Animals en el Codi civil espanyol: una reforma interrompuda – Teresa Giménez-Candela

Imatge de Miguel Skater CC BY-SA

Anàlisi de la reforma

L’1 de març de 2019 es va publicar, en el Butlletí Oficial de les Corts Generals, l’informe de la ponència que havia conduït a la tramitació de la Proposició de llei de modificació del Codi civil, la Llei hipotecària i la Llei d’enjudiciament civil, sobre el règim jurídic dels animals.

En set pàgines concises se substancien dos anys d’intensa feina visible en pro del canvi d’estatut jurídic dels animals (2017-2019) i molts anys de feina no visible (des del 2006 en endavant) en pro de la mateixa finalitat. Urgeix, per tant, una anàlisi del que la reforma del règim jurídic dels animals pretenia en el CC, dels resultats que es van aconseguir i de les dificultats per a aconseguir-los i, finalment, de les perspectives de futur que aquesta reforma necessària, ara interrompuda, planteja.

És clar que el Codi civil espanyol necessitava (i necessita) una reforma que actualitzi l’estatut jurídic dels animals i l’adapti al que demana la legislació europea de benestar animal i les reformes empreses pels països del nostre entorn més pròxim (tant geogràficament com jurídicament), en el mateix àmbit que es va plantejar la nostra reforma que no és altre que el de la naturalesa de la propietat dels animals i els corol·laris que se’n deriven. En aquest sentit, s’expressa la ponència en l’exposició de motius, que recull —encara que de manera una mica imprecisa— els fonaments que van donar origen a l’esmentada Proposició de llei avui interrompuda després d’una lenta tramitació de dos anys.

Durant aquest temps, ha quedat clarament demostrada la voluntat expressada de forma unànime per la cambra dels diputats —en totes i cada una de les seqüències en les quals el text va haver de ser sotmès a votació en el Congrés— de dotar els animals d’un estatut jurídic més adient amb els elements següents: 1) el que demanda la societat, 2) el que la ciència ha demostrat, 3) el que estableix la legislació del benestar animal de la Unió Europea, amb especial referència al que es disposa en l’article 13 TFUE, i 4) el que el gir animal, plasmat en la descosificació dels animals, ja ha aconseguit en altres països europeus i també en l’entorn global.

Aquesta unanimitat es va expressar per primera vegada quan el text de l’esmena transaccional, presentada pel Grup Ciutadans, va ser objecte de votació el 14 de febrer de 2017, posteriorment també quan, sent presentada pel Grup Popular, es va admetre a tràmit la Proposició de llei de modificació del Codi civil, la Llei hipotecària i la Llei d’enjudiciament civil sobre el règim jurídic dels animals el 13 d’octubre de 2017.

La projectada reforma del Codi civil espanyol, que pivotava sobre el reconeixement de la sentiència de tots els animals (i no només dels animals de companyia), s’articulava al voltant de tres eixos: 1) la redefinició del marc jurídic sobre el qual s’assenta la propietat sobre els animals, 2) la mateixa propietat sobre els animals considerats com a éssers vius dotats de sensibilitat, i 3) les lleis d’acompanyament per fer efectiu el reconeixement dels animals com a éssers sentents.

Resultats i obstacles

Amb aquesta perspectiva la reforma del règim civil dels animals, que la Comissió de Justícia, amb poders plens, va acceptar després de la fase d’esmenes, afectava en primer terme la denominació del títol segon que quedava configurat de la manera següent: “Dels animals, els béns, de la propietat i de les seves modificacions”. Aquesta modificació és de gran importància i, probablement, la que justifica de forma substancial el sentit de la reforma, que no es limitava a canviar la denominació dels animals —de coses a éssers vius sentents, sinó que els atorgava una categoria diferenciada de les coses inertes.

La clau d’enteniment d’aquesta nova categoria estreba a reconèixer que els animals han de tenir un règim jurídic adaptat a la seva condició d’éssers sentents, la qual cosa els aparta de la consideració de béns mobles com fins ara havia establert el Codi civil de 1889, conforme a l’avaluada tradició romana que, sense solució de continuïtat es va incorporar, després de la promulgació del Codi napoleònic, a la majoria dels règims jurídics occidentals i, per tant, a tots els codis civils europeus i llatinoamericans, així com als codis civils del Japó i Turquia, modelats segons el BGB alemany.

Apartar-se de la coneguda summa divisió gaiana (persones-coses) és difícil per a qui desconeix la veritable projecció de tal distinció. Segueix, doncs, resultant ardu fer comprensible a la majoria dels juristes, que tractar de forma diferenciada els animals —perquè tenen una naturalesa pròpia que els fa mereixedors de tal tracte jurídic diferenciat—, no suposa cap amenaça per al dret sinó un enriquiment.

En aquest sentit, la reforma de l’article 333 CC és la mostra de com es concep el tractament dels animals d’acord amb la seva condició “d’éssers vius dotats de sensibilitat”, que haurà de ser conforme amb la seva naturalesa i amb les disposicions destinades a la seva protecció. Aquesta precisió del paràgraf 1 remet a l’amplíssima legislació europea de protecció animal que té com a ensenya el benestar, normativa que s’incorpora de forma obligada per als estats membres, de conformitat amb el que es disposa per l’article 13 TFUE. Així mateix, també existeix una àmplia normativa autonòmica de protecció animal que és aplicable en l’àmbit al qual es refereix el Codi civil, que no és un altre que el del dret privat.

El text proposat consta de quatre paràgrafs (art. 333): “1) Els animals són éssers vius dotats de sensibilitat. Només els és aplicable el règim jurídic dels béns en la mesura que sigui compatible amb la seva naturalesa i amb les disposicions destinades a la seva protecció. 2) El propietari d’un animal pot gaudir i disposar d’ell respectant la seva qualitat d’ésser dotat de sensibilitat, assegurant-ne benestar conforme a les característiques de cada espècie. El dret d’ús no empara el maltractament. El dret de disposar de l’animal no inclou el d’abandonar-lo o sacrificar-lo excepte en els casos establerts en les normes legals o reglamentàries. 3) Les despeses destinades a la curació d’un animal ferit per un tercer són recuperables pel seu propietari en la mesura que hagin estat proporcionades i tot i que hagin estat superiors al valor de l’animal. 4) Sense perjudici de la indemnització deguda segons les normes generals de responsabilitat civil, en el cas que la lesió d’un animal de companyia, causada per un tercer, n’hagi provocat la mort, la privació d’un membre o un òrgan important, o una afectació greu o permanent de la seva capacitat de locomoció, el seu propietari i els que convisquin amb l’animal tenen dret a una indemnització, que serà fixada equitativament pel tribunal, pel sofriment moral sofert.”

Una conseqüència de la redefinició dels animals, com a categoria a se o categoria sui generis dins de la propietat, és l’afirmació que l’ús no empara el maltractament i que la disposició exclou l’abandó i el sacrifici sense una normativa que el determini. És clar que aquí es fa referència a l’abandó dels animals que constitueix el delicte de l’article 337 bis del Codi penal, segons es va establir en la seva reforma de l’any 2015, així com al maltractament que causa la mort de l’animal i al sacrifici que no estigui d’acord amb la normativa prevista, que no és una altra que la de la Llei 32/2007, de 7 de novembre, per a la cura dels animals en la seva explotació, transport, experimentació i sacrifici. Com és obvi, la reforma del CC no es referia només als animals de companyia, sinó —com ja s’ha assenyalat— a tots els animals.

Una altra conseqüència innovadora en el nou règim jurídic dels animals és una nova consideració del valor de l’animal, que ja no és estrictament el valor de mercat, com ho és una cosa en propietat, sinó el que deriva de la seva sentiència i del vincle humà-animal que reconegudament s’estableix per això. La projecció d’aquest nou reconeixement es refereix a les despeses de curació d’un animal ferit per un tercer, que són recuperables pel propietari també si han estat superiors al valor de l’animal, així com al reconeixement dels danys morals per la mort i lesions causades per un tercer. En aquest sentit ja s’havia pronunciat la jurisprudència que, en tema de reconeixement de la singularitat de les relacions humà-animal, ha tingut un paper innovador molt important en els últims anys.

Un aspecte innovador de la frustrada reforma es referia a la introducció del criteri de la custòdia compartida que pugui ser aplicat pel jutge en cas de separació o divorci, tenint en compte l’interès dels membres de la família i el benestar de l’animal (art. 90.1.c; art. 94 bis; 103.2). Que la projectada reforma del CC ho reconegués, no fa més que consolidar i reconèixer una pràctica que es presenta com a habitual entre els advocats de família i que manca d’una regulació, que és molt necessària donats els canvis que el model de família ha experimentat en els últims anys al nostre país.

El reconeixement de la sentiència animal també ha propiciat la introducció en la Llei hipotecària (art. 111) de la prohibició d’estendre la hipoteca als animals que formin part d’una finca ramadera, industrial o d’esbarjo, així com la prohibició d’estendre el pacte d’hipoteca als animals de companyia. D’altra banda, la reforma es projectava també en la prohibició de l’embargament dels animals de companyia, mitjançant la modificació de l’article 605 de la Llei d’enjudiciament civil (Llei 1/2000, de 7 de gener).

La ponència feia, per a concloure, una reflexió que sorprèn per la claredat i per l’inusual de l’ús d’expressions en les quals el legislador es faci ressò d’un desig de millora, que no resulta possible en el tràmit que s’exposa en el text de la Proposició de llei. En substància, es reconeixia que la reforma del règim jurídic dels animals no és suficient, perquè deixa els animals parcialment sotmesos al règim de les coses, sempre que no hi hagi normes específiques destinades a regular les relacions jurídiques en les quals intervinguin els animals, per la qual cosa seria “desitjable” de lege ferenda que el “règim jurídic de les coses”.

Que la reforma de l’estatut jurídic dels animals en el Codi civil no hagi culminat amb la seva aprovació és, al meu entendre, una etapa més d’un recorregut que serà difícil que no es reprengui amb el nou Parlament sorgit de les urnes el 28 d’abril de 2019. Els elements que la van propiciar continuen vigents. La societat ha canviat la seva actitud respecte als animals, la ciència cada vegada ofereix resultats més consolidats en afirmació de la sentiència animal, el moviment descosificador és una realitat global perceptible en molts països i, finalment, la legislació del benestar animal continua vigent i vincula Espanya com a estat membre que no pot desoir les seves obligacions.

Teresa Giménez-Candela

Catedràtica de la UAB i directora de l’ICALP i del Màster en Dret Animal

Aquest apunt és la versió revisada i traduïda al català per Pol Borrell Guerrero (Facultat de Dret, UAB) d’un article original publicat en castellà: Giménez-Candela, M. Teresa. (2019). Animales en el Código civil español: una reforma interrumpida. dA. Derecho Animal: Forum of Animal Law Studies, 10(2).  https://doi.org/10.5565/rev/da.438

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s