Participació política i presó provisional: qüestions de proporcionalitat – Jordi Jaria-Manzano

Oriol Junqueras al seu escóLa Sentència del Tribunal Constitucional 9/2020, de 28 de gener, objecte de comentari, resol el recurs d’emparament presentat per l’aleshores diputat al Parlament de Catalunya Sr. Oriol Junqueras i Vies en relació amb un parell de resolucions judicials —la interlocutòria de 12 de gener de 2018 del magistrat instructor de la causa penal seguida contra el recurrent, i la interlocutòria de la sala de recursos de la Sala Penal del Tribunal Suprem de 14 de març de 2018, dictades en ocasió de la tramitació de la causa especial núm. 20907-2017. El nucli del recurs, deixant de banda qüestions relatives al jutge predeterminat per la llei i la llibertat ideològica, consisteix en la possible vulneració del dret a la participació política (art. 23 CE) pel fet que les resolucions impugnades van impedir el recurrent de prendre part en la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya i en la sessió posterior d’investidura del president de la Generalitat, convocades arran de les eleccions del 21 de desembre de 2017, en les quals el Sr. Junqueras havia resultat elegit diputat.

La qüestió rellevant aquí és fins a quin punt la situació de presó provisional implica limitacions a l’exercici dels drets polítics. En relació amb això, la majoria del Tribunal —la sentència conté un vot particular discrepant respecte de resolució, signat pels magistrats Fernando Valdés Dal-Ré, Juan Antonio Xiol Ríos i María Luisa Balaguer Callejón— considera que les limitacions en l’exercici dels drets polítics contingudes en les resolucions impugnades són constitucionalment acceptables. Per resoldre la qüestió, el Tribunal parteix de l’assumpció de dues premisses: en primer lloc, que el dret a accedir als càrrecs públics és un dret de configuració legal i que no té caràcter incondicionat o absolut, i per tant, és “un derecho delimitado [en su contenido tanto] por su naturaleza como por su función” (STC 71/1994, de 3 de març, FJ 6).

A partir d’aquestes dues premisses, el Tribunal estableix —com no podria ser d’una altra manera— que existeix la possibilitat de limitar el dret d’accés a un càrrec públic, que inclou també, com ell mateix assenyala, el dret a mantenir-s’hi i exercir-lo d’acord amb la llei. Subsegüentment, el Tribunal continua raonant que la limitació eventual del dret de l’article 23.2 CE “no puede considerarse en sí misma una vulneración si responde a una finalidad legítima y ha sido exteriorizada en una resolución motivada que tome en consideración los intereses concernidos concluyendo razonadamente en la proporcionalidad de la decisión denegatoria adoptada” (FJ 5.a). Queda clar, doncs, que el dret en qüestió pot limitar-se de manera proporcionada en atenció a la protecció d’una finalitat legítima. Aquí el Tribunal introdueix un matís rellevant que serà determinant en la seva resolució, a saber, que la finalitat legítima en qüestió no sembla que hagi de tenir una dimensió constitucional. Per tant, inicia el camí per situar la discussió en el terreny de la mera legalitat, d’acord amb la premissa prèvia que el dret de l’article 23.2 CE és un dret de configuració legal.

   Matís rellevant, el Tribunal Constitucional centra el debat en una qüestió de mera legalitat i no pas en una qüestió de relleu constitucional

A partir d’aquí, el Tribunal pot afirmar que, situat ja en el terreny de la legalitat penitenciària, cal descartar que “la obtención de un permiso de salida ordinario o extraordinario constituya parte del contenido de cualquiera de los derechos fundamentales que se ven afectados por la prisión provisional” (FJ 6.c). En definitiva, si ens trobem en un dret de configuració legal, el legislador pot limitar-lo, particularment en relació amb les finalitats legítimes que tutela el procés penal, sense que hi hagi possibilitat que el dret en qüestió presenti límits infranquejables en aquest punt. De la qual cosa es conclou que l’obtenció del permís de sortida del centre penitenciari en cap cas pot venir exigit per fer efectiu l’exercici de cap dret constitucional, particularment el de l’article 23.2 CE, la qual cosa centra el debat en una qüestió de mera legalitat i no pas d’una qüestió de relleu constitucional.

A partir d’aquí, el Tribunal raona de la següent manera: en la mesura que es considera que la mesura privativa de llibertat deriva de la necessitat de conjurar la reiteració delictiva (art. 503.2 LECrim), en la mesura que aquesta mesura es considera raonablement justificada en les resolucions corresponents dels òrgans judicials ordinaris —i remet aquí a una resolució anterior sobre la qüestió, la STC 155/2019, de 28 de novembre—, i en la mesura que l’exercici del dret de l’article 23.2 CE en aquest cas actualitza “los riesgos de reiteración delictiva que justificaron la adopción de la prisión provisional” —a banda de “la posibilidad de que la concesión de la autorización instada por el recurrente, y las conducciones que esto comportaría entre el centro penitenciario y el Parlamento de Cataluña, pudieran suponer una alteración de la seguridad pública cuya magnitud permite justificar una privación al demandante del ejercicio de su función representativa en actos que estaba previsto desarrollar, pese a su trascendencia y singularidad especial en el orden parlamentario” (FJ 7.b)—, cal concloure que les resolucions que impedeixen l’assistència a les sessions plenàries del Parlament de Catalunya per part del recurrent són legítimes. El Tribunal rebla el clau amb la remissió a l’article 3.1 LOGP, d’acord amb el qual els interns “podrán ejercitar los derechos civiles, políticos, sociales, económicos y culturales, sin exclusión del derecho de sufragio, salvo que fuesen incompatibles con el objeto de su detención o el cumplimiento de la condena”.

   El Tribunal no pondera els béns jurídics constitucionals vinculats al principi democràic i l’exercici de la representació política

En definitiva, a partir del fet que no existeix dret al permís i que l’exercici dels drets fonamentals dels interns es pot limitar d’acord amb les causes que justifiquen la presó provisional, el Tribunal conclou, en el cas concret, que la limitació és legítima, ja que les mesures que justifiquen la presó provisional —qüestió de mera legalitat— justifiquen qualsevol limitació de l’exercici dels drets fonamentals en la mesura que aquest sigui incompatible amb l’objectiu de la presó provisional, en particular, en aquest cas, la possibilitat d’exercir la representació política per part del recurrent en relació amb el perill de reiteració delictiva i possible alteració de l’ordre públic. Sembla evident, al meu entendre, que, d’una banda, en la mesura que limita el seu raonament a la mera legalitat, el Tribunal no pondera els béns jurídics constitucionals que, eventualment, poden justificar la restricció amb els béns jurídics constitucionals relacionats amb l’article 23.2 CE, particularment el principi democràtic i els drets de participació política dels electors, vinculats a l’exercici de la representació política.

A partir d’aquí, és estranya al raonament del Tribunal Constitucional la necessitat d’interpretar restrictivament les limitacions als drets fonamentals en la situació de presó provisional. Situada la discussió en el plànol constitucional, cosa que la majoria evita, cal partir del fet que el sacrifici de l’esfera d’autonomia de la persona que comporta aquesta mesura només és acceptable en la mesura que sigui imprescindible per al compliment dels objectius constitucionals associats al procés penal. D’acord amb el que s’ha comentat prèviament, la justificació adequada dels objectius constitucionals que vindrien protegits per la mesura limitativa de l’exercici del dret de l’article 23.2 CE per part del Sr. Junqueras i Vies és el que manca en el raonament del Tribunal, que dona per fet que la ponderació operada en el plànol de la mera legalitat és suficient per justificar la mesura, i converteix la seva premissa que el dret analitzat en el cas concret és de configuració legal en un buidatge efectiu del seu contingut constitucional.

En aquest sentit, el judici de ponderació que opera el vot particular és considerablement més matisat. D’entrada, es delimita amb precisió l’abast concret de l’exercici del dret fonamental que ve limitat per les sentències, a saber: “el demandante de amparo solicitaba la autorización exclusivamente para el ejercicio del cargo de diputado pero, además, lo hacía en relación con unas concretas sesiones parlamentarias cuyo objeto institucional —constitución de la cámara y la elección del presidente y de los demás miembros de la mesa y asistencia a la sesión de investidura— no parece que resultaran adecuadas para la eventual reiteración de las conductas por las que estaba siendo investigado”. A partir d’aquí, el vot particular desenvolupa una ponderació alternativa a la realitzada per la majoria, en la qual afloren elements constitucionals significatius que connecten amb l’essència de la configuració de l’Estat espanyol com a estat democràtic en l’article 1.1 CE.

Sigui com sigui, el vot particular no entra a valorar en profunditat la transcendència constitucional dels arguments que justifiquen la limitació en l’exercici del dret de l’article 23.2 per part del recurrent —“el interés público en enervar los riesgos derivados de una posible reiteración delictiva y la producción de eventuales alteraciones de la normal convivencia ciudadana”—, la qual cosa seria òbviament d’interès, ja que, en definitiva, és el que permetria delimitar constitucionalment la legitimitat i l’abast de les mesures cautelars en el procés penal, tenint en compte que representen una limitació severa dels drets fonamentals abans de l’existència d’una condemna penal. Particularment rellevant seria en aquest cas l’afectació dels drets fonamentals diferents dels reconeguts en l’article 17 CE, com és el cas que ens ocupa.

Malgrat això, el vot particular evita, fins a cert punt, situar el debat en la mera legalitat, com fa la majoria, per introduir en la ponderació diferents elements en presència. Des d’aquí, arriba a la conclusió que els riscos per a l’interès públic que les resolucions impugnades prenen en consideració a l’hora de denegar el permís penitenciari per assistir a les dues sessions parlamentàries que el recurrent havia sol·licitat no estan prou justificats com per justificar una mesura tan onerosa. En paraules dels magistrats discrepants, les diferents circumstàncies que modulen la concreció dels riscos adduïts —la reiteració delictiva i l’alteració de l’ordre públic— “no se reflejan en la ponderación efectuada por las resoluciones impugnadas para valorar y contextualizar la probabilidad real de actualización de los riesgos en que fundamentar una decisión de la trascendencia subjetiva para el recurrente y sustancial para el normal desarrollo de la democracia parlamentaria en la Comunidad Autónoma de Cataluña como la controvertida en este recurso de amparo o, al menos, para posibilitar una alternativa más equilibrada de todos los intereses en conflicto”.

En la meva opinió, el cas present permet extraure dues conclusions fonamentals. En primer lloc, la majoria del Tribunal opta per una posició poc garantista en la mesura que no eleva la discussió al nivell constitucional i, en conseqüència, no sembla conscient que el procés penal constitueix la frontera entre la plenitud del gaudi dels drets fonamentals i la limitació més severa possible que se li pot imposar legítimament. A partir d’aquí, qualsevol limitació de drets en el decurs del procés penal cal examinar-la amb sensibilitat particular i, en la mesura que es consideri legítima, interpretar-la de manera restrictiva, cosa que no succeeix en el cas que ens ocupa.

En segon lloc, la majoria del Tribunal Constitucional sembla abonar la intromissió del poder judicial en la vida parlamentària sense fer aflorar en el raonament la transcendència de la separació de poders en casos com el que ens ocupa, tot evitant de posar en relació la submissió a l’imperi de la llei dels jutges i magistrats (art. 117.1 CE) amb la inviolabilitat del Parlament (art. 55.3 EAC). L’evolució política dels últims anys a Catalunya ha anat normalitzant les limitacions a l’activitat parlamentària provinents tant del Tribunal Constitucional com del poder judicial ordinari, per la qual cosa el contingut de la decisió comentada no sorprèn, encara que preocupa.

   El debat públic i les institucions com el Parlament es veuen progressivament encotillats a partir de l’activisme jurisdiccional que fa un ús exorbitant de les seves atribucions

Tot plegat, en última instància, deriva en un menysteniment del principi democràtic en favor d’una concepció formalista de l’Estat de dret, de manera que el debat públic i les institucions representatives —si més no les autonòmiques i, particularment, el Parlament de Catalunya— es veuen progressivament encotillats a partir d’un activisme jurisdiccional que, en última instància, ha estat avalat per la mateixa actitud del Tribunal Constitucional, que ha fet un ús exorbitant de les seves atribucions per consolidar un control de constitucionalitat preventiu —en particular, a partir de la STC 259/2015, de 2 de desembre, i els posteriors incidents d’execució dictats en relació amb aquesta. En definitiva, la sentència sembla avalar l’erosió dels drets de participació política i atribuir una vis expansiva a les limitacions dels drets fonamentals que el Tribunal avala en la situació de presó provisional.

 

Jordi Jaria-Manzano
Professor agregat Serra Húnter de dret constitucional i ambiental
Universitat Rovira i Virgili

2 thoughts on “Participació política i presó provisional: qüestions de proporcionalitat – Jordi Jaria-Manzano

  1. Estimado Prof. Jaria-Manzano: ¿qué entiende ud. por “concepción formalista del Estado”?, ¿acaso una sociedad, cualquiera, incluso la catalana, puede prescindir o existir sin un Estado?, ¿no es el Estado una realidad que admite una sola concepción, y ésta “de fondo” y no “de forma”?.
    Atte., René Girón, desde Quetzaltenango, Guatemala.

  2. Coincido con el autor, añadiendo la lamentable politización y deriva conservadora del TC. Bastaba con tomarse en serio la Constitución (derechos fundamentales por encima de la ley) y aplicar objetivamente el principio de proporcionalidad, dejando fuera la ideología de cada cual.

Leave a Reply