de les mesures com de les instruccions que va comportar l’aplicació de l’article 155 CE. Per a fer-ho, rebutja els arguments dels recurrents basats en el dret comparat i en el debat constituent, que en aquest últim cas jutja de poc concloents —pel fet de tractar-se del mer rebuig d’esmenes i vots particulars—, de forma que estaríem davant d’un procediment prou desconstitucionalitzat que proporciona un ampli marge d’interpretació. De nou,  reitera que no es poden confondre les mesures amb les instruccions a què al·ludeix l’article 155.2 CE, i assenyala que les mesures no s’esgoten en la imposició d’obligacions de fer, tot recordant que el precepte aplicat no precisa les mesures de què es tracta. Entén que no caben restriccions perquè la Constitució parla de mesures “necessàries”. Finalment, dins la mateixa intel·ligència extensiva del precepte, descarta que aquestes mesures puguin ser autoaplicatives, en el sentit que no requereixin l’adopció d’ulteriors mesures encaminades a la substitució en totes les seves funcions dels òrgans autonòmics, a favor del Govern de l’Estat o d’altres òrgans designats per aquest.

Sobre les mesures a adoptar a l’empara de l’article 155 (STC 89/2019, FJ 11-16; STC 90/2019, FJ 7)

Ja hem avançat que un dels aspectes més complexos de l’aplicació de l’article 155 CE és la determinació de les mesures que es poden adoptar per obligar a complir forçosament les obligacions o protegir l’interès general. Sobre això, recordem, tot i l’absència de pronunciaments anteriors per part del TC, durant el debat constituent —fet que el TC relativitza per no resultar clarificador de la voluntat dels redactors del precepte— es van desestimar les propostes orientades a autoritzar la destitució de càrrecs. En la nostra opinió, doncs, havia de tractar-se d’una mesura d’ultima ratio, operada mitjançant una substitució funcional i temporal d’aquests càrrecs. Des de fa anys, alguns autors havien plantejat, a més, que aquestes mesures havien de superar inexorablement un test de proporcionalitat, necessitat, adequació al cas concret i lesió menor dels drets autonòmics, tècnica descartada pel TC per trobar-la més pròpia de l’anàlisi dels drets fonamentals.

En efecte, una part de les mesures adoptades en l’Acord del Senat anaven dirigides perquè l’Administració de la Generalitat actués sota les directrius d’òrgans i autoritats de l’Estat, incloses les facultats per adoptar disposicions de compliment obligatori, així com el sotmetiment a un règim de comunicació o autorització prèvia de les seves actuacions; així com altres mesures relatives a la seguretat i l’ordre públic, la gestió econòmica, financera, tributària i pressupostària, i de telecomunicacions i comunicacions electròniques i audiovisuals. Però també, contra el que era esperable, consideraven el cessament del president de la Generalitat, del vicepresident del Govern i dels consellers; l’assumpció pel president del Govern espanyol de les facultats del President de la Generalitat de dissoldre el Parlament de Catalunya i convocar eleccions. I no només això, sinó també mesures greus i insòlites com les dirigides al Parlament de Catalunya, ja que això afectava no només els drets fonamentals de participació política sinó també el caràcter democràtic i representatiu de la forma de govern de la Generalitat. En aquest context se situen la prohibició de proposar candidat a la presidència de la Generalitat i de celebrar el debat i votació de la investidura, i suspendre o condicionar les funcions legislatives, d’impuls i control sobre el Govern.

