De recent aparició, juny de 2019, és la darrera obra del doctor Juli Ponce Solé (catedràtic, com se sap, de dret administratiu de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona), amb el títol La lucha por el buen gobierno y el derecho a una buena administración mediante el estándar jurídico de la diligencia debida.(1)

Aquesta darrera obra de la llarguíssima bibliografia del Dr. Ponce(2) té el seu origen en un suggeriment d’un altre notable jurista, lamentablement desaparegut i a qui està dedicada l’obra, Martí Bassols i Coma (que és el precursor de la conceptuació del principi de bona administració en un matiner article de 1982),(3) en el sentit de fer de la tesi de Ponce (1998), publicada com Deber de buena administración y derecho al procedimiento administrativo debido (2001),(4) un manual actualitzat (amb les incorporacions en la matèria dels darrers 20 anys) i menys feixuc que el que representa, per raons acadèmiques, la plasmació d’una investigació doctoral.

El títol del manual, cridat a ser de referència, és també una picada d’ullet a un article(5) ja anyenc publicat ni més ni menys que el 1962 per Eduardo García de Enterría, a qui podríem batejar com l’innovador del dret administratiu peninsular. L’obra en qüestió, La lucha contra las inmunidades del poder en el derecho administrativo, escrita en plena dictadura, va remoure consciències i va marcar el camí de la transformació de l’Estat autoritari en un estat de dret amb la promulgació de la Constitució de 1978. En tot cas, el terme “lluita”, per contraposició al de “pau”, implica que la qüestió no és pacífica i en aquest intent de posar-n’hi, Juli Ponce construeix la seva atractiva proposta que ultrapassa els límits del dret administratiu, travessa el dret constitucional i els drets fonamentals, i s’incardina en el dret públic global.

D’altra banda, i per acabar amb aquesta reflexió inicial sobre les motivacions de l’autor, no està de més recordar que la col·lecció en la qual s’ha publicat és la de “Cuadernos de Democracia y Derechos Humanos”, cosa que és un indici clar d’on cal situar sistemàticament el dret a la bona administració, com a dret del ciutadà, i resta de lege ferenda per veure si és un dret constitucional o un dret fonamental, per bé que ara, es pot considerar com a principi o bé constitucional (així ho ha fet la doctrina tradicional a l’emparament de l’article 103 CE). De fet, una de les propostes cardinals que fa Ponce, que al llarg de la seva obra s’ha caracteritzat per tenir una accentuada visió social (amb la seva preocupació, per exemple, del dret a l’habitatge, en plena bombolla immobiliària, o amb la retallada de drets i serveis durant la darrera crisi econòmica) és la incardinació del dret a la bona administració com a dret constitucional. Així, el dret a la bona administració es caracteritzaria com un dret, en les classificacions pròpies dels constitucionalistes, de quarta generació.

L’objectiu reconegut del llibre és el de desenvolupar conceptualment el dret a una bona administració tant des del punt de vista del dret i la jurisprudència espanyola i internacional (amb especial referència a l’europea i, àdhuc, llatinoamericana), però sense perdre de vista la bibliografia anglosaxona, la qual l’autor domina especialment.

A aquests efectes, l’obra s’estructura en quatre capítols sistemàticament diferenciats. El primer tracta de la bona administració com a concepte que imposa una obligació positiva de ponderació diligent o deguda mesura en la presa de decisions amb la qual cosa es reconstrueix la teoria de la discrecionalitat administrativa, en allò que representa un viatge de tornada a la tesi doctoral de Ponce (enriquit per les aportacions que el mateix autor ha fet al llarg del temps). Es remarca a l’obra que la bona administració ja no és un principi que es pot derivar simplement dels principis de l’article 103 de la CE, sinó un autèntic dret com així ha estat reconegut a l’article 34 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic, a l’exposició de motius de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, o a la Llei, del Parlament de Catalunya, 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, en aquest cas al seu article 58, reconegut juntament amb el dret a uns serveis públics de qualitat. Aquest reconeixement quedaria completat pel reconeixement a diferents estatuts d’autonomia, entre ells el de Catalunya en el seu article 30, d’aquest dret a la bona administració.

El segon es dedica a l’estudi del concepte de bona administració, com a concepte transversal (el “concepte associatiu” o “concepte pont” de Schmidt-Assmann), entre diferents disciplines, en relació amb la bona governança i el bon govern. Aquesta bona administració representaria el nou paradigma del dret administratiu del segle XXI, en el marc de la reconstrucció de la teoria de la discrecionalitat administrativa.

El tercer, i potser aquesta és l’aportació més interessant (encara que no l’única, evidentment) del llibre, s’estudia, i proposa de lege ferenda, com el dret a la bona administració ha d’imposar un estàndard de conducta, de diligència deguda, als servidors públics inspirat en els exemples que l’ordenament jurídic i la jurisprudència fan de la diligència del “bon pare de família” i del “bon comerciant”. Es tractaria, en paraules del manual, “de la deguda diligència o deguda cura que ha de desplegar el decisor administratiu en la ponderació de tots els fets, interessos i drets rellevants per a la presa de decisió i en la motivació d’aquesta, amb fonament a l’expedient, mantenint una congruència racional entre aquelles dues i aquest darrer”.

Finalment, s’analitza quines tècniques jurídiques s’haurien d’utilitzar per concretar el principi a la bona administració. D’entre aquestes, per exemple, destaca el control extern per part dels Ombudsmen o la modificació de la Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa amb la inclusió d’una acció pública i la reforma de l’article 29 que incorpora els supòsits d’acció insuficientment diligent i no solament l’acció totalment omissiva. Com a clàusula de tancament de tot aquest sistema resta la responsabilitat patrimonial de l’Administració pública.

Amb aquestes quatre pinzellades —segurament excessivament gruixudes per a la finesa, malgrat la seva magnitud— de l’obra de Juli Ponce, espero que els professionals del dret, dels poders públics i, sobretot, els legisladors resultin esperonats a la lectura de La lucha por el buen gobierno y el derecho a una buena administración mediante el estándar jurídico de la diligencia debida. El dret a la bona administració és un llarg camí per recórrer, però la bona notícia és que ja n’hem recorregut molt amb el magistral guiatge de Ponce.

Ricard Brotat i Jubert
Cap de Serveis Jurídics de l’Ajuntament de Badalona i professor (doctor) associat de dret constitucional a la UAB

(1) Ponce Solé, Juli. (2019). La lucha por el buen gobierno y el derecho a una buena administración mediante el estándar jurídico de la diligencia debida. Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá.

(2) En consulta a la pàgina de la fundació Dialnet de la Universitat de la Rioja, en una recerca probablement no exhaustiva, el Dr. Juli Ponce apareix com a autor de 12 llibres, director de 8 obres col·lectives, partícip de 47 obres col·lectives i autor de 62 articles. Totes aquestes estan publicades en castellà, ja que aquesta pàgina no recull les publicacions en anglès, francès i italià de l’autor publicades a Europa i als EUA.

(3) Bassols Coma, Martí. (1982). El principio de buena administración y la función fiscalizadora del Tribunal de Cuentas. Dins El Tribunal de Cuentas en España (vol. I) (p. 261 i seg.). Madrid: Instituto de Estudios Fiscales.

(4) Ponce Solé, Juli. (2001). Deber de buena administración y derecho al procedimiento administrativo debido. Las bases constitucionales del procedimiento administrativo y del ejercicio de la discrecionalidad. Valladolid: Lex Nova.

(5) García de Enterría, Eduardo. (1962). La lucha contra las inmunidades del poder en el derecho administrativo (poderes discrecionales, poderes de gobierno, poderes normativos). Revista de Administración Pública, 38, 159 i seg.