Aquesta és sens dubte una de les operacions més discutibles —i menys argumentades— de les sentències analitzades. Atès que el TC les despatxa de forma expeditiva i sumaria, en alguns casos amb afirmacions apodíctiques i sense correspondència amb l’esforç argumental dels recurrents, amb l’argument que estan en línia de continuïtat amb les mesures que afectaven l’executiu català —ja de per si greus i suficients als efectes de restituir la normalitat política i institucional, podríem afegir. En efecte, el Tribunal entén que les mesures relatives al president, vicepresident i Govern —considerades centrals, ja que la resta deriven del seu cessament—no poden ser taxades d’excessives perquè eren resposta a una crisi greu i, a més, havien d’evitar la prossecució dels actes objecte de reprotxe. L’article 155 CE, argumenta el Tribunal, permet desplaçar les normes del bloc constitucional si es tracta de restaurar l’ordre constitucional i no es constaten vies de reparació ordinàries. Per això, també descarta que s’hagués produït cap vulneració del dret fonamental de participació política, en els seus dos vessants, ja que es tracta precisament d’un dret de configuració legal i no pot emparar el qui vulnera la llei.

En particular, pel que fa a la dissolució del Parlament, el TC considera —amb congruència amb l’expressat abans— que es tracta d’una mesura que guarda relació amb el cessament del Govern. El trencament de la relació fiduciària entre el Parlament de Catalunya —que deté una posició preeminent— i el Govern (cessat), operat amb les mesures aplicades a l’executiu, justifica tant la prohibició del debat d’investidura com les limitacions de l’exercici de les funcions legislativa, impuls i control.

A manera de conclusió

Són molts els autors que ja havien ponderat l’aplicació de l’article 155 CE a Catalunya (vegeu, entre d’altres, l’Especial sobre l’aplicació de l’article 155 a Catalunya de la RCDP), en el sentit de considerar desproporcionada la forma com es va aplicar. No obstant això, tot i les migrades expectatives sobre el pronunciament del TC en l’actual context, les sentències no deixen de ser una clamorosa oportunitat perduda perquè l’alt tribunal hagués anat més enllà d’afirmar els aspectes més indiscutibles de l’article 155 com són el seu caràcter excepcional i temporal, per això mateix un dels punts més celebrats per part dels qui han aplaudit les sentències.

Certament, el TC ha actuat condicionat pel desaforat debat polític entorn a la potencial aplicació perpètua i indiscriminada del mecanisme coactiu. Probablement, en un òrgan com aquest, que per la seva naturalesa utilitza regles jurídiques per resoldre problemes polítics, ha pesat la necessitat de validar i passar pàgina a una mesura crítica adoptada amb el consens de les principals forces polítiques estatals. No obstant això, era esperable almenys que ho fes valorant suficientment la concurrència del supòsit habilitant, ja que les sentències parteixen d’una anàlisi simplista de “l’interès general d’Espanya” i de la dimensió real del que jutja com “obert i exprés desafiament a la força d’obligar de la Constitució”, i tot això sense matisos ni entretenir-se en massa consideracions sobre el desenvolupament dels fets previs.

En efecte, no deixa de sorprendre que el Tribunal no hagi constatat —o si més no reflexionat— la clara insuficiència de les iniciatives de diàleg desplegades en la fase del requeriment, especialment per la part estatal, a banda que no es van concretar ni les intencions ni les mesures a adoptar, ja que no existeix un “dret a la predeterminació” de les mateixes. A més, en la part sens dubte més deficient de les sentències, i prenent com a exclusiu paràmetre les mateixes mesures adoptades —especialment el cessament del Govern i en conseqüència la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions—, descarta que s’hagués vulnerat el principi d’autonomia, la forma de govern parlamentària i els drets dels representants remoguts del seu càrrec, sense analitzar si, en tractar-se d’una mesura d’últim recurs, cabien altres mesures menys lesives com la substitució temporal per a determinades funcions de les autoritats autonòmiques.

De cara al futur, coincideixo amb la preocupació expressada pel professor Gerardo Pisarello (El TC y el articulo 155: un nuevo retroceso), en el sentit que les sentències no només són un aval a l’aplicació excessivament onerosa i desmesurada de l’article 155 CE a Catalunya, sinó que estan en línia de continuïtat amb les interpretacions contràries a la Constitució territorial i al principi d’autonomia que el TC ha realitzat sobretot des de la Sentència de l’Estatut. I, a més, són ineficaces si és que es plantejaven en termes de solució del principal problema polític de l’Estat.

Joan Ridao

Professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